EL VEHICLE DE LA VIDA

EL VEHICLE DE LA VIDA
Anar a peu és fàcil, córrer és factible i més quan estàs ben entrenat. Agafar un tricicle és còmode tot i haver de pedalar. Un cop has après anar amb bicicleta pots fer un llarg camí. No a tothom li agrada anar amb moto però no negarem que és un transport pràctic per a desplaçar-te, independentment de la seva cilindrada. A partir d'aquí apareixen els vehicles de quatre rodes: cotxets, cotxes, cotxarros, furgonetes, camions, autobusos etcètera.
La Flora té un avió. És tan gran que, si volgués, podria creuar l'oceà. És tan espaiós que podria ficar-hi tot el que necessités. És tan potent que podria anar on fos. Però no sap pilotar-lo, almenys de moment.
I aquest problema és tan immens com tot el seu vehicle. De moment, enfilada a la cabina del pilot, veu tots els comandaments, botons, palanques, comptadors... tantes coses que la bloquegen i l'espanten. No sap per on començar, com comprovar si el motor del seu avió té prou combustible, com arrancar-lo i , és clar tampoc sap com enlairar-lo. Davant seu, una pista llarguíssima i ample, suficient per a poder maniobrar l'avió en qualsevol direcció, l'horitzó es confon amb la pista d'enlairament i aterratge al final de tot.
Mentre la Flora investiga i va tocant ara un botó vermell, ara un de verd, ara una palanca amunt, ara una avall van passant per la seva vora vianants i conductors de tota mena de vehicles que ella saluda des de la cabina del seu gran avió. Sovint passen tricicles que alcen al cap quan estan al seu dessota, ella veu com els seus conductors conversen pel retrovisor de l'avió mentre van pedalant tranquil·lament i avancen pel seu camí, després els observa com continuen un cop l'han passat i al final del dia creuen la línia de l'infinit.
Els motoristes són més independents i competitius entre ells, fanfarronegen de la potència del motor del seu vehicle, fan carreres, s'intenten avançar un cop es troben al mateix punt inclús sense saber que la propera corba és perillosa i els hi pot ser difícil frenar. Tenen un àgil joc de canell que permet augmentar la velocitat de les motos en pocs segons, aquests no la miren a la Flora quan passen per davant del seu avió, només veuen la resta de motos, però ella ha vist ja més d'un accident fatal des de la cabina del seu avió.
Ella sempre recorda el dia que un helicòpter va aterrar al seu costat, a la seva pista. El pilot, un home d'uns 50 anys va baixar del seu vehicle i amb les mans a la cintura, el cap amunt i la boca oberta observava l'avió de la Flora. Va estar una estona amunt i avall anava a la cua, passava per les ales, mirava les rodetes... i així fins que la Flora, contenta de poder parlar amb algú, va picar al vidre de la seva cabina per fer-li una senyal. Va costar que la sentís aquell senyor però en veure-la ell va fer un esglai i al mateix temps una mirada que la Flora no havia vist mai abans, però que no li va transmetre res de bo, ans al contrari. El pilot madur, va arrencar el seu helicòpter tan ràpid com va poder i es va enlairar fins que la Flora el va perdre de vista.
Tota entristida es va adormir al seu seient de pell reclinable i tan confortable com cap altre. De sobte... va sentir com tot l'interior del vehicle tremolava... va obrir els ulls feixugament i va veure unes quantes hèlices que s'acostaven a ella ràpidament. Sis helicòpters van aterrar al seu voltant rodejant-la. La Flora es va espantar, es va alçar i va anar cap a la cua de l'avió observant per cadascuna de les finestretes a banda i banda del passadís. Els pilots d'aquests helicòpters van baixar i entre ells, la Flora, va reconèixer el pilot que no feia massa estona havia fet la mateixa operació. Tots sis miraven el seu vehicle, repartits per a tots els costats, un s'ajupia, l'altre allargava el coll tan com podia per veure que hi havia al capdamunt de tot. La Flora va acotar el cap, pensant que allò no podia ser bo de cap manera. Quina va ser la seva sorpresa quan un d'ells, ara una dona, va agafar una llarga escala que portava dins el seu discret helicòpter i s'atansava a la seva cabina. La Flora tenia el nas enganxat al vidre, observant el seus moviments però, ara, sense fer cap senyal. La dona va picar a la finestreta i s'hi va amorrar amb les dues mans tapant-se els laterals de la cara, per poder-ne veure millor l'interior .En descobrir la cara de la Flora, va somriure i va dir:
-Hola bonica, sóc l'Amèlia! Com et dius?
La Flora es va alçar, sentint que , per fi, algú volia conversar amb ella
-Hola, sóc la Flora
-Ei Flora saps que el teu vehicle de la vida és preciós?
-Si? - va respondre ella sorpresa sense saber massa què dir
-És immens i pot arribar a ser molt potent, nosaltres, els que pilotem un helicòpter, que veiem força més coses des de l'aire que no pas aquells que es desplacen per terra, no n'hem vist gaires com aquest teu. I quan n'apareix algun desapareix ràpidament i s'esfuma en el cel. No n'havíem vist mai cap de tan a prop i és realment impressionant.
La Flora escoltava a la desconeguda Amèlia amb estupefacció. El que realment creia és que aquella dona la volia ensarronar per a poder entrar allà, amb ella i prendre-li el seu espai. Mentre ella rumiava això, l'Amèlia li va fer una darrera pregunta que va incomodar i desconcertar a la Flora:
-T'has enlairat mai?
Amb el cap cot i al cap d'uns segons, la Flora va respondre:
-No. De fet no sé ni com arrencar el motor i molt menys com i quan utilitzar cadascuna d'aquestes palanques i botons que hi ha en aquesta cabina.
-Aprendre a caminar no és fàcil, però un cop n'has après no ho oblides mai més. Aprendre a pilotar és el mateix.
La veu d'aquella dona va aconseguir entendrir a la Flora, al final li semblava prou confident. Observant com els altres pilots dels helicòpters encara admiraven el seu vehicle, va dir gairebé sense pensar:
-Potser tu, Amèlia em podries ensenyar a enlairar el vehicle de la meva vida! Tu en portes un de molt gran!
-No, Flora, no puc. Aquesta és la teva tasca personal, tu has d'aprendre el significat de cadascuna d'aquestes palanques, botons i comptadors que tan t'atabalen. Has de provar-ho, perquè un cop ho aconsegueixis seràs tu i només tu qui el pugui maniobrar: s'enlairarà, planejarà i aterrarà quan tu ho vulguis.
Un dels pilots va fer un xiulet a l'Amèlia, que encara recolzada a la llarga escala i amb la cara al vidre de la cabina, acabava de parlar amb la Flora.
-Bé doncs, me'n he d'anar. Espero que la propera vegada que ens vegem apareguis darrera un núvol.
La Flora va fer un lleuger somriure amarg, decebuda per allò que acabava de sentir però amb una força interior que naixia dins seu. Mentre degustava això, l'Amèlia plegava l'escala i la posava dins el seu helicòpter i els altres pilots s'hi atansaven.
Des de la cabina ja no podia sentir els comentari que l'Amèlia va fer als pilots dels helicòpters:
-La Flora, encara no sap que té un avió.