El Secret d'Hitep

CAPÍTOL 1

Haurien de passar molts anys perquè en John i en Philip oblidessin les aventures que van succeïr durant el tranquil estiu del 54.
Comencem per les presentacions: en John i en Philip eren dos egiptòlegs nord-americans. La seva missió era viatjar per diversos països per intentar esbrinar els misteris que tenia l'antigua civilització egípcia.
En John era un home alt, ros i no gaire grassonet, portava bigoti i unes ulleres que el feien semblar ben bé un científic de debò. Tenia uns 45 anys d'edat.
En Philip era més jove, tenia 32 anys. Era morè i una mica grassonet, però amb l'alçada que tenia, no se li notaven aquests quilos de més.

* * *

Tot va començar el 3 de juliol del 1954, quan van decidir planejar les vacances estivals.
- Aquest any m'agradaria veure una cosa diferent, per exemple, em faria il·lusió viatjar a Europa. - era la veu d'en John, que portava tot l'any encaparrat amb la idea de viatjar al continent europeu.
- Doncs si tan t'agrada Europa, hi anirem. Ara, però falta escollir el lloc concret.
Van agafar el mapa i el van començar a mirar.
- Però, John, ja saps que tota la vida he estat un fredolic, la veritat és que no m'entussiasmen massa els països del nord.
A en Philip se li va encendre la llumeta.
- Ja ho sé! Podríem anar a Espanya, sé que hi ha una ciutat molt important, Barcelona, he sentit a dir que té un Museu egipci.
- Decidit! Barcelona, ja venim!!!
Van començar a fer les maletes per passar-hi un parell de setmanes, però el que no s'imaginaven era que tornarien a Estats Units més tard del previst.
Quan ho van tenir tot enllestit, van fer rumb cap a Barcelona. Van arribar a catalunya el 9 de juliol.
- Què et sembla si abans d'anar a Barcelona, que és on hi passarem tots els dies, féssim una volteta a alguns llocs de Catalunya.
- D'acord Philip, si tanta il·lusió et fa.
Van travessar el Delta de l'Ebre, la plana de l'Empordà, els Pirineus... en fi, al cap de quatre dies, ja tornàven a ser a Barcelona, havent voltat tota Catalunya i part de l'Aragó.
- Què et sembla si anéssim a aquest museu egipci que dius tu?- en John ho dissimulava molt bé però es moria de ganes d'anar-hi.
- Doncs anem-hi.

Van agafar un taxi i van anar al museu després de fer un petit tomb per la ciutat.
Després de voltar mitja hora pel museu van veure en una vitrina una cosa que no els hi feia mala espina.
Van consultar el seu llibre sobre els antics tresors i misteris egipcis i, amb cara de sorpresa i terror a la vegada es van témer el pitjor.
Era un papir que portava escrites unes paraules gairebé impossible de llegir. Quan van arribar al seu apartament, es van dedicar a esbrinar el contingut del document. Després de minuts i minuts inspeccionant-lo ho van veure clar.
Era el secret d'HITEP.
- Això és increïblement real.
En Philip estava espantat, però és que en John no va poder articular ni una sola paraula. Enmig de la immensa sorpresa van decidir anar a sopar i passar la nit com puguessin. L'endemà seria un altre dia i ja veurien el què farien.
- Vols dir que no hauríem de parlar amb el propietari i demanar-li que ens ho deixi
per estudiar-ho a fons i, si cal, anar a Egipte a investigar?
-Home, doncs potser hauríem d'estudiar-ho una mica més abans. Bé, ara anem a dormir que demà serà un altre dia.

L'endemà, de bon matí, van esmorzar com de costum i se'n van anar al museu. Van demanar pel propietari i es van presentar.
- Bon dia, senyors. Desitgen alguna cosa?
- Bon dia. Ens presentarem: jo em dic Philip i aquest és el meu company i amic John.
- Encantat de conèixer-los.
- Bé, el cas és que - ara era en John el qui parlava - som uns egiptòlegs del CIE (Confederació Internacional d'Egiptòlegs) i ens ha sorprès molt aquell antic papir de la cinquena vitrina, perquè s'assembla molt a un manuscrit buscat arreu del món on hi ha escrit el secret del gran déu egipci Hitep. Miri, és igual al d'aquest llibre.
-Si, té raó. S'assemblen força. Si és per ajudar a l'egiptologia, se'l poden quedar tant de temps com calgui, però amb la condició de tornar-lo un dia o altre.
Els dos egiptòlegs se'n van fer creus de la facilitat amb què van aconseguir el papir.
Acompanyats del propietari, un encarregat i dos guardes de seguretat, en Philip i en John se'n van endur el papir cap a l'hotel. Per telèfon, van avisar als Estats Units de la descoberta i van fer venir per correu aeri tot el material que necessitaven per intentar desxifrar el que deia el pergamí.

Varen trigar quatre dies i quatre nits per desxifrar-lo, però al final, se n'havien sortit.

El papir deia més o menys això:
"Sota la més gran muntanya d'aigua en ple cor d'Àfrica s'hi trobarà la contrasenya per poder entrar a la meva piràmide.
A qui ho aconsegueixi, felicitats! A qui no, un altre dia serà!
Dins la piràmide us encreuareu amb un ésser misteriós, ell us conduïrà fins a la meva tomba.
Molta sort."

- John, em sembla que la nostra estada a Catalunya s'ha acabat. Ara hem de fer maletes i anar a l'Àfrica. Mare meva!
- Sembla fet expressament, estem de vacances i ens ha de sortir la feina que durant tot l'any hem estat buscant.
- Sí, però abans de marxar, no hauríem de saber on és aquesta "muntanya d'aigua" de l'Àfrica?
- A veure Philip, ho farem amb dibuixos. Primer de tot, dibuixarem una muntanya, ara dibuixa-li aigua per tot arreu.
- A l'única cosa que s'assembla això és a una cascada mal feta.
- Exacte. És una cascada. Ara, amb l'ajuda de mapes, hem de mirar quina és la cascada més gran del centre d'Àfrica, perquè, segons el papir deia que era la més gran muntanya.
I al cap d'un quart d'hora ja els tenim asseguts a la taula amb un parell de mapes físics d'Àfrica i un atles grandiós.
- L'única cosa que pot ser una casacada gegant al centre d'Àfrica són les Catarates Victòria, a Zimbabwe.- la geografia era el fort d'en Philip-.
- Zimbabwe, ja venim!
L'endemà ja eren a l'Aeroport del Prat on agafarien un avió fins a Rabat i des d'allà anirien a Harare, la capital de Zimbabwe, allà agafarien un 4x4 i anirien fins a les Catarates Victòria.
- A veure si ho tenim tot,-en John, tan previsor com sempre- els repel·lents, l'equip d'excursionisme, el diccionari, les cordes i tot això per escalar si cal ...
- Ja fa dues hores que hauríem d'haver marxat i l'avió continua sense aparèixer.
- No et posis tan nerviós, Philip, que tot arribarà.
I en aquell precís instant se sent pels altaveus una veu que anuncia: "Atenció a tots els passatgers de l'avió amb destinació a Rabat, que passin per la porta tres per embarcar."
- Ja era hora...
- Quina gentada! A aquest pas no pujarem mai.
Per fi, al cap d'un parell d'hores més, l'avió es va enlairar.
- De moment el viatge està tranquil, oi?
Però en John no el sentia, s'havia quedat ben clapat.
- "Atenció, senyors passatgers, els informem que a causa d'una averia en un dels motors de l'aparell, haurem de fer un aterratge d'emergència a l'aeroport de Màlaga. Ja ens hem posat en contacte amb l'aeroport i d'aquí a deu minuts hi aterrarem.
- Vaja home, el que ens faltava!
Amb aquest crit en John es va despertar de cop.
- Què? Què? Ja hem arribat? Ja era hora!
- Doncs, ho sento noi, però com que estaves tan adormit no te n'has adonat que hi ha hagut un problema i ara ens hem de parar a Màlaga.
Un cop a Màlaga, i havent avisat al guia de Zimbabwe, l'única cosa que podien fer era esperar.
- Quina mala sort, fins demà no podrem sortir d'aquí!
- Mira-t'ho pel costat positiu, podem fer una mica de turisme per aquesta ciutat.
- Tu sempre tan optimista, John. Per cert, suposo que portes la maleta amb el pergamí, oi?
- Sí, tranquil, tot controlat, veus?
- Jo aquí no hi veig res!
- Com que no? Ostres, no hi és. Ens l'han robat!


CAPÍTOL 2

- Ara sí que l'hem feta bona - va exclamar desesperat en John.
De seguida van informar a la policia malaguenya de la desaparició del valuós papir.
- Si no el recuperem abans de demà, ens caurà el pèl.
- Tranquil John, ja veuràs com el trobarem aviat.
La policia vigilava de cap a cap l'aeroport i no en deixava sortir ningú. Van registrar les maletes una per una, fins que el van trobar en una gran maleta de pell.
- És això, senyors?
- Si, agent, és aquest.
Però, davant la sorpresa de tothom, va aparèixer un individu d'allò més estrany, va agafar el pergamí de la mà de l'agent de la policia i va fugir d'una manera espectacular. Era un individu amb barret de copa, vestit tot ell de color negre. Els egiptòlegs el van reconèixer de seguida.
- Pot ser veritat? - en John i en Philip van caure a terra terroríficament espantats.
- Es troben bé senyors?
- És en Myrano, el famós lladre de pergamins.
- Ara sí que ens costarà trobar-lo.
Mitja hora després eren a comissaria donant tota mena d'informació sobre aquest ésser misteriós anomenat Myrano, perquè la policia l'havia de trobar abans de 12 hores.
Van anar a la pensió que els havia ofert la companyia aèria per estar fins que l'avió s'arreglés i allà van romandre un parell d'horetes per descansar el cap i, tot seguit es van posar a estudiar les maneres per poder agafar per sorpresa al misteriós lladre.
- Ara per ara, tot el que podem fer és trucar als hotels més importants de la ciutat i preguntar per ell, perquè no ens podem interposar en el camí de la policia.
Es van passar mitja tarda trucant i trucant fins que al final...
- Hola, bona tarda, nosaltres volíem saber si en aquest hotel s'hi allotja un tal Myrano.
- A veure, Myrano, Myrano... aquí! És a l'habitació 203.
- Ens podria donar l'adreça de l'hotel?
- Avinguda d'Espanya n. 24.
- Moltes gràcies.
- Vinga Philip, ja saps on hem d'anar.
Es van presentar a l'hotel i van anar directament a l'habitació 203. Van trucar educadament a la porta, ningú contestava. Van intentar obrir i la porta va seguirmansament, sense oposar esforç. No hi havia ningú. Estaven completament sols en aquella habitació.
- Bé, si no h
i ha ningú, ho mirarem nosaltres mateixos.
Varen regirar totes les parts de l'habitació, des de sota el llit fins als calaixos més petits.
Ho donaven tot per perdut, però se'n van adonar que encara no ho havien mirat tot, encara els quedava un armari, el van obrir, i de dins en va sortir amb un dels seus espectaculars salts el lladre Myrano, que es va plantar al costat del llit. A la mà dreta sostenia el preuat pergamí.
- Us esperava, - en Myrano els parlava en to burleta - suposo que heu vingut per això, oi?
- Home, no, hem vingut per portar-te una caixa de bombons, si et sembla - en Philip li tornava la pilota.
- Doncs, ho sento, però heu fet tard. Si voleu trobar una pista meva, aneu al cinema del centre de la ciutat. Fins aviat!
Va tornar a fer un salt dels seus i va sortir per la finestra en direcció al centre de Màlaga.
- Aquest tio ens farà parar bojos.
- L'única cosa que podem fer ara és trucar a la policia i comunicar-los que ha sortit d'aquest hotel en direcció al cinema que hi ha al centre de la ciutat.
Un cop ho van haver fet, ells també van anar-hi. Eren les nou del vespre i sabien que l'endemà a les onze sortien cap a Rabat. Quan hi van arribar curiosament no van veure cap cotxe patrulla ni cap agent. Un home se'ls va acostar i els va dir:
- Ara hi ha al voltant de 30 agents vestits de paisà per la zona.
Era el tinent, que sense l'uniforme oficial , no l'havien reconegut.
Els dos egiptòlegs i el tinent van entrar al cinema dissimuladament. Al primer seient de l'última fila hi van trobar una nota que deia:

"Estimats amics, heu fet tard, la pel·lícula ja ha acabat, ho sento.
Si em voleu trobar, ara ja és questió de sort.
Jo ja no faré cap més nota ni us esperaré enlloc, ara ja és cosa vostra."
- Ja he perdut tota esperança. - va dir decebut en John-.
- Si tu John, que ets l'optimista, ja perds les esperances, que hem de fer nosaltres?
Abatuts, se'n van anar a la pensió on van sopar de mala gana i van anar a dormir.
L'endemà, com que ja sabien que no hi podien fer res, es van aixecar més tard de les vuit, fins a les deu no havien de ser a l'aeroport.
- Ja que tenim el bitllet pagat almenys anem a Rabat, després ja tornarem a Barcelona.
- Barcelona, ostres, no. Què li direm ara al Museu? - Va excalmar en John-.
- Quin problema!
Tots dos estaven més desanimats que el dia anterior i van esperar amb recança dos quarts de deu per començar a tirar cap a l'aeroport.
Quan van arribar a lloc, no sabien què dir. De cop els ulls d'en Philip es van obrir com dues taronges valencianes.
- S-si n-no és c-cap vis-sió -tartamudejava en Philip - aq-quell és el p-paio que en-ns ho ha ar-r-ruïnat t-tot.
En John també va girar el cap.
- Ostres! - el crit va ser tan fort que una vintena de persones se'l van quedar mirant- . És en Myrano.
A partir d'aquí va començar una persecució a peu per tot l'aeroport. Sortosament, per allà mateix passava el tinent per preguntar si hi havia alguna novetat. Quan el tinent ho va veure sene pensar-s'ho dues vegades li va saltar a sobre i ell i en Myrano van caure per terra.
De la manera que va poder el tinent li va posar les manilles, el va amorrar a la paret i el va escorcollar, efectivament, a la cartera hi duia el pergamí de la mòmia.
Les cares dels dos egiptòlegs van passar en un moment de sorpresa a felicitat, li van agraïr al tinent tot el que havia fet per ells, en Myrano va ser retornat al Brasil, d'on procedia, i els nostres dos amics van poder afrontar el viatge a Rabat amb tranquil·litat.

* * *

Ja dins l'avió, i amb el cansament que els havia produït aquell afer, van quedar adormits als primers cinc minuts. Van entrar en un son tan profund que van caure silenciosament a terra, en aquell moment es va tornar a sentir:
- Senyors passatgers, en tres minuts comencem l'aterratge a l'aeroport de Rabat. Si us plau, cordint-se bé els cinturons de seguretat.
Però ells continuaven roncant com dos troncs i no se'n van assabentar de res. Mireu si estaven tan profundament adormits que quan van aterrar van rebotar a la finestra, al seient i altre cop a terra. No sé com s'ho van fer, però el cas és que ho feien d'una manera tan i tan silenciosa que ningú se'n va adonar.
Quan es van despertar, van veure que als seients tot eren cares noves.
- Hostessa! Em podria dir què passa? On som? És que ens hem adormit i ara ho veiem tot diferent.
- És clar senyor, aquest avió té destí a Ciutat del Cap, a Sud-Àfrica.
- Què? Però si nosaltres anem a Zimbabwe!
- Senyor, per anar a Zimbabwe havien de fer transbord a Rabat.
- Ostres! Ens hem adormit i no hem canviat d'avió! I ara anem a Sud-Àfrica. Què podem fer?
- Ara nosaltres no li podem solucionar el problema. S'hauran d'espavilar quan arribin a Ciutat del Cap.
- Però, què es pensa? Es pensa que collim els diners a l'hort, o què? No podem anar pagant ara bitllet per anar aquí, ara bitllet per anar allà...
Massa tard. L'hostessa havia desaparegut.
- I ara què podem fer? L'única salvació és, quan arribem a Ciutat del Cap, trucar al nostre centre d'Estats Units i que ens enviïn un bitllet per anar de Ciutat del Cap a Harare. Però el problema és buscar una excusa que els convenci.
- Tens raó, John. És l'única solució. - en Philip tampoc no en trobava cap més, encara que el seu cervell anava a mil revolucions per minut per intentar trobar una solució més pràctica.
- Tenim quatre hores i mitja, més o menys, per trobar una excusa. - va calcular en John.
Mentre sobrevolaven el Desert del Sàhara, els dos egiptòlegs pensaven i pensaven sense èxit.
Quan ja havien travessat la selva, i quedava menys d'una hora per aterrar, en Philip se li va encendre la llumeta.
- Ja ho sé, John. L'única solució que hi veig és dir-los que el pilot estava despistat, ha passat de llarg, i quan se n'ha adonat, l'aeroport que queia més a prop era el de Ciutat del Cap.
- A veure, com vols que es creguin aquesta mentida? No ho veus, que controlat que ho tenen tot!
- Doncs, tens alguna idea millor?
- Em sembla que sí, però l'únic que se m'acudeix és dir-los que es van confondre a l'hora d'entregar-nos el bitllet.
- Home, no és pas que sigui una gran idea, però pot passar.
Un cop van haver arribat a Ciutat del Cap, es van buscar una pensió, per passar-hi la nit i des d'allí, van trucar als Estats Units.
- Centre de la CIE(*) de Washington, digui?
- Hola, sóc en John, recorda ? Vaig amb el meu company Philip, no sé si recorden que els vam dir que aniríem de vacances a Espanya, i visitaríem el museu Egipci de la ciutat de Barcelona, recorden?
- I tant que sí!
- Doncs bé resulta que allà hi vam descobrir el preuat pergamí del misteri
d' Hitep.
- I per què no ens ho han comunicat?



En John es va haver d'apartar l'auricular de l'orella perquè amb el crit d'aquell home gairebé queda sord.
- Els ho vam comunicar el mateix dia, quan vam demanar el material per poder-lo desxifrar.
- Perdoni, té tota la raó.
- Doncs bé quan ho vam haver desxifrat i van resoldre l'enigme, vam veure que la clau per poder-hi entrar es trobava a les Catarates Victòria, a Zimbabwe. I resulta que hi va haver un problema quan vam comprar els bitllets, nosaltres no ens en vam adonar, però el bitllet era per anar a Ciutat del Cap.
- Segur que el responsable d'aquesta equivocació és el lladre Myrano, amb l'habilitat que té per disfressar-se... Sembla ser que encara ningú no l'ha vist amb la seva forma real.
- Segur que no. - en John i en Philip preferien guardar aquest secret, encara -.
- Doncs bé , i quin problema hi ha?
- Que ara som a Ciutat del Cap i no tenim ni bitllet, ni diners per comprar-lo, per anar a Zimbabwe.
- Perfecte, enviarem dos bitllets per anar de Ciutat del Cap a Zimbabwe i uns quants diners, ho enviarem tot per correu aeri urgent, ho tindran demà mateix a primera hora del matí. Però ens ha de dir l'adreça.
- És al carrer Makoto, número 72 de Ciutat del Cap, Sud - Àfrica.
-Molt bé. Doncs vinga, adéu i que hi hagi sort.
"Tot sigui per Hitep", va murmurar l'home de Washington mentre penjava el telèfon.
Van passar la tarda tranquil·lament estirats a la sorra de la platja, fins i tot van dormir una estona, fins que l'aire fresc i humit del capvespre els va despertar.
La platja estava deserta, el mar no duia ni una onada cap a la costa, i només amb l'aire humit que els despentinava, es van fixar en el mar, que s'estenia com una manta blava fins més enllà de l'horitzó.
-Quin paisatge més bonic, m'hi estaria durant hores i durant dies! - va exclamar en Philip.
Tot caminant cap a l'hotel, van mirar per última vegada la llum de la lluna reflectida sobre l'aigua del mar.

*CIE  Confederació Internacional d'Egiptòlegs.


CAPÍTOL 3


L'endemà al matí, en Philip es va aixecar preocupat, va explicar a en John l'estrany somni que havia tingut la nit anterior, havia somiat amb una pedra petita, potser més petita que la mà tenia forma d'ós. Era un somni com un altre, i no sabia per què, però aquell somni l'inquietava.
Després d'esmorzar, van dedicar aquell esplèndit matí a fer turisme per la ciutat. A la tarda, com l'anterior, la van passar descansant a la platja, doncs els esperava uns dies força moguts.

En arribar a l'hotel, l'encarregat de recepció va dir que havia arribat un paquet procedent dels Estats Units. El van obrir, efectivament, com espseraven, eren els bitllets i els diners, la majoria eren egipcis, però també n'hi havia alguns de Zimbabwe. Pel que fa als bitllets, l'hora de sortida de l'avió era l'endemà a les onze en punt del matí.
- Sí noi, se'ns ha acabat la tranquil·litat. Ara sí que, si no hi ha res de nou, la nostra propera parada serà Harare.
Els dos egiptòlegs van intentar sense èxit dissimular la seva inquietut. La veritat era que no sabien exactament què hi anaven a fer a les Catarates Victòria ja que el pergamí només donava una pista: que allà hi trobarien la clau per poder entrar finalment a la piràm
ide d'Hitep.
Van passar l'última tarda de tranquil·litat a la platja per admirar per última vegada la bellesa de la costa sud-africana.

L'endemà al matí, tal com deia al bitllet, a les onze van sortir cap a l'aeroport d'Harare, i van descansar les últimes hores abans de passar per uns dies plens d'aventures.
A les dues del migdia arribaven a port, i a peu d'aeroport els esperava el seu guia.
- Bona tarda, vostès deuen ser els dos egiptòlegs John i Philip, no?
- Exacte. Quina sort poder tenir l'únic guia d'aquesta ciutat que parla el nostre idioma.
- Jo em dic Jim, encantat. Si no m'equivoco, vostès van cap a les Catarates Victòria.
- Així és.
En Jim els va acompanyar a el que seria el seu hotel durant la propera setmana, a ells els tocava l'habitació 142. Després de desfer les maletes i acomodar-se a l'habitació, van baixar a dinar. Mentre dinaven, en Jim els va explicar algunes coses del país que en John i en Philip acabaven de conèixer.
Després de l'àpat en Jim va preguntar als dos egiptòlegs, si volien anar amb helicòpter o amb 4x4 per poder gaudir del magnífic paisatge del país. Quan van haver decidit que hi anirien amb el Jeep van planejar els pròxims dies. Amb un mapa físic del país a sobre del capó del tot terreny van començar a parlar:
- Jo que conec aquest país, i que he fet aquests viatges a cabassos us recomanaria agafar aquest camí, si anem per aquest, en tres dies som a Hwange, i una mica al sud hi ha el Parc Nacional de Hwange, per descansar una mica. 100 quilòmetres al nord ens trobem amb les catarates.
- Jo crec que si hem llogat un guia es perquè ens digui on hem d'anar, oi? - era la opinió d'en Philip.
- Perfecte. Agafarem, doncs, aquesta ruta.
En Jim els hi va posar la mà al davant.
- On us penseu que aneu? Anant bé haurem de passar tres o quatre nits al 4x4, que, a més, és descapotable. Ja esteu preparant les tendes o els sacs de dormir i els repel·lents, que això de bestioles, n'està ple.

No van tenir més remei que anar a buscar quatre o cinc repel·lents en esprai i agafar-se fort, ja que els esperaven uns dies molt més moguts que els dos anteriors que havien passat a Sud-Àfrica.
Van quedar que es trobarien l'endemà a les vuit del matí al mateix lloc, i així evitarien una nit al ras.

Efectivament, l'endemà a les vuit es van trobar tots tres al lloc que havien previst. Van pujar al Jeep i en Jim va engegar el motor:
- Tothom a punt? Doncs endavant!
El tot-terreny es va posar en marxa. En John i en Philip començaven un viatge que els duria a viure la més meravellosa aventura de les seves vides.
- Quina vista! - va exclamar en John, visiblement emocionat.
- Tens raó, és increïble.
Només portaven 25 minuts de viatge i ja havien quedat fascinats d'aquell meravellós i a la vegada misteriós paisatge de la sabana africana.
Les velles càmeres que duien a sobre no paraven de funcionar.
Es van aturar a dinar sota l'ombra d'un dels pocs arbres que hi havia.
Mentre observaven tranquil·lament la fauna d'aquell indret, en Jim va començar a explicar-los amb què es trobarien quan arribessin a destí.
- Ja sé que aquest paisatge us agrada molt, però ara heu de posar tota la vostra atenció a les explicacions que us donaré sobre les Catarates Victòria. Començaré per contar-vos la història de tota aquella zona:
" Les Catarates Victòria es troben a la regió de Matabeleland, que ocupa tot l'oest d'aquest país. Al nord-est, i fent frontera amb la ciutat que ja pertany a Zambia de Livingstone es troben les majestuoses Catarates Victòria, l'atractiu turístic més important que té Zimbabwe en aquests moments. Fa una colla de segles, aquesta regió estava habitada per diferents tribus de nadius que caçaven per sobreviure a la zona que actualment és el Parc Nacional Zambeze, que també el visitarem ja que les Catarates es troben allà.
Doncs bé, tenim dades del 1875, que indiquen que hi havia 235 tribus que lluitaven per l'aliment i pel territori. Però això és aigua passada, el que compta realment és que encara queden 11 tribus de nadius, per tant, s'ha d'anar amb molt però molt de compte ja que no és gaire agradable trobar-s'hi. I us ho dic per expèriencia, fa 7 anys, duia un matrimoni francès també d'excursió per aquella zona, i de cop i volta, se'ns va aparèixer la tribu dels Sankaya, una de les més perilloses i se'ls van endur. Jo vaig avisar a la policia i a tothom qui vaig poder, però aquell matrimoni francès, no se l'ha vist mai més. Per tant, aneu amb molt de compte de topar amb cap tribu ni amb cap bestiola, perquè us pot semblar que us empipa un mosquit, però potser és verinós, això n'està ple de bestioles rares. Les Catarates Victòria són un bon lloc per fer turisme, però també són un bon lloc per perdre's i no tornar a casa mai més."
- Ara no sé si tinc tantes ganes d'anar-hi com abans - va dir en Philip que, com en John, havia escoltat atentament les explicacions d'en Jim.
- Ara ja sabeu de què va tot, i això de les tribus no és cap broma, perquè aquell matrimoni francès no s'ho creien, però mira que els va passar...
La resta de la tarda va transcórrer sense incidents avancant quilòmetres amb el 4x4.
Però el pitjor moment va arribar a la nit. En Jim ja hi estava acostumat a passar nits al ras, per els dos egiptòlegs no ho havien fet mai. En Philip encara va poder dormir un parell d'hores, mentre que en John havia passat la nit completament en blanc. Per això, l'endemà quan van parar-se per dinar en John es va estirar sota l'ombra d'un arbre i va quedar ben clapat.
Ja portaven gairebé dos dies de camí, si no sortia cap imprevist d'última hora, l'endemà passat a primera hora del matí entrarien al gran Parc Natural de Zambeze, un dels més grans del país.
La nit la van passar una mica més bé que l'anterior, tots tres van dormir perfectament.
Però quan es van llevar al matí, en Philip va fer un crit que va fer córrer els indefensos animals que rondaven per la zona.
- Què passa, s'ha calat foc o què? - va cridar en John .
- Pitjor que això. - va contestar en Philip, amb cara visiblement espantada. -. Tenim una roda punxada i a sota un paper amb la firma d'en Myrano.
- Ostres, no. En Myrano ens ha seguit la pista i ara vol impedir que descobrim el ha de ser la clau de la piràmide.
Amb aquestes, en Jim es va despertar.
- Amb aquest enrenou no hi ha qui descansi. Què us ha passat?
- En Myrano, vol impedir que arribem a Egipte.
- Què? Qui és aquest Myrano?
- No has sentit parlar mai d'en Myrano? És el més famós lladre de papirs i secrets egipcis. Quan l'avió va tenir una averia, ens vam haver d'aturar a Màlaga, i allà, en Myrano ens va robar el papir. Els treballs van ser nostres per recuperar-lo.
- Doncs ja cal que aneu en compte. Farem una cosa, les dues nits que ens queden abans d'arribar a destí, que un es quedi fent guàrdia vigilant el vehicle i el pergamí.
I així ho van fer. La primera nit va fer guàrdia en John, i la segona, en Philip.
Per fi havia arribat el dia en què entrarien, per primer cop, dins les Catarates Victòria, on havien de fer una part de la feina per la qual havien viatjat tant.
El que no sabien però, era que aquesta gran il·lusió que tenien per entrar-hi, s'acabaria més aviat del que s'imaginaven.

Van passar el matí fent el turista pel Parc Nacional fotografiant i tocant els diversos animals de la zona.
En Philip estava meravellat. Va poder tocar un elefant i una girafa, van veure un hipopòtam banyant-se, un lleó caçant una presa, coses que des que era un marrec li havien fet molta il·lusió.
Després de dinar i de fer voltes i més voltes van entreveure entre l'ombra d'un arbre un cartell:
CATARATES
VICTÒRIA
450 metres

Deu minuts més tard van començar a sentir el soroll de l'aigua que baixava amb tota la seva força i potència contra les roques.
En John, rebentat, va exclamar:
- Eureka, per fi hi hem arribat! - estava tant cansat que de poc no cau de cul a terra.
En Jim el va mirar de reüll amb indiferència.
Van quedar absolutament bocabadats davant l'espectacularitat d'aquell fenomen de la natura.
- Anem al que anem, - en Jim ja s'estava impacientant - què heu vingut a fer exactament aquí?
- Com t'hem dit abans, vam desxifrar el pergamí d'Hitep i la clau per entrar a la seva piràmide és aquí, sota les Catarates Victòria. - va explicar en John -
- Que potser voleu anar allà sota? Vosaltres esteu bojos! No veieu amb quina força baixa l'aigua?
- Home, vols dir que t'ho has d'agafar tan seriosament? No n'hi ha per tant. No ens matarà pas l'aigua. - va fer en Philip -
- Això ja ho veurem. - va murmurar en Jim.
En John semblava ben bé un extraterrestre després de l'invent que havien fet: vestit amb um impermeable, ulleres de submarinista i, a més, l'equip d'escalada lligat a la cintura.
- No sé si us hi heu fixat, però això està ple de guardes. Si us veuen remenant per aquí, ja veurem el que passarà. - els va avisar en Jim.

* * *
Amb aquestes, en John ja estava a punt de endinsar-se en aquelles majestuoses Catarates. Només havia recorregut un parell de metres, quan entre la penombra, va advertir una mena de forat a la paret. Tan sols hi havia cinc passos, però es van fer eterns. Quan hi va arribar, va veure que era una cova que es perdia muntanya endins.
Hi va entrar sense pensar-s'ho dues vegades. Al cap d'uns vint metres, va veure que no hi havia cap tipus de perill, i va optar per desfer-se de la corda que portava lligada a la cintura, ja que era bastant curta, i no podria caminar gaire estona més sense que li tibés.

Mentrestant, a l'exterior, en Jim i en Philip començaven a estar neguitosos.
- Què deu estar fent aquell? - va preguntar en Jim -
- Tranquil, segur que s'ho passa la mar de bé, se les sap arreglar molt bé tot sol, ho dic jo que el conec de fa molts anys.

Però en John no estava tan bé com en
Philip creia, ja que s'havia topat amb una serp de les més extranyes, no la va poder reconèixer, tot i ser un aficionat a aquests animals. La serp potser feia uns vuit metres de llarg, i el mirava amb ulls assassins.
L'única cosa que va poder fer va ser tirar-li una roca, però només va aconseguir fer-la enfadar més.
Sortosament un insecte va sortir d'un racó de paret i la serp el va començar a perseguir fins que en John la va perdre de vista.
"Gràcies a Déu" va pensar. I va continuar la seva ruta. Cinquanta metres després es va haver d'aturar, perquè va veure una cosa brillant a la llunyania. S'hi va anar acostant amb molta cautela fins que va entreveure una pedra en forma d'ós penjada d'un pal.
Aquella pedra era l'única font lluminosa de la cova. La va recollir, i darrere la pedra, hi va trobar una nota:

"ENHORABONA!
Has trobat la pedra que obre la piràmide d'Hitep.
Vés a Egipte, obre la piràmide i descobreix els seus secrets."

En John va quedar paral·litzat. Aquella pedra lluminosa era la clau! Va anar corrents en sentit contrari, per sort, no va tornar a trobar la serp, ni cap altre bestiola. Va recollir la corda que ell mateix havia deixat, se la va tornar a lligar a la cintura, li va donar un parell de copets, per advertir a en Philip que ja tornava, i va començar la sortida de la cova. Quan va saltar de la gruta cap a terra, va arrencar a córrer per sortir de la pressió de l'aigua que gairebé no el deixava respirar.
En John va reposar un parell de minuts i després va començar a explicar.
- Ha sigut increïble, he topat amb una serp estranyíssima, molt i molt gran.
- De veritat? - va tallar en Jim - devia ser la serp Victòria, diuen que és una serp única al món, i que tan sols es troba en aquesta catarata, però encara ningú no l'havia vist.
- Doncs és molt perillosa, jo m'he pogut salvar gràcies a un insecte que ha sorgit d'entre les pedres i la serp l'ha començat a perseguir fins que l'he perduda de vista. Després, he començat a córrer fins que he vist una extranya llum al fons del túnel. M'hi he acostat, i he vist una pedra que feia llum. L'he treta, i al darrera hi havia una nota. L'he llegit i posava que havia trobat la clau de la piràmide d'Hitep!
- Per fi! - va exclamar en Philip contentíssim - Deixa-me-la veure. I respira, home, respira, que t'afogaràs.
En Philip la va observar de tots cantons amb cara de sorpresa.
- És exacte a la pedra que vaig somiar a Sud-Àfrica!
- Bé, és igual, ara hem de tornar a l'hotel, recollir les coses i, cap a Egipte, que hi ha una piràmide que ens espera.
Però no havien recorregut ni cinquanta metres que de darrere un arbre se'ls va aparèixer una tribu de nadius.
- Oh, no! Són els Sankaya! Estem perduts! - va exclamar horroritzat en Jim.

CAPÍTOL 4

- Què vols dir, que ara se'ns emportaran i no en tornarem mai més? - va preguntar en Philip.
- Home, tampoc n'hi ha per tant... - va mirar de tranquil·litzar-lo en John.
- Això ja ho veurem, si n'hi ha per tant o no. - en Jim era el que estava més nerviós.
Sort en tenien de que en Jim parlava una mica el Mobutu, l'idioma d'aquells nadius.
En Jim va procurar traduïr de la forma més acurada possible les frases d'aquells enigmàtics personatges.
- M'han dit que si sou nous en aquesta zona, perquè a mi em coneixen però a vosaltres no - va traduïr en Jim.
- Jim, pregunta què en volen fer de nosaltres. - va intervenir en Philip.
- Ja em suposo la resposta, però ho intentaré.
En Jim va formular una pregunta amb unes paraules inintel·ligibles pels dos egiptòlegs
- Diuen que els seguim i que anem sense oposar resistència on ells ens diguin. - va tornar a traduir en Jim -.
- Doncs si no hi ha més remei, els seguirem. Tenint la pedra, aquí ja no hi tenim més feina... - va raonar en John.
Els dos egiptòlegs i en Jim van començar a caminar juntament amb sis Sankayas, tres al davant i tres al darrere.
Els Sankayas eren de raça negra, eren força corpulents i alts. Portaven una cinta de pell al cap que envoltava els seus voluminosos cabells. Tots duien un collaret amb la dent d'algun animal penjat al coll i anaven vestits amb uns trossos de pell que els hi cobrien de cintura cap avall, uns més llargs, i altres més curts, anaven descalços i portaven una llança. A la cara hi tenien dibuixada una ratlla verda a cada galta.
Van recórrer uns set-cents metres endinsant-se cada cop més al Parc Natural esquivant romagueres i arbustos fins que van veure per sobre d'un arbre que començava a sortir fum.
Segons en Jim, un dels Sankaya havia dit que ja faltava poc per ser al seu poblat.
Quan hi van arribar, tant els dos egiptòlegs com en Jim van quedar bocabadats.
- Amb els anys que fa que volto per aquest Parc Natural, no havia vist mai res semblant - va afirmar en Jim -.
En aquell poblat s'hi comptaven una dotzena de cases, fetes amb pals i fang sec, les dones remenaven amb pals grandiosos i pesants les olles fetes també de fang on s'hi estava coent alguna cosa per menjar. Els dos egiptòlegs se'ls va posar la pell de gallina només de pensar que aquelles olles s'estaven preparant per entrar-hi ells, però per sort era tot el contrari segons els va dir en Jimquan va tornar i els va tranquil·litzar.
- Aquell home d'allà - assenyalant a un home més aviat gras assegut davant de la cabana més gran, suposant que era el cap de la tribu - m'ha dit que els hi hem caigut bé, i que ens convidaran a menjar cuixes de hiena amb no sé quina salsa.
- Tanta por que teníem nosaltres i ara resulta que ens conviden. - va exclamar en John -
- Sí, però cuixes de hiena amb salsa... - va dir en Philip fent una ganyota de fàstic.
Se'ls hi va acostar un altre individu de raça negra i va parlar un altre cop amb en Jim.
- Ara diu que per segon plat hi ha una sorpresa. - va traduir en Jim -.
- Bé, què hi farem - va dir en John - avui ens haurem de quedar a dinar amb aquesta gent, a la tarda marxarem cap a l'hotel, hi passarem la nit i demà marxarem cap El Caire. Tenim bitllet per anar a El Caire per aviat, no?
- Em sembla que sí - va fer en Philip mentre buscava la cartera - tenim bitllet per marxar d'aquí a tres dies a les vuit del vespre, passarem la nit a l'avió, i el dia següent de bon matí, ja serem a Egipte.

Al cap de deu minuts escassos, el cap els va cridar perquè s'asseguessin a taula (bé, si és que d'un tall de fusta amb amb un parell de troncs d'arbre a sota per potes se'n pot dir taula...).
El primer plat, efectivament, era un tall de carn de hiena amb una salsa molt extranya. Ho van trobar més bo del que els semblava al principi.
Després va venir la sorpresa per segon plat. Una dona ho va treure de l'olla i... en John i en Philip van haver de posar-se les mans a la boca per no vomitar i fent esforços perquè no els hi vingués un patatús.

De l'olla en va sortir un cadàver humà que es trobava totalment carbonitzat dins de l'olla dels Sankaya.- En Jim també va quedar increïblement sorprès i horroritzat.
A en Jim li va tocar la cuixa, i a en John i en Philip els hi va tocar un braç a cadascú.
Amb la cara parlaven, els feia un fàstic horrible. En Philip se'n va adonar que darrere seu tenia un animaló del tamany d'un gos que semblava estar afamat. Era l'única oportunitat que tenia per desfer-se d'aquell horrible braç.
Va tancar els ulls, va agafar el braç pel canell i el va llançar enrere. Al cap de cinc segons es va girar i va veure com l'animal devorava el braç feroçment. Després en Philip li va demanar a en Jim que digués al gran cap o qui fos aquell senyor que havia sigut molt bo i que, amb permís, volia anar a descansar sota l'ombra d'un arbre. El cap li va concedir el permís i es va aixecar de taula orgullós de la seva feina.

En John va veure, que sobre la fusta la qual s'havia assegut en Philip hi havia un paperet. Era lletra d'en Philip. Hi deia que darrere seu hi descansava un animal afamat, que tirés el braç enrere dissimuladament i que l'animal faria la resta de la feina. En John va seguir les instruccions del seu amic i ho va fer. En Jim va seguir el mateix procés, i, cinc minuts més tard, tots tres estaven reunits altre cop sota l'ombra de l'arbre.

Els dos amics feien broma del què havia succeït cinc minuts abans veient que aquella extranya tribu tenia com a mascota un animal caníbal.

Quan la tribu es va aixecar de taula va veure que al voltant de l'animal hi havia les dues mans i a la boca hi tenia un tros de la cuixa que s'havia de menjar en Jim.
Quan els Sankaya se'n van adonar que els tres estrangers els havien mentit, els van començar a perseguir.

* * *
En John, en Philip i en Jim estaven xerrant alegrement quan de sobte, van veure que s'aixecava un núvol de pols i, davant d'ells, venia tota la tribu Sankaya amb cara de pocs amics i corrents com uns desesperats.

Van arrencar a córrer el quilòmetre i mig que els separava de la sortida del Parc Natural Zambeze, els Sankaya corrien més que ells i els tenien tan sols a un metre de diferència, però van aconseguir sortir del parc, pujar al Jeep i començar la fuga amb cotxe.
- Quin fart de córrer i de suar - va exclamar rebentat en Philip -.
- Sí, però ara ja tenim la pedra que és el què volíem i ja podem anar a Egipte, de fet, hem vingut per això, no?
- El que tindrà problemes ara seré jo,- va dir preocupat en Jim - ara, quan algú vulgui venir a visitar el parc i jo sigui el guia m'hauré d'inventar alguna excusa per no entrar-hi.
- Si no fos perquè hi deixaries la família, et diríem que vinguessis amb nosaltres.
- Jo no en tinc pas de família aquí, ni aquí ni a cap altre lloc. És més, encara em faria il·lusió això d'anar a Egipte. Si voleu que us digui la veritat , a mi també m'agrada això de l'egiptologia.
- Doncs, decidit, - va exclamar content en Philip - en Jim ve amb nosaltres a Egipte. Encara ens anirà bé amb el seu 4x4.
Van tornar a passar els tres dies i les tres nits en el que a partir d'ara, seria el 4x4 de tots tres.
Després, van fer ru
mb cap a Harare, on esperarien que toquessin les vuit del vespre per marxar cap a Egipte

* * *

A les set en punt ja estaven tots d'allò més impacients, aquell avió va sortir amb una hora i mitja de retard i, a sobre, s'havien entretingut una mica al bar, i els va anar pels pèls que no el perdessin.
Ja dins l'avió en Jim els va explicar totes les aventures que havia passat fent de guia dins els diversos parcs naturals del país. Les set hores de viatge fins a l'aeroport de El Caire es van fer pesadíssimes per tots tres. Gairebé no van dormir.

L'endemà, a les nou del matí, es presentaven a El Caire amb un mapa de les piràmides davant, buscant com desesperats la misteriosa piràmide del déu Hitep.
Però, abans de posar-se de ple en la seva aventura, el que havien de fer era trobar hotel, perquè allà s'hi passarien uns quants dies. Però l'hotel ja el buscarien més tard, perquè la majoria de dies els haurien de passar en tendes de campanya enmig del desert, aguantant la insuportable calor del dia i la fred de la nit.
Mitja hora més tard, dins el 4x4, i a les afores de El Caire, van posar tota la seva atenció al mapa per trobar la piràmide d'Hitep. Després de buscar i rebuscar per tots els cantons del mapa, en John la va descobrir. Es trobava a Ibrash, una ciutat a 150 quilòmetres a l'est de El Caire, en ple desert Aràbig.
Van agafar provisions per passar com a mínim un parell de setmanes, a més de les proteccions i els repel·lents per protegir-se dels animals.
- Cap a Ibrash! - va dir en Jim més content que unes pasqües, ja que ell no s'esparava ni de bon tros haver de viure aquelles aventures.
En Jim va engegar el motor del seu Jeep i van iniciar un viatge que els duria a Ibrash, on hi trobarien la piràmide d'Hitep.
Pel camí, en Philip es capficava amb aquella estranya coincidència de trobar una pedra exacatament igual a la que havia somiat uns dies enrere. El seu cervell dubtava entre que fos un somni premonitori o una simple casualitat, però tots aquests pensaments li van marxar del cap quan va veure una tribu de tuaregs que els saludaven. Ells els van contestar imitant els estranys moviments que feien amb els braços.
Després de dues hores d'insoportable calor i inacabable desert, van observar una majestuosa, gran i espectacular estructura que s'alçava cent metres davant els seus nassos. No sabien ben bé si es tractava d'un miratge o d'una cosa real, però quan s'hi van haver acostat al màxim, la van tocar i era ben real.

- Fi de trajecte - va dir en Jim, que no treia l'ull de sobre la piràmide ni un segon.
Aquella piràmide feia l'aspecte d'estar abandonada, cosa que no va passar per alt en Philip.
- Vols dir que no està una mica abandonada? - va preguntar en Philip.
- Home, tinguent en compte que som els primers que trobem la pedra que fa de clau d'entrada...
- Deixeu-vos estar de romanços i entrem a dins. - s'impacientava en Jim.
- Tu ja ho has dit, però com ho fem? - va preguntar en John.
- Jo diria que hem de trobar un forat a la paret on hi encaixi la pedra, no? - en Philip també hi va dir la seva.
- Potser tens raó - va fer en John.
I ja els tenim a tots tres fent com els turistes japonesos a la Sagrada Família de Barcelona, voltant racons i raconets, des del terra fins a dalt quan de sobte...
- Ja l'he trobat!, ja l'he trobat! - va exclamar en Philip.
Tres metres i mig per damunt del terra hi havia un forat que passava força desaparcebut i que tenia la mateixa grandària i la mateixa forma que la pedra que havien trobat a les Catarates.
En Philip va pujar a coll i be a en Jim i així va poder col·locar la pedra al seu lloc, on hi encaixava perfectament.
De sobte, va començar a tremolar el terra i a la piràmide se l'hi va aparèixer una porta, que es va obrir automàticament.
- Visca! - van exclamar tots tres alhora.

Hi van entrar, i es van veure atrapats en un món ple de dibuixos i escrits inintel·ligibles per en Jim, però coneguts pels dos egiptòlegs.
En John i en Philip, els experts en el tema, van començar a desxifrar escrits i jeroglífics, de la millor manera possible. Tots estaven escrits de forma poètica.
El primer deia una cosa així: Si al déu Hitep voleu arribar, pel camí assenyalat heu d'anar, però compte amb les trampes, que n'està ple a vessar.
Al costat hi havia una fletxa que assenyalava cap a la dreta. Els tres amics van seguir cap aquella direcció fins que van començar a sortir les trampes: primer una serp, després fletxes... però van topar amb una que no van poder superar, la típica trampa dels forats a terra.
De sobte es van obrir dos forats, en un, hi van caure en Philip i en Jim, a l'altre, en John. No portaven ni mitja hora dins la piràmide, i ja se'ls havien complicat les coses.

CAPÍTOL 5

En John havia anat a parar en un racó no gaire il·luminat de la piràmide, tota la paret era plena de jeroglífics. En John va desxifrar el que ell veia més fàcil i va més o menys entendre que a la sortida d'aquell laberint s'hi trobaria una sorpersa. Però ell no s'hauria pensat mai que durant el camí se'n trobaria més d'una de sorpresa...

Va començar a caminar, quan de sobte, va descobrir a la paret que feia cantonada l'ombra d'una silueta humana. Almenys ell creia que era això.
S'hi va anar acostant a poc a poc, quan va girar la cantonada, i efectivament, allà hi havia dreta una noia d'uns 25 anys més o menys, alta, prima i morena. En John va quedar bocabadat: què hi feia en una piràmide on no hi havia entrat ningú des que es va construir, una noia tan jove com ella?

* * *
Mentrestant, a l'altra banda de la piràmide, hi havia en Jim i en Philip, que es trobaven en una sala amb dues rodes gegants a les parets. Cada roda portava pintats diferents dibuixos, i a la paret hi havia els mateixos símbols combinats en parelles de manera diferent. Per més que pensessin i busquessin, no trobaven significat a aquelles rodes i a aquell dibuix.
- Jim, què creus que volen dir, aquests dibuixets? - va preguntar en Philip.
- Això tu, per alguna cosa ets l'expert, no? - va dir en Jim.
- Aquest tipus de dibuixos, sols, no signifiquen res. - afirmà en Philip.
- Però que hi hagin diverses combinacions amb els mateixos dibuixos, alguna cosa voldrà dir, no?
Van intentar a batzegades trencar alguna pedra, les van tocar totes per veure si alguna era una sortida secreta, però res...
- L'única solució que hi veig és fer moure la roda fins que coincideixin els dibuixos, perquè he observat que a cada pedra hi ha el dibuix d'una roda i el dibuix d'una altra.
En Jim va anar cap a les immenses rodes de pedra pintades per comprovar si la seva teoria era certa. Efectivament, les rodes giraven amb gran facilitat i sense esforç.
- Provem de fer les combinacions, digue'm els dibuixos de la primera pedra. - va fer en Jim.
- Hi ha una àguila i una roca - va respondre en Philip.
En Jim va fer moure una roda fins que al centre hi quedés el dibuix d'un ocell i després va fer moure l'altra fins que hi quedés el dibuix de la roca.
- Ara ja coincideixen, però no passa res. - va dir en Philip, començant a impacientar-se.
- Tranquil. Alguna solució hi trobarem.
En Philip es va recolzar-se sobre la paret i, la roca d'aquells dos dibuixos es va enfonsar.
- Eureka! Va cridar feliç en Jim - ara només ho hem de fer amb les altres i a veure si passa alguna cosa quan tinguem totes les pedres enfonsades.

* * *

En John es trobava paral·litzat en el bell mig del passadís a uns dos metres davant la noia. Algú havia de tencar el gel i aquest va ser en John.
- Hola, m'entens? - va dir en John.
- Sí, t'entenc. No sé qu i ets ni com et dius, però, com t'ho has fet per entrar aquí dins?
A en John la noia li va semblar més simpàtica del que s'havia pensat, és clar que, a vegades, les aparences enganyen.
- Jo em dic John. Sóc un egiptòleg i he vingut amb els meus dos amics Philip i Jim. En Philip també és un egiptòleg i en Jim és un guia. Vam anar a Zimbabwe tal i com havíem desxifrat en el pergamí d'Hitep, hem trobat la clau, i hem entrat aquí.
- Jo em dic Cleo. Fa dos anys vaig ser presonera per una tribu de tuaregs que semblava que eren els amos d'aquest territori. Em vaig intentar escapar fent un forat sota terra i vaig venir a parar aquí. Porto dos anys intentant trobar la sortida però encara no ho he aconseguit. Ets el primer humà que veig en dos anys. I, parlant de tot, on són aquests dos amics teus?
- Hem caigut en dues trampes diferents. En Philip i en Jim han caigut en un forat fet al terra, i jo, en un altre. Parlant de tu, com t'ho has fet per sobreviure tant temps sense aigua ni menjar ni lloc on dormir?
- Quan vaig entrar a la sala on hi descansa el déu Hitep, vaig trobar tot el menjar i veure que li havien ofert els antics egipcis. Increïblement, tot es trobava perfectament, ho vaig posar a la motxilla, i he aguantat fins ara. - va explicar contundent la Cleo.
- Si que n'hi havia, de menjar... - va dir en John mentre s'ho imaginava.
- Si ho haguessis vist...
- Així, deus saber on es troba ara, el déu Hitep, no? - va preguntar en John.
- No et pensis, és tan gran la piràmide, que si ara em diguessis on és, no t'ho sabria explicar. - va dir la Cleo.
De sobte, es va sentir un so molt estrany, que venia del fons del passadís.
- Ostres, no! La serp d'Hitep. Corre, amaga't! - el va advertir la Cleo.

* * *
A l'altre banda de la piràmide, en Jim i en Philip continuaven movent aquelles dues rodes gegants per fer combinacions i enfonsar les pedres. Ja tan sols en quedava una, però portaven estona i estona trencant-se el cap mirant com ho podien fer. Aquesta pedra només duia el dibuix d'una petita piràmide, no hi duia res més. Van combinar la piràmide amb tots els dibuixos, però no van aconseguir res. De sobte, en Philip se'n va enrecordar d'en John.
- On és en John? - va exclamar espantat en Philip - Nosaltres tenim les motxilles amb les prov
isions, si no el trobem d'aquí a poca estona, es morirà de gana.
Tots dos van restar pensatius buscant alguna solució, però no n'hi havia cap. L'única solució era sortir d'aquella sala el més aviat possible, i intentar trobar-lo.
- Vols dir, que és tan greu? - va intentar tranquil·litzar-lo en Jim - Això de les pedres ho tenim pràcticament enllestit. Després, només serà qüestió de buscar-lo i trobar-lo.
- Tu ho veus molt fàcil, - va dir en Philip, desesperat - Saps, si quan sortim, si és que sortim algun dia, trobarem en John, o ens perderem per dins de la piràmide, i no en sortirem mai més? Saps si això de les pedres funcionarà?
- Home, tampoc cal ser tan pessimista. És clar que trobarem la sortida i rescatarem en John. I ara que hi penso,què en fem d'aquesta pedra, és l'única que ens queda.
- Ja ho tinc, - va dir en Philip, tornant-se a animar - si no hi ha cap més dibuix és que no hi ha cap combinació, per tant, al centre de la roda, només hi ha d'haver la piràmide. La roda que tingui la piràmide dibuixada, hi has de posar aquest dibuix al centre, i l'altre, s'hi ha deixar un espai en blanc.
En Jim va seguir pas per pas les instruccions que li anava donant en Philip, quan ho va haver fet, en Philip va intentar enfonsar la pedra i... bingo!
- Perfecte! - va exclamar en Jim.
En aquell moment, el terra va començar a tremolar, la paret que contenia les pedres, ara totes enfonsades, es va enderrocar i en el seu lloc, es va obrir un gran forat al terra. Mig minut després, en Jim, que va ser el més atrevit, va mirar a veure què hi havia dins aquell enorme forat.
- Hi ha unes escales, és la sortida! - va cridar en Jim.
- Increïble! - va exclamar en Philip.
En Jim i en Philip van començar a baixar les escales lentament...

* * *
En John va quedar bocabadat en veure aquella enorme serp, era fins i tot més gran que la que havia vist dins les Catarates Victòria.
- Vinga, agafa una arma, el primer que trobis - el va avisar la Cleo.
En John va agafar una barra de metall que no feia ni cinquanta centímetres, ell es va imaginar que, en l'antiguitat, servia per posar-hi les espelmes, perquè no s'hi veia cap més utilitat. Però aquell no era moment per estudiar l'antiga civilització egípcia, estava davant d'una enorme serp, que no semblava que fos gaire simpàtica. En John va demanar informació d'aquella bèstia a la Cleo.
- És la serp d'Hitep, viu molts i molts anys. Els antics egipcis la van posar aquí dins perquè protegís el déu dels esperits. És verinosa. Jo m'hi he enfrontat dos cops, però em pensava que ja l'havia morta, però, pel que veig, continua rondant pels passadissos de la piràmide - va explicar la Cleo, mentre esperava l'arribada de la perillosa serp.
La bèstia anava disminuint la velocitat a mesura que s'acostava als dos nois. Treia la llengua i semblava que es disposés a atacar en qualsevol moment.
En John tenia la barra de metall preparada per donar-li un cop. S'hi va acostar lentament i la va aixafar.
- Amb una mica de sort tardarà uns dies a despertar-se, no et pensis que ja has acabat amb ella - va explicar la Cleo.
Però, contràriament a les explicacions de la noia, la serp es va aixecar immediatament, i va començar a córrer, agafant una velocitat increïble contra en John i la Cleo.
- Mai l'havia vist anar tan ràpida! - va dir la Cleo.
I com si s'ho haguessin dit per telepatia, van començar a córrer desesperadament passadís avall.

Els dos amics corrien com mai ho haiven fet, però la serp era més ràpida que ells i, a més, no es cansava. Amb dos minuts en va tenir prou per atrapar-los. Es va posar entremig de les cames de la Cleo, i la va fer caure a terra.

* * *

En Jim i en Philip ja havien descendit totes les escales i van quedar perplexos en veure que es trobaven en una sala que no arribava ni a deu metres d'ample. Les parets eren adornades amb diferents dibuixos i jeroglífics egipcis, i el terra era de sorra! Era com si estiguessin en ple mig del desert, però amb quatre parets al voltant. I un altre element hi havia que feia aquella sala tan extravagant com misteriosa, la sala estava completament il·luminada, però no hi havia llum de cap tipus, ni cap finestra a cap paret per deixar entrar la llum solar... no s'entenia, era realment misteriosa.
- Vols dir que no ens hem equivocat de camí? - va preguntar en Philip.
- Com vols que ens equivoquem de camí, si només hem baixat quinze esgraons, i a més, no sé quin altre camí podríem haver agafat. - va afirmar en Jim.
En Philip, que dels dos, era l'expert en el tema, es va fixar en algun dels jeroglífics que adornaven les parets d'aquella extranya sala. N'hi havia alguns que eren inintel·ligibles fins i tot per a en Philip, ara que, ell, si no era amb el llibre a davant, no se'n sortia gaire bé, a l'hora de desxifrar enigmes...
Però, sobretot, es va fixar en un que li va semblar que l'intepretaria sense gaire dificultat. I així va ser.
- Mira Jim, - va dir en Philip, assenyalant el jeroglíflic de la paret - aquí hi diu que hem entrat a la sala de les proves.
- La sala de les proves...? - va repetir en Jim - no sé a què es deu referir.
- Efectivament, aquesta és la sala de les proves. - era una veu greu i forta que se sentia com si vingués del més enllà.
- Qui parla? - va preguntar en Philip.
- Jo. - va tornar a dir la veu.
De sobte, davant seu se'ls va aparèixer una boira espessa que, a poc a poc, s'anava esbaint i cobrava la forma d'una cara humana.
- Sóc l'esperit d'Hitep, i d'aquí a poc, tindreu davant vostre el passadís del temps. És un passadís que té moltes portes diferents, cada cop que obriu una porta anireu a parar a un lloc i una època diferents i jo us diré el que heu de fer. Un cop hagueu completat les deu proves, podreu entrar a la sala on s'hi troba el sarcòfag del déu Hitep.
L'esperit va desaparèixer en un tancar i obrir d'ulls. La paret que tenien davant seu es va enderrocar i, en lloc seu, sorgí una misteriosa porta.

* * *


En John intentava estirar la Cleo pels braços sense èxit. L'única cosa que se li va acudir va ser tornar a donar-li un cop amb la barra de ferro que havia deixat uns metres més enllà. Aquesta vegada li va donar un cop a la cua, no li va pas fer gaire mal, però n'hi va haver prou perquè deixés la Cleo en llibertat. - Tinc una idea. - va dir en John.
- Quina idea? - va preguntar estranyada la Cleo.
- Li podríem tirar una mica de menjar, a veure si pica. - va explicar en John.
- Jo no ho he provat mai, però no crec que sigui efectiu.
- Si no ho provem, no ho sabrem. - va fer en John.
La Cleo va treure un tall de carn de la bossa, ja que era una de les coses que menys li agradaven, però que amb el temps ja s'hi havia acostumat.
La serp s'hi va tirar a sobre i el va començar a devorar.
- Vinga, Cleo, tira-n'hi un parell més i marxem, això la tindrà entretinguda una bona estona.
La Cleo va fer cas d'en John i li va tirar dos talls més de carn. Com amb el primer, la serp va començar a devorar el segon tall de carn. En John i la Cleo es van arrencar a córrer sense mirar enrere, per por de veure-hi la serp que els tornava a perseguir.
Al cap de cinc minuts de caminar, van quedar bocabadats. Davant seu hi havia una butaca que semblava feta d'or massís. La Cleo no havia estat mai a aquella zona de la piràmide.
- No l'havia vista mai, aquesta joia. - va dir meravellada la Cleo, que, sense pensar-s'ho dues vegades va córrer per ser la primera de seure-hi.
Però, de sobte, la butaca es va començar a moure i es va enfonsar a la paret. Deu segons més tard va tornar a sortir la butaca, però sense la Cleo.
En John, sense saber ben bé què fer també s'hi va asseure i la butaca es va tornar a enfonsar a la paret de nou.
Increïblement, van anar a parar a la petita sala on hi havia en Philip i en Jim, que continuaven mirant-se aquella misteriosa porta que tenien al davant.

* * *

- Jim, Philip! Què hi feu aquí? - va exlamar sorprès en John.
- Això, tu. On eres? Qui és aqeusta noia? - va dir en Philip.
- Aquesta noia es diu Cleo, porta molt temps tancada a la piràmide. Es veu que era presa, es va voler escapar fent un forat al terra, va entrar aquí i no n'ha pogut sortir mai. - va explicar en John.
- I com s'ha alimentat? - va preguntar en Jim.
- Doncs amb el menjar i el beure que els antics egipicis van deixar al déu Hitep. - va intervenir la Cleo.
- I vosaltres, què? - va preguntar en John.
- Doncs nosaltres, vam anar a parar en una sala on hi havia dues rodes gegants amb dibuixos. A la paret hi havia pedres que també duien dibuixos pintats, hem pensat que si feiem coincidir els dibuixos de les rodes amb els de les pedres, potser passaria alguna cosa. - va explicar en Philip.
- I què va passar?
- Que quan els dibuixos de les rodes coincidien amb els de les pedres, les pedres de les parets s'enfonsaven. Quan les vam tenir totes enfonsades se'ns va aparèixer una escala que ens ha dut a aquesta petita sala.
- I aquesta porta? - va preguntar la Cleo.
- Un cop aquí dins ens va envoltarr una boira. Una veu que sortia de la boira deia que era l'esperit d'Hitep, i, si volem arribar al seu sarcòfag, haurem de passar deu proves, cada una en un lloc i una època diferent.
En aquell moment va aparèixer un altre cop l'esperit d'Hitep.
- Veig que ara ja sou més, - deia l'esperit, amb la mateixa veu greu i profunda d'abans -Bé, és igual. Esteu a punt de començar la primera prova. Quan travesseu aquesta porta anireu a parar a l'any 1752, i us trobareu a Brasil, en plena selva amazònica. Allà, haureu de trobar la casa d'en Hubert. Ell us dirà el que heu de fer. Si ho aconseguiu, tornareu aquí, i començareu la segona prova, si no, mai no podreu arribar a Hitep. Recordeu, només teniu una oportunitat.
La boira va desaparèixer.

Els quatre amics van intentar recordar exacatament què havien de fer.
- A veure si ho he entès bé. - va dir la Cleo.
- Ara anirem a Brasil, a l'any 1752, haurem de trobar un tal Hubert, i fer el que ell ens digui, no?
- Exacte. - va afirmar en Jim. - Però continuo pensant que això és cosa de bojos.
Van travessar la porta i van desaparèixer. En un moment es van trobar enmig del bosc. El cant dels ocells i el soroll de les fulles dels arbres mogudes pel vent era l'únic so que trencava el silenci que regnava en aquella zona.
Van començar a caminar entremig de la selva fins que es van haver d'aturar perquè estaven a punt d'entrar en un poblat. Aquell poblat era ple de cases fetes de fang i fusta que ressaltaven al fons de color verd fosc.
A la primera persona, que van trobar, li van intentar preguntar de la manera que van poder si coneixia un tal Sr. Hubert.
El nadiu va assentir i els va acompanyar amb el que semblava que era el cap de la tribu.
Van preguntar altre cop per en Hubert. El cap els va dir que era ell mateix. Els quatre amics van intentar explicar-li que venien de part del déu Hitep i que ell els havia d'encarregar una missió. En Hubert semblava que hagués recuperat la memòria de cop. Els va contar que una noia del poblat estava a punt de morir i que l'únic remei per salvar-la era fer-li beure un got ple de suc de pacaiot. El cap de la tribu els va ensenyar un dibuix d' aquell estrany fruit i un altre de l'arbre del qual sortia.
Tots quatre van començar a caminar bosc amunt per trobar aquell remei que podia salvar vides.
El que havien de trobar era un fruit de la mida d'un puny, d'un color groc claret i molt dur, per tant, era dificultós treure-li el suc.
Havien arribat a una cruïlla i van decidir buscar-lo per parelles. En John i en Philip anirien per un camí, i en Jim i la Cleo anirien per l'altre.
Totes dues parelles anaven preguntant a tothom qui veien, però ningú no en tenia, ni sabia on se'n podria trobar.

En John i en Philip van anar a parar a una ciutat bastant gran, però no es van aturar per saber a on eren ni a fer turisme, prou feina tenien buscant la planta. Anaven preguntant i preguntant, però, ningú no en sabia res, i el que era més curiós, era que quan veien en John la gent feia cara d'espantada. En Philip es va fixar en aquest detall.
- John, vols dir que no n'has fet alguna? - va preguntar en Philip. - Tothom et mira amb mala cara.
Tots dos van quedar ben sorpresos quan van sortir al carrer i, a la paret del davant i havia un cartell que deia:
"Atenció a tota la població. Hi ha un criminal perillós rondant pels carrers d'aquesta ciutat. Si algú té alguna pista, que es dirigeixi directament a la comissaria de policia". I al costat, hi havia una foto d'un home clavat a en John, però sense bigoti.
- Ara ho entenc tot. - va dir en Philip - La gent t'ha confós amb aquest bandit. Es pensen que dus bigoti per despistar.
En Philip es va posar a riure.
- Ei, que no fa gràcia.
A en Philip se li van passar totes les ganes de riure quan davant seu tenien deu agents de policia que els envoltaven.
Ara sí que l'havien feta bona!
- És que no se'ns pot complicar més... - va dir en John mentre esperava que se l'enduessin.
En Philip es va poder escapar i va dir a en John amb senyes que aniria a buscar en Jim i la Cleo i que es trobarien a comissaria per aclarir tot aquest malentès.
Pobre John. Havia anat allà per trobar una planta per salvar la vida d'una noia i ara l ‘havien confós amb un criminal perillós.

CAPÍTOL 6

En Jim i la Cleo també anaven fent el seu recorregut preguntant, però, ells van tenir més sort. En arribar a la ciutat van anar directament a una verdoleria.
- Bon dia, sap on puc trobar pacaiots? - va preguntar directament la Cleo.
- Sí, senyora. Aquí mateix. Els tinc frescos i barats. - va respondre el verdolaire.
- No, gràcies. Volia saber on es troben a l'aire lliure.
- Aquí mateix, darrere de la ciutat, hi ha un prat que està ple d'aquests arbres que busca.
En Jim va haver de girar-se per no posar-se a riure de l'accent del verdolaire. Era una barreja de mexicà, i del portuguès que es parlava allà.
La Cleo era la que s'ho passava més bé, ja que portava gairebé dos anys tancada en una piràmide, i en un dia, havia anat a l'altra punta de món. Anar a la selva era el seu somni. Aquell paisatge ple d'arbres, que gairebé no deixa ni entrar el sol, simis penjats dels arbres, ocells dels més estranys volant per sobre seu... en fi, la naturalesa d'aquesta zona era el que més li agradava.

En Jim i la Cleo es van posar en marxa cap a la sortida de la ciutat i, efectivament, allà s'obria un immens i inacabable prat d'arbres altíssims, potser feien entre vint i vint-i-cinc metres. Estava ple de famílies que feien acampada en aquella zona.
Van anar al primer arbre que van trobar i van veure que coincidia exactament amb la foto que els havia ensenyat l'Hubert.
Van omplir la bossa d'aquella extranya fruita i van fer cap al punt on s'haurien de trobar amb en John i en Philip. Però, com que encara els hi sobrava bastant temps, es van dedicar a fer turisme per aquella ciutat. La gent els mirava d'una manera extranya, perquè allà, tothom anava vestit amb una túnica que els cobria tot el cos. En canvi, en Jim portava una camisa i uns texans i la Cleo duia un xandall d'allò més còmode.

Mentrestant, en Philip ja s'estava impacietant, perquè portava molta estona esperant-los al lloc on s'havien de trobar, però no apareixien. Ell ja sabia que encara faltava estona, però s'estava posant nerviós.

A la Cleo i a en Jim, no els hi va fer gaire gràcia que la gent els mirés d'una manera tan estranya, i van decidir marxar. Quan ja estaven a punt d'arribar al llocde trobada, van veure en Philip al fons fent-los senyals de que s'afanyessin.
En Jim i la Cleo van arrencar a córrer i amb mig minut es van plantar al seu davant.
- Hola, Philip, - va exclamar contenta la Cleo - ja ho tenim.
- Molt bé, però ens ha sorgit un problema. - va explicar en Philip - Mireu, a la ciutat on hem anat, hi ha un tio clavat a en John que es un bandit perillós, la policia l'ha confós amb en John i ara és a comissaria, i qui sap si està entre reixes. Ens hem d'afanyar abans que el tanquin de debò a la garjola, o sinó podem tenir problemes, i dels grossos.
Van fer cap a la ciutat tan depressa com les seves cames els van permetre, i hi van arribar en un tres i no res. Van preguntar on era la comissaria. Era al final del passeig principal. Era un edifici que potser tenia més d'un segle d'antiguitat. La porta feta de fusta i estava costodiada per un agent recolzant-se a la paret. Sobre la porta hi havia dibuixada la bandera brasilera i un cartell que anunciava que allò era la comissaria de policia.
Quan hi van entrar, van preguntar per en John Stanley.
- L'estan interrogant. - va respondre una veu de dona de sota el taulell.
- Com ho deu estar passant ara... - va preguntar-se dolgut en Jim.

* * *

A l'altra banda de paret, en John i un dels agents que l'havien acompanyat allà, estaven assenguts cara a cara, l'un davant de l'altre.
- Bon dia, - va dir l'agent - sóc l'agent Martínez. Sap per què es troba aquí?
- No, però m'ho penso. - va contestar contundent en John. -Em sembla que m'han confós amb un bandit que he vist fotografiat al carrer.
- O sigui que vostè no és el de la foto, oi? I com ho sé jo?
- Home, doncs miri el bigoti, la meva documentació.
- A mi no em vingui amb aquestes excuses. El bigoti se'l pot haver deixat així amb el temps, i la documentació pot ser falsa.
En John estava pensant en alguna cosa que provés que ell no era aquell bandit.
- El deixarem en llibertat provisional. Però estarà vigilat dia i nit, i tampoc no podrà sortir de la ciutat fins que tinguem alguna prova de la seva innocència.
- Una pregunta, agent. - en John volia saber més coses d'aquest bandit - De què s'acusa aquest bandit que es pensen que sóc jo?
- Doncs de robatori, tres assassinats i dos intents d'homicidi. I tota la gent morta i que ha intentat matar són d'aquesta mateixa ciutat.
"Quin paio!" va pensar en John.

En John va sortir desesperat de la sala d'interrogatoris. Els amics li van preguntar què li havia dit el guàrdia.
- Doncs que em deixen en llibertat, però fins que no hi hagi proves de que jo no sóc aquell paio, no podré sortir de la ciutat i tindré un parell de polis enganxats al darrere com paparres. Aquest bandit que busquen i que es pensen que sóc jo ha comès robatoris, tres assassinats, i n'ha intentat dos més.
- Que fort! - va exclamar en Philip sense poder-se aguantar.
Van soritr de la comissaria i, tal i com s'imaginaven, ja tenien dos agents que els perseguien a tot arreu on anessin.
- Em sembla que l'única manera de trobar una prova que provi la meva innocència, és cercant l'autèntic delinqüent. Perquè l'únic que ens pot ajudar és l'Hubert, però si no podem sortir de la ciutat, no li podrem explicar.
- Em sembla que no penseu en una cosa. - va advertir la Cleo - en aquesta ciutat no tenim hotel ni diners per pagar-lo, per tant, ho hem d'enllestir tot avui. - la Cleo va consultar el seu rellotge - Ja són gairebé les tres de la tarda.
Quan van acabar de dinar on van poder i com van poder, van dirigir-se als policies que els vigilaven.
- Perdoni, però ens podria dir com es diu? - va preguntar en Jim.
- Si vol que li digui la veritat, no ho sé... ha canviat tants cops de nom!
En aquell mateix instant, a un parell de cantonades més amunt, es van sentir tres trets i un crit que semblava d'una noia jove.

Tant els quatre amics com els guàrdies van començar a córrer guiant-se únicament pels crits que feia la gent. Mentre hi anaven a peu, un dels policies va agafar la seva ràdio i va comunicar a la comissaria que enviessin un parell de patrulles a la zona. Els dos policies van atrapar els quatre amics i els van dir:
- Ja tenim la prova. Sabem que és innocent, John.
Amb dos policies que li feien costat, en John es sentia més segur.

Quan hi van arribar, efectivament, hi havia un home cl
avat a en John, una mica més baix i sense bigoti, però clavat a ell. El bandit, en sentir la clàssica frase: "- Policia, queda detingut." que acabaven de dir els dos agents, el bandit va començar a córrer.
Ràpidament, els quatre amics van decidir que farien dos grups i es separarien: En Jim i en Philip, començarien a córrer darrere el bandit. La Cleo i en John s'esperarien que arribés la policia i el metge del poblat per si podien ajudar, ja que hi havia una noia estirada a terra, amb la cara plena de sang.

Semblava fet expressament, quan el bandit va travessar la cantonada i va desaparèixer carrer avall, seguit per vuit policies, i amb el metge tot darrere.
Mentre el metge feia la seva feina i els seus ajudants s'enduien la ferida, i alguns policies feien preguntes als presents, cinc agents van envoltar en John.
- Has sigut tu, el culpable d'això? Contesta! - va dir cridant un agent.
- No ha sigut ell, - va explicar un dels agents que el portava seguint des que havia sortit de la comissaria - hem vist amb els propis ulls com l'assassí se n'anava corrents carrer avall. Fins i tot dos dels seus amics han començar a córrer darrere seu per mirar si l'atrapaven.
Un cop van haver sentit tota aquella informació, cinc dels policies van sortir corrents a perseguir el bandit, però ara els separava molta distància.

* * *

En Jim i en Philip encara podien veure a la llunyania el misteirós bandit. Però al girar la cantonada, ja havia desaparegut. Es trobaven en un carreró sense sortida i el bandit que no hi era. Ho van aprofitar per descansar. El sol ja començava a decantar-se cap a l'horitzó i el cel s'estava tornant d'un color vermell intens.
Quan ja estaven a punt d'adormir-se, de sobre el mur que feia que aquell fosc carreró s'acabés allà, l'assassí va saltar i es va plantar davant dels seus nassos.
- No sé si te'n recordes d'en Myrano. - va dir el bandit dirigint-se a en Philip.
A l'altre banda, en Jim es mirava l'escena amb incredulitat.
- I tant que m'en recordo. Ens va robar el pergamí quan érem a Màlaga. - va dir en Philip, que gairebé reia de la pinta que feia aquell home.
- No te'n burlis. - va contestar el misteriós lladre, que gairebé agafa en Philip pel coll. Doncs bé, jo sóc l'enviat d'en Myrano. Estic intentant fer crims assemblant-me el màxim possible a en John perquè el detinguin, però m'ha sortit malament. Però, no us preocupeu, que Myrano m'ha enviat perquè acabi amb vosaltres i amb la piràmide d'Hitep i alliberi així els seus poders, i ho aconseguiré... Si et fa il·lusió portar el teu amic John, us esperaré aquí, m'hi quedaré tota la nit.
I aquell estrany personatge va desaparèixer d'entre les boires.

* * *

En John i la Cleo continuaven explicant a la policia tot el que havien vist un quart d'hora abansquan van veure al fons del carrer dues ombres que s'acostaven. Eren en Jim i en Philip que feien unes cares terroríficament espantades.
- John, hem trobat el bandit. - va dir en Philip, gairebé sense alè - No t'ho creuràs. Vine, i amb calma, t'ho miraré d'explicar.
Els quatre amics es van apartar uns cinquanta metres de tota la gentada. En Jim i en Philip van començar el seu relat.
- Suposo que t'en recordes perfectament, d'en Myrano, no? - va preguntar en Jim - Doncs aquest bandit és el seu enviat.
- Impossible. - va interrompre en John.
- Doncs no ho és. Se'ns ha aparegut i ens ha explicat que s'havia disfressat de tu per cometre crims i que t'acusessin a tu. I també diu que vol acabar amb nosaltres, la piràmide i els poders del déu Hitep.
La Cleo mirava perplexa els tres amics.
- Qui és aquest Myrano? Em sona d'alguna cosa, però ara no em ve al cap. - va explicar la Cleo.
-És, bé, era el més famós lladre de pergamins i tresors egipcis. Ens va seguir a Màlaga, allà ens va robar, i també va intentar parar-nos els peus a Zimbabwe. - va explicar en Philip.
-Anem al que anem, - va intervenir en John - no hauriem d'anar a buscar aquell paio?

Els altres van assentir en silenci i es van dirigir cap als policies.
- Ens necessiten per alguna cosa? - va preguntar en John.
- De moment no, però ja saben que encara no poden sortir de la ciutat. - els va contestar un agent.
- Doncs en marxa. - va indicar en Philip.
Tots quatre van iniciar un camí cap al carreró on en Jim i en Philip havien abandonat aquell individu. Davant la basarda que feia passejar per aquells carrers en plena nit, els quatre amics van començar a explicar coses i cantar en veu baixa fins que van arribar al carreró on els esperava l'enviat d'en Myrano. Però, abans d'apropar-s'hi més, havien de pensar en algun pla per si tenien l'oportunitat d'empaitar-lo.
- Tinc una idea. - va dir en Jim - com que a la Cleo no la coneix, que s'estigui mig amagada. I quan l'esperit, o el que sigui, parli amb nosaltres, estarà d'esquenes a la Cleo, i ella ho aprofitarà per tirar-se-li al damunt, i nosaltres l'immobilitzarem.
- Home, és una mica bèstia, però pot funcionar. Tu hi estàs d'acord, Cleo?
- Jo sí. Per mi no patiu.
- Doncs aquest serà el pla A. El pla B serà... - va dubtar en John, sense saber què dir - el pla B no serà necessari perquè l'A funcionarà.
Els seus amics li van fer gestos de que l'excusa que s'havia inventat era massa barata.
Es van asseure allà i van esperar i esperar, no tenien lloc on passar la nit. Però al cap d'uns minuts aquell carreró es va omplir d'una boira espessa que gairebé no es veien els uns als altres. Quan aquesta boira es va dissipar , davant seu tenien un ésser humà ( o almenys ho semblava) clavat a en John.
- Bona nit amics, - deia l'individu, amb un to no gaire amical - us esperava. Suposo que en Philip i en Jim us ho ha explicat tot, oi?
- Escolta, com saps els nostres noms? - va preguntar en John, nerviós.
- En Myrano ho sap tot. Tot i que ell continua voltant per les tenebres, el seu esperit no morirà mai. Parlant de vosaltres, veig que les coses es compliquen, oi?
- Gràcies a tu. - va dir en Philip gairebé cridant.
- A mi no em parlis amb aquest to! -es va enfurismar l'esperit.
En aquest moment, en John va fer senyals que es posaria en pràctica el pla A, ja que l'enviat d'en Myrano no s'havia adonat de l'existència de la Cleo.
Tal com havien quedat, la Cleo se l'hi va tirar al damunt i el va fer caure a terra. A partir d'aquí cadascú va fer la feina que li pertocava. En Jim es va treure la camisa i li va posar a la boca perquè no cridés ni digués res, en Philip el va lligar de mans i peus i en John, bé, en John ho organitzava tot.
- Tens una aparença ferotge i fas por, però quan estàs lligat no fas res de res. - se'n va burlar en John.
Van anar cap a la comissaria, per entregar-lo, però era tancada. Sort que era de nit, perquè quatre persones amb una altra sobre les espatlles, emmordassada i lligada de mans i peus, semblava ben bé un segrest.
Van passar la nit com van poder, com si fossin pobres, la van haver de passar al carrer abrigats amb els cartrons de les escombraries. De pobres no en tenien un pèl, però no tenien ni hotel, ni diners per pagar-ne un, perquè els únics que duien eren egipcis.
L'endemà, a primera hora del matí, van dur aquell esperit a comissaria. Primer de tot els van apuntar amb una pistola perquè es pensaven que eren segrestadors, o alguna cosa així. Però en John ho va explicar tot i no hi va haver cap tipus de problema.

Quan l'enviat d'en Myrano ja era entre reixes, en Philip li va dir:
- Pot ser que l'esperit d'en Myrano no mori mai, però entre reixes pot fer ben poca cosa...
I els quatre amics van marxar cap al poblat per donar el suc d'aquell fruit a la noia.
- Ostres, la noia! - va cridar en Jim - Estava a punt de morir. A veure si mor per culpa nostra...
- No siguis tan tràgic, home. - el va consolar en Philip.
Els quatre amics no se n'adonaven, però estaven vivint les setmanes més actives i més plenes d'aventures de tota la seva vida.
Mentres caminaven pels camins enfangats que conduïen al poblat, els quatre amics intentaven imaginar-se com deurien ser les altres nou proves que els esperaven.
- Només n'hem fet una, - va dir la Cleo - i de poc que no ens tanquen...
- A mi m'agradaria que alguna prova fons en algun lloc on hi haguessin molts animals. - va intervenir en Philip.
Per passar l'estona, en Jim se'n va pescar alguna de les seves.
- Ja sé què farem. Que cadascú digui el lloc on anirem a la segona prova. - va apuntar en Jim - Qui l'encerti, o qui s'hi acosti més, serà el cap del grup en la segona prova.
- Bona idea. - va concluïr en John - Per mi que la segona prova serà a Escandinàvia, prop del Pol Nord. Serà un lloc in hi farà molt fred.
- Per mi que serà al desert australià. - va dir en Philip - Ja saps que a mi, el fred no m'agrada gens.
- No. Serà a Itàlia, al meu país. - va intervenir la Cleo.
- Tu ets d'Itàlia? - va preguntar en Jim. - Bé, però ja veureu que anirem a la muralla xinesa.
Tots quatre es van posar a riure del comentari d'en Jim.
Amb tot, al fons del camí, ja es podia veure el fum que sortia de les petites cabanes. Això indicava que ja s'estaven acostant al poblat.
Quan hi van arribar, van veure que la majoria de la gent del poblat s'havia reunit en un punt i estaven fent una mena de ritual.
- Són vius! Són vius! - va exclamar el cap.
- És clar que som vius. - va contestar en John.
- És que no havíem recordat de dir-vos que a l'escorçar dels pacaioters hi viuen uns insectes verinosos, i al passar tant de temps i al veure que no tornaveu, ja estavem fent el ritual dels difunts, perquè pensàvem que us havíeu mort.
- On és la noia? - va preguntar contundent en Jim.
- On vols que sigui? És a casa meva. - va contestar el cap.
Tots quatre es van dirigir cap a la casa del gran cap. Un cop a dins van posar els pacaiots dins un recipient, i de la manera que van poder, els van aixafar perquè en sortissin unes gotes de suc.
Un cop el got era ple de suc, el van donar a la noia, que gai
rebé no podria obrir els ulls, i, mig minut després, es va aixecar del llit com si res no hagués passat.
- Si que és eficient aquest remei. - va dir en John.
- Moltes gràcies, amics. - va fer el cap, mentre saludava amb la mà.
Tots quatre van desaparèixer i van tornar a la petita sala d'on havien sortit.

CAPÍTOL 7

Ara, tenien davant seu una altra porta, aquesta, amb un dos dibuixat. L'habitació va tornar a quedar inundada per una espessa boira, i va tornar a aparèixer l'esperit.
- Enhorabona. - va anunciar l'esperit - Veig que heu passat la primera prova amb èxit i, a més, us heu desfet de l'esperit d'en Myrano. Ara la piràmide ja no corre perill. Com a recompensa per haver acabat amb en Myrano, us donaré això. Només sembla una pedra, però, si teniu problemes, l'haureu de fregar, dir què us passa, i si puc, jo mateix us ajudaré. Ara, anireu als gairebé gelats fiords de Noruega, a l'any 1052, en plena època medieval. Haureu d'anar al castell de Bergen, allà ja hi trobareu la missió. Quan travesseu la porta, trobareu roba d'abric, la necessitareu. I recordeu, si teniu problemes, m'aviseu. Bona sort!
I la boira es va tornar a esvair.
Les cares d'en John i en Philip contrastaven. En John estava content perquè ho havia encertat. Seria el cap del grup en aquesta aventura. En canvi, en Philip odiava el fred, no li anava gairebé això d'anar a Noruega.
Van travessar la segona porta. Ara es trobaven davant un paratge gairebé natural, però gelat. En una banda, hi havia els famosos fiords, on l'aigua del mar fa moltes entrades i sortides cap a la terra.
Tots quatre estaven perduts. Ja s'havien posat les peces de roba d'abric que tenien davant i ara es trobaven al costat dels fiords noruegs i, en la llunyania, només unes petites muntanyes d'avets nevats sobresortien de la línia recta de l'horitzó.
- I ara què representa que hem de fer? - va preguntar desconcertat en John.
- Això tu. - va contestar la Cleo - Ara ets el cap del grup.
- Ja sé què podem fer. - va dir en Jim - L'única solució és fregar la pedra màgica que ens ha donat l'esperit.
I així ho van fer. En John, com a cap de grup, va fregar la pedra esperant resultats positius. Deu segons després se'ls va aparèixer l'esperit de la piràmide.
- Ja m'ho pensava que tindríeu problemes, pero no tan aviat, no heu fet ni un pas. - els va dir amb despreci l'esperit - I bé, quin problema teniu?
- Doncs que no tenim ni punyetera idea de quin camí hem d'agafar. - va contestar en John.
- Si fossiu una mica més intel·ligents, veuríeu que darrer vostre hi ha un senyal que ho indica. - va contestar la mòmia.
A l'instant, tots quatre van fer mitja volta i, davant seu, tenien un cartell que posava:

Castell de Bergen --> 450 m.

- Ho veieu? Qualsevol humà amb dos dits de front ho hauria vist i no m‘hauria molestat per aquesta tonteria.
Els quatre amics van qudar capcots davant la contundència de l'esperit i la badada que havien tingut.
L'esperit va desaparèixer, i tots quatre van començar a pujar muntanya amunt. Pel camí es van entretenir mirant els animals que hi havia per allà, o bé fent juguesques a veure qui agunatava més amb la mà dins l'aigua gairebé gelada...
Tots s'ho passaven d'allò més bé menys en Philip. No parava de tremolar i de queixar-se que s'afanyessin a arribar al castell per refugiar-se de l'espantosa fred que feia.
Cinc minuts després teien davant seu un majestuós castell amb el pont llevadís tancat, i a sobre, un cartell que anunciava que havien arribat a Bergen.
El pont llevadís va baixar, i els quatre amics van entrar tranquil·lament al castell. Allà dins ja els esperaven tres guàrdies reials amb els seus cavalls, els seus uniformes i les seves llances. Els van conduir fins a la sala reial i, ja davant del rei, van fer una reverència tot agenollant-se.
- Sóc el rei de Bergen. - va dir el rei amb un to greu - Suposo que és a vosaltres, a qui haig d'encarregar la missió, oi?
- Si, altesa. - va contstar en John.
- Doncs bé, començaré explicant-vos els extranys successos que des de fa segles ocorren en aquest castell i després, us diré la vostra feina.
"Des de fa vuit segles com a mínim, a aquest castell se li donava el qualificatiu d'encantat. Les dues famílies reials que hi havien viscut, havien marxat, perquè cada any, per la mateixa data, el tretze d'octubre, - en John va mirar el calendari que hi havia a la paret, es trobaven al dotze d'octubre del 1052 - desapareixia un membre de la família. Les famílies reials no ho van suportar més i van abandonar al castell. Pels diferents pobles s'han explicat i s'expliquen diferentes històries que podien ser les causants d'aquelles tragèdies. Doncs bé, nosaltres vam habitar aquest castell, el quinze de març del present any, i per això encara no hem passat cap tretze d'octubre. Si us heu fixat, sobre meu hi ha un calendari, que diu que som al dotze d'octubre. Aquesta nit no dormirà ningú, passarem la nit fent guàrdia, i la vostra missió és, juntament amb els meus homes i jo mateix, descobrir aquest misteri i acabar amb ell." Ara us faré les presentacions. Jo sóc el rei i em dic Gustau; aquest és el meu conseller, es diu Arthur; aquesta és la meva filla, la Mary; i la resta són guàrdies i criats. Són les quatre de la tarda, ara anirem tots a dormir, a les deu de la nit ens llevarem, soparem i ens quedarem a l'entrada del castell a veure què passa.
I així ho van fer. Els guàrdies van acompanyar els quatre amics a una habitació on havien de passar la resta de la tarda.
- Vosaltres què en penseu, d'aquesta història? - va interrogar la Cleo.
- Jo crec que tot és mentida i que passarem una nit tremolant de fred, i l'endemà al matí estarem igual. - va dir en Philip.
I van continuar aquesta conversa estirats en els seus llits de palla i es van adormir.
- Senyors, senyors... despertint-se! - era la veu d'un guàrdia, que els avisava que ja era hora de sopar i començar la vigilància.
- Ara ens volen fer llevar... - va protestar en Jim.
Es van aixecar mandrosament, van agafar unes mantes per deixar-les sobre els bancs on passarien la nit, i van soritr de l'habitació.
- Segueixin-me que el rei els espera a taula. - va dir el guàrdia.
Un cop van travessar l'enorme porta de fusta que els separava del menjador, es van asseure al voltant de la taula, amb el rei. Ells es pensaven que es trobarien davant una meravellosa coberteria de plata, com els hotels de luxe, amb multitud de forquilles i ganivets, que després, resulten no servir per res. Però tan sols s'hi van trobar una forquilla i un ganivet de fusta, res més. Van quedar completament decebuts.
El sopar va passar tranquil·lament. Els quatre amics s'hi van aprofitar. Tenir tanta teca de franc per sopar, no passa cada dia. Però la que s'ho va passar més bé ca ser la Cleo. Feia gairebé dos anys que no feia un sopar com cal.
Un cop van haver acabat l'abundós àpat, es van reunir tots a l'entrada del castell, tal com havien quedat a mitja tarda. Portaven cinc minuts allà i ja es van abrigar amb aquelles incòmodes mantes de vés a saber quin material. En aquell moment, el rellotge d'en John marcava dos quarts d'onze de la nit.
Tant el rei, com el seu conseller Arthur, es mantenien ben drets i desvetllats, mentre que els guàrdies començaven a adormir-se sobre els cavalls.
Els quatre amics també estaven a punt d'adormir-se, tots menys en Philip, que no podia aclucar els ulls amb aquella espantosa fred que feia, i en Jim, que també tremolava, però de la por que tenia, perquè en Jim és una d'aquelles persones que s'empassen tot el que se li explica.
- Senyors, ha arribat el moment de separar-se. - va anunciar el rei - Farem quatre grups: Vosaltres quatre, - assenyalant als quatre convidats - en sereu un; l'Arthur i jo, un altre; i per últim, els soldats es dividiran en dos grups. La feina serà voltar per tot el castell durant la nit, el grup que trobi alguna cosa rara o sospitosa, vindrà fins aquí, i tocarà la campana que un dels servents ha instal·lat a la paret. Els altres tres grups vindran de seguida cap aquí, i després es farà el que sigui convenient.

I així ho van fer. Els quatre amics van començar a endinsar-se cap a les profunditats del castell per intentar trobar aquella misteriosa no sé què que feia desaparèixer un membre reial cada any.
El rellotge d'en John ja marcava una mica més de les tres de la matinada, i la fred anava augmentant a mesura que avançava el temps.
De sobte, al fons del passadís, es va sentir un soroll metàl·lic que els va desvetllar de cop, i el que més els va espantar, és que a la paret, s'hi podia distingir una silueta. Era una silueta humana, podien veure un home alt i corpulent amb una arma a la mà...
Els quatre amics van avançar cautelosament cap a la silueta. En John va agafar una pedra que va trobar pel terra, i quan es disposava a llançar-la, es va sentir una veu:
- Atureu-vos! No ho feu! - deia la veu.
Es va encendre una antorxa i la por va marxar del seus cossos. Era el rei, que duia una llança que s'havia trobat a la paret i anava sol pel castell, ja que l'Arthur havia desaparegut. Els qutre amics el van acceptar en el seu grup.
- No crec que sigui l'Arthur, l'escollit per desaparèixer aquesta nit. - va dir amb veu tremolosa el rei.
- L'Arthur no forma part de la família real. - el va tranquil·litzar la Cleo.
I tots cinc van continuar rondant pel castell.
Al cap de poca estona, es va sentir la campana que anunciava que algú havia trobat alguna cosa. Tot el grup hi va anar sense pensar-s'ho dues vegades. Quan hi van arribar, quatre dels soldats estaven terroríficament espantats.
- Què ha passat? - va preguntar el rei.
- U-un fan-n-tass-ma... - va quequejar un dels guàrdies.
- Què? Un fantasma? - va repetir en Philip, espantat. On és?
- Al passadís, davant el menjador. - va contestar el mateix guàrdia, ja més serè.
El grup dels quatre amics i el rei, i l'altre grup de soldats, que acabava d'arribar, van anar cap al menjador.

Quan hi van arribar, no hi havia ningú.
- Ens han enganyat. - va dir decebut en John.
Però va canviar d'opinió quan davant, dels seus nassos, va aparèixer un llençol blanc amb forma humana. Un d'aquells fantasmes de les pel·lícules infantils.
- Us esperava. - va fer el fantasma - M'estaveu buscant, i m'heu trobat, però cada any, per aquesta data, m'enduc algú, i aquest any no serà cap excepció. Ja he triat qui serà, i me l'enduré exactament d'aquí a vint-i-cinc minuts.
- Vosalters heu vingut a dur a terme la missió, doncs us heu d'encarregar d'esbrinar qui és. - va ordenar el rei als quatre amics.
No tenint cap més escapatòria, tots quatre van començar a córrer cames ajudeu-me darrere aquell ridícul fantasma. Els presents es van espantar pel que havia dit, no per la seva aparença, perquè era realment ridícul.

Els quatre amics correin més que aquell fantasma, fins que es van enganxar darrere seu, obligant-lo a entrar a la cuina que tenien davant, on els cuiners encara estaven netejant els plats del sopar.
Davant la mirada atònita dels cuiners, el grup va agafar el fantasma, i el va immobilitzar com va poder. En Jim li aguantava un braç; en John, l'altre; en Philip, una cama; i la Cleo, l'altra.
D'aquesta manera se'l van endur al lavabo. Allà, en John va retirar aquell ridícul llençol i... van descobrir l'espantada cara de l'Arthur.
Se'l van endur on hi havia el rei i els guàrdies.
- Espero que tinguis una bona excusa perquè no et tanqui al calabós per sempre, Arthur... - va acusar el rei.
- És una història molt i molt llarga. Començaré pel principi, i miraré de no saltar-me cap detall.
" Fa segles, un dels meus avantpassats, era el rei d'aquest castell. El seu germà, estava ple de ràbia perquè ell era un simple sabater del poble que no tenia ni per menjar. És així com aquest sabater es va inventar la història de que la nit del dotze al tretze d'octubre, aquest castell era habitat per estranys esperits. Quan es va fer de nit, el dia dotze d'octubre de l'any 287, aquest meu avantpassat va entrar d'incògnit al castell, es va disfressar de fantasma, i, quan tothom dormia, va anar on dormia el seu germà, el rei, mirant de no despertar-lo a ell, ni tampoc als guàrdies que el vigilaven. El va segrestar, i el va assassinar. Això és el que es creu, perquè d'aquell rei no se n'ha sabut mai res més.
Com que la gent s'havia agafat massa a la valenta aquesta història, el meu avantpassat, va explicar la història al seu fill, li va dir que quan ell morís, seguís anant cada dotze d'octubre a la nit al castell, i fes desaparèixer algú. I aquesta història ha anat passant de generació en generació, fins que fa vuit mesos el meu pare me la va explicar a mi. Durant gairebé vuit-cents anys ningú no ha fallat. Jo seré el primer, he trencat el gran secret de la meva família..."
La histìra del conseller Arthur va deixar a tothom commogut i perplex.
- Mira. Arthur, si em promets que ni tu, ni cap descendent teu, fareu una ximpleria com aquesta mai més, et deixaré en llibertat, te n'aniràs del país, i no tornaràs per aquí. Tria, o això, o el calabós. - el va condemnar el rei.
- Demà mateix marxaré del país, majestat...
- Enhorabona, nois. Heu descobert el gran misteri que envoltava aquest castell. - va dir el rei, somrient, dirigint-se als quatre amics.
I, amb aquestes, tots quatre van tornar a desaparèixer.

CAPÍTOL 8

Es trobaven novament dins la piràmide, i davant una altra porta, igual a les dues anteriors. Com ja era d'esperar, aquella espessa boira de la qual sorgia l'esperit d'Hitep va tornar a aparèixer davant seu.
- Hola de nou. - va saludar l'esperit - Pel que veig, de moment us ho esteu passant força bé, oi? Doncs ja heu arribat a la tercera prova, però encara us en queden moltes més. En aquest tercer nivell, us haureu d'aliar amb un samurai xinès anomenat Thai Jo, de mitjans del segle XIX, en ple centre de l'Himalaia. Per tant, haureu de tornar a passar fred. Que tingueu sort...
Va desaparèixer. A en Philip no li agradava que a tots els llocs haguessin de passar fred. Però tot just eren a la tercera prova i encara en quedaven moltes més...
Els quatre amics van reposar cinc minuts abans de travessar la porta i començar una altra emocionant aventura. Un cop van haver descansat una mica, es van aixecar dirigint-se a la porta nº 3. La van travessar.
Davant seu hi havia unes vertiginoses muntanyes nevades. Al fons es veia un forta tempesta de neu que s'anava apropant cada cop més. Darrere seu, i a uns quants quilòmetres, la majestuosa muralla xinesa esperava l'arribada de la tempesta. Tots quatre van començar a córrer desesperadament, intentant trobar algun refugi. Si no s'afanyaven, la tempesta els atraparia en qualsevol moment. L'única escapatòria possible, era un temple de monjos budistes situat a cent metres de distància dels quatre amics.
Es van afanyar a anar-hi, i es van socórrer darrere de les parets del gegantí edifici, esperant que la tempesta de neu afluixés. Es van aferrar cada un a un pilar diferent perquè ja es veien a venir que si no s'agafaven, el fort vent que bufava se'ls enduria muntanya avall.

L'aire gèlid procedent de les muntanyes, va fer que tots quedessin amb les cares vermelles com pebrots. Ara, la tempesta ja havia passat, i havia deixat al seu darrere, un rastre d'arbres tombats, vidres trencats... era desolador.
Van decidir entrar al temple. En John va trucar a la porta amb el puny. Darrere la porta de fusta va aparèixer un monjo vestit amb una túnica taronja.
- Bona tarda, estrangers. - va saludar el monjo - Si ho desitgen, entrin i expliquin al Gran Sacerdot el motiu de la seva visita.
Els quatre amics van entrar de bon grat al temple. Era grandiós, però poc habitat. Mentre caminaven, el monjo els explicava coses sobre el temple. Hi residien 15 monjos i el Gran Sacerdot.
Un cop van arribar a la sala on els esperava el Gran Sacerdot, es van asseure davant seu sobre uns coixins bastant còmodes.
- La meva salutació, estrangers. - va dir amablement el sacerdot.
El sacerdot era un home bastant vell, amb una barba blanca que li arribava a mig pit, un barret petit i semblava molt simpàtic.
- Nosaltres hem vingut enviats per Hitep. Busquem un samurai anomenat Thai Jo. - va explicar en John.
- En Thai Jo va ser el nostre samurai protector fins que fa un any i mig aproximadament va decidir deixar el temple i anar a viure a la ciutat de Zibu, ja dins la muralla xinesa, quinze quilòmetres al sud d'aquest temple.
Sense saber què més dir, els quatre amics van agrair la informació que els havia facilitat el Gran Sacerdot, i van marxar en direcció a Zibu.
Pel camí s'imaginaven què els faria fer aquell samurai i per què va decidir abandonar el temple dels monjos.
Quan van arribar a la ciutat de Zibu, havent travessat la Gran Muralla minuts abans, van preguntar per en Thai Jo a tothom qui passava. Segons les informacions que anaven rebent de diferents persones, en Thai Jo s'havia convertit en el protector de l'home més ric de la ciutat, però també el més malcarat.
En ple centre de Zibu hi havia un enorme palau amb uns grandiosos jardins que l'envoltaven. Efectivament, allà hi vivia en Thai Jo.
Van entrar dins la gran mansió preguntant altre cop per en Thai Jo. La gent havia especificat massa poc, quan deien que aquell home era el més malcarat de la ciutat. Els quatre amics el qualificaven com al més malcarat de tota la Xina i part del món.
Un cop van haver parlat amb aquell senyor, es van dirigir cap a la cabana on hi vivia en Thai Jo. La cabanya era dins la gran mansió, però a part d'on vivia el seu amo.
En Thai Jo, era jove, d'uns trenta anys. Tenia cabell negre i una llarga cua que li travessava l'esquena de dalt a baix. A la cintura hi duia lligada un espasa de canya de bambú. Després de les presentacions, En Thai Jo va començar a explicar-los la seva història:
- Veureu, el meu amo és molt sever amb mi. És el més ric de la ciutat, però cada dia m'exigeix més. A mi em té com a criat, no com a protector. Diu que si abans d'una setmana no li porto una espasa com la meva, em farà fora. Aquest tipus de canyes de bambú només es troben en un lloc, i estan molt ben protegides pels animals de la zona. És molt difícil aconseguir-les.
- Si no ho he entès malament, la nostra feina serà ajudar-te a fer una espasa d'aquestes i dur-la al teu amo, no? - va preguntar en Jim.
- Exacte.
Van començar a fer camí cap a les muntanyes. Mentre caminaven, en Thai Jo els explicava diferentes històries sobre les canyes de bambú, la Muralla Xinesa, llegendes del seu poble...
Després d'estona i estona de caminada, els quatre amics van quedar impressionats davant d'aquella gegantina muntanya: la Muntanya del Bambú.
-Thai Jo, saps alguna història sobre aquesta muntanya? - va preguntar en Jim.
-Sí, en sé una, però és molt fantàstica. "Expliquen que fa molts i molts anys, aquesta muntanya era tan rica, que formava un país independent. Un dia, el grup de caçadors de l'indret van sortir a caçar com cada dia i es van trobar amb una cosa estranya. Van topar amb un ós panda, animal que no havien vist en la vida. Després d'observar-lo i de veure que el podien caçar, el van matar i se'l van endur. La millor caça de l'any. El que no sabien és que aquest ós panda, aquest concretament, era el cap de tots els óssos panda de la zona, com si fos un déu per a ells. En adonar-se'n els óssos van venir d'arreu del món, i una nit d'allò més tranquil·la, van pujar la muntanya, i van destrossar tot el poble. Retenien els habitants d'aquell petit país com a esclaus, els van manar que plantessin en tota la muntanya llavors de canya de bambú i després, els van fer fora. És per això que ara en aquesta muntanya tan sols hi ha bambú i óssos panda.
-Certament, és molt fantàstica - va opinar en John
-Vinga nois, que és tard i vol ploure, que només anem per la tercera porta, ens hem d'afanyar - va advertir la Cleo.
Tot plegat semblava massa senzill. Només havien de
construir una espasa amb bambú. Tenien en Thai Jo, expert en fer espases, i tota una muntanya de bambú al davant.
Aconseguir el bambú no els va portar massa feina, i mentre els quatre amics contemplaven el magnífic paisatge de la zona, en Thai Jo ja havia acabat l'espasa. A més a més, va fer una espasa per a cadascú, com a record.
-Ha estat d'allò més fàcil - va dir en Philip
-Si, bufar i fer ampolles.
Tots estaven d'acord en què havia estat l'aventura més senzilla de totes. Però havien xerrat massa aviat. Ja de camí cap a Zibu, concretament a l'entrada del poble, van entir un rebombori molt gran i la gent que corria amunt i avall.
-Què ha passat? - va preguntar en Thai Jo a un noi que passava per davant seu.
-Els saquejadors, els saquejadors han tornat! Corre Thai Jo, corre!
-Oh, no! Els saquejadors.
-Qui són aquests? De què parleu? - va preguntar en John espantat i impacient a la vegada.
-No hi ha temps per explicacions. Veniu amb mi, correu. Quan estiguem en un lloc segur us ho explicaré tot.
Tots cinc van fer camí cap al refugi del poble, però era massa tard, ja estava tancat. Van decidir anar cap al palau de l'amo d'en Thai Jo, també tancat. Només tenien una escapatòria: sortir de la ciutat. També massa tard. Cinc cavalls barraven l'única sortida possible. Els cavalls s'acostaven lentament. En Thai Jo estava horroritzat.
-Ja hem begut oli. - va exclamar en Thai Jo.
-Aquests són els saquejadors? - va preguntar en Jim.
-Exacte. Si no els donem tot el que ens diguin, ens mataran o ens segrestaran.
-Però tu no ets samurai? - va dir la Cleo.
-Sí, però sóc un contra cinc.
-I on són els altres?
-Són al refugi. Són uns porucs. Ara, que si vosaltres sabessiu fer anar les espases de bambú que us he fet...
-Bé, si vols ho podem intentar. Som-hi nois, a lluitar - va animar en Philip.
Els saquejadors ja havien arribat. Els dos bàndols estaven cara a cara.
-Què, Thai Jo, ens tornem a trobar, eh? Te'n recordes de nosaltres? Us vam destrossar la ciutat ara fa dos anys. Tu estaves protegint els monjos com si fossis un samurai de debò, però si només ets un principiant.
-M'he entrenat dia i nit durant aquest temps esperant que tornessiu per lluitar i guanyar-vos d'una vegada.
-Ah si? I qui són aquests?
-Són uns amics. Ves amb compte que també van armats.
En aquest moment tots cinc es van treure l'espasa de l'esquena.
-Ui, quina por... - va dir el saquejador en to burleta- Vinga lluiteu si sou prou valents.
Just en aquell moment, van sortir del refugi i de les seves cases, els altres samurais del poble i l'amo d'en Thai Jo, admirats per la valentia d'aquelles cinc persones.
-Tranquil, Thai Jo. Nosaltres t'ajudarem - va dir un samurai.
Com que li molestava dur dues espases, en Jim va entregar a aquell home ric i malcarat l'espasa que en Thai Jo li havia construït.
Ells ja havien complert la seva feina, i van tornar a desaparèixer per art de màgia.

CAPÍTOL 9

De bell nou a la piràmide van tornar a sentir aquella veu que per ells era tan familiar.
-Ja en porteu tres. - va anunciar l'esperit -. Anem pel quart. Però abans us vull dir que els samurais i l'amo d'en Thai Jo van aconseguir derrotar, després d'una aferrissada lluita, aquells saquejadors. Ara farem un canvi radical. Anirem del passat al futur, i del fred a la calor. Seguidament us enviaré a Nova Zelanda, al segle XXII, concretament a l'any 2154. Haureu d'adaptar-vos a les noves teconologies per poder passar la prova. I no us espanteu pel paisatge, que serà completament diferent a l'actual. Adéu i bona sort.
Com era d'esperar, l'esperit va desaparèixer i els nois van començar una altra aventura, la quarta.
De què que no tenen un atac de cor, en veure tot aquell indret. Era molt estrany. La descripció del paisatge segons en Jim va ser:
-"El futur és molt estrany. Els cotxes gairebé són plans, no sé com la gent hi entra, els edificis són digitals, igual que els arbres i muntanyes. He vist una família que volia anar de càmping, s'ha assegut a una mena de parc petit, ha pitjat un botó del terra, i han aparegut dos arbres, i un petit llac. A més totes les persones estan sobre una mena de cinta transportadora, o sigui, que fins i tot s'estalvien de caminar."

* * *

Després de contemplar el paisatge una bona estona, van començar a caminar sense destí, febt voltes i més voltes. Al cap d'un moment, un home (bé, mig home mig robot) els va cridar l'atenció.
-Ei, vosaltres no sou d'aquí, oi? No sereu els enviats d'Hitep?
-Sí. És a vostè a qui hem d'ajudar?
-No. Heu d'anar a l'ordinador central de la ciutat. Allà us ho explicaran tot.
-Vinga nois, que tenim feina - va apressar-los en John.
Després d'anar preguntant a tothom que passava, i d'haver girat cua unes quantes vegades, per fi van trobar, en ple centre de la ciutat, un edifici amb aspecte antic.
Hi van entrar. Una vegada fetes les presentacions pertinents un grup de guàrdies els van acompanyar fins a una gran sala on al fons hi havia un robot (això si que era un robot, d'home no en tenia res).
-És el governador de la ciutat - va anunciar un dels guàrdies.
I sense dir res més, els agents se'n van anar, i els quatre amics es van quedar sols davant aquell robot que encara no havia dit ni una paraula.
Aquella sala semblava ben bé la sala d'estar d'una família rica: hi havien grans quadres penjats per tota la paret, al terra, una estora molt luxosa, tant el tro com el governador estaven envoltats de joies i al sostre hi havia una làmpara molt bonica, amb una forma força curiosa.
-Suposo que sou els enviats d'Hitep. - va intervenir el governador.
-Si - van contestar tots alhora.
-Doncs bé, heu de fer una tasca molt important. Us ho explicaré. Ja fa gairebé dos anys que els nostres científics van descobrir un meteorit enorme que s'anava acostant a la Terra. A mesura que va passant el temps, ja estan segurs que caurà per aquí, als voltants de la nostra ciutat. És per això que vam crear un sistema de defensa per ordinador i vam aconseguir formar un camp magnètic de tal magnitud com per poder tapar tota la ciutat i amb la suficient duresa com per parar el meteorit. Però hi ha un problema, hi ha hagut un error en tota la xarxa d'ordinadors de la zona i aquest sistema de defensa ha quedat anul·lat. La vostra feina no és gaire complicada, però sí molt important. El que passa és que ara són - consultant el seu rellotge d'or - les cinc en punt de la tarda i es calcula que demà a la una del migdia el meteorit arribarà. O sigui que no teniu gaire temps. Heu d'anar a les afores de la ciutat, al taller del nostre científic i ell us farà entrar a la xarxa d'ordinadors. Seguiu les seves indicacions i afanyeu-vos que no ens queda massa temps. Confio amb vosaltres.
Sense saber què dir, van acomiadar-se i van marxar. Van agafar un d'aquells taxis voladors i plans per atravessar la ciutat.

* * *

En un tres i no res hi van arribar. Era un taller petit, i no feia pel millor científic de la ciutat, semblava més la casa d'un pelacanyes que el taller d'un científic.
Van trucar a la porta.
-Qui demana? - va respondre una veu fluixa pròpia d'una persona ja bastant gran.
-Venim per resoldre aquest problema que tenen del meteorit - va dir en Jim.
-Endavant, endavant, passeu - va dir el vellet.
Era un home baixet de cabells blancs i una mica calb, duia una bata blanca que gairebé li arribava als peus. El taller era ple d'estanteries plenes de llibres vells i gruixuts, al centre hi havia un parell de taules amb pots i tubs d'assaig de vidre que contenien líquids estranys. El que contrastava era que a la cantonada hi havia un ordinador d'última generació (res a veure amb els ordinadors d'ara).
-El que heu de fer és tornar a connectar el camp magnètic fent contacte amb dos cables i pitjant un botó. Doncs bé, anem per feina, que falten poques hores.
Van sincronitzar els rellotges i es van situar damunt d'una placa feta d'un metall molt estrany.
-Us farà impressió tant el viatge com el paisatge que hi trobareu. Bé, no us puc dir res més perquè no hi ha temps. Ja us ho anireu trobant. Confiem amb vosaltres.
Va pitjar un botó i van desaparèixer. D'impressió cap ni una, ja estaven acostumats a aparèixer i desaparèixer amb la màgia d'aquella mòmia. El que si que els va impactar va ser el seu entorn. Era tot molt fosc, gairebé negre, damunt seu hi havien unes línies, com si fossin d'electricitat, per les quals anaven passant diferents llums de colors, a vegades sortia alguna gupsira, en fi, estaven dins d'un circuit elèctric.
Eren un quart de set de la tarda, s'havien d'afanyar perquè, encara que tenien temps fins a la una del migdia de l'endemà, també havien de dormir, si era possible, algunes horetes.
Davant seu tenien quilòmetres i quilòmetres de foscor i de fils elèctrics. Caminaven i caminaven sense trobar res. Eren les vuit i ja començaven a estar cansats.
-Ei, nois, mireu, què és allò que es veu allà al fons, sembla una llum, no? - va advertir la Cleo.
-Sí, sí que ho és. Anem a veure-ho. - va animar en John.
A mesura que s'hi acostaven, podien distigir la forma d'un aparell prim de la part de sota, però que a mesura que anava pujant, es feia cada vegada més ample.
-És la màquina! -va cridar entusiasmat en Jim.
En Jim, amb molt de compte, va agafar els dos cables i va fer contacte tal com li havia dit el científic a la vegada que en Philip tenia un dit sobre un botonet blau que hi havia sobre la màquina.
-Ep, nois, que aquest botó està bolquejat, no el puc pitjar - va dir en Philip.
-A veure, deixa'm provar-ho a mi - va fer en John - És veritat, no funciona.
En Jim va deixar els dos cables fent contacte i també ho va intentar, però tampoc va haver-hi sort. La Cleo va intentar donar-li una puntada de peu. La màquina va començar a treure guspires i va explotar.
-Ara si que l'hem feta bona - va dir desanimat en Philip.
El temps anava passant, i la son va poder més que ells i es van adormir tots
quatre.
L'endemà, en John va ser el primer en obrir els ulls. Va mirar el rellotge.
-Oh, no! Però si ja són les onze!
Va despertar els altres tan ràpid com va poder.
-I ara què fem? - va preguntar en Philip.
-Res. Hem fracassat. - va dir en Jim, desanimat.
-Bé, què hi farem, ens hem quedat sense el tresor d'Hitep. - va concloure la Cleo.
Quan van arribar a la placa que s'accedia a la sortida eren la una menys deu minuts. Un cop van arribar al taller passant etremig dels circuits elèctrics i sortint a l'exterior es van fer la una menys cinc minuts.
-Què nois, com ha anat? - va preguntar el científic.
-Ho sentim molt, però hem fracassat.
-Fracassat, dieu? Heu anat a veure com està la plaça del centre de la ciutat?
Sense dir res més van fer una correguda cap al centre, allà hi havia tota la gent de la ciutat, i es veia una llum al cel, que s'acostava, però, què era allò? El camp magnètic estava activat!
La Cleo va fer un somriure molt sospitós.
-Què has fet, Cleo? Per què rius?
-No us he volgut dir res, però quan tornàvem, a mig camí, he trobat un munt de cables i un botó molt petit i, perdut per perdut, els he connectat.
-Quina sort que hem tingut! - va dir més animat en Philip. Ets genial, Cleo.
En aquell moment, es va sentir un fort impacte sobre aquell camp magnètic. El meteorit havia quedat completament destrossat. Havien fet una bona feina. Això volia dir que la quarta prova estava superada.
-Però, què era aquella màquina que ens ha explotat? - va preguntar en John.
No va obtenir cap resposta. Van anar amb taxi altra vegada cap al taller del científic.
Quan van entrar, el científic els va rebre amb un gran somriure.
-Heu fet una excel·lent feina, us felicito.
-Perdoni, li voldríem fer una pregunta de no res - va començar en Jim - Ens pot dir per què serveix una màquina que ens hem trobat, que era molt prima de baix, i a mesura que anava pujant es feia més ampla, i tenia un botonet blau i molt petit al damunt?
-A veure, deixeu-me pensar, una màquina amb un botó blau, ample de dalt... ah, sí, ara me'n recordo! Si que heu anat lluny, nois. Aquella és una de les màquines més importants que tenim. Fabrica totes les monedes i els bitllets que hi ha a la ciutat i els envia directament als bancs i caixers automàtics.
-És que, d'això...
-No la haureu tocat, no?
-Nosaltres, i ara! Si ja ho hem vist des del principi que no era la màquina que estavem buscant... Però, d'això, per simple curiositat, què passaria si algun dia aquell aparell es trenqués, o s'espatllés, o fins i tot si explotés.
-Seria terrible! No podriem fabricar més diners. A més, estem enfrontats amb la ciutat del costat i no ens ajudarien ni que els paguéssim!
-Bé moltes gràcies. Nosaltres marxem que és tard. Adéu. - va concloure en Jim per poder marxar d'allà com més aviat millor.
Els quatre amics van tornar a sortir al carrer amb la suor que els hi queia per la cara.
-Ara sí que l'hem feta bona
-Sí, però la nostra feina ja l'hem fet, ja hauríem d'haver desaparegut, no? - va recordar en John.
-Espero desaparèixer abans que se n'adonin, perquè si ens descobreixen, no tornarem a casa mai més. - va dir en Philip.
-Massa tard, Philip! - va fer la Cleo - Ja ens persegueixen!
-Correu!!
Una multitud de gent amb una cara que feia por van començar a perseguir els quatre amics que fugien de la manera que podien. La gent s'estava acostant cada vegada més, tan sols els portaven uns quants metres d'avantatge.
La sort els va acabar d'abandonar quan van girar cap a un carreró per intentar despistar-los i van descobrir que s'havien ficat en un carreró sense sortida.
Aquells van ser els moments que més pànic havien passat des que anaven els quatre junts vivint totes aquelles aventures.
En el mateix moment que el governador manava als guàrdies que es tiressin sobre d'ells i els immobilitzessin, van desaparèixer. Per fi l'esperit d'Hitep s'havia recordat d'ells.

CAPÍTOL 10

L'esperit va tornar a aparèixer, i va dir en to burleta
-Què, us he fet patir ara, eh? Doncs només porteu quatre proves de deu, no heu arribat ni tan sols a la meitat. Anem per la cinquena prova. Aquesta vegada no viatjareu en el temps. Us quedareu a l'any en el que estem. Ara anireu a parar a Estats Units, concretament a Nova York, allà us convertireu en uns detectius de l'FBI, i els heu d'ajudar a resoldre un cas. Això serà la vostra feina, quan hagueu resolt el cas, tornareu a venir cap aquí. Bona sort.
L'esperit va desaparèixer, per variar, i els quatre amics es van animar mutuament abans de travessar la porta amb el número cinc dibuixat al centre.
El paisatge amb el que es van trobar al davant era el propi d'una pel·lícula de gàngsters: un carreró fosc i estret, de lluny se sentia molt fluixet el soroll d'una sirena d'algun cotxe de policia que voltava per la zona.
Sense saber el per què van girar cap a la dreta, tot semblava normal, van avançar uns quants metres, i res.
Van decidir retrocedir, i aquesta vegada van agafar el camí de l'esquerra. Al fons es tornaven a sentir les sirenes dels cotxes de policia.
-Segur que és per allà. - va dir en Jim.
-Això sembla - va contestar la Cleo.
A mesura que avançaven alguns metres, es notava cada vegada més un nerviosisme o malestar entre la gent.
En arribar al fons del carrer, van quedar bocabadats. Hi havia com a mínim una desena de patrulles de la policia de Nova York. Un cordó policial tancava la zona.
En aquell moment un agent de l'FBI passava per davant seu. En John va ser el primer en reaccionar.
-Perdoni... - va començar en John.
-Ja ho sé, sou aquells que ens heu vingut a ajudar en el cas, oi?
-Em sembla que sí.
-Doncs pregunteu per el sargent Smith, ell us ho explicarà tot.
-D'acord.
Van travessar el cordó policial a la vegada. Un agent de la policia els va fer aturar.
-Què volen?
-Sap on és el sargent Smith?
-Qui són vostès? - va interrompre l' agent -.
-Som... de la policia secreta.
-Però sap on és o no? - es va enfadar en Jim.
-Si. Es troba en el lloc dels fets. És aquí, a la piscina del barri.
-Moltes gràcies. Ara mateix hi entrem.
Van entrar a l'edifici, es van dirigir a l'ascensor i... "fora de servei"! Havirn de pujar a peu tot l'edifici, per les escales
Després d'una llarga estona de pujar escales i més escales sense descansar, per fi van arribar a la porta on hi havia el cordó policial. Van decidir reposar cinc minuts abans de trucar al timbre. Però ni de parar-se van tenir temps, un agent va sortir per la porta i els va convidar a entrar. De seguida els va rebre el sargent Smith.
-Els estava esperant. - va dir el sargent - Veuran, tot seguit els explicaré el què ha succeït: Tres quarts de sis de la tarda, James Anderson, saltador professional de trampolí, surt a entrenar com cada dia. Un quart de nou del vespre, els components del Club de Natació del barri es reuneixen aquí per celebrar el quinzè aniversari del Club. Un quart de deu, en James ja hauria d'haver aparegut, el van a buscar, i el troben ofegat a la piscina. Un quart i cinc de deu, la policia arriba aquí després de la denuncia de la gent del Club de Natació.
-O sigui, el que hem d'esbrinar és si ha sigut un accident o un assassinat i, si és un assassinat, trobar l'assassí, oi? - va preguntar en John -.
-No ben bé, una part de la feina ja està feta. Els he fet venir perquè els nostres agents ja han esbrinat que ha sigut un assassinat.
-Oooh...! - van fer tots quatre alhora.
-Aquella hora, només hi havia una part de la gent que havia d'assisstir-hi. Les cinc persones que eren al lloc dels fets, i per tant, que són sospitoses, les tenim en una sala a part. Els he fet venir perquè nosaltres tenim un cas pendent molt important, per tant, ara marxarem, vostès faran la seva feina, i quan ho hagin resolt, em truquen i vindré el més aviat possible. Però abans els presentaré els sospitosos.
Ara els quatre amics i el sargent es dirigien cap a la sala on hi havien els cinc sospitosos. Hi van entrar.
-Aquest és en John O'brien, i aquest, en James Green, tots dos són nedadors professionals i els altres tres són membres de Club, però no són nedadors ni saltadors. Són en Joseph McKeon, en Phillip Steward i en John Wolf. Els deixo amb ells i facin una bona feina. Jo me'n vaig. Adéu.
Els quatre detectius improvisats van començar amb l'interrogatori. El primer en preguntar va ser en John.
-Ens haurien d'ensenyar l'escena de l'assassinat, per si trobem alguna prova.
Els quatre amics van seguir els cinc sospitosos fins a la piscina central.
En un costat de la piscina, hi havia el cadàver tapat amb un llençol. Els quatre es van repartir i van començar a buscar proves: En John, va pujar al trampolí, en Philip, al voltant del cadàver, i en Jim i la Cleo, pels voltants de la sala.
En John va notar una cosa estranya a l'edifici que hi ha a l'altra banda del carrer. Va fer pujar els altres tres i els va ensenyar com a la finestra del pis que estava més o menys a la mateixa alçada, s'hi podia diferenciar la silueta d'una persona amb una cosa quadrada costat i que mirava cap a ells.
Sense perdre més temps, en John es va quedar per vigilar els cinc sospitosos i en Jim, en Philip i la Cleo van anar cap a l'edifici del costat.
Van pujar fins al tercer pis, que és on semblava, segons els seus càlculs, que hi havia aquella silueta i van trucar a la porta.
Els va obrir un home gran, molt simpàtic.
-Venim perquè ens ha semblat veure des del trampolí de la piscina del costat una silueta en aquesta sala, perquè resulta que hi ha hagut un assassinat. - va explicar la Cleo.
-Què diu ara? Un assassinat? - es va estranyar el vellet - Miri, el meu passatemps des que estic jubilat, és estar-me cada nit al costat de la finestra i pinto dibuixos dels nedadors i saltadors quan s'entrenen, perquè amb la potència del llum que tenen, es diferencien molt bé les siluetes de les persones. Segurament, la silueta que han vist devia ser la meva.
-Em podria ensenyar el dibuix que ha fet aques
t vespre? - va demanar en Jim.
-Es clar que sí.
El dibuix mostrava el trampolí i la silueta d'un home en posició per saltar. Segons el dibuix, portava banyador llarg i gorra.
En Philip i la Cleo no van veure-hi res estrany, però en Jim hi va trobar un detall que el permetia dubtar entre dues persones, les altres tres, era clar que eren innocents.
Ja de camí altra vegada cap a la piscina, en Jim els va explicar el que havia vist.
-No us hi heu fixat? El saltador duia gorra!Això vol dir que els dos sospitosos són els nadadors professionals, perquè estan tan acostumats a nedar amb gorra, que ja no van a la piscina sense.
-Tens raó, Jim - van dir els altres dos.
Van entrar altra vegada a l'edifici de la piscina i ho van explicar tot a en John.
-Jo no he trobat res encara, però em falta revisar a un lloc, a la víctima.
-D'acord, t'ajudarem a buscar. - es va oferir en Jim - Tu, Cleo, ves a vigilar els sospitosos que nosaltres busquem les proves. Ja sé qui és, només em falta la prova que ho demostri.
-Qui és, Jim? - va preguntar en John.
-Ho sento, no us ho diré fins que no trobi la prova, perquè no em vull equivocar. Sense cap prova, no puc dir res contra ningú.
En aquell moment, van començar a destapar el cadàver.
-Mireu nois - va dir en Philip -. El que ho ha fet, en sap, eh? L'ha ben desfigurat, pobre home.
De cop i volta, es va obrir la porta i va aparèixer la Cleo, amb cara d'espantada.
-Què passa, Cleo? - va preguntar en John.
-Un dels sospitosos s'ha escapat.
-Qui s'ha escapat? - va voler aclarir en Jim.
-En James Green, els altres l'estan perseguint.
Es van posar a córrer tant com van poder, però en el mateix moment que sortien per la porta, es veia la seva silueta doblant la cantonada. Van avisar de seguida a la policia i ells van començar a perseguir-lo, encara que els portava molts metres d'avantatge.
La persecució va ser espectacular. El sospitós va robar un cotxe aparcat a la vorera i va començar la seva fugida a través de la ciutat. Pocs segons després, tres patrulles de la policia ja l'estaven perseguint pels voltants de la piscina. Un furgó de la policia es va aturar davant dels amics i els sospitosos.
-Volen pujar? - va preguntar un agent.
-D'acord - van respondre uns quants alhora.
-Un moment. - va dir un dels sospitosos - On és l'O'brien?
-Qui?
-Si, home, l'altre nedador, que també era sospitós. On és?
-Ostres, no - es va espantar en Philip - Anem cap a la piscina, hem deixat el cadàver sol.
Es van dirigir ràpidament cap a la piscina, i... el cadàver havia desaparegut.
-Segur que se l'ha endut l'O'brien, segur que s'han posat d'acord els dos nedadors - va comentar en John Wolf - últimament el saltador assassinat havia agafat molta fama entre la gent del club de natació i per tot el barri perquè l'havien seleccionat per participar en els campionats nacionals. Això va fer empipar molt els nedadors que veien que cada dia eren menys populars.
Després d'això, va entrar la policia amb en Green emmanillat.
-Tenim un altre problema, agent - va dir en John - Ara ha desaparegut el cadàver.
-Però un moment... - va fer la Cleo - segur que si els dos nedadors s'han posat d'acord, en Green ha de saber on l'ha portat el seu company, o no, James?
-Jo no sé res - va dir el nedador amb to d'empipat.
-On l'ha portat ?- va preguntar un agent mentre treia la pistola i l'apuntava.
-D'acord, d'acord, us ho diré. Vam planejar d'amagar-lo en aquell magatzem d'allà. - va dir assenyalant a un edifici que es veia des de la finestra, al costat de la casa del vellet -.
-Vinga, som-hi!
Hi van arribar en un obrir i tancar d'ulls. Van pujar les escales, van tirar la porta a terra i el van descobrir, allà hi havia l'O'brien lligant dins d'un sac el cadàver.
-Ja et volies escapar assassí, eh? - va dir en Jim -. Cleo, truca al sargent Smith. Ràpid.
La Cleo va anar corrents cap al telèfon per avisar al sargent Smith.
Van discutir uns quants minuts, en el moment que apareixia al fons del carrer el cotxe patrulla del sargent Smith.
-Ara que el sargent ja és aquí, ja podem dir qui són els assassins.
-Assassins, dius? - va dir sorprès el sargent.
-Sí són més d'un. Són en James Green i en John O'brien. En Green ho ha confessat i l'O'brien l'hem enxampat lligant el cadàver dins d'un sac. Estan aliats.
Mentre uns quants agents s'enduien els assassins, el sargent agraïa l'esforç als improvisats detectius.
-Ho heu fet molt bé, nois. Us hi hauríeu de dedicar.
-Em sap greu, però no tenim temps. - va dir en John - Tenim l'estiu una mica complert, oi nois?
-Això mateix - van dir tots alhora.
Després d'aquest comentari, van esfumar-se, com sempre.

CAPÍTOL 11

Quan va aparèixer l'esperit, els va deixar descansar una estona. Uns minuts després, va començar a parlar.
-De moment, us n'esteu sortint més bé del que em pensava. Però no oblideu que encara us queden cinc proves més i que cada vegada seran més dificils. Aquesta vegada, us portaré a l'antiga Roma, el segle II d.C., no us puc dir res més. Ja us ho trobareu. Sort, i fins la tornada..
L'esperit va desaparèixer sense deixar rastre i els amics van obrir la sisena porta, la sisena aventura.
Com havia passat alguna vegada en aventures anteriors, es pensaven que es trobarien en un lloc desert i apartat de les ciutats i de la gent. Però aquesta vegada va ser més aviat el contrari.
-Això sembla el centre de Roma - va dir en Philip -.
-No ho sembla, ho és. - va contestar la Cleo - .
Uns metres davant seu començava el mercat d'esclaus. Al fons de tot s'hi entreveia la silueta del Coliseu, i a l'altra banda...
-Espereu-vos!!
Oh no!! Per l'altra banda venien cinc o sis homes que es dirigien cap a ells. Els quatre amics van començar a córrer sense dir-se res. Quan es van trobar enmig de l'enorme mercat d'esclaus, es van intentar amagar entre els esclaus d'una parada. Van poder despistar els que els perseguien però...
-Em quedo aquests quatre.
Un home ric havia anat a comprar esclaus i precisament va triar els quatre amics. Va pagar i se'ls va endur. L'home els va començar a parlar mentre feien camí cap a casa seva.
-Mireu esclaus, haureu de participar en una baralla contra el meu pitjor enemic. Quan arribem a casa ja us donaré les armes i proteccions necessàries. Amb el meu enemic vam pactar que el combat s'acabaria quan morissin tots els lluitadors d'un bàndol, si guanyeu us donaré el que vulgueu, fins i tot us concediré la llibertat, penseu que és la lluita més important de la meva vida.
Amb aquestes van entrar al jardí d'un enorme palau. Suposant que era l'habitatge del seu amo, van demanar per les armes.
El seu equipatge era: un casc pel cap, una cuirassa que els cobria el cos, i un escut com a protecció. I per atacar, duien una llança i una espasa embeinada.
S'acostava l'hora del combat, i els amics s'anaven preparant.
Quan va arribar l'hora, va aparèixer l'altre bàndol, amb el mateix nombre de lluitadors i el mateix equipatge. Van donar l'ordre de començar a lluitar.
Els quatre amics van posar en pràctica el pla que havien ideat minuts abans de començar la batalla. Van llançar l'escut i la llança contra els contraris i van arrencar a córrer. No tenien ganes de lluitar i, a més, sabien que acabarien morint.
-Per superar la prova, els hem de guanyar, i els guanyarem, però a la nostra manera. - es van dir entre per convèncer - .
Es van dirigir a un bosc que hi havia més o menys a mig quilòmetre de distància. Es van amagar entre els arbres mentre s'anaven desfent de totes les andròmines que duien al damunt i van posar en pràctica el pla. Ells el que volien era guanyar els contraris parant trampes al bosc. Fet i fet, haurien superat la prova. I així ho van fer.
La Cleo i en Jim van preparar el més ràpidament possible la clàssica trampa del forat a terra tapat amb branques i fulles. En John va fer un muntatge del seus de manera que quan trepitgessin la corda, una branca es deslligués i anés a parar a la cara del contrari. En Philip simplement es va amagar darrere els matolls amb fletxes i un arc que ell mateix havia construït. Un cop les trampes van quedar muntades, la Cleo es va quedar vigilant-les mentre que els altres anaven a buscar els quatre esclaus contraris. No els va costar gaire. Aquells lluitadors feien crits pitjors que els dels homes primitius. Després de fer unes quantes ganyotes els van començar a perseguir com els gossos de caça quan veuen que la presa cau a terra.
La primera trampa era la que havia excavat la Cleo, el forat. Els tres amics que corrien davant dels lluitadors enfurismats van saltar superant la fullaraca. Els dos primers esclaus van caure al forat gairebé provocant un terratrèmol.
Un altre romà es va posar a perseguir en Jim, ell va passar pel costat de la trampa de la branca i va fer que l'esclau s'hi posés a sota. Quan va trepitjar la corda... crash! El pobre va quedar inconscient a terra. Ara era el torn d'en Philip, ell va fer la resta, amagat darrere els arbres i arbustos, es va carregar l'altre lluitador en un tres i no res.
Orgullosos d'ells mateixos, els quatre amics van abandonar el bosc i es van dirigir de nou cap a la ciutat. Quan ja tornaven a travessar el mercat d'esclaus per tornar al lloc on havien arribat per esperar que l'esperit els fes desaparèixer va passar una cosa inesperada: els dos amos, el seu i el contrari, els van començar a perseguir per tot el mercat. Van fer mitja volta, i sense saber com, van anar a petar davant la portalada principal del Coliseu. Es van escaquejar com van poder dels soldats i quan se'n van adonar, estaven enmig de la plaça del Coliseu. Les grades estaven plenes a vessar, i un lleó els mirava amb cara de pocs amics. Es van perdre al mig del gran edifici en el mateix moment que s'estava fent un d'aquells espectacles en què uns lleons devoren els esclaus.
-I ara què fem? - va preguntar la Cleo.
-Si ho sabés ja ho hauria dit. - va contestar en Jim.
-Em sembla que només ens queda una opció. - va dir en P
hilip.
-Quina?
-Córrrrrer!!!
En John, en Jim i companyia es van posar a córrer pertot el Coliseu com uns desesperats. Era l'aventura en què havien hagut de sortir per cames més vegades.
El lleó els mirava en cara amenaçadora quan els quatre amics van topar amb la paret. No sabien què fer, si plorar, si córrer, si cridar...
Però era massa tard. El lleó ja havia agafat arrancada i es dirigia cap a ells a una velocitat espectacular. Tres metres abans d'arribar-hi es va elevar a l'aire. Faltaven poques dècimes perquè aquell enorme lleó amb aquells ullals llargs i afilats els devorés.
Però diuen que els miracles existeixen i puf! En aquell moment l'esperit els va fer desaparèixer del Coliseu, ja havien superat la sisena prova.



CAPÍTOL 12

-Què nois? Encara sou vius? - va preguntar l'esperit en to irònic.
-Aquesta vegada t'has passat! Una mica més i em ve un atac de cor! - va dir mig enfadat en John.
-Apa, no exageris. Vosaltres heu d'estar tranquils, quan heu superat la prova, ja no us pot passar res, només és qüestió d'esperar que us vingui a buscar i prou.
-Bé, però anem al gra. - va dir la Cleo - Ja n'hem superat sis. Ara cap a la setena.
-D'acord. - va fer l'esperit - Aquesta vegada és una prova completament diferent a les anteriors. Aquest cop no caldrà que ajudeu a ningú. Us ho explicaré. Es tracta d'una prova de supervivència. Haureu de sobreviure tres dies al nord d'Alaska sense res,- en sentir això, en Philip una mica més i es desmaia- haureu de compartir iglú amb una familia de tres esquimals. D'aquí a tres dies us vindré a buscar. Que tingueu sort!
Mentre els quatre amics feien comentaris i en Philip ja es queixava de fred abans d'arribar-hi, l'esperit va desaparèixer deixant al seu darrere la porta número 7.
-Vinga nois, que cada vegada queda menys. - es van animar mútuament.
Van obrir la porta, i de seguida van notar l'aire gèlid d'Alaska.

* * *
-Increïble... - van dir tots quatre alhora.
Miressin on miressin, tot era blanc, absolutament blanc. Estaven completament desorientats. Van sentir un soroll com si estiguessin donant cops al terra (bé, al gel) amb una pedra o alguna cosa semblant. En efecte, es van girar i van trobar un home picant el gel amb un altre tros de gel i quan el va aconseguir trencar, va començar a pescar.
-Perdoni, - va intervenir primer en John - som viatgers que ens hem perdut, i ens agradaria saber si vostè viu per aquí.
-Sí que visc aquí a prop, tretze quilòmetres (a prop, diu...) cap a l'oest. El nostre iglú és bastant gros i ho fem sovint això d'acollir viatgers. Això sí, prou feina que tenim per pescar menjar per nosaltres, no podem donar-los el menjar que volen. Però tenim eines per anar a caçar i pescar. Abans de tot em presentaré: em dic Ratku.
-Molt de gust. Jo sóc en John, ell és en Jim, i els altres dos, en Philip i la Cleo.
-Avui no és gaire bon dia per la pesca - em semblava que no tindreu gaire bon sopar.
-Sopar? Si encara és de dia. - va dir en Philip.
-Sí, però ara estem en els sis mesos en què no es pon el sol.
-Bé, és hora de tornar cap a casa. Seguiu-me i us presentaré a la meva família.- va dir en Ratku.
Després d'una llarga caminada per sobre el gel, pe fi van veure l'iglú que quedava a l'horitzó. Mitja hora més tard, hi arribaven. Hi van entrar. Dins hi havia una dona i un nen petit.
-Aquesta és la meva dona, la Denza i el meu fill, en Ratku jr.
-Encantats. - van dir tots quatre alhora.
Després de les presentacions, era l'hora de sopar. Aquell dia no van menjar gaire, un peix i mig per persona, més o menys. Després de sopar, a dormir.
La Denza els va acompanyar a un altre iglú que hi havia a dos minuts de distància, allà hi tenien els llits, bé, millor, dit, els sacs de dormir a punt.
-Que passeu bona nit. - va dir la Denza.
-Igualment - van contestar els altres.
Els va costar agafar el son, però ja havien superat el primer dia.
El segon dia es va llevar, (bé, si es pot dir així, perquè el sol no s'havia post) amb menys fred de la que s'esperaven, tot i que en Philip, encara que fes més calor del normal, continuava tremolant de fred fos on fos.
Poca estona després va aparèixer en Ratku amb estris per pescar per a cadascú i els va dir somrient que avui era el dia perfecte per pescar els seus peixos favorits.
Aquesta vegada, en Ratku no va anar a pescar tan lluny com el dia anterior. Es va quedar més o menys a mig camí. Va ser un bon dia de pesca. Es van ben atipar tots set.
Però aquest segon dia tampoc havia estat massa emocionant. L'únic incident va ser quan un peix va mossegar en Ratku i van haver d'anar cap a l'iglú depressa i corrents.
Però el dia que els va marcar definitivament va ser el tercer i últim de l'estada.
Després de llevar-se i esmorzar, quan ja estaven a punt per marxar a pescar, van entrar a l'iglú tres homes dient que tenien una ordre d'enderrocament de l'iglú perquè s'havia de construir una base d'observació astronòmica dels Estats Units allà mateix. Això va espantar els quatre amics igual que als tres esquimals que vivien a l'iglú.
Pocs minuts després d'haver marxat aquell home, els tres esquimals ja havien fet paquets amb les seves pertinences.
Es sentia un soroll com el d'un motor en marxa que s'acostava des de lluny. Era una d'aquelles màquines semblants a una grua que tenen una immensa bola de ferro penjada i que destrossen els edificis amb l'impuls de la bola.
Els quatre amics i els tres esquimals caminaven cada vegada més ràpidament sense mirar enrere sentint de fons el soroll dels blocs de gel caiguent a terra.

* * *
Després de dues hores i mitja de caminada, per fi van trobar un lloc perfecte per construir-hi el nou habitatge. Sense gairebé temps per reposar, van començar a fer els blocs de gel amb l'únic aparell mecanitzat de què disposava la família. Eren les set de la tarda. Tan sols faltaven cinc hores per haver de dir adéu i tornar a la recerca del tresor d'Hitep.
Eren les nou quan van tenir tots els blocs de gel construïts, ara ja només faltava muntar-la. Van sopar amb les sobres del dia anterior i van xerrar una mica enmig d'una foguera feta amb troncs de fusta. Encara tenien dues hores per començar a montar l'iglú. I així ho van fer. Després de sopar van posar uns blocs sobre els altres com indicava el dibuix que havien fet en Jim i en Ratku hores abans.
L'iglú estava mig construït quan el rellotge dels quatre amics marcaven les onze i cinquanta-vuit minuts. Aquí van començar els comiats.
Els quatre amics van agrair a la família esquimal tot el què havien fet per ells aquells últims tres dies i els esquimals van agrair que els haguessin ajudat tant en la construcció del nou iglú.
A mesura que marxaven uns passos per desaparèixer una altra vegada, es veia més petita la silueta d'aquella família tan simpàtica i acollidora mentre continuaven la construcció de la seva nova casa.
-Què nois, ja n'hem passat set. - va dir la Cleo.
-Si, ja tinc ganes que s'acabi. - van respondre els altres tres a la vegada.
Dit això, van desapareixer. Ja havien fet un pas més cap a la troballa d'aquell tresor que tant desitjaven.

CAPÍTOL 13

-Què, ja esteu a punt per començar la vuitena? - va preguntar l'esperit - Si us interessa saber-ho, us diré que l'endemà els esquimals van acabar de construir el seu nou iglú i ja hi viuen, fins i tot hi estan més bé, ja que és gairebé el doble de gros que l'anterior. Però parlem de vosaltres. Ara us falten tres proves per superar, que són encara més diferents que les set anteriors: no viatjareu en el temps, ni tan sols haureu de viatjar de punta a punta de món, sinó que us duré a un lloc que no existeix, un lloc creat exclusivament per a fer les proves que us resten. La primera, és a dir, la vuitena, va d'esports. Caldrà que la supereu en un circuit de curses. Haureu de competir contra cinc cotxes més. Quan guanyeu, tornareu cap aquí. Vinga nois, escalfeu motors i bona sort.
Així va ser com va desaparèixer l'esperit per vuitena vegada.
Van obrir la porta i es van trobar de cop i volta dins d'un garatge, bé, més ben dit, dins d'un box d'aquell circuit de curses tan estrany. Van treure el cap i van veure com efectivament, hi havien cinc garatges més al seu costat, i cadascun amb el seu corresponent cotxe de curses i el seu número: el primer tenia l'1, l'altre, el dos, i fins arribar a ells, que tenien el sis. Es van fixar en el seu: era un cotxe molt ben preparat, però tenia una forma ben estranya, i ni tan sols tenia marca.
Per megafonia s'anunciava que faltaven pocs instants per l'inici de la cursa.
Ja era hora de col·locar-se al lloc que els pertocava a la graella de sortida. No sabien el per què, però sent els sisens, eren els últims.
Tres, dos, un... i comença la cursa! Per sort, per ells, només sortir ja van guanyar una posició, ja que el cinquè va quedar clavat i no va poder arrancar. Tenien set voltes al circuit per poder adelantar quatre cotxes més.
A partir d'aquest moment van començar a explicar la cursa per la megafonia del circuit:
-Després dels problemes que ha tingut el pilot número cinc, de moment només queden cinc participants a la cursa. Esperem que el cinquè cotxe es recuperi aviat. En aquests instants, la classificació de la cursa és la següent: el dos s'ha posat líder després de superar en el primer revolt al número 1, que ara ocupa la segona posició, la tercera l'ocupa el cotxe número 3, i atenció perquè en aquest mateix instant el número 6 acaba d'adelantar en un perillós revolt al 4, que ara és últim. I dit això, els pilots ja han superat la primera volta.
Mentre la Cleo, en Philip i en John s'ho miren des del seu box amb cara de preocupació, en Jim s'ho està passant d'allò més bé fent les bestieses que sempre havia desitjat fer amb el cotxe, però que mai havia tingut oportunitat. En aquest moment eren quarts, però encara havien de fer força feina per guanyar la competició.
-Mentre que els números 2 i l'1 corren al seu ritme, al darrere hi ha una
lluita per la tercera posició entre el número 3 i el 6. I atenció perquè està passant una cosa molt estranya, tan sols acabem de completar la segona volta, i el pilot número 2, el líder, s'ha de parar al box. No sabem si deu tenir algun problema tècnic.
Això de que el cotxe anés tan bé i s'hagués de parar tan aviat va fer sospitar en John, que va donar l'excusa que havia d'anar al lavabo per espiar el garatge del líder.
Uns minuts després va arribar amb els seus companys tot esverat.
-Hem d'avisar als àrbitres. - va dir gairebé cridant - estan col·locant una peça al motor per fer-lo més potent. Si els enxampen, els desqualificaran.
-Senyores i senyors, - va continuar el locutor - en aquest moment torna a entrar a la pista el pilot número dos, que ha perdut el liderat, és més, en aquest moment ocupa la quarta posició, tot i que cada vegada està més a prop del número 6, el tercer classificat. Sense pensar-s'ho dues vegades, el número 2 fa un avançament perillosíssim al primer revolt que té al davant, però que no li serveix per adelantar al número 6 i col·locar-se en tercera posició. Estem a punt de finalitzar la quarta volta i és hora de que els diferents equips comencin a cridar els seus pilots al box per posar benzina i repassar el vehicle.
El primer en fer-ho és el líder, el número 1, mentre que els números 3 i 6 ho fan a la vegada en aquest mateix moment.

Només entrar, els companys d'en Jim el van informar de tot el que havia de saber.
-Ei, Jim, escolta, falten tres voltes i ets tercer, has de guanyar com sigui. Ah! I una altra cosa, hem descobert que el pilot número 2 fa trampes, ha posat una peça al motor que el fa més potent. Segurament us avançarà a tots. Tu mira de fer el que puguis que nosaltres també farem el que podrem perquè el desqualifiquin.
Dit això, en Jim va tornar a la cursa.
-La cursa continua essent molt emocionant. Cada vegada hi ha menys distància entre un cotxe i l'altre: els números 3 i 6 s'acosten cada vegada més a l'1, mentre que el 2 es va apropant al tercer classificat. Falten dues voltes i mitja quan el número 3 ha sortit de la pista i perd prou temps com per estar últim en aquests moments. Els primers llocs de la classificació quan falten un parell de voltes per acabar són: el número 1 és el líder, el número 6 és el segon, i el número 2 és el tercer però cada vegada s'acosta més perillosament al segon.
Els números 6 i 2 cada vegada tenen menys possibilitats d'adelantar a l'1, que continua com a líder.
El temps passa ràpid i ja estem a punt d'entrar a l'última volta. Ara és quan els pilots apreten més els seus cotxes arriscant-se a fer-los malbé. Ja tan sols queden un parell de viratges per decidir qui és el guanyador. Ara ve el primer, el número 6 intenta avançar a l'1, però no ho aconsegueix. D'aquí a uns metres tindrà l'última oportunitat per fer-ho. S'acosta a l'últim viratge, i... l'avança!! El número 6 es col·loca com a líder quan els pilots entren a la recta que posarà fi a aquesta emocionant cursa. Però què passa? El número 2 prem el gas a fons quan falten uns 50 metres per arribar a la línia de meta i supera els dos pilots que té al davant a la velocitat de la llum.
Ha acabat la cursa senyores i senyors. I el vencedor és el número 2 seguit dels pilots 6 i 3.
En sentir això, en John, en Philip i la Cleo enfilen el camí per anar a parlar amb l'àribitre perquè vagi a inspeccionar el motor del cotxe guanayador.
-Senyor àrbitre, - va començar en John - ha d'anar a mirar el motor del cotxe número 2, he vist com col·locaven una peça al motor i he sentit que deien que el cotxe seria molt més potent amb aquella peça.
-Estàs segur del que dius? -va fer l'àrbitre.
-Seguríssim. Només ha de fer que obrir que capó i se n'adonarà que el motor no és reglamentari.
-D'acord, doncs. Som-hi. Però que sigui veritat, eh?
Van fer camí cap al box número 2 on s'estava celebrant la victòria. L'àrbitre va entrar, i sense demanar permís, va obrir el capó del cotxe.
Pocs minuts més tard, ja quan la gent marxava, es va tornar a escoltar el narrador de la cursa per megafonia:
-Els hem d'informar d'una notícia d'última hora. El guanyador de la cursa ha estat el cotxe número 6 després de la desqualificació del número 2 per portar un motor no reglamentari. Disculpin les molèsties.
Després d'escoltar aquestes paraules, els quatre amics van desaparèixer.

CAPÍTOL 14

-Enhorabona, nois, ja heu superat la vuitena, ja només us en falten dues, bé, una. Aquesta prova és, en part, l'última. Perquè fareu la novena prova i enganxareu directament amb la desena, sense haver de passar per aquí. En aquesta prova haureu de buscar a certa persona que ja us explicaré, quan l'hagueu trobat, haureu superat la novena, després aquesta persona us guiarà per trobar la clau queus servirà per obrir el cofre del tresor d'Hitep. És una mica enrabessat, però és així.
Aquesta persona que heu de trobar es diu Mark. En Mark ha estat segrestat per en Myrano, el recordeu? I vosaltres l'haureu de salvar. El reconeixereu perquè és de raça negra, duu una camisa hawaiana i és més aviat baixet.
En resum, heu d'anar a salvar en Mark de les mans d'en Myrano, i ell per agraïr-vos-ho, us guiarà fins a la clau que obre el cofre del tresor de la mòmia. L'aventura s'acabarà quan algú de vosaltres reculli la clau, aleshores vindreu cap aquí, i el tresor serà vostra. Molt bona sort, que us fa falta.
Després de descansar i de fer comentaris sobre aquesta última prova i sobre el tresor que ja tenien a tocar van obrir la porta amb el número 9, un guió, i el número 10, l'última porta abans d'arribar a la gran sala del tresor.

* * *
En travessar-la es van trobar amb un paisatge gairebé desèrtic, quasi igual com aquests que ensenyen als documentals de la televisió quan fan reportatges sobre les tribus africanes.
Sense dir-se res van començar a caminar cap a la seva dreta, veient com a la llunyania es dibuixaven les siluetes d'unes quantes cases.
Després de caminar més de dues hores van entrar a un poblat. Una dona, en veure'ls tan esgotats, els va convidar a entrar a casa seva.
Mentre reposaven i bevien aigua, la dona els va avisar:
-No és gaire segur està pels carrers del poblat aquests dies. - va començar la velleta - Abans d'ahir va venir un individu molt estrany i sense saber el per què, va entrar a casa meva, va agafar el meu nét, que es diu Mark, i se'l va endur deixant una nota sobre la taula. No en sabem res. Un grup d'homes ha sortit a buscar-los però encara no han tornat.
-Ens podria ensenyar la nota? - va demanar en John, tan sorprès com els seus companys -.
La dona els va deixar la nota i en Jim la va llegir en veu alta.
-"John i Philip, Jim i Cleo, si voleu venir a buscar en Mark, el tinc jo presoner, a 35 quilòmetres al nord del poblat, dins d'un magatzem. Aviat ens veurem, més aviat del que us penseu". Firmat: Myrano.
-No sé qui són aquests quatre, - va continuar la velleta - però si els trobés, els demanaria que em portessin en Mark el més aviat possible.
Els quatre amics van donar les gràcies a aquella dona i van marxar corrents, a la busca d'en Myrano i d'en Mark.
Van sortir del poblat tan depressa com van poder, però abans d'abandonar-lo del tot, la Cleo es va adonar que hi havien tres taxis parats, i va proposar als seus amics d'agafar-ne un per no caminar tanta estona. Els altres tres van accedir-hi i van pujar al primer.
-On els porto senyors? - va preguntar el taxista en un to no gaire amable.
-A un magatzem que hi ha a uns trenta-cinc quilòmetres al nord del poblat, si us plau.
La veu del taxista els resultava familiar. Aquell taxista era un home ben estrany. Portava un uniforme de l'empresa de taxis del poblat, una gorra que li tapava mitja cara, unes ulleres de sol, i un passamuntanyes que feia que cap part de la seva cara quedés al descobert.
El taxi s'havia posat en marxa. Com que ningú no encetava cap conversa, el taxista es va decidir per engegar la ràdio. Retransmetien un partit de futbol.
Els quatre amics estaven avorrits de veure quilòmetres i quilòmetres de paisatge desèrtic, però pensaven amb en Mark i el tresor.
Aproximadament vint-i-cinc minuts després de sortir del poblat s'entreveia per les finestres del taxi la silueta d'un edifici, possiblement el magatzem on hi havia en Mark com a presoner.
Podien veure com s'hi acostaven més, i cada vegada estaven més segurs de que aquell edifici era el magatzem que buscaven. Per assegurar-se'n del tot, en John es va dirigir al taxista i li va dir:
-Ja ens pot deixar aquí mateix. Tingui, els diners, i això de propina.
Però el taxista no va contestar i va trepitjar l'accelerador d'una manera brutal.

* * *
A mesura que s'allunyaven a una velocitat increïble d'aquell antic magatzem, el misteriós taxista s'anava traient les peces de roba que li tapaven la cara i que el feien irreconeixible. Primer es va treure la gorra, després el passamuntanyes i finalment les ulleres de sol.
Quina va ser la sorpresa dels quatre amics quan van veure que sota d'aquella disfressa s'amagava la terrorífica i arrugada cara del seu pitjor enemic, el que els feia la vida impossible, el segrestador d'en Mark, en Myrano.
Havien passat deu minuts des que s'havien creuat amb el magatzem. Durant aquesta estona, cap dels cinc no havia dit ni piu. En Myrano va frenar de cop i es va dirigir als amics:
-Ara us deixaré aquí. Si voleu veure en Mark amb vida per tenir alguna possibilitat d'aconseguir el tresor, l'heu de rescatar abans de dues hores. Quan siguin les vuit en punt, si en Mark encara és allà, el pelaré.
En Myrano va baixar del taxi, va treure violentament els quatre amics de dins del cotxe, va fer mitja volta i va marxar a tota velocitat. Ara tenien un problema, un problema de debò.

* * *
Estaven a uns vint quilòmetres de distància del magatzem i mancaven només dues hores per rescat
ar en Mark.
-Per molt que m'escarrassi a pensar una solució, - va dir en Jim - l'única que trobo és la de tornar al magatzem caminant. Si comencem a fer via, com a mínim guanyarem uns minuts, però hem de mirar si se'ns acut algun pla aviat.
Sense contestar, tots quatre es van posar a caminar en direcció al magatzem, sabent que si no trobaven una solució aviat, se'ls acabaria el temps.
Però vet aquí que en John va recordar que durant les primeres proves, l'esperit d'Hitep els va oferir ajuda quan la necessitessin, i així ho van fer. En John va fregar la pedra que l'esperit els havia donat i va sol·licitar la seva ajuda.
-Què voleu nois? - va preguntar l'esperit de mala gana.
-Ens faries un favor si ens duguessis fins davant de la porta del magatzem on en Myrano té en Mark com a presoner. Ens podries ajudar? - va fer la Cleo.
-Amb molt de gust.
Una espessa boira els va envoltar i quan es va esvair es trobaven davant d'aquell antic edifici que ja havien vist anteriorment.
-Anem bé de temps, - va anunciar en John tot mirant el seu rellotge - encara ens queda una hora i quaranta minuts.
Van entrar. No els va costar gens perquè la porta era oberta.
Les parets eren plenes de teranyines i les muntanyes de caixes que hi havien a banda i banda d'un estret passadís al centre estaven plenes de pols. Els quatre amics van començar a avançar per aquest corredor entre caixes de fusta.
En arribar al final, van veure en un cantó unes escales que anaven a parar a un soterrani. En John va observar que el primer escaló tenia un gran quadrat dibuixat al centre.
Va fer aturar els seus companys per assegurar-se de que no era cap trampa. Va agafar una pedreta que hi havia la costat i la va llançar amb força cap al quadre. La pedra va desaparèixer. Els altres tres van fer una exclamació i van començar a baixar l'escala mirant escaló per escaló que no hi hagués cap altra trampa.
Aquella escala era interminable. Van tardar com a mínim quatre o cinc minuts per baixar-la. Un cop a baix, van trobar més o menys el que esperaven. Un altre llarg passadís amb cel·les a banda i banda. De quinze a vint per banda.
Sense mirar-se ni dir-se res, els quatre amics es van separar en dos grups de dos. El grup d'en John i en Philip mirava els calabossos de la dreta, i en Jim i la Cleo miraven les de l'esquerra.
Van observar que la majoria eren buides. És més, totes eren completament buides excepte la vuitena de la dreta. Allà dins en John i en Philip hi van trobar un home baixet, de raça negra i amb roba hawaiana.
Després de preguntar-li com es deia, van saber que era en Mark.
Li van demanar si ell sabia alguna manera per escapar-se. En Mark va assentir, i els va dir que havien d'agafar les claus del vigilant que hi havia al fons del passadís, i que es passava el dia dormint com un tronc.
En Jim es va dirigir molt cautelosament cap al guàrdia mentre els altres el miraven amb expectació.
En Jim estava a deu centímetres de tocar les claus quan el guàrdia es va moure. Es va llançar al terra cap a un cantó en un intent d'amagar-se, però el guàrdia continuava roncant.
En Jim va estirar les claus de les mans d'aquell vigilant dormilega que les hi va cedir sense oposar cap mena de resistència. Després d'agafar-li les claus, es va dirigir molt a poc a poc i silenciosament cap a la cel·la d'en Mark.
En John va prendre les claus a en Jim i les va començar a provar una per una per trobar la que obria el pany d'aquella cel·la. Ho tenia una mica complicat, ja que en aquell clauer hi havia un mínim de trenta claus.
Per fi, després d'un parell de minuts d'intentar trobar-la, en va trobar una que encaixava perfectament amb aquell pany. Va posar la clau dins, la va fer girar i va obrir la porta amb tant estrèpit que va despertar el guàrdia.
-Ei, vosaltres! Espereu-vos! No fugiu!
Els cinc nois van arrencar a córrer cap a les escales per sortir d'aquell soterrani. Quan estaven a punt de començar a pujar els escales, va aparèixer en Myrano a la porta i va fer un senyal amb el seu bastó i tot un reguitzell de caixes de fusta estaven a punt de caure a sobre de tots els cinc amics. Però era tanta la por que feia aquell guàrdia que tenien al darrere, i tanta la il·lusió d'aconseguir el tresor, que, quan es van adonar que tan sols tenien unes dècimes de segon per sortir del magatzem, si no volien acabar aixafats, van treure forces de no sé on per passar per sota de les caixes abans que impactessin contra el terra.
Després de superar la trampa del forat a l'escaló i sense mirar enrere, van veure al fons la porta de sortida del magatzem. Encara corrien més depressa veient que la porta s'anava tancant automàticament. Ara en Myrano també els volia fer presoners a ells.
Es van llançar a terra igual que jugadors de futbol per recollir la pilota i van sortir gairebé tots cinc alhora al mateix moment que sentien un pam!! darrere seu. Era la porta del magatzem que es tancava. En John va tenir una gran idea i va agafar un enorme barrot de fusta que hi havia al costat i el va col·locar de manera que la porta no es pugués obrir. I així va acabar el seu principal problema. En Myrano era presoner dins la seva mateixa presó.
Després de reposar una estona, quan tothom ja estava més tranquil, en Mark va començar a parlar:
-No sé qui sou nois, però moltes gràcies. Aquest vell bruixot m'havia dit que si no em venia a buscar ningú, em pelaria aquest vespre. Però, com ho heu sabut que estava presoner aquí dins?
-Simplement, ho hem sabut. - va contestar en John.
-Heu anat al poblat?
-Sí. També ens ha dit que un grup d'homes va sortir a buscar-te. - va respondre en Philip.
-M'agradaria compensar-vos el que heu fet per mi d'alguna manera. - va dir generós en Mark.
-Ens han dit que tu saps on podem trobar una estranya clau que obre el cofre del tresor d'una antiga mòmia egípcia.
-Jo no sé res de cap mòmia egípcia ni tampoc d'on trobar cap clau. L'única clau estranya que conec és la que tinc a la meva cabana que vaig trobar l'estiu passat mentre passejava per la zona.
Els quatre amics es van reunir i van decidir que aquella havia de ser per força la clau que buscaven.
En Mark els va convidar a la seva cabana agafant un taxi que passava per allà (això sí, aquesta vegada, amb un taxista de debò).
Després d'uns minuts, el taxi va descarregar els cinc nois davant mateix de la cabana d'en Mark.
La seva àvia, en veure'l, va deixar el que estava fent i va sortir el més depressa possible per rebre el seu nét.
Després de les salutacions i les abraçades i de reposar una estona més, en Mark els va acompanyar al que era la seva habitació.
Just al costat de la porta, hi havia penjada a la paret una enorme clau, feia com a mínim un pam de llargada.
En John va observar que la clau duia una inscripció escrita amb antics jeroglífics egipcis que deia: "Enhorabona, el tresor d'Hitep és vostre."
Quan en John va acabar de llegir-ho, la cara dels quatre amics es va omplir amb un somriure que anava d'orella a orella.
En Mark els va donar la clau de bon grat. Després dels agraïments per part de tots i de les salutacions, els quatre amics van marxar de la cabana i es van apartar una mica per tornar a desaparèixer. Aquesta vegada estaven satisfets del que havien fet, perquè, quan la boira els tornés a envoltar, el tresor d'Hitep seria seu.
Uns segons més tard, Hitep els va fer tornar a desaparèixer del poblat més contents que mai.

CAPÍTOL 15

-L'única cosa que us puc dir, nois, - era la veu de l'esperit de la mòmia, sempre greu i forta - és enhorabona. Heu pogut superar les deu proves amb èxit, gairebé sense utilitzar la meva ajuda, i d'aquí a poc tindreu el vostre premi: el tresor d'Hitep.
Fa aproximadament dos mil cinc-cents anys, la gent d'un poblat molt a prop d'aquí creia que un jove anomenat Hitep va morir, quan només estava inconscient. Els seus pares i tota la seva família, van reunir la seva fortuna i la van posar en un cofre. Els esclaus es van encarregar d'enterrar-lo on és actualment.
Els que volen aconseguir el tresor d'aquest antic déu han d'aconseguir superar deu proves, i després, simplement s'ha de travessar un laberint .Aquest laberint és petit, però no per aixòés més fàcil.
Fa uns tres-cents cinquanta anys, un altre grup d'egiptòlegs va venir a parar aquí, i també els vaig plantejar més o menys les mateixes proves que a vosaltres, i les van superar, i tan bé com vosaltres, per cert. Però en arribar al laberint d'Hitep, que és com s'anomena, van morir en un dels entrebancs que hi ha a mig camí.
Espero que vosaltres pogueu superar el laberint amb tanta facilitat com heu realitzat les proves, i que el tresor d'Hitep sigui vostre molt aviat. Així, jo també podré descansar tranquil·lament per sempre.
Els quatre amics, que escoltaven molt atentament les explicacions d'aquell estrany esperit, es van adonar que estaven vivint els últims moments d'aquella llarga i emocionant aventura i que potser no es veurien en molt de temps, fins i tot, potser mai més.
Mentre pensaven això, l'esperit va desaparèixer una altra vegada, deixant al seu darrere un rastre de fum que amagava l'última porta que els amics haurien de travessar per aconseguir el seu somni.
La veu de l'esperit els havia fet reflexionar, una veu que potser acabaven d'escoltar per última vegada.
Els amics estaven més pensatius que mai, i sense dir-se res, van respirar fons tots quatre alhora i van travessar la misteriosa porta que els havia de conduïr cap al tant esperat tresor.
Darrere la porta hi havia una esplanada grandiosa i al fons es veia una altra porta. Tots quatre es van llençar corrents cap aquella porta però, de sobte, uns enormes murs de pedra plens de dibuixos i jeroglífics egipcis els van envoltar en un tres i no res.
-Què nois? Quan pensem començar? - la Cleo va ser la primera en parlar.
-Si. Però cap a on tirem? Cap a la dreta o cap a l'esquerra? - va dubtar en Jim.
-En aquests casos, s'ha de fer com els animals. S'ha d'actuar pe
r instint. Quan et sembla que has d'anar a la dreta, vas cap a la dreta. - va explicar en John.
El camí de la dreta era un passadís d'uns cinquanta metres que acabava girant altra vegada cap a la dreta.
-Ei, Philip, per què no hi vas tu amb una correguda de les teves i t'assegures de que podem continuar per allà? - va preguntar la Cleo.
En Philip ho va acceptar sense protestar, però quan va arribar allà...
- Ho sento nois, però això s'acaba aquí. - va cridar en Philip des de l'altra banda del passadís.
Per tant, havien d'agafar el camí de l'esquerra. Aquest camí també era un passadís, però acabava amb dues bifurcacions. La de la dreta, els permetia continuar
En Philip, que anava davant dels altres, va observar que una de les pedres de la paret era diferent de les altres, i la seva curiositat va fer que la volgués tocar. En fer-ho, un forat es va obrir als seus peus i va caure foscor endins.
Els altres, en un intent desesperat de rescatar-lo, també s'hi van llançar.

* * *
Per la seva banda, en Philip ja havia arribat a baix de tot del forat i ara estava davant de dos túnels. Fent cas a en John, en Philip es va guiar pel seu instint i va agafar el de la dreta.
Aquell túnel era molt fosc i tètric, fins i tot de tant en tant es veien animalons que corrien d'una banda a l'altra. Quan en Philip va veure aquell entorn, va optar per girar cua i agafar el túnel de l'esquerra.
Aquest altre túnel era diferent. No es pot dir que fos una casa de luxe, però no era tan fosc i era una mica més net. Així que en Philip va començar a avançar.

* * *
Els altres tres també acabaven d'aterrar en aquell instant. En veure aquells dos túnels, van començar a dubtar. Però en John, tan observador com sempre, va assegurar als seus amics que havien d'agafar el túnel de la dreta.
-Mireu, - deia l'egiptòleg - si us hi fixeu bé, a l'entrada d'aquest túnel hi ha unes petjades que encara no s'han assecat.
Va avançar un parell de metres i va convidar als seus amics a entrar.

* * *
En Philip també continuava avançant pel seu túnel, encantant-se de tant en tant amb alguna troballa que feia.
-Ep! Què és això? - es va preguntar
Al fons del passadís es veia un llum de poca potència, però semblava ben bé el final del túnel. En Philip, sense pensar-s'ho dues vegades, va arrencar a córrer cap a la llum.

Uns segons més tard, en John també se'n va adonar de que al fons del seu túnel, el de la dreta, també es veia un llum que brillava amb poca potència. Ho va dir als seus amics, i, a l'igual que l'anterior que estava a l'altre túnel, van arrencar tots tres a córrer cap a la llum, intentant trobar una escapatòria a aquell patètic túnel que havien agafat per equivocació.
Tant en Philip com els altres tres veien cada vegada la llum amb més força, i quan ja pràcticament notaven la sortida del túnel, encara van accelerar més el pas.
Però ho van fer tan cronometradament que... scrash!!!!!
Efectivament, ja tenim els quatre amics contents d'haver-se trobat, però estirats a terra i amb un nyanyo cadascú.
Després de recuperar-se del cop, i en comprovar que tothom estava bé, van decidir investigar d'on venia l'estranya llum.
En John, desesperat de tant buscar enmig de tanta lluentor, va tancar els ulls i va travessar la claror. Es va quedar mig minut sense respiració quan va veure que la llum sortia d'una porta, la porta del TRESOR !!!!!
Quan ho va dir als seus companys, la piràmide sencera va retronar dels crits i els salts que van fer.
Les abraçades i els crits i les rialles eren pitjors que si haguessin guanyat un or olímpic.
Quan es van tranquil·litzar una mica, es van dirigir cap a la porta, van girar el pany i ... efectivament! Dins d'aquella sala hi havia el sarcòfag d'una mòmia egípcia, i al davant seu, un gran cofre daurat.
En veure això, els crits i els salts es van multiplicar per tres.
En John, el més seriós, va començar a avançar, cautelosament, cap al cofre.
Era un cofre semblant al de les pel·lícules de pirates, era d'or, amb anses i tot ple de detallets amb un enorme pany al centre.
Però com que en John sabia que quan obrissin el cofre ja no estarien per res més, va decidir d'inspeccionar la sala i els dibuixos abans d'obrir el tresor.
Mentre els altres continuaven festejant i celebrant la magnífica troballa, en John va observar que en una cantonada es veia una petita porta que comunicava amb l'habitació del costat. Sense pensar-s'ho dues vegades, la va obrir i...
Una mica més i s'hi queda de l'ensurt que va tenir! De la porta en va sortir un vellet baix i simpàtic que no havien vist mai.
-Qui és vostè? - va preguntar en Jim.
-És que no em reconeixeu? - va dir aquell simpàtic avi.
-No. La veritat és que no l'havíem vist mai. - va contestar en John.
-A veure si així em reconeixeu.
Va agafar una espècie d'embut però fet amb canyes, se'l va posar a la boca com si fos un altaveu i va dir:
-Què nois? Em coneixeu o no ara?
-L'Esperit!!!! - van exclamar tots quatre alhora.
-Efectivament joves. Sóc la veu que us ha acompanyat durant totes aquestes aventures. Sóc Hitep.
-I com és que no l'havia vist ni sentit mai, amb el temps que fa que sóc aquí? - va preguntar la Cleo, encara sorpresa per la resposta anterior del vellet.
-Potser és que per casualitat, mai has entrat a aquella sala on hi havien les portes de les aventures, vés a saber.
-Bé, però, anem al gra, - va dir impacient en Philip, que encara no havia obert boca - podem obrir el cofre del tresor, o no?
-Endavant, feu, feu, és tot vostre, us l'heu ben guanyat.
-Però, encara hi ha una cosa que no em queda clara. - va dir pensatiu en Jim.
-Com és que hem vingut a parar aquí, passant pels túnels, si ens havia dit que la porta era al final del laberint.
-Si voleu que us digui la veritat, aquell laberint no s'acaba mai, per això aquell parell d'egiptòlegs que van venir fa més de tres segles no van trobar mai el tresor. Però jo sabia que en Philip era massa tafaner com per passar per alt aquella pedra que ha obert el forat.
-I una altra cosa... - continuava en Jim - Com és que ha sobreviscut durant tants segles?
-Ja us ho he dit abans, sóc un déu.
Mentre Hitep contestava a les numeroses preguntes d'en Jim, en Philip ja havia començat a treure de la seva motxilla aquella enorme clau que els havia donat en Mark i que havia de servir per obrir aquell cofre.
En John va tenir l'honor de posar la clau al seu corresponent pany i, amb l'ajuda de la Cleo, va aconseguir girar-la, va obrir la tapa del cofre i...
El tresor era seu!! Un munt de monedes, joies i corones omplien aquell cofre que havien estat esperant tant temps.
Ara, els salts i els crits ja s'havien multiplicat per 5. La piràmide estava a la ratlla del terratrèmol.
-Però què...? - va fer en John amb cara de fàstic.
Va agafar una moneda, la va mostrar als seus amics, i sense gaire esforç, la va doblar i la va trencar.
Els quatre amics, es van dirigir cap al vellet amb una cara que feia por, però...
-No hi és! - va dir sorprès en Philip - Ha desaparegut.
Efectivament, Hitep ja no hi era.
En John no perdia l'esperança i va començar a buidar les monedes i les joies falses fins arribar al fons, i va descobrir que hi havien dos cofres més petits. Els va treure un per un i els va obrir.
-Escolteu nois! - va dir sorprès en John - Mireu, hi ha una nota, la llegeixo?

CAPÍTOL 16

-No, espera a que es podreixi, si et sembla. - va dir amb to despectiu en Philip, que encara estava picat per la decepció del tresor i la desaparició del vellet.
-La nota diu així:
"Vet aquí el veritable tresor. Aquest és el tresor que heu estat buscant durant tants dies i tantes aventures. El tresor el teniu al vostre voltant i dins vosaltres mateixos. Durant aquests dies que heu viscut junts heu conegut i trobat gent de tota mena: rics, pobres, amables, bandits, reis, emperadors... també us heu conegut entre vosaltres i us heu fet amics, i el més important de tot, us heu conegut a vosaltres mateixos. Aquest és el veritable tresor." Signat: "Hitep".
Tots quatre estaven desconcertats després de llegir la nota. La Cleo va ser la primera en reaccionar:
-Té raó, nois. Sense vosaltres ni aquestes aventures, jo m'hauria passat la resta de la meva vida dins la piràmide. Gràcies al tresor que hem estat buscant, us he conegut a vosaltres, a gent nova, he pogut sortir de la piràmide, i també m'he conegut a mi mateixa.
Els altres començaven a reaccionar i també van coincidir en que la Cleo i la nota tenien raó.
-No us pica la curiositat per saber què hi ha aquí dins? - va preguntar en Jim mentre agafava l'altre petit cofre.
-Si, tens raó. Obre'l. - va dir en Philip.
En Jim el va obrir i va treure el que hi havia dins: una petita bola de vidre i una altra nota. Sense esperar que els seus amics li diguessin, en Jim va donar a en John aquella altra nota, ja que ell no sabia llegir els jeroglífics egipcis.
-"Aneu molt amb compte amb aquesta bola de vidre. Dins hi ha la maledicció d'Hitep. Una maledicció terrible que caurà a qui trenqui la bola." Firmat: "Hitep".
-Alsa!! - va exclamar la Cleo.
Després d'això, la boira espessa els va envoltar per última vegada mentre en John guardava la bola de vidre a la motxilla. Quan es va esvair, es trobaven fora de la piràmide, davant del Jeep d'en Jim, que estava intacte.

-I ara què faré? - va preguntar la Cleo en un to no gaire alegre - No tinc on anar.
-Vine amb nosaltres, a Amèrica! - va exclamar en Philip - I tu Jim, també. En John i jo us ajudarem a buscar feina i un pis a prop del nostre i viureu més feliços que mai.
Tant en Jim com la Cleo van acceptar l'oferta que els dos egiptòlegs els feien amb entusiasme i sense posar-hi cap inconvenient.
Seguidament, en Jim va acompanyar els seus tres amics amb el Jeep fins a l'aeroport, van comprar els bitllets d'avió, van embarcar, i cap Amèrica!!!

* *
*
Després del cansat viatge a través de l'Atlàntic, van arribar al pis dels egiptòlegs. En John i en Philip es van estirar al seu llit, mentre que en Jim i la Cleo els van acomodar als llits de convidats, i, tot i que eren quarts de set de la tarda, van quedar adormits fins l'endemà al matí.
Al matí, en John va ser el primer a despertar-se, i va dir-se a ell mateix:
-Què ha estat, això? Un somni?
Però en posar la mà dins la motxilla, va trobar la bola de la maledicció i va assegurar.
-No. Ha estat completament real.
Es va aixecar i va despertar als altres tres.
El primer que en John va fer va ser engegar l'ordinador i comprovar quina data era. Va veure que estaven al 13 de setembre de 1954. S'havien passat tot l'estiu a la piràmide.
Tot seguit, van esmorzar i van sortir a buscar feina i pis pels dos nous amics. Trobar pis va ser molt fàcil, i a més, era a prop. Era el pis de sota, estava en venta. Trobar feina, va costar unes hores més, però ho van aconseguir.
Quan van tornar a entrar al pis, ja era hora de sopar, però abans, en John va recordar que havia de fer una cosa molt important: guardar la bola de la maledicció que estava dins la motxilla en un lloc segur.
Es va ajupir per treure la bola, va ensopegar amb el llit, va caure sobre la motxilla i ... crash!!!!!!