El taüt

Tot i així, continuava esperant la seva família.
Tota esperança s'havia diluït després d'escoltar els alarits més enllà de la porta del soterrani, on s'havien amagat, però, continuava esperant-los. Perquè sabia que tornarien, com els altres.
De fora li arribaven altres crits desesperats, soroll de trets, vidres trencats, alarmes de cotxes...
I els laments.
Al soterrani es van sentir un cops. El soroll d'alguna cosa que s'arrossegava. Un gemec esfereïdor al qual van seguir d'altres. Molts d'altres.
Va llençar un crit aterrit, però va tornar a assegurar-se que les fustes clavades al marc de la porta que donava al soterrani aguantarien. Les havia clavat en sentir el primer crit, el de la seva filla. Sabia que, encara que baixés no podria fer res, quan t'atrapaven, eren molt ràpids. No hi havia remei.
Ara n'hi havia més, és clar, cada cop n'hi havia més, i grataven la fusta de la porta i la colpejaven amb aquella ànsia, llençant aquells gemecs inconcebibles, atroços.
Les finestres, també creuades per fustes clavades a la paret, deixaven passar una blavosa llum mortuòria de lluna que, de tant en tant, era creuada per una ombra perversa, algun d'ells passava per davant de les finestres. L'oloraven, però no sabien localitzar-lo exactament. I ell es moria allà dins, es moria d'angoixa, de terror, de certesa.
Perquè era així com es sentia: el carrer, el poble, el món sencer. Arreu campaven els morts i ell es trobava atrapat en aquella casa, com a l'interior d'un enorme taüt...