El temple que s'enmiralla al mar

El temple que s'emmiralla al mar


Marbre blanc de dura consistència,
guarda l'eco de les veus divines
mentre observa l'ona que, rabent,
va i ve de l'horitzó enllà.

Segles fa que emmudiren els cants,
que s'apagaren les llànties, que cessaren els planys.
Ara, tot és silenci;
sols trencat per la fressa
de peus bàrbars
que intenten recuperar un temps perdut.

Segle fa que els déus foren enderrocats,
que les seves imatges foren destruïdes,
que les riqueses foren saquejades.
Ara, què en resta?
Marbre pantèlic de blanca presència,
ruïnes al costat del mar,
i, sobretot,
una esperança:
que res és etern,
ni tan sols l'oblit.