El teu cos

"Vostè és un usdefruitari del seu cos, res més", digué el funcionari, "no té dret a reclamar-ne la propietat". El ciutadà no volia entendre, aquell dematí cercava brega. "Jo sóc propietari del meu cos i de la meva salut, això és de sentit comú, no m'ho pot negar, on s'és vist que un no sigui propietari d'un mateix, l'única proprietat que tenim indubtablement". "S'equivoca de mig a mig", seguí el funcionari, "vostè no té cap dret sobre el seu cos ni hi ha cap registre de la proprietat dels cossos, això és una bajanada. El seu cos pertany a l'estat, que n'ha de tenir cura, perquè vostè es farà responsable de les despeses de la seva malaltia o del seu accident amb seqüeles?". "Quina malaltia? Jo no estic malalt, no sé de que parla. Vull la possessió del meu cos, garantida. No em pot dir que no la mereixo. No tinc altra cosa. I la proprietat s'ha d'exercir, i abusar, sinó no ho és".

"De cap de les maneres", observà el funcionari, "vostè no pot abusar del seu cos, perquè no n'és proprietari. Només té un usdefruit, per tant ha de tenir cura d'una cosa que no és seva, per bé que segurament ningú no li demanarà responsabilitats per les conseqüències dels actes degenerats que cometi contra el seu cos i que costin diners. Però sí per les intencions. Això ho ha de comprendre. Quan el mal està fet no hi ha pena possible, però sí quan encara és evitable". "Això és un galimaties. Vol dir que si em faig alguna cosa il·legal que afecta negativament la meva integritat em poden multar per la possibilitat, però que si em faig mal de veritat aleshores no em poden multar? Això és una bajanada. M'agradaria saber que sóc l'amo de mi mateix, que tinc poders per sobre de qualsevol altre del que a mi em passa, em sembla raonable, a vostè no?"

"De cap manera", el funcionari adoptà un posat explicatiu, "vostè no és amo de res de res, només un llogater, del seu cos. No el poden fer fora perquè encara això no s'ha inventat, però si es pogués es faria. I no pot compartir el seu cos tampoc amb algú altre. És com un cargol. El cargol és l'amo de la seva closca?". Aquí el funcionari adoptà un posat encara més explicatiu, retòric fins i tot. No esperà la resposta i es contestà ell mateix. "No senyor", digué, "l'estat també és l'amo de les closques dels cargols, i dels seus cossos. I poden dirimir en conflictes al respecte, perquè té la capacitat. Ho ha de comprendre amb aquest exemple". "Jo no sóc pas un cargol, i això no té res a veure. El cas és que jo puc fer de mi mateix el que em roti". "S'equivoca, no pot fer-ho, i tenim els mitjans per evitar-ho, si pensem que pot posar-se en perill. Suposi que vostè fa un mal ús del seu cos prenent substàncies drogòfiques. Aleshores perd l'usdefruit, i l'hem d'enviar a un centre de reabilitació, perquè aprengui a tenir cura del seu cos. O suposi que hi ha alguna sospita que es pot lesionar a si mateix, per molt que sembli una bajanada fer una cosa tal. El lligarem sense dubtar-lo, perquè no ho pugui fer. Perquè el seu cos i el seu destí no és seu. I vol saber perquè tot plegat? Per la qüestió econòmica".

"Ara sí que no sé de que parla". El funcionari, que havia engegat tota la seva retòrica, s'afanyà a explicar la seva tesi. "Si l'hem de reabilitar, o hem de fer-nos càrrec de les seves despeses mèdiques no justificables, o hem de tenir cura de vostè en una paraplegia de coll avall, o tantes d'altres seqüeles d'un ús inadequat del cos, o hem de pagar-li la cura de les seves malalties venèries, tot això costa diners, i són diners que ens podem estalviar. Per això la proprietat del seu cos pertany a l'estat". El funcionari feu una pausa i glopejà una ampolla d'aigua de plàstic, i prosseguí. "Però la cosa va molt més enllà, perquè ha de saber que fins i tot en el cas que estalviï despeses a l'estat, com seria en el cas que volgués accedir a la mort induïda o eutanàsia, o volgués llevar-se la vida per qualsevol altre mitjà, que segurament estalviaria despeses futures i pressents en ambdós casos, tampoc ara li pot l'estat permetre, perquè vostè no té la propritetat de res, ni del seu cos ni de les seves proprietats. La proprietat no existeix, ha estat abolida fa molt de temps. Em meravella que no s'hagi adonat".

El ciutadà no sabia que respondre, tampoc no volia balbucejar un assentiment. S'apressà a cercar arguments al seu cervell. "Jo puc fer de mi mateix el que vulgui. Tot això quem diu és xerrameca. No té cap ni peus. I vostè ni ningú altre no pot verificar aquesta proprietat pretesa. El cos per qui el viu!". Amb aquesta frase pensava haver desmuntat tota la construcció argumental del funcionari, però volgué seguir, entonant un cant a la llibertat, una oda a la lliure elecció. "Les persones som alienes als estats, existim abans i prèviament a l'estat i tenim existència individual. Mentre que l'estat no té existència sense les persones. I només les persones, dotades de raó, poden tenir proprietat de les coses. Per tant alguna persona ha de ser proprietària del meu cos, i aquesta persona m'està robant la meva existència, o una bona part, la llibertat com a bé suprem és inqüestionable, al meu entendre, i per tant un acte que és un robatori no pot ser legítim, i molt menys si ho fa una persona inexistent, merament jurídica, com pot ser l'estat. No s'entén, al meu entendre".

El funcionari replicà contrariat: "insisteix, no vol adonar-se del més evident, no vol entendre la lluita de contraris, el futur quens espera, cap a on anem. Vostè vol anar cap endarrera. És clar que en algun temps feliçment superat l'individu existia sense societat, i també moltes altres coses que hem eradicat. Però això no garanteix l'anterioritat. Tot al contrari, per una inversió en els valors, lògica i necessària, ara l'estat és anterior a la persona, i existeix abans que aquesta vingui al món. Perquè el nostre país ja existia quan vostè va venir al món, oi? Com pot dir aleshores que vostè és anterior al seu estat, que ja existia quan vostè sortia d'entre les cuixes de la seva mare calb i plorós. M'ho pot explicar? No pot, perquè no té arguments sòlids. Tot al contrari, només una adherència absurda a la seva individualitat, que no porta enlloc, i que és essencialment fictícia". El funcionari parlava ara amb aires de suficiència. El ciutadà contraatacà amb nous arguments: "M'està dient, que vostè, què és la persona que tinc al davant i que em nega el quem pertany, és el proprietari del meu cos, de la meva persona física? O és algú altre, perquè algú ha de decidir per mi el que m'ha de passar si jo no puc fer-ho, és vostè?"

"No ho entén", digué el funcionari, "s'ho hauré d'explicar fins que ho comprengui, per bé que ja hi ha una bona cua darrera seu, i que sembla que la seva cabudesa l'impedeix assimilar les meves informades explicacions. Algú, indefinit, algú, qualsevol, qui sigui, pot ser un metge, un jutge, un funcionari, un vianant, la veïna, algú prendrà la proprietat del seu cos quan vostè faci un mal ús. És una proprietat compartida, no l'exerceix una sola persona, hi ha moltes que la poden exercir. I en el moment d'exercir-la es manifesta. És a dir que quan el seu metge pren la seva autonomia, i decideix per vostè, perquè considera que s'està equivocant en els seus criteris i judicis, en aquell moment el metge és proprietari del seu cos, i pot fer-ne l'ús que la seva competència li dongui a entendre. I vostè, que només és llogater, ha de cedir el control. Això és així, igual que en un immoble. Vostè hi viu, però quan hi ha un problema de bigues o de fonaments, o de parets mitgeres, i intervé el proprietari. I ha de pensar que les despeses majors les farà ell, per tant ha de tenir dret a decidir sobre el seu comportament, i a imposar-li normes, per tal de minimitzar les despeses i perquè ell és el proprietari, i per tant té el dret de decisió sobre el seu pis. Doncs el seu cos és el mateix, vostè no pot posar-se en perill perquè això costaria diners a l'estat i perquè seria lesiu pels seus drets. No hi ha més veritat que aquesta".

El ciutadà rumià uns segons. No estava convençut del tot, no podia creure que fos llogater de si mateix, que no tingués drets d'abús i que algú altre s'erigís circumstancialment en usador de la proprietat que l'estat tenia sobre l'ell físic seu. No tenia gaires ganes de seguir aquella conversa, però encara tenia temps d'entonar un altre cant elegíac a la llibertat, que era l'únic argument que podia oposar a la tirallonga expositiva del funcionari.

"Miri, jo puc escriure un paper, fet amb l'ordinador, ben maco, que digui que jo sóc proprietari de l'illa de Mallorca. Ho faig amb filigranes a les bandes i amb segells inventats per mi, i en nom d'un estat imaginari, del que sóc president o rei. Tan se val. I en funció d'aquest document reclamo la proprietat d'ús de l'illa. No sembla enraonat. El mateix pot fer l'estat, que és legítim, i que no és inventat com el meu de l'exemple, però que és artificial de tota manera. Aquest estat s'atorga uns drets que creu que li pertanyen, però que no pot exercir. El dret de proprietat sobre el meu cos. Però no el pot exercir, perquè al meu cos hi visc jo, i jo puc fer moltes més coses que un immoble. Puc transgredir la llei i abusar de mi mateix com vulgui. Per tant aquesta proprietat de la que vostè em parla és absurda, i ineficaç. No existeix en realitat, perquè no és pot garantir, tret d'alguns casos excepcionals, que reconec que existeixen, però que no són la norma i que no perduren. No per gaire temps el metge pot fer la seva voluntat amb mi, i de la resta el mateix. Això em fa reflexionar, perquè alguns polítics semblen obsessionats en imposar algunes conductes, que consideren impròrpies, i ara ho veig clar perquè ho fan. Ho fan des de la impotència, perquè saben que de porpietat res de res. Ho fan moguts per l'anhel d'imposició, de saber-se amos del que creuen seu. S'equivoquen de mig a mig. Ara em sento molt més feliç que abans, perquè observo amb pena com vostè malda per aconseguir el que no pot tenir, i de toldre'm el que jo
tinc sense dificultat. Això és un malbaratament, d'aquests diners s'haurien de fer responsables vostè i els altres, dels diners que malbaraten en campanyes i esforços inútils, per resoldre problemes numèricament irrellevants, o falsejats, i perquè poden abocar-hi morterades en accions del tot infructíferes".

El funcionari no esperava aquesta resposta. Massa llarga. Els ciutadans normalment acceptaven el que els hi deia l'autoritat, del tipus que fos, el metge, el jutge, ell mateix. Es considerava una autoritat. No havia entès l'argumentació, ni tenia cap interès en comprendre-la. Sinó que no volia deixar escapar l'oportunitat d'estendre's i abundar en el que ja havia dit. Tot el que afegí fou sobrer. Al·lusions als drets internacionals, a les recomanacions de l'OMS, al govern de les nacions unides, i drets locals, el dret civil del país, les tradicions orals. Desenvolupà una tesi completa sobre els drets dels ciutadans, i de com no eren posseïdors en darrera instància de les coses que volien posseir, l'argument era ben contundent. "Vostè pensa que té la prorpietat de moltes coses, però no la té en realitat. No ho pot saber perquè mai no posa a prova aquesta possessió, amb el domini efectiu, que consisteix principalment en destruir-la. Destruir és el major acte de possessió, finir, extingir. I vostè no ho farà mai, perquè vol preservar el seu patrimoni i la seva salut. Però no sap les coses que no li pertanyen, ni fins a quin punt li pertanyen. No les ha posat a prova. Hauria de fer-ho, i s'adonaria que ni de la roba que porta n'és l'amo. Lamento donar-li aquesta mala notícia, perquè se'l veia confiat en tenir moltes coses, i tenir-les sota el seu control. Els seus fills no són seus, se'ls podem treure. Els seus bens materials també se'ls podem treure, la disponibilitat de vostè mateix també, i la seva consciència desperta també, fins i tot la vida en casos excepcionals. Vostè no té res".

El ciutadà no volia sentir més bajanades. Allò només eren teories, eren quimeres d'un estat en descomposició, d'un cos de funcionaris i d'altres integrants de l'estat que deliraven amb la possibilitat de tenir el poder, que només els interessava exercir-ho, però que alhora es veien impotents per aconseguir ni moure a la seva voluntat ni un bri de vida.

El ciutadà deixà la cua. Ja n'havia tingut prou. Els altres que s'esperaven feren gest d'aprovació, i alleujament. Sempre hi havia d'haver algun pesat que no volia comprendre les coses més evidents. El ciutadà sortí al carrer, mirà el cel. Aquells núvols no eren de ningú, alenà amb força, qui li podia treure aquell aire? Mirà les construccions, els carrers, allò era de tothom i de ningú, no hi havia proprietat. Cert que hi havia qui en un moment donat se l'atorgava, de l'aire i dels núvols fins i tot, i que volien un preu a canvi del seu ús, però sense tenir-ne la proprietat, només per la força o per una situació temporal, una emergència, que podia perllongar-se més o menys temps, però que no era duradora. El mateix passava amb el cos. Es tocà els braços, les cames, els cabells. Tot allò era seu, i de ningú altre, no li podien arrabassar, tret que en un futur, quan es trobés incapacitat, temporalment o permanentment, però aleshores ja no seria ell, i no hauria de patir, perquè només abandonant el cos se'n pot cedir la proprietat.