El gran cop

Aquell matí em vaig despertar a causa dels cops que en Hans havia donat a la porta del meu pis. Aquests cops eren tan forts, que fins i tot li van provocar una petita esquerda. Quan per fi vaig aconseguir llevar-me, vaig adonar-me del que passava. Vaig obrir la portar i en Hans va entrar, nerviós:
-Va, Michael, va! Que és tard! Ens estan esperant!
Me n'havia oblidat completament. Avui era el dia que tanta preparació ens havia costat. Avui era el dia més important. Avui era el dia en què el meu grup i jo havíem planejat buidar el Deutsche Bank, en ple centre de Berlín. Avui era el gran cop. Quan acabés aquell dia, o estaríem en un avió camí d'un destí incert amb uns quants milions a cada butxaca o bé estaríem tancats en una garjola tement el pitjor. Tot depenia d'aquell dia.
-Au, va, Michael, que ja són les deu i vint, hem de ser al lloc acordat d'aquí a cinc minuts i no hi arribarem...
-És clar que sí. Engega el cotxe! Esmorzaré pel camí.
En Hans era un boig al volant. Aquell trajecte jo l'hauria fet en dotze o tretze minuts. Ell el va fer en sis. I pel mig d'una gran ciutat.
Quan vam arribar al punt acordat, ja m'hi esperava la resta del grup: en Karl, un geni en sistemes de seguretat informàtica; l'Alex, el cervell de l'operació; la Martha, una mestra manejant armes de foc lleugeres i en Berg, que, bé, diem que no sé ben bé que hi feia, allà.
-Què nois, esteu a punt per a l'acció?
-I tant que sí! - va dir la Martha fent veure que carregava una pistola.
-No vagis tan de pressa. - vaig dir jo - que encara falta molt abans no arribem a l'acció. Primer de tot, hem de tornar a repassar el que vam planejar fa tres o quatre dies, perquè ha de sortir perfecte, no ens podem equivocar en res.
Després, d'aquesta petita conversa, ens vam dirigir cap a la furgoneta d'en Karl, on hi teníem tots els detalls de l'acció.
-Molt bé, - va dir l'Alex -, som-hi. Primer de tot, repassem l'horari: a les 11 en punt aparcarem la furgoneta just davant la porta del banc; mentre en Hans es queda al volant, atent a tot el que passi, nosaltres entrarem al banc. En Berg s'ocuparà dels clients i els farà anar cap a un racó, la Martha i jo ens encarregarem dels de seguretat, que aquesta hora són la meitat perquè els altres són a prendre un cafè i, per acabar, en Michael i en Karl s'encarregaran d'omplir els sacs, ok? Molt bé, si ningú té cap dubte, anem tirant cap allà.
Estava molt nerviós. Era el meu primer gran robatori, de fet, era el meu primer robatori. I és que els altres ja tenien experiència en això d'assaltar bancs, i fins al dia mai els havien enxampat. Això em donava certa tranquil·litat, però quan pensava, encara que fos per un moment, en la possibilitat que ens enxampessin, em venia una esgarrifança i dubtava si era una bona idea o no. Però en aquell moment ja no hi podia fer res. A partir de llavors, era el destí qui havia de dir què passaria i què no.
Mentre jo estava absort en aquests i altres pensaments, vam arribar a la cantonada del carrer on es trobava el banc. Eren les onze menys set minuts, de manera que encara ens quedaven uns sis minuts perquè l'acció comencés. Aquests sis minuts van ser els més eterns de la meva vida, però van passar, i quan eren les deu hores i cinquanta-nou minuts, en Hans va tornar a arrancar per aparcar davant mateix de la porta del banc.
Anàvem vestits amb una mena de mono de color negre i un passamuntanyes ens tapava la cara, a més, tots dúiem una petita pistola a la mà. Em feia entre por i vergonya caminar així pel carrer, tot i que només eren quatre metres de vorera els que havia de travessar, també es van fer els més eterns de la meva vida.
Un cop dins, i tal i com estava planejat, la Martha i l'Alex van anar directes cap al personal de seguretat, que estava fent petar la xerrada. "Incompetents", vaig pensar per mi mateix. Però no vaig tenir temps de pensar en res més, perquè al cap d'encara no quinze segons en Berg ja tenia els clients asseguts al costat d'una paret i en Karl em manava la pressa des de just davant del taulell. Vam entrar dins. Primer de tot, hi havia entre tres i quatre mil euros damunt el taulell, que pel que vaig poder deduir eren d'un home que havia anat a cobrar un taló. En Karl no va tardar gaires segons en embutxacar-se'ls i tot seguit, el mateix Karl, amb una pistola a la mà, va obligar a un dels empleats que anés a obrir la caixa forta. Aquest s'hi va negar, i en Karl anava a colpejar-lo, però no hi va ser a temps; una munió de policies armats van irrompre al banc i ens van apuntar a tots i cada un de nosaltres. Bé, a tots menys a mi, que quan els vaig veure entrar, fos per por o fos pel que fos, em vaig ajupir en un acte reflex darrere el taulell. Quan els policies anaven a detenir la Martha, aquesta va disparar dos o tres trets a l'aire, cosa que va provocar l'espant dels policies, que es van llançar al terra i això ho van aprofitar els meus companys per fugir. En aquest moment vaig tornar a pensar: "Que incompetents!!", però aquell no era moment de pensar en la competència o incompetència dels cossos de seguretat, així que sense mirar ni a dreta ni a esquerra ni al darrere per veure si hi havia algú que em pogués atrapar, vaig fer un salt i vaig començar a córrer cap a la porta. Tots els meus companys ja eren fora, jo era l'últim que quedava dins i un dels policies, el que estava més a prop de la porta, que ja s'havia refet de l'espant, va aconseguir fer-me caure al terra d'una empenta, i quan ja feia l'acció de llançar-se sobre meu, un altre cop a causa d'un acte reflex, vaig disparar un tret sense saber on tocava. Em vaig arrencar a córrer cap a la furgoneta, i un cop vaig ser a dins, en Hans va derrapar i va començar una persecució pel mig de Berlín. A través dels vidres de la furgoneta vaig aconseguir veure que el tret que havia disparat havia tocat al policia, que estava estirat a terra sense moure's. Un sentiment de tristesa i culpa em va envair. Però aquest pensament va marxar amb la mateixa velocitat que els cotxes patrulla ens perseguien, i es que estàvem gairebé acorralats. En Hans per equivocació, va girar en un carrer diferent al que havíem d'haver escollit i vam començar a parlar entre nosaltres si seria millor lliurar-nos o morir d'accident de trànsit. Però, mentre discutíem sobre això, la Martha ens va sorprendre a tots:
-Mireu això, això ho vaig comprar abans d'ahir. Són sis bitllets d'avió per anar a la República de Sud-Àfrica. No sé perquè, però hi havia alguna cosa que em deia que això no sortiria bé, i vaig decidir comprar-los per si de cas.
Un immens somriure es va dibuixar a la cara de tots i cada un de nosaltres i en Karl va dir a en Hans que no s'ho pensés dues vegades, que fes mitja volta i que agafés el camí més ràpid cap a l'aeroport. I així ho va fer, però abans s'ho va voler passar una mica bé i va fer un parell de voltes pel mig de la ciutat i aconseguí despistar la policia. Ara el nostre dubte era si a l'aeroport sabrien qui érem o no, si ens detindrien o ens deixarien pujar a l'avió però, sorprenentment per a tots, ningú ens va dir res i vam embarcar en un avió que tenia com a destí la Ciutat del Cap.
Durant el viatge vam parlar sobre el fracàs de la missió, però també vam coincidir en què no havia estat un fracàs del tot, ja que no ens havien detingut. La Martha va preguntar quan hi tornaríem i en Karl li va contestar que primer havíem de prendre'ns un temps de descans i que més endavant ja ho veuríem. Amb aquestes vam arribar a l'aeroport de Ciutat del Cap. Vam baixar de l'aeroport i vam anar a buscar un taxi, però mentre l'esperàvem vaig notar que alguna cosa em tocava per l'esquena.
-Mans enlaire. Està detingut per homicidi i intent de robatori.
Vaig mirar al meu voltant. Només policies. Ni rastre dels companys. O més ben dit, dels traïdors. S'havien esfumat.