El triomfador I

Mai s'hagués pogut arribar a pensar que aquella capsa de cartró que portava un mata-segells de Xixona, si la dels torrons, arribaria a ser un dels seus béns més apreciats.
Joan era un guanyador. Havia quedat entre els primers de la seva promoció d'economista. Una carrera brillant a una de les Universitats més cares i de més solera del Regne Unit. La seva família no va reparar mai en les despeses. No tan així amb el Manel, ja que el pare sabia dintre del seu fons que no estaven fets de la mateixa pasta.
Malgrat els anys de carrera, sense que li faltés un dobler per a gastar, del que més desfruitava era quan tocava l'època de les vacances. El veler del seu pare travessant aquella mar mediterrània, anant a cercar les cales on l'aigua fos més neta. Els amics amb qui és solia reunir cada dia a la platja, per a poder lluir bronze, i entabanar d'alguna manera a aquelles nòrdiques altes i roses, de pits molsuts, cames llargues i cos exuberant. Guïsqui de Malta, per favor, mai de menys de 20 anys i de reserva. La vida el somreia. No hi havia més maldecaps que l'estudi.
Sempre recordaria l'instant en què les coses és començaren a tòrcer. Ara just en faria set anys d'aquell Nadal fatídic.
En Joan, va començar a anar pel despatx del seu pare, després d'haver fet un master a la universitat de Yale. Aquell títol feia currículum com li havia dit el seu pare abans d'enviar-lo cap aquella terra americana. En Joan hi havia accedit de bon grat, malgrat tenir que deixar els amics una bona temporada. Així i tot, per les festes més assenyalades, tenia prou doblers per un bitllet d'avió i tornar a les bauxes enyorades de l'estiu.
El despatx rutllava. Hi havia tota una sèrie de grans clients, als que encara, se li estava vedat una miqueta l'accés. Fins que fes el rodatge. El pare, n'estava prou d'orgullós dels casos que hàbilment resolia el seu fill. I malgrat això, volia que sabés esperar una mica abans de posar-se en temes més complicats.
Al sopar d'aquell 24 de desembre, el seu germà petit va vindre acompanyat de l'Elena. Una dona esplendorosa. Cabells negres atzabeja amb molts rinxols, front amplia, ulls d'un color mel, amplis i una mica xineses, llavis delicats i molt ben perfilats. El nas prim, italià. Estilitzada i de cintura estreta. Una autèntica meravella de proporcions. No cal dir, que durant el sopar, en Joan i N'Elena , dissimuladament, feren un grapat de mirades intencionades, còmplices; a les que cap dels comensals, ni el Manel, el seu germà petit, se'n va adonar.
Aquella nit, va ser fascinant. A l'hora d'acomiadar-se, En Joan li dóna dos petons a l'Elena, olorar la flaire d'un perfum que l'acompanya el rest de la nit i notar que li ficava, un paper li sembla, a la butxaca dreta de l'americana. Sabia que fins que no es trobés a la seva cambra, no podria esbrinar el que li havia col·locat allà, malgrat ho intuí.
A partir d'aquell dia, i haver rebut una fulla petita d'agenda, amb un bes estampat i un nombre de telèfon. La seva vida va fer un gir de 180 graus. L'Elena deixar de festejar amb el Manel, qui demés d'entrar en una crisi depressiva, deixar de parlar al seu germà amb qui tantes coses havien compartit junts.
A En Joan, res li importava, sinó era el seguir els capricis de l'Elena, que en tenia molts i que ell no és veia en cor de privar-li cap. Les seves noces, foren fastuoses, d'aquelles de milions d'euros i convidant a la florinata de la ciutat. Tots els coneguts del pare del Joan i també del pare de l'Elena, que era un important banquer.
Lluna de mel a platges paradisíaques amb creuer de luxe inclòs. Compra d'un xalet modern i amb estil. Cambres de disseny. Joies. Sortides als millors restaurants. Oblit dels seus millors amics. Begudes alcohòliques sense gaire control i a qualsevol hora. I deutes. I al mateix temps cansa'ns, desil·lusió. Manca de diners i de projectes. Enganys i mentides consentits i consentides.
Pèrdua del xalet, minva de comoditats, deteriorament psíquic i físic. En Joan va anar deixant la feina, i es va dedicar a vagabunderies pels carrers. No veia sentit a la seva vida. I no sabia on anar ni qui el podia ajudar.
Quan aquell Nadal, li oferiren aquell negoci, tan sucós, i al mateix temps molt arriscat, pensar que podria tornar enrere totes les males històries viscudes fins aquell moment. Recuperar a l'Elena. Ja feia temps l'havia deixat i ella preparava els tràmits de separació.
Sense pensar-s'ho més l'acceptà. Un client del pare d' Elena, amb qui havia fet amistat en una nit de copes i borratxera, l'hi havia insinuat... Concretaren condicions en la setmana següent al seu despatx.
El negoci era senzill. Ell únicament feria d'home de palla per ajudar a blanquejar doblers no negres sinó ben bruts. Obriria un compta i en termes periòdics aniria fent ingressos i extraccions. Ho justificaria amb les pèrdues de distintes empreses que tindria al seu nom. I l'ajut d'un soci capitalista, un altre home de palla, que seria l'interessat en donar una injecció de capital a les empreses, a canvi d'accions dins d'elles.Quan arribés el moment, i s'hagés blanquejat tot el doblers que necessitaven les empreses es declararien en suspensió de pagaments. I un altre home de palla les compraria per a continuar fent el joc. Poc li importava deixar al carrer a tota unes plantilles de treballadors, si amb això aconseguia recuperar tot el que havia perdut.
El que va succeir, va ser que en Joan va baixar a un altre infern. Detingut a ell i a tota la xarxa per la Policia de delictes econòmics, no se'n va escapar de passar set anys a la garjola.
Quan sortí al carrer, cercar ajut. Cap dels deus amics de correries ni tan sols li agafaren el telèfon. A la seva família ni ho volia intentar. Havia fracassat i enfonsat els somnis del seu pare i això no es perdonava. Respecte al seu germà Manel, ni sabia on el podria trobar. I de l'Elena, no n'havia tingut més noticies que la dels seus advocats, que li havien xuclat el poc que li quedava.
En Joan no tenia on caure mort. O millor dit si, una capsa de cartró de Xixona, que era el seu ben més apreciat i que en aquells moments era el que l'aïllava del fred del terra.