EL RUC CATALÀ

En Sebastià, que li agrada molt la política, gairebé, cada cop que es convoca una manifestació, sobretot si és una d'aquelles identitàries, vull dir d'aquelles que refermen el seu sentit de país i la seva identitat, no hi falta mai, sempre és al peu del canó. Després, quan a casa seva retorna, depenent de com hagi anat tot, també queda condicionat el seu estat d'ànim. Avui, sortosament per ell, ha sigut una manifestació massiva, un èxit de participació, un clamor i un fervor de tots els que en ella hi han participat. En Sebastià està tan content que la pell del cos se li ha fet petita, la seva cara i la seva expressió, ja ho diuen tot, està exultant. No ho pot evitar, és tant l'aclaparament de les seves emocions que, quasi, les cames li fan figa, no té més remei que seure al sofà. Ja està, ja ha passat, vull dir la manifestació, i renoi quin èxit. Al Sebastià, sempre li passa, amb l'emoció les foses nasals li comencen a fer com una mena de picor junt amb un nus a la gola, quan això li esdevé, queda inservible per comunicar-se oralment. No obstant això, el fet que no pugui parlar, de cap manera vol dir que no pugui pensar. Assegut al seu sofà, fet un flam i sense saber-ne el perquè, de sobte, li ha vingut al cap aquell tan nostrat "Ruc Català" i, també sense saber-ne la causa, ha recordat la història aquella tan coneguda de l'espavilat que va voler acostumar un ruc que tenia, a viure sense menjar, tots sabem, o podem imaginar, quin va ser el final del malaguanyat ase.

Pensant, també li ha vingut a la closca la dita aquella de què mentre hi hagi rucs anirem a cavall. Aquest batibull de cabòries, de manera irremissible, l'ha portat a pensar amb aquella colla de polítics, sobretot de les terres de més enllà, que tan entossudits estan a voler fer combregar a la gent amb rodes de molí. Un altre cop el "Ruc català" s'ha tornat a fer present en el seu magí. No ha pogut menys que adonar-se, molt clarament, de què els uns som els rucs i ells són els que van a cavall. Com a la història que us deia, pretenen fer el mateix que aquell espavilat que pensava que posant al ruc a dejuni havia descobert la sopa d'all. En Sebastià, immers en aquests pensaments, mentalment s'ha fet la història al seu gust i a la seva conveniència:

Eren uns que tenien un ruc de càrrega, el mataven a treballar i de premi als seus esforços, el cruixien a garrotades. Un bon dia un dels més il·luminats de la colla, va tenir la idea que el ruc, a part de fer-los totes les feines i, a més, passejar-los damunt dels lloms, seria fantàstic que no els hi causés cap despesa, dit i fet, varen començar a reduir-li el que necessitava per subsistir amb la intenció de què, a poc a poc, s'acostumés a viure sense necessitat d'alimentació. El pobre ruc que de ruc només en tenia el nom, es va adonar que si no es revelava, aquell ramat d'ases, que si eren molt rucs, amb el pitjor sentit de la paraula, amb les seves rucades li farien la pell, dit d'una altra manera, que el matarien de gana. Alguna cosa havia de fer, va ser llavors quan va decidir de començar a fotre guitzes, a tort i a dret, als morros de tots els que se li fotien pel seu davant, d'aquesta manera es va escapar i alliberar d'aquells sonats, va poder fugir a una bonica vall del Pirineu on un pagès el va recollir. Ara també ha de treballar però amb seny, sempre va tip i mai li fa falta un bon grapat d'herba per poder-la menjar i, quan té necessitat de repòs, es pot ajaçar. Ja és feliç.

Tot plegat, coses, potser rucades, del Sebastià.