El senyor del gas natural

Estava mig endormilada al sofà, llegint a Mario Vargas Llosa quan han picat al timbre. No esperava ningú, la mare m’havia dit que tornarien del partit del Toni a l’hora de dinar i tot just eren les onze. He mirat pel foradet de la porta i he vist la silueta d'un home, potser un d’aquells comercials. L’he ignorat. Ha tornat a picar al timbre “sóc de gas natural” deia. Maleint-lo he corregut a l’habitació i he canviat el pijama de flors pels primers texans que he trobat i una samarreta decent. Inevitablement els cabells despentinats i les lleganyes em delataven. Quan per fi he obert la porta, ell encara esperava com si acabés de picar per primera vegada. Era jove, d’uns vint i pico, moreno, ulls molts clars i vestia elegant. Si no hagués sigut per la carpeta i el maletí hagués pensat que em venia a recollir per portar-me al típic ball de pel•lícula americana.
M’ha sorprès el seu somriure. Qui somriu treballant de comercial un dissabte a les onze del matí, sent ignorat per malhumorats veïns a qui els interessa una merda el que intentes vendre’ls? S’ha presentat com a comercial de gas natural, encarregat de donar a conèixer noves tarifes i m’ha preguntat si era la responsable de la llar. Sense ganes de mentir he dit que no. "Ah, i quan podria trobar-los?” ha insistit “un parell o tres d’hores” i aquí amb la meva resposta li hauria d'haver tancat la porta. Però ell m'ha seguit mirant, i sense deixar de somriure m’ha preguntat si buscava feina. Tinc cara de ser d’aquelles garrules que amb divuit anys busquen qualsevol feina? Jo, que estava llegint Vargas Llosa abans que arribessis…!” en comptes d’això li he contestat un “No tinc temps gracies, estudio”.
Anava a acomiadar-se però he sentit la necessitat de parlar amb ell, no sabria explicar el motiu, potser la seva mirada comprensiva, de cop, nostàlgica. Li he preguntat en què consistia el treball que oferia, quin horari, quin sou…, que tenia amics que podrien estar interessats.
Consistia en fer la seva feina. Mentre m’ho explicava m’he imaginat que jo era un jove d’entre una massa de joves anònims, que havia acabat la carrera de dret i no havia trobat feina i ja resignat llegia a Vargas Llosa per matar les estones lliures, quan trucava a la porta una guapa comercial, papers intercanviats. M’oferia la feina de comercial i em veia obligat a aceptar-la, plantejant-me dues maneres d’afrontar-la; mantenint una cara de fàstic corresponent a la decepció d’haver estudiat cinc anys a la universitat per això) o un somriure per intentar oblidar qui sóc, i convencem de que m’agrada la feina que faig. Jo, frustrada, decepcionda amb mi mateixa i amb el món, hagués optat per l’opció u, el noi que tenia davant en canvi havia triat la segona.
Abans de marxar m’ha donat un paperet groc escrit a ordinador que deia: Sr Daniel, i un número de mòbil, perquè ho donés a algun interessat. A continuació m’ha desitjat un bon dia i quasi imperceptiblement m’ha picat l’ullet.

Mentre m’acomodava de nou al sofà retrobant-me amb l’amic Vargas Llosa, he sentit el timbre dels veïns successives vegades. He buscat el paperet groc a la butxaca i amb tendresa l’he amagat entre les pagines del llibre. Potser ell sabrà dir-me d’aquí uns anys, que serà de l’home del gas i del seu somriure radiant…