El tràmit

A dins de l'edifici es trobava perdut. Havia anat, en Jonàs, per tal de fer unes tasques administratives. Tot plegat era un gran desgavell, que no tenia ni començament ni final. Les taules s'arrengleraven amb els seus ordinadors a sobre, amb butaques al davant i persones a sobre. No sabia ni per on començar. L'havien comandat una tasca senzilla. Però no sabia com fer-la. Patia un estrany síndrome. En aquell moment precís. No tenia ni idea de per on començar, ni que hi havia de fer. En Jonàs no era cap supervivent, i la paperassa el matava.

Segurament els que allà hi treballaven ho devien de tenir tot per la mà, sabien el que fer en tot moment. No era el cas d'en Jonàs, que mirava els quatre papers que duia a una carpeta que li penjava de la mà, després de treure'ls, i no hi trobava l'encert, ni la idonitat ni la capacitat de resoldre res de res.

Ell se sentia resolutiu. Era una persona decidida i amb empenta. Havia superat moltes coses a la vida, reclusions i tot, privacions ignominioses de llibertat, que podien ser expresses o simulades, podia ser un autobús massa ple, o podia ser un carrer massa transitat. Hi havia de conviure. Els papers a la seva cartera demandaven una solució immediata, era una emergència.

En Jonàs però no sabia a quina planta adreçar-se, amb qui parlar i què dir-li. Pensà encertadament que el millor seria parlar amb els de la primera planta. Havia de tornar a baixar al vestíbul i preguntar allà. El camí de tornada se li feu pesat. Es trobava reculant. El que havia estat una entrada valenta i decidida, amb determinació, s'havia de repensar. Ja no tenia les idees clares del començament. L'escenari, la seva escenificació calculada havia fet estralls en la seva confiança.

Pensà que resultaria ridícul als que eren a la porta que una persona que havia entrat decidida i que en tornar de les escales o ascensor inequívocament tornava, pogués preguntar en general sobre per on començar les gestions. Aquest fet establí una incòmoda barrera entre ell i els informadors, que per altra banda només eren agents de seguretat i no tenien perquè conèixer els entrevins i secrets d'aquell indret de l'administració.

S'atansà a la senyoreta de la parella, en un acte instintiu i sense premeditació. "S'ha llegit els papers", li digué, mentre s'arronsava d'espatlles. En Jonàs no havia llegit res de res, no havia fet els deures, ni pesava que hi hagués deures a fer. Li havien dit a les oficines centrals que hi anés i entregués els papers. Ell es pensava que només trobaria un espai únic i centralitzat, i no pas una estesa de finestretes i llocs de treball, de persones que s'aixecaven i s'asseien i desatenien l'atenció al públic. No es podia refiar de res ni de ningú en aquell lloc hostil. Potser la seva destinació final, que no era seva sinó dels papers, corresponia a un espai a on tots els empleats en atenció al públic havien marxat. El problema era indiscernible. Havia de trobar una solució de pressa. Li començaven a suar les mans.

De sobte li sobrevingué un estrany atac. Un mareig incipient i ja les parets de l'edifici es desfeien com un pastís de xocolata i crema ben compost que per efecte de la calor deixa barrejar-se les seves parts. Ell sabia d'aquesta mena d'esdeveniment. Massa tensions el conduïen a aquell estat. Deixà passar el temps, s'assegué a una de les cadires de plàstic i absolutament incòmodes del rebedor d'aquell edifici. Al cap de poca estona ja tenia les idees més clares.

Hi havia un rètol al que no havia parat atenció, ni ell ni segurament la senyoreta de seguretat ni el seu company que mirava el sostre mentre preguntava. Hi deia "Informació". Allà era. Potser l'havien vist massa despistat o massa demanaire o potser no tenien ganes de treballar, o els hi semblava tan obvi el rètol d'"Informació", que pensaven que hom els estava aixecant la camisa. Tant hi feia, pels seus propis mitjans en Jonàs havia passat de la porta a l'interior, havia trencat una mena de barrera psicològica, ja no era a fora, o al llindar, sinó que hi era a dins i amb tota la legitimitat. Ningú no li podria discutir si demanava informació a la finestreta retolada "Informació". Tot encaixava.

Demanada la senyora i després d'examinar els papers, perquè en Jonàs els havia llegit i no havia capit un borrall del que hi deien, amb prou feines s'adonava que tenien a veure amb l'administració, les relacions contractuals i l'estatut dels treballadors, la senyora li digué que havia d'anar a la segona planta, secció de providències.

En Jonàs no comprenia que tenia a veure la providència amb lliurar uns papers, ni tenia clar si hi havia necessitat de la intervenció divina per dur l'empresa a bon port. No podia creure's que els éssers celestials tinguessin una finestreta en aquell edifici de l'administració.

Conclogué que volia dir una altra cosa que no tenia res a veure amb allò celestial. L'ascensor era prou gran, però s'empetitia després d'empassar-se tota la gentada que hi esperava davant les seves portes. Era gran però no prou. A dins es podien olorar les altres persones, les properes i les llunyanes, proveït que el seu perfum hagués estat aplicat amb prou profusió. En Jonàs se sentia de nou privat de llibertat. No tenia espai per moure's, tenia el clatell d'un calb a cinc centímetres del seu nas. Alguna mà li fregava les anques i el cul adés i ara.

Quan s'obrí l'ascensor sentí una mena d'alliberament. Era la segona planta si no s'equivocava. Sortí a fora i ho comprova. No ho era. Era la tercera.

Desolat tornà a mirar l'ascensor. Ara sentia una barreja de culpa i desgrat. Perquè s'havia cregut alliberat ingènuament de l'ascensor quan no ho estava. I ara es veia abocat a tornar-hi a entrar. I a preguntar quan s'obrissin les portes cap a on anava, i a moltes altres coses en extrem complicades. No tenia ganes de fer preguntes. Mirà cap al fons de l'ampla entrada de la planta, a on confluïen tots els taulells i camins que duien a les diferents finestretes i a on hi havia l'indefectible rètol d'"Informació".

En mirar cap al fons observà que hi havia escales. Una mica d'exercici no l'aniria malament. Era bo per la circulació i era bo pel medi ambient, i a més no notaria estretors.

En entrar a les escales les notà estretes i brutes. Allò més semblava una sortida d'emergència que quelcom que hom pogués utilitzar. Eren estrets, no hi havia ningú i la porta que hi duia era pesant, com feta expressament per tal de descoratjar els que volguessin fer servir les escales.

Un cop a la segona planta, clònica en distribució de la tercera, i molt segurament de tota la resta, s'abocà decidit a la finestreta dessota el rètol d'"Informació". La dona que hi havia allà l'informà de la cua. Al capdavall hauria de demanar qui era l'últim.

S'assegué a una de les butaques, tan incòmodes com les del vestíbul d'a baix. Pensà en la tasca que li havien comandat. Ell no tenia perquè fer aquelles coses, a la vida en general. De ben segur que podia trobar una feina millor. Pensava que no estava ben valorat, ell tenia iniciatives i per bé que alguns problemes sense importància el bloquegessin de vegades, el cert era que els podia controlar. I a mesura que passava el temps els podia controlar més i més. No tenia perquè veure's abocat a fer tasques de segon ordre, i a observar incompetents comandant-lo a ell. Somiava amb un ull obert i un altre de tancat. Amb l'obert mirava de fit a fit el company d'espera que li havia passat la tanda. Amb l'ull tancat somiava amb una escapada definitiva i sense retorn cap a qualsevol racó de món a on no poguessin trobar-lo. La cua anava de pressa, la dona darrera el taulell despatxava les preguntes amb respostes precuinades com qui ven sardines a pes.

Quan li tocà el seu torn la dona l'informà educadament que s'havia confós de planta, i que en realitat havia d'anar a la quarta. De poc serviren les protestes d'en Jonàs, que no volia visitar l'edifici sencer, i que començava a sentir-se com un babau amb tantes passejades, i que si bé havia trobat plaent davallar de la tercera planta a la segona per les escales, no estava del tot segur que trobés idèntic esbargiment en fer-ho a l'inrevés, pujant, i dos pisos ni més ni menys.

Compungit i contrariat tornà a l'ascensor. Quan s'obriren les portes demanà si pujava o baixava. Algú, amb mala cara, segurament perquè en Jonàs no havia fet cas de les fletxes indicadores a la paret del moll d'ascensors, que indicaven aquest fet en concret, li va contestar que baixava. "No m'interessa", digué en Jonàs. Per sort una algú que esperava i que si baixava va ocupar un lloc de l'ascensor. Sinó s'hauria aturat en va.

Després vingué un ascensor que si que pujava. En Jonàs s'hi ficà. Eren només dos pisos, però calia aguantar les estretors i la parada al tercer, a un pujà un home gras i alt, enorme, i una dona que s'havia dutxat amb perfum en comptes d'aigua. La barreja de la suor pudenta de l'home i el perfum de la dona feia l'ambient irrespirable. En Jonàs sortí disparat de l'ascensor a la quarta planta i precipitadament s'abocà sota el rètol d'"Informació". Era aquella planta i no hi havia ningú esperant per ser informat.

Pel que semblava era una planta poc utilitzada, amb poca gent, per gestions inusuals, especials. Al fons a la dreta hi posava "Providències". Allà era de ben segur, tal com li havia dit la dona d'"Infomació". Mostrà els papers a un home de cabells blancs i ulleres de muntura mínima, amb aspecte d'emprenyar-se molt si algú trencava la seva rutina habitual. "Falta un segell", sentencià, aprés de mirar-se amb ulls desinteressats els papers que en Jonàs li havia plantat al davant.

El que faltava era el segell de la central. Tota la gestió quedava en no-res, no hi havia escapatòria. Havia de falsificar el segell. Informà al funcionari que tenia una còpia al cotxe del segell per aquests casos. No tenia ni cotxe ni segell emperò. Es ficà al lavabo. L'únic que tenia era un bolígraf especial per a falsificacion
s. Extremadament prim, del mateix color que la tinta blavenca dels segells, i que amb la seva traça podia reproduir una imprimació que podia passar per autèntica. Al capdavall la gestió era autèntica, allò no era una falsificació, si hagués tornat a la central a per l'estampa li haguessin donat sense cap requisit ni demanda.

Un cop enllestida la reproducció artesana del segell tornà a la finestreta. Ja temia el que li pogués contestar aquell home, que feia tota la fila de ser primmirat i torracollons, de no tenir res més a fer que detectat mancances als papers per tal d'endarrerir les gestions fins a fer-les interminables. Per fortuna en aquesta ocasió no pogué trobar cap defecte. Li tornà a en Jonàs una còpia d'un imprès que havia presentat i que li havia demanat que signés.

L'edifici sorprenentment tenia cafeteria, cosa inhabitual en indrets de l'administració. En Jonàs s'assegué a una taula i deixà el cafè que havia adquirit a la barra al davant. Obrí la carpeta que li penjava del braç i mirà els papers. Allò devia donar per a moltes reflexions, totes al voltant del sistema de vida que duia, d'a què conduïa tot plegat i de si se sentia necessari en absolut, és a dir, si les seves accions tenien un objectiu concret o només seguia endavant per inèrcia i feia el que li demanaven i prou.

S'inclinava per la segona de les conclusions. En realitat tot allò no tenia cap objectiu. En realitat tothom s'inventava feines que depenien de les feines dels altres per tal de tenir-se ells mateixos i els seus subordinats permanentment ocupats. Però de feina pràctica res de res. Mai de la vida no havia munyit una vaca o havia collit un préssec d'un arbre. El cafè li sabé deliciós. Tenia els papers segellats per l'administració al sarró. Només li faltava tornar a la central i entregar-los. Mirà el pòsit que quedava al fons de la tassa i provar de llegir el seu futur. Si era com allò era ben negre.