El senyor del castell

Tots els habitats de la contrada el tenien per un sonat, i amb certa raó doncs duia una vida solitària reclòs a la seva fortalesa. El castell era un magne edifici construït moltes centúries abans amb els esforços i suors de tots els vilatans dels encontorns, alguns dels quals havien deixat la seva vida en mig de les bastides de fusta i a les canteres remenant pedres i sorres per tal d'afirmar els gruixuts murs de la construcció. El senyor que ara hi vivia havia heretat al llarg de generacions dels gens deformats que es manifestaven en ell en continus mals a la testa que el portaven a les actituds més extravagants. Tan bon punt com cantava el gall es llevava del seu llit de seda sense l'ajuda de cap dels seus servents i sortia a passejar amb el seu cavall a sota de les cames i amb una escopeta a la mà. Un cop al bosc es dedicava a engegar trets a tort i a dret com embogit, traient una mena d'escuma blanquinosa per la boca que denotava el seu grau d'embriaguesa mental i el desbocament que arrossegava des de ben petit. Aleshores, a la seva infantesa, ja demostrava unes maneres i unes inclinacions cap al vici i la violència que feien por a tots els servents. Amb tota la sang freda del món escanyava els gossos de la canilla de caça o matava amb les seves pròpies mans els conills i altres animals que se les campaven pel bosc. Sortia sempre molt de matinada a la recerca de la seva dosi de sang i quan trobava la víctima semblava que tingués un sisè sentit doncs s'apropava sense ser detectat, com si es tractés d'un altre animal de pressa en comptes d'un humà i es llençava a sobre del seu preuat trofeu i amb dents i ungles l'esquinçava les carns i bevia a galet la sang vessada per les seves venes i artèries. Es menjava els animals sense cap mena de cocció ni condiment i després, encara abans que ningú altre de la casa s'hagués llevat del llit ja era a la seva cambra d'on no sortia en moltes hores. El cas el que els veïns dels pobles de la vora, doncs el castell era situat en una cruïlla de camins que menaven a diferents llocs i a prop de cap en concret, pensaven que el senyor del castell havia de ser una mena de dimoni o un vampir doncs la seva conducta extremadament esquerpa i el fet que alguns dels més matiners entre els pastors i camperols el sorprenien tornant de les seves caceres i el veien amb les robes totes tacades de sang i la boca rogenca i els ulls exaltats i pensaven amb encert que havia d'haver comés algun assassinat. De fet es rumorejava que de tant en tant hi havien desaparicions per les comarques. Mai no es tractava de ningú conegut dels pobles dels voltants, sinó de passavolants que feien la seva via cap a destinacions llunyanes i que eren presa fàcil pel psicòpata del senyor del castell que quan aquests abandonaven els paratges de la zona ell els seguia i els donava cacera com a les pobres bèsties del camps. Era un rumor que corria de boca en boca, comentat amb esglai per les dones del poble i pels seus marits i germans. La veritat era que el senyor del castell no feia res en absolut per desmentir totes aquestes enraonies doncs el seu caràcter era sempre igual d'esquerp i ningú fora del servei no li havia vist la cara mai d'ençà que havien mort en circumstàncies estranyes el seu pare i la seva mare i ell s'havia fet càrrec del senyoriu.
Val a dir que la vida que feia era més aviat nocturna doncs de dia es mantenia a la seva cambra encara que sense dormir gaire, cosa que de totes maneres no era fàcil de precisar doncs no permetia que ningú no entrés a les seves habitacions sense el seu consentiment, es a dir sense que ell hagués cridat la persona prèviament. El servei es reduïa a una dona gran que havia estat a la casa de tota la vida i que s'encarregava de preparar els repassos que sempre consistien en calderades bullents de carn i hortalisses, i dues cosines de la dona que havien perdut els pares també feia no gaire temps i que havien anat a viure amb la seva tieta. Encara que el senyor del castell era irascible i imprevisible en les seves reaccions habitualment les tres dones eren tan manyagues i manses com xais d'una manera tan natural i espontània que mai rebien les ires del senyor, que s'estimava més de fer una de les seves sortides quan trobava que els humors li pujaven pel coll a través de la gola fins a instal·lar-se repicant al seu cervell. Quan tenia aquests atacs als nirvis tenia l'assenyada costum de no emprenyar-se amb les minyones que tan bé el cuidaven i tan neta tenien la casa i en cop de matar-les a elles matava qualsevol altre cosa, ja fos animal o persona, doncs els rumors de que anava ple la gent de les rodalies eren categòricament certs. Efectivament, algunes vegades sortia amb la seva escopeta a fer pràctiques de tir i aleshores destrossava arbres sencers disparant desaforadament contra el tronc o contra els nius dels ocells que hi havia al brancatge o contra els caus dels talps i altres animals que viuen sota terra, emperò en d'altres ocasions sortia només armat amb un ganivet per tal de fer una de les seves sangonents excursions i si no trobava cap animal al bosc disposat a morir pel seu plaer, s'anava escalfant a mesura que passaven les hores fins que finalment s'adonava que es trobava a tocar d'una de les carreteres i que un automòbil s'apropava per alguna de les direccions. Aleshores era quan cometia les seves atrocitats si detectava que a dins del vehicle no hi viatjava ningú conegut dels voltants.
I tot i ser execrables els seus assassinats, al cap i a la fi es tractava de gent desconeguda que cap relació no tenien amb les gents de la contrada. Aquest fet no el justificava èticament però si feia que els veïns es prenguessin els rumors amb un relatiu interès. El que si que desvetllava el corsecament de les consciències era la desaparició de bestiar als estables i a camp obert. Algun cop que un dels pastors s'havia adormit al costat de les ovelles un parell d'aquestes havien desaparegut, i fins i tot en els tancats protegits pels gossos s'havien esvaït com a boira en meitat de la nit braus i vaques de gran tonatge. Tots sospitaven la veritat sense arribar mai a confessar-la obertament i signaven cap al castell quan un nou animal desapareixia. El senyor del castell s'havia afartat de les carns tot just mortes d'una vaca o d'una cabra doncs no havia trobat aquesta mena d'aliment que ell preferia i que es delia per tastar al bosc o a la carretera. L'impacte econòmic d'aquestes aventures carnívores no era gran doncs als pobles de per allà eren prou rics i amb l'explotació extensiva que feien dels ramats no els hi venia d'un cap de bestiar. Emperò causava esfereïment entre els veïns de pensar que potser un dia podien ser els fills, la dona o ells mateixos els que podien patir les conseqüències dels atacs, que eren suposats doncs l'únic que es sabia era que es donaven les desaparicions doncs els cadàvers dels animals ni tan sols els seus ossos no es trobaven mai. Als soterranis del castell, a una mena de calabós protegit per dues portes fermades amb pany i forrellat s'amuntegaven les despulles de tots els animals i humans que havien passat per les dents de l'assedegat i famolenc noble que feia de les seves aventures pel bosc un poema èpic del crim i de l'execrabilitat. No coneixia cap altre límit que no fos el respecte cap als que vivien aprop, potser conscient que si començaven a haver desaparicions de gent de la zona aquests es rebel·larien i superarien junts els seus temors i cremarien tal vegada el castell amb ell i les tres minyones a dins. No volia que això passes i per aquesta raó s'estava molt de tocar res més que no fos el bestiar dels habitants dels voltants.
Per encetar una de les seves orgies de crim i abominació s'arribava fins a una de les granges, després d'haver descartat el bosc per no trobar-se prou inspirat com per a trobar-hi preses. Obria el tancat sense que els gossos el poguessin ensumar i sense que els animals s'esveressin i un cop a dins triava amb parsimònia quin dels animals havia de ser el seu sopar. Caminava sense aixecar cap desconfiança entre les bèsties que per alguna estranya raó no l'identificaven com a perill o amenaça, no remugaven violentament les vaques ni bordaven els gossos com si d'un llop es tractés, ans al contrari semblava que flotava en l'ambient una serenor i una calma especials. Es mirava els animals fins que triava un i aleshores l'agafava del morro i se l'enduia cap al bosc. Un cop a l'espessor deixava lliure la presa. Inexplicablement aquesta es començava a neguitejar de seguida que el caçador s'allunyava, empesa al nerviosisme pels altres animals del bosc que la l'observaven. Al cap de poca estona ja es comportava com una bèstia m´s del bosc i era aleshores quan el senyor del castell exercia tota la seva follia en llençar-se-li a sobre i clavar-li mossegada al coll ben profundament i amb les ungles esmolades li feia saltar tirallongues de pell o li ficava els dits a les concavitats dels ulls. Amb un cop de braç era capaç d'arrencar una banya a la dissortada bèstia que remugava tristament veient a prop el seu final. Un cop la bèstia morta, com que era de grans dimensions la duia cap al castell i la deixava guardada als calabossos on deixava que el seu cos es podrís fins a quedar-ne només els ossos que s'anaven amuntegant aquí i allà.
La història mateixa de la construcció del castell i les penalitats i tortures diverses que havien patit els condemnats, justa o injustament, per la voluntat dels antics senyors a les masmorres observava ara un nou capítol de sang que s'escrivia per la voluntat deformada de l'actual senyor que dedicava tots els seus esforços a sembrar de mort les cabanes dels ramaders i les carreteres que s'allunyaven dels paratges. La construcció del castell no fou tasca fàcil doncs les pedres s'havien de portar d'una pedrera llunyana on s'havien d'extreure els blocs que formarien els carreus dels murs de les zones més inaccessibles de la mateixa doncs la resta ja havia estat explotada. Per tal de fer-ho s'hav
ien d'enfilar a les bastides fetes a corre-cuita amb els arbres talats del bosc proper i que per la seva feblesa amb prou feines suportaven el pes dels homes i de les pedres.
A la pedrera morien els homes amb certa regularitat. Com que les pedres eren de gran tamany i s'havien d'arrossegar per les bastides fins dur-les als carros passava sovint que hi havia relliscades i una de les pedres i l'home que la portava a coll anaven a parar al buit estampant-se contra el terra amb resultats fatals. Potser aquesta fatuïtat de la construcció havia impregnat les parets del castell de manera que tots els habitants que hi havia hagut des que es començaren a amuntegar els carreus havien estat propensos als excessos de violència i als atacs d'ira assassina. S'explicava pels encontorns que alguns dels avantpassats del senyor del castell havien arribat a ocupar el senyoriu per mitjans obscurs, alguns proveint-se de les arts de la bruixeria. Als soterranis del castell s'havien fet cerimònies de culte als inferns oficiades en primera persona pels nobles habitants de la casa. D'altres senyors havien comès sense cap mena de remordiment fratricidis i d'altres abominacions abans d'empunyar el ceptre del poder que representava l'ostentació dels títols nobiliaris a que tenien dret en esdevenir senyors. La sang vessada dels avantpassats venia sens dubta per als veïns a pertorbar l'existència del noble senyor del castell que res no feia per esvair aquestes pensades dels vilatans, ans al contrari semblava esmerçar tots els esforços en engrandir la seva llegenda. Quan es deixava veure per un dels pobles propers el seu caràcter era sinistrament esquerp. Quan era saludat per algun aventurer que provava sort encara que ja coneixia el resultat la resposta era el més absolut mutisme i una mirada esglaiadora. Caminava pels carrers empedrats del poble amb unes passes tronadores que posaven els pèls de punta a qui els escoltaven. Els infants esfereïts fugien cap a les seves cases cames ajudeu-me i els gossos i altres animals domèstics, sabedors de la personalitat criminal del noble es feien fonedissos escapolint-se allà on podien per tal de sortir de l'abast de l'esguard del dimoni que creien tenir davant dels seus morros. Les minyones i mossos de les cases que s'arreceraven a les parts més amagades de les mansions i es posaven a fer feines d'interior en quan veien la silueta desagradable del senyor enfilant el carrer. Encara que no s'havia pogut demostrar mai res tots sospitaven que una persona tan feréstega de caràcter no podia tenir al seu haver sinó accions repugnants i contràries a la natura que tacaven la seva noblesa heretada dels vells pergamins i el convertien en un ésser mereixedor del més gran menyspreu.
A ell li agradava aquesta sensació de mort que transmetien les seves passes i per això es passejava pels pobles i sovintejava les tavernes i altres llocs concorreguts per tal de veure i olorar les sensacions que despertava entre la clientela. En quan creuava el llindar de la porta de la cantina d'un dels pobles es feia el silenci a dins seu. Després d'uns instants inacabables de romandre estàticament a la porta donava les primeres passes dirigint-se cap a una de les taules, la que trobava més buida de totes. Aleshores començava el xiuxiueig amb que els clients del bar comentaven la seva presència i les atrocitats que se li atribuïen. La mestressa de la casa li portava el got de vi que havia demanat i tot seguit ell se'l bevia d'un sol glop. Mirava de gairell cap a totes bandes i s'aixecava lentament en mig de les murmuracions i els comentaris de tota mena fets en veu baixa pels veïns aplegats a l'establiment i enfilava de bell nou el camí de la porta per on sortia i seguia el seu passeig pels carrerons de la població. De vegades trobava algú despistat que no l'havia vist arribar i en trobar-se'l cara a cara el deixava mig estabornit de la paor que provocava la seva cara mig descomposta per les cicatrius i els seu posat tèrbol. Sempre anava vestit de colors obscurs i per regla general duia a sobre una mena d'abric que li arribava fins als peus, a sota del qual sobresortien dues botes gastades amb reforçaments de metall a les soles que eren els que donaven el peculiar so al seu caminar. Un cop acabada la ronda per l'indret tornava al seu castell fent una llarga caminada, en mig de la qual probablement tornava a les seves activitats secretes. Com que havia de creuar sovint un dels boscos que flaquejaven la seva propietat i que tan bé coneixia per les seves aventures matineres no era estrany que se'l veiés ensumant l'aire i parant l'orella per captar millor els moviments dels animalons que se la campen pel bosc. Aleshores li començava a bullir la sang i el cap li repicava amb esclats hormonals que l'induïen a cometre en aquell mateix moment els més execrables actes contra la natura. El suau oreig que li bressolava les temples i li feia onejar els cabells llargs i rinxolats com les seves tretes no li calmava les ànsies ans al contrari li feia enardir encara més en el seu desig de deixar volar el seu magí malalt. La rancúnia que sentia contra tota la vida del bosc el consumia i les seves idees eren totes les mateixes i orientades directament cap a l'extinció de la bellesa que atresorava l'arbrat profund i meravellós que el feia recordar la seva vida de clausura a la seva cambra i la poca simpatia que guardava per les coses naturals. Tot ell havia estat artificial des de la seva infantesa: la seva educació acurada havia estat un miratge i l'accés als títols nobiliaris una farsa de la que s'avergonyia secretament encara que davant del poc servei que tenia mantenia les formes doncs creia que així tindria la dona i les noies més lligades i li servirien millor i amb més raó de ser. El cas es que la sentor del bosc li feia venir basques per la seva frescor i pels aromes sense identificar que sempre amaguen com un bon perfum composat de moltes plantes aromàtiques. L'olor a farigola el col·locava en un estat de nirvis remarcable i de seguida que el detectava es llançava a la persecució de la seva font amb el visatge desencaixat. Un cop trobava la planta l'arrencava de soca-rel amb les seves pròpies mans i esquinçava la tija i les fulles en bocins tan petits que servien de menjar per a les formigues. Seguidament trepitjava les formigues i després partia amb un cop de braç totes les branques que podia. Si veia un niu a sobre d'una branca s'enfilava a l'arbre i destrossava el niu i es menjava els pollets si en trobava o els ous si encara estaven sota aquesta forma i seguidament vomitava el que s'havia menjat. Seguia el seu passeig pel mig del bosc i tota cosa maca o agradable que trobava al seu pas la esquarterava com podia o li posava fi dramàticament.
Del castell estant es veien els boscos propers i malgrat això les dones seguien passant el plomall per tots els racons de totes les cambres sense volguer sospitar res de la conducta del seu amo. Pensaven que l'home era un excèntric i poca cosa més, com ho son tots els grans terratinents i aristòcrates i que el seu capteniment estrany obeïa a raons assumibles per la seva moral ignorant de pageses. No sospitaven el que feia el senyor el temps en que no romania tancat a la seva cambra o al menjador principal empassant-se una mica de menjar normal. No sospitaven ni tan sols pel fet que el menjar que el veien empassar-se no donava pel nodriment d'una persona del seu pes. Ni poc ni gens enganyades estaven al respecte doncs no calculaven que hauria de necessitar prop del doble de quantitat que la que realment es menjava per tal d'alimentar-se. No paraven esment en el fet que deixava els àpats a mig consumir i que hi havia temporades en que durant dies no baixava a prendre cap dels repassos. Pensaven que potser menjava als pobles de la vora encara que era ben sabut de tothom que mai l'havien vist prendre un mos a cap dels establiments coneguts ni per descomptat havia estat convidat a cap casa particular amb regularitat per tal de complementar la seva dieta. No sospitaven en definitiva que es menjava la caça que cobrava amb les seves urpes sense haver-la cuinat prèviament i que esporàdicament ho feia extensiu als assassinats que cometia en nom de la seva follia. Varen quedar molt sorpreses, o si més no així ho fingiren, en morir el senyor i llegir unes memòries que guardava a la seva cambra i que descrivien amb tota mena de detalls el relat de tots els seus crims i atrocitats. Enumerava totes les persones que havia occit amb la força dels seus braços, escanyades o be colpejades fins a la mort a qualque carretera dels encontorns. També es van esgarrifar en contemplar la col·lecció de despulles i restes òssies que guardava als antics calabossos i que varen servir per a millor identificar les víctimes desaparegudes.
Era realment esgarrifós de llegir la descripció que feia de les sensacions que corrien pel seu interior i adonar-se que corresponien als d'una ment malalta que gaudia del patiment aliena i la destrucció de la bellesa i l'harmonia. La veritat és que el relat de les seves estades al bosc no interessaven gens als investigadors que no veien cap mena de delicte, i només feien nosa a l'hora de desxifrar tot l'entrellat d'assassinats que havia comés a la carretera. Tanmateix té la seva importància doncs era la causa final de la seva delirant carrera criminal doncs si matava persones era perquè no trobava víctimes adients al bosc i això mateix era el que no comprenien els components de la brigada que investigava els fets. No comprenien fins a quin punt la seva ment putrefacta havia estat emmotllada per tota la seva història familiar, tots els antecedents que apuntaven a la seva perversitat criminal, i tots els condicionants que havia rebut al llarg de la seva vida que l'havien dut a odiar la bellesa del món i enfrontar-s'hi criminalment per a la seva destrucció. Els boscos que envoltaven les propietats adjacents al castell prou sabien de les inclinacions desviades del senyor que es planyia sovint
de la seva sort sense adonar-se que havia estat afortunat i que si hagués conduït la seva vida amb prudència i sense entrebancar-se amb idees tranuitades hauria arribat sens dubte a ser feliç. Tanmateix havia malbaratat els instants de la seva existència en corredisses sense sentit en mig dels matolls i les branques baixes a la recerca de peces que cobrar-se en les seves esbojarrades caceres matineres tacant de sang i d'oprobi la seva consciència i el seu nom davant dels veïns.
Tota la població dels voltants es feia creus de la descoberta que finalment venia a confirmar totes les seves pitjors figuracions i deixava curts els rumors que havien circulat en vida del senyor. I com que no va deixar fet testament i no tenia fills directes reconeguts, l'herència va recaure en un nebot de segon grau que vivia a la ciutat i que va mudar-se de seguida a la seva nova propietat. A tothom va sorprendre que volgués viure-hi sabent el que havia passat amb el seu oncle segon, emperò el nou propietari de la casa també tenia les seves inclinacions i va començar tan bon punt es va instal·lar a la cambra dels senyors i va assumir els títols nobiliaris que li pertocaven el seu caràcter es va agrir i va començar a mirar el bosc amb una estranya malenconia.