El taller de l'artista

El creador d'expressions concretables, com li agradava autonomenar-se l'artista era un bullider d'idees i de metàfores expressionistes que per la seva concreció sobtaven el visitant desprevingut. L'home caminava per totes les bandes del seu estudi a la recerca desesperada de les noves inspiracions que donguessin peu a creacions dignes del seu ego i de la seva anomenada de geni emergent que tenia entre els seus amics principalment i també entre alguns crítics d'art il·luminats que anaven d'entesos i que no entenien un carall del que es portaven entre mans. El taller o estudi estava situat a un dels barris d'artistes de la ciutat que ben bé podia ser la porció més antiga de la mateixa o algun dels barris que antigament varen ser perifèrics i que ara ja constituïen part del nou centre de l'urbs. Els carrers estrets bullien d'inspiracions artístiques i de tràfic de drogues de disseny i tradicionals de manera que tothom podia sentir-se plenament artista en mig d'un escenari tan elaborat i galdós que feia goig de veure. Els artistes s'acumulaven als carrers com ramats de bens i a les places amb rellotge o sense quasibé vessaven de la quantitat que n'havia. De tant en tant la policia havia de fer servir les porres i l'equip antiavalots per tal de dissoldre les manifestacions espontànies de creadors que es formaven a les diferents vies del barri. Al mercat municipal que hi havia just al mig s'ho miraven tot amb un cert esverament tot i que el fet era que la concurrència d'artistes donava un cert aire, com un deix especial a aquells carrers que feia entre d'altres coses que pogués sobreviure un mercat i amb certa afluència de compradors que deixaven bons calerons a les parades. Els gossos sense lligar campaven al seu arbitri dipositant les sobralles dels àpats allà on volien, però aquesta és una altra història que ens allunya del taller del nostre interès. Els sorolls dels carrers de les veïnes discutint a crits o els xiscles de la canalla o les espetegants corredisses de les motocicletes no treien del seu llim de creació i innovació sense quarter el nostre artista modern que maldava per trobar sempre els viaranys insospitats a totes les factures que dominava, o pretenia dominar més aviat, i recargolar totes les seves obres fins que els exercicis de reflexió i introspecció eren tan agosarats que els seus amics i família consideraven que era un autèntic geni. També la munió de crítics que no poden faltar als ambients artístics li donaven aquesta consideració.
El cas era que l'home practicava totes les arts disponibles, començant per la pintura, que exercia amb tots els materials i tonalitats de color, l'escultura, la música, la literatura, la poesia, l'assaig científic i econòmic i la confecció de puntes de coixí transgressores alhora que hiperrealistes. Seguia una munió de modes alhora de manera que veien dues de les seves produccions, posem dos quadres a l'oli de diferents èpoques el resultat era que l'únic que tenien en comú era una certa manca de traça per part de l'autor, doncs els temes i les motivacions expressives eren del tot diferent. En una mateixa setmana podia canviar diverses vegades la concepció global de la seva obra i la seva escala complerta de valors, de tal manera que quan escrivia una novel·la aquesta acabava per ser un poti-poti d'estils i imitacions de diferents tendències que feia venir maldecap encara que als fidels a la seva obra els encantava i ho trobaven veritablement espaterrant. En quan es posava a pintar primer li donava per pintar cadàvers i escenes sinistres amb molts de morts, sang i fetge a dojo que no administrava de cap manera així que els quadres tenien una tonalitat predominantment vermella que feia esfereir de veure. A la mateixa tarda li podia donar per pintar escenes amb pastors de manera que uns bucòlics bens assetjats per un gos bordador a qui queia la baba sen se parar cantaven les meravelles de la vida camperola al desolat pastor que plorava la pèrdua del seu amor, tot això convenientment imaginat doncs el seu estil barroer no variava gens amb la temàtica i més aviat semblava que feia esborranys de les obres que no composicions definitives.
La fortor de dissolvent i de pintures plàstiques era remarcable a l'estudi i el bon jan no tenia en cap moment la pensada d'obrir les finestres, que en tenia varies, i ventilar l'estança única de que es composava el seu estudi. El cas era que agafava unes embriagueses i unes vaporositats que feien por de veure, encara que els seguidors i crítics que el visitaven ho trobaven força divertit doncs quan duia una estona pintant entre tots no paraven de dir rucades i l'artista era el primer de tots. Les rialles que promocionaven els vapors del dissolvent i dels altres productes donaven a les sessions de pintura un aire engrescat i juvenil que era difícil de superar per la resta d'arts. Quan es dedicava a l'escultura no feia servir cap mena d'instrument que no fos el paper de vidre i el martell i la escàrpia que feia anar amb cop sorollosos acompanyats amb una melodia que cantussejava i que se li havia tot just encomanat per la ràdio que estava encesa o per algú que la cantava pel carrer. Quan els ocells refilaven ell començava a xiular imitant-los i quan un cotxe passava pel carrer ell imitava el so ronc dels motors. La veritat era que l'artista tenia poca capacitat de concentració. De vegades començava una escultura naturalista amb un instrument de precisió i quan duia mitja hora pica que picaràs li venia al cap una nova inspiració i seguia el següent tros de la composició esculpint una cosa diferent i fins a una tercera vegada li passava el mateix i seguia com si tal cosa fent un final diferent de manera que el resultat era una barreja sofisticada de tots els pensaments erràtics que havia tingut al llarg de la elaboració del producte final.
La crua veritat era que no pensava gens en el que feina. Quan començava una obra no tenia cap pla preestablert ni cap mena de guia que el menés a un resultat final que no fos un capgirell de totes les coses ajuntades dins un oli o una peça de pedra barata. No comprava marbre doncs encara que es guanyava la vida amb el seu art la realitat era que no era ric i que no rebia encàrrecs de prou consideració com per a poder permetre's de comprar marbre fi, ni marbre barroer tan sols. El que feia era agafar la seva furgoneta i anar-se'n a algun dels camins de la muntanya que hi havia als afores de la ciutat i un cop allà triava una bona pedra que amb l'ajuda de palanques i d'algunes bones persones que l'acompanyaven, i fins i tot d'algú que tingués la desgràcia de passar per allà i que fos reclutat a l'instant, doncs a empentes i rodolons aconseguien de portar la pedrota fins al costat de la porta del darrera de la furgoneta. Un cop allà feien com els homes del paleolític fins que la pedra quedava a l'alçada de la cabina i aleshores amb unes darreres empentes aconseguien que s'encabís a dins. La mateixa feinada la tenien després per dur la pedra de la furgoneta cap a l'estudi. Amb uns politges l'aconseguien de pujar entre molta gent que estrenyia la corda tibant i tirava cap amunt. Finalment la pedra arribava a l'estudi on l'aleshores escultor, o concretador d'expressions pètries, com li agradava autonomenar-se a l'artista, engegava tot un seguit de cops amb el martell nu o ajudat de l'escàrpia que anaven configurant la forma de la nova peça que segurament aniria a parar al menjador d'algú de la ciutat amb prou diners i prou ganes com per a tenir una obra d'art d'aquella factura al menjador de casa seva. L'artista es mirava la peça des de lluny calibrant i mesurant el proper cop que havia de donar a alguna de les parts i aleshores, molt decidit, enfilava el camí de tornada a la vora de la pedra i engegava una seqüència de cops dirigits per estranyes forces que dominaven l'interior presuntament turmentat de l'artista que seguidament tornava a allunyar-se unes passes per tal de calibrar el resultat de la execució i planificar la següent. Val a dir que es prenia la seva feina en acabar les obres i que, tot i que groller, era a la seva manera detallista i es desvivia per tal de donar fins al darrer cop a l'escultura o la darrera pinzellada necessària segons el seu particular criteri o escriure la darrera línia per tal que la novel·la o el poema quedés perfectament completat sense que ningú no pogués dir que hi mancava o hi sobrava res en absolut. Bé, més aviat que hi mancava doncs sobrar normalment en sobraven un munt de paraules i de frases que havien anat passant pel cap del creador i que no havia tingut el valor d'enfrontar-s'hi a aquests pensaments i emplaçar-los per al futur.
Però en realitat el que menys feia era escriure doncs considerava que trigava massa temps en obtenir uns resultats que li semblaven francament minsos. Havia de passar-se hores i hores amb la ploma a la mà escrivint les idees allunyades de la realitat que li passaven pel magí per que després el resultat fos un feix de fulles que no podia dir-se que fossin gens artístiques i que finalment quan les duia a l'editor que no el cobrava per tal de imprimir la disbauxa lèxica que li portava, però que tampoc no li donava beneficis, doncs argumentava que amb les poques vendes que feia de les seves edicions amb prou feines si cobria les despeses, el resultat final era una peça constituïda per paper que ocupava molt poc espai i que a penes tenia color. L'única originalitat era alguna de les il·lustracions que havia fet per tal de posar-la a la portada i a la contra, emperò per a ell no tenia cap utilitat perquè ja en tenia els originals i, a més a més com que els seus estils de pensaments eren tan mutables la veritat era que en el moment de ser editat el llibre els dibuixos de les portades ja no eren del seu grat i fins i tot el contingut ho trobava un grapat de poca-soltades que no conduïen a res. Els seus amics li deien que no es tractés a si mateix amb tant de rigor per no dir menyspreu i crueltat, emperò l'artista polifacètic seguia sorru
dament amb el seu pensament del moment que el duia a considerar com un bunyol tot el que havia fet fins aleshores. Certament no tenia cap raó per a preocupar-se doncs la seva obra responia a les expectatives de la crítica i de la petita legió dels seus seguidors i tot i això l'home sortia sovint de polleguera en veure arraconat algun oli de feia una setmana o el producte d'hores i hores de colpejar la pedra per tal de treure una formació artística que seguidament menyspreava amb totes les seves forces i fins i tot titllava de bajanada creativa i s'acusava d'anar en contra de la modernitat i de fer obres massa comercials o de haver-se agenollat davant dels mitjans poderosos o de les modes, cosa que per altra banda feia contínuament encara que ho negués categòricament. El cas era que des del carrer es sentien perfectament els crits de desolació i trastocament que el fiblaven per dins quan veia alguna de les seves creacions anteriors que encara no havien estat venudes o dutes a alguna de les exposicions a les correntment participava. Les escridassades que dirigia a les seves creacions esglaiaven una mica els presents a la sala que havien de empassar-se la saliva i contenir el bleix per tal de no treure encara més dels seus cabals el idiosincràtic artista que deia pestes de la seva pròpia obra com si es tractes d'una cagarada de gos al mig del carrer que hom trepitja distretament i que després sembla que ens hagi d'acompanyar per a la resta de les nostres vides. El cas era que les imprecacions que llençava contra els olis eren dignes de ser anotades o enregistrades amb alguna mena de mitjà electrònic per a constatació dels temps esdevenidors de la sinistra bogeria que consumia l'artista que cada cop es tornava més excèntric i tenia sortides més esbojarrades, tot i que tard o d'hora tornava al seu curs natural i s'asserenava amb una bona cervesa a la mà o un dels havans que tant li agradava de fumar. En ocasions barrejava els plaers amb la creació artística i aigualia els olis amb la cervesa o abocava la cendra del cigar amb el dissolvent i les pintures de manera que trobava noves textures i nous elements de plasticitat. També ho feia amb d'altres coses com ara amb el formatge, el pernil dolç o el cafè amb llet, encara que en aquests darrers casos el resultat era desencoratjador doncs aquest productes son peribles i per tant donaven un cert aroma als quadres al cap de pocs dies. A l'artista poc l'importava doncs el que feia normalment era donar una capa de vernís i aplicant abans unes fregues d'alcohol per tal de matar tota la matèria viva que hi pogués haver.
Val a dir que les excursions de l'artista eren d'allò més pintoresc doncs sovint anava i venia pel barri a la recerca dels seus materials artístics. A una banda aconseguia les pintures acríliques que comprava a l'engròs i que li servien tant com per a pintar els quadres com per a retocar alguna de les seves escultures, que també pintava com els autors clàssics, encara que la major part de les vegades les deixava amb la pedra nua doncs ja li semblava bé així. Quan les pintava ho feia amb una mena de dosificador en forma d'esprai que distribuïa la pintura d'una manera uniforme i que deixava la superfície de la pedra que li semblava massa nua en aquell moment amb una lluentor i una delicadesa sorprenent. Abans de pintar però havia de polir la pedra i ho feia amb tot un seguit d'aparells elèctrics. Tenia una veritable col·lecció de màquines polidores de tots els gruixos i materials per a fregar la pedra de les maneres més variades possibles. Amb aquest ventall d'estris de bricolatge que adquiria a les botigues especialitzades podia enfrontar-se a la tasca de donar els darrers acabats a la seva obra. Un cop la superfície era ben llisa podia aplicar fins a tres capes de pintura que anaven donant un color sòlid a cada passada a la peça. Finalment feia les passes enrera de rigor i observava meravellat el resultat de la seva darrera creació. Li fascinava la claredat que transmetien els materials pintats amb que treballava quan aquesta era la seva elecció encara que igualment li atreien els materials sense cap mena de cobriment que feia servir a unes altres. Tant una com l'altra tècnica li satisfeien completament en el moment de fer-les servir doncs les seves preferències en matèria de tècniques artístiques era variable i obeïa a les tendències de les seves idees que li rondaven pel cap en el moment de executar la obra. Mirava un moment per la finestra per tal de trobar un bri d'inspiració en els fets quotidians que passaven al carrer en aquell moment i seguidament es llençava esverat contra la seva obra i donava cops de martell desaforats que feien saltar les miques de pedra sobreres a sobre del terra de rajoles que guarnia el seu estudi, que també feia les funcions d'apartament on viure i d'improvisada exposició permanent de la part de la seva obra que no havia pogut encabir en cap altre puesto.
Contínuament li trucaven per telèfon clients interessats en l'adquisició d'una de les seves innombrables produccions. Encara que no feia gaire publicitat de la seva obra tret de la que feien pel seu compte les sales d'exposició i museus de segona fila que tenien obra seva, tenia un reeiximent relatiu a l'hora de vendre doncs els clients filantrops que ja havia tingut alguna vegada feien córrer la veu de la seva genialitat i aleshores d'altres compradors s'afegien a la llista enduent-se una peça de més o menys valor que anava a raure al menjador o a alguna de les cambres de les seves cases. En realitat les obres escultòriques feien més nosa que servei segons pensava el mateix artista, que tenia replet el seu estudi, i no albirava amb prou claredat per als gustos de la seva ment capgiradora els motius de que algunes persones volguessin instal·lar als seus salons unes obres tan voluminoses i amb tant alt impacte estètic. Pel que fa als quadres ho veia més clar doncs tot i que alguns eren de grans dimensions el cert és que es podien col·locar a una paret on feien relativament poca nosa, a no ser que interferissin amb algun llum o amb algun aparell domèstic, i més clar encara ho veia pel que feia als llibres, en particular els de poesia, doncs aquest ocupaven molt poc i podien desar-se a qualsevol lloc. Ell en donava als llibres moltes utilitats doncs freqüentment les diferents editorials on publicava li enviaven caixes amb una cinquantena de volums que tan aviat feia servir per a encendre un foc al costat de la finestra com de paleta per als seus olis o acrílics després d'haver-ne arrencat la tapa i descartat la resta del llibre per inútil. Això era el que feia amb els seus propis llibres, amb els de la resta d'autors feia coses pitjors. Com que sortosament no comprava llibres i els pocs que feia servir per a engreixar l'assortiment de paper al lavabo eren obsequis, generalment llibres d'art amb fotografies de les obres dels grans artistes, que li regalaven les visites més inexpertes o menys avisades dels parers respecte de l'art de l'artista. Els visitants quedaven molt sorpresos de totes aquestes extravagàncies fins al punt que algun d'ells s'emprenyava verament amb el pobre home que si feia tantes poca-soltades era perquè pensava que era una necessitat de l'artista ser diferent i menar una vida d'escàndol i provocació. De vegades sortia en calçotets al mateix carrer i feia una volta a l'illa on era la seva casa per tal que tothom se'l quedés mirant astorat o passessin pel seu davant com si res, fent veure que no havien reparat en que només duia uns miserables calçotets. D'altres vegades, sobretot quan havia begut uns quants cops del vi que guardava a la nevera, sortia nu, sense cap peça de roba en absolut i amb el cos pintat de la seva mateixa mà amb el que ell denominava una obra d'art orgànica. Les velletes que prenien el sol a la plaça del costat sortien esverades a la cerca d'un agent de l'autoritat que posés fi a l'escàndol. I normalment el que passava era això mateix amb l'artista al calabós de la comissaria del barri on ja era un vell conegut.
Però a part d'algunes ximpleries que se li ocorria de fer de tant en tant es tractava d'un personatge del tot inofensiu. Un cop tornat al seu estudi després d'alguna de les detencions i d'haver parlat amb el jutge, seguia amb les seves eixelebrades ocupacions artístiques, ara fent un gravat a sobre d'un linòleum o estripant amb un ganivet una de les seves creacions pictòriques per donar-li una més gran força expressiva, o bé arrencant a cops de martell el braç d'una estàtua que li semblava disconforme amb els seus particulars criteris estètics. Uns altres cops escrivia tot melangiós una de les seves poesies. La veritat era que tenia un estil força transgressor de la modernitat doncs els seus poemes eren farcits de tòpics i feia anar unes rimes tan ensucrades que embafaven al lector al cap de pocs versos. Parlava d'escenaris i de situacions extretes de la seva corrupta imaginació que només s'excitava amb les imatges pintades amb pastissos a sobre d'una làmina de color rosa que posava vora de la regurgitació els entesos en ultimitats i en tendències de rigorosa innovació. Emperò els seus fidels i ell pensaven que les obres modernes descrivien a la perfecció una sensibilitat decadent en estat de putrefacció que rebutjaven de pla estimant-se més el classicisme recargolat que estilava l'artista en les seves creacions. Com que pensava que la poesia no era qüestió de mides els seus reculls poètics eren breus i n'editava un molt de tant en tant perquè li mancava el material.
El que no li mancava en absolut era l'energia per a embarcar-se en noves aventures pictòriques a les que dedicava una bona part del seu temps. Es podria dir que la pintura i la escultura eren el que més el motivaven doncs en aquestes arts podia deixar les regnes de la seva imaginació i volar per paradisos de colors i formes on encara abans no s'havia aventurat. Com que els seus estils i les modes que seguia canviaven a cada segon el cas era que cada nova o
bra resultava totalment original. Algunes vegades havia arribat a barrejar els temes en un mateixa quadre, començant per fer un paisatge i acabant per fer un retrat d'una dona imaginada per ell. O bé començava per pintar una dona i acabava per pintar un home amb barret i bigoti. O l'home del bigoti es transformava a mitja obra en un cavall o un gos. En fi, que l'home no donava a l'abast per tal de plasmar les seves idees i havia de barrejar més d'una per cada creació, tan pictòrica com de les altres. I aleshores arribava el moment en que els seus materials començaven a escassejar i havia de fer una de les seves sortides. No agafava la furgoneta doncs totes les botigues que havia de visitar per tal de reposar les seves existències les tenia a la vora i podia anar-hi fent una saludable passejada. Es duia una bossa de mà amb unes nanses ben amplies que anava emplenant a mesura que anava visitant les botigues amb allò que necessitava i amb el que li era del tot inútil però que el venedor aprofitant-se de la seva impulsivitat li encolomava hàbilment. Tornava al seu estudi amb el farcell curull de coses inservibles que suposadament tenien alguna funció molt específica en el procés de creació artística però que ell no les faria servir mai de manera que anaven a parar a una cantonada de l'estudi a l'espera d'envellir el suficient com per anar a parar finalment a les escombraries. L'artista gaudia d'aquests viatges doncs per una vegada podia sentir el sol a la cara i veure els núvols a sobre del cap. L'oreig que bufava a la ciutat normalment el feia feliç només pel fet de ser-hi i el cant dels ocells refilant en mig de les branques i la visió de tota la gernació que hi havia sovint als carrers el feia sentir-se una mica més jove. Xiulava jovialment mentre anava saludant a coneguts que apareixien de totes bandes i que li tornaven la salutació amb alegria. Sentia que aquells viatges cap als seus proveïdors eren com una mena de rejoveniment que li convenia molt, acostumat a restar tancat al seu estudi amb els aromes de les pintures i els dissolvents que tan feliç el feien encara que d'una manera diferent de com ho feia l'aire lliure. En el moment de creuar els carrers a la recerca de nous materials era quan li venien les seves crisis artístiques doncs es plantejava si pagava la pena de estar-se tancat tant de temps i mirava enrera i veia que tota la seva vida l'havia invertit en ser un artista de petits cercles en lloc de enriquir-se amb d'altres professions més lucratives. Mai no havia estudiat ja que de ben petit s'havia dedicat a l'art empés per uns pares permissius que li deixaven fer i ara que ja començava a tenir una edat es feia moltes preguntes. Afortunadament per a ell el viatge acabava com tot lo demés i en tornar a ser al seu estudi i veure les seves obres tot just finalitzades li retornaven els deliris i les inspiracions. Veia el que acabava de fer i pensava que era una producció totalment antiquada que calia revisar estèticament i ètica tant pel que representaven les seves obres en quant a escales de valors com per les qualitats expressives dels mitjans que havia fet servir per a produir-les. Entrava en un estat d'èxtasi creatiu i arrambava contra una de les parets tots els llenços i arraconava les escultures i les edicions dels seus llibres d'assaig i de poesia cap a una cantonada i amb l'espai lliure que li quedava al bell mig de l'estudi imaginava les possibilitats creatives de tot plegat. Tan aviat li donava per agafar un llenç buit com un que ja era pintat i tot alterat encetava la tasca d'anar passant els pinzells i els llapis de diferents mides tots alhora per aconseguir una nova expressió de la seva voluntat creadora. I així seguia fins que es feia fosc i les forces li fallaven. Aleshores havia d'enllitar-se tot enfebrat i somiava encara amb la creació de grans obres avantguardistes que fessin les delícies dels seus seguidors i dels crítics fidels que veien les pelegrinacions metafísiques i les esbojarrades extravagàncies que gastava com a senyal inequívoc del seu geni.