El temps

Els raigs del Sol assecaven tendrament les gotes que recorrien, com fugin, els vidres del cafè de l'estació. Eren la última prova de la tempesta d'ahir. ¿Qui més recordaria com ella, el mal temps de la nit anterior? El Sol sortia amb força aquell matí d'estiu però la noia no es podia treure una imatge del cap, els seus ulls només podien veure la pluja i a les seves orelles encara ressonava el soroll que fa l'aigua en caure al celobert.
De tant en tant tornava a la realitat per fer un glop al seu cafè. Aprofitava el retorn per distingir formes i dibuixos als cantons de la tassa però sempre tornaven a la ment les mateixes imatges grises. Els seus dits s'aferraven al jersei de manera semblant a com ho feien les gotes al vidre, també ella volia fugir del Sol. La seva mirada va quedar uns segons encisada per l'aura d'un rellotge, penjava d'un petit clau a una de les parets del local. Va esperar pacient a que l'agulla dels minuts canvies de lloc, volia comprovar que el temps passava i que la tempesta s'havia acabat. Un tic i un tac i d'aquí fins a seixanta però l'agulla no es movia. En retornar la vista a la tassa de cafè va comprovar que a dins només hi quedava un glop. Un calfred va recórrer el seu cos i la va fer aixecar. De la seva boca va sortir un "no" que s'ofegà entre el soroll d'un cop sec al terra i al que continuà un altre so més suau i líquid. La curiositat guanyà l'orgull i en baixar la vista, la noia veié l'agulla dels minuts dintre de la seva tassa amb l'últim glop. Aquell dia, com almenys als tres següents, el diari anunciava bon temps.