El secret d'Andàvia

L’altra nit vaig somiar que era de dia i sortia la lluna. I la lluna eres tu.

Vaig pensar que el cel s’havia desemboirat per a què les estrelles et contemplessin amb nitidesa. Però el firmament sencer t’admirava ja des del teu naixement. El cel era obert perquè els núvols es deixaven caure damunt teu, per apropar les seves humides esponges de cotó a l’embriac dels teus llavis.

Les flors s’arronsaven al teu pas, ofeses pel reflex de la teva bellesa. La seva olor restava oprimida per la dringadera despresa pels teus ulls de cirera i per la hipnosi dels teus gestos encegadors.

La claror començava a fer-te companyia -s’havia avançat, impacient pel glatiment de posseir-te-, mentre jo provava, per tots els mitjans, de conquerir el cim del teu cor; i em convencia, a cada instant, que els nostres cors havien nascut ja fusionats, sense que nosaltres en fóssim sabedors.

Els teus llavis em prometien un petó sense fi, abraçat per un embolcall ferm i sensual, amb els nostres braços com a estrelles convidades, i els nostres desigs com a protagonistes del terratrèmol més amenaçador que mai cap amor imaginable no havia esdevingut. Uns llavis que obrien les portes d’un precipici de desesperació pietosa, a una lluita sense treva contra els corrents empesos per les llàgrimes que brollaven dels teus encisadors ulls de canyamel.

Quin goig tenir-te posseïda dins el palmell de la meva mà. M’hauria agradat ser una estrella per poder-te contemplar, cada nit, des del cel. Hauries estat la meva sirena i jo t’hauria seguit de dret al mar.

Lentament, el cor se m’anava aturant, i només tu en tenies el remei. Eres el meu virus despietat: m’havia vacunat contra tu abans de conèixer-te, però el teu verí em va impregnar tan profundament, que t’havies arrelat dins meu, i ja no hi havia medicina ni antídot en tot el món que em protegís de la teva essència letal i a la vegada captivadora.

Aquest hauria pogut ser el nostre secret, el de dos amants que haurien viscut sense deixar-se de sorprendre constantment, mentre el cor se’ls anava fent més gran a mesura que el vaixell del seu amor anava solcant, entre somnis, tots els ports d’una illa imaginària anomenada Andàvia.

http://vesperon.cat/el-secret-dandavia/