El romanent

Mitjans desembre i els diners encara per gastar. Fins a un trenta per cent del total sense cobrir i els pressupostos a punt de tancar-se definitivament. Si aquests diners no s'invertien en despeses justificables era ben probable que la quantitat per l'any vinent fos inferior, i això no ho volia ningú. A la sala de reunions debatien com desfer-se de tot el que tenien en només quinze dies. Calien moltes factures en molts pocs dies. Potser podrien gastar els diners en àpats de negocis o en sales de festes. La opció era llaminera i tots en un primer moment varen estar d'acord, tanmateix el seny s'imposà de seguida. Segur que hi havien maneres millors de fer la despesa sense caure en una bacanal de quinze dies que seria molt sospitosa i que tal vegada fes perillar la subvenció més encara que el fet de deixar romanent. Potser fora bona idea fer alguna compra d'envergadura, com ara una butaca pel racó o uns arxivadors de disseny dels que havien vist a uns grans magatzems. Tothom va estar d'acord, emperò de nou el seny va encendre la llum d'alarma. No era enraonat de gastar els diners del romanent en mobiliari i a més amb una butaca només no en tenien prou com per a exhaurir tots els diners disponibles.
La sensació de desempar anava creixent entre els reunits, i fins i tot els que arribaven tard se'n encomanaven. Alguna cosa calia fer per tal de treure's de sobre els diners que els hi restaven. Semblava increïble que per motius burocràtics haguessin de tenir l'embolic de gastar i no el de no saber d'on treure els fons com era habitual a la vida en general. Algú va proposar que podrien comprar un automòbil. Era una compra considerable i els trauria del problema ràpidament doncs podrien invertir-hi tota la quantitat de que disposaven. Però havien de justificar una compra tan important i per ara ja en tenien de vehicle, per bé que es tractava d'una furgoneta tronada que havien heretat de l'anterior junta i que queia a trossos. La renovació de la furgoneta a finals d'any, just en el moment en que es tancava l'any pel que feia a la subvenció seria realment difícil de justificar, era molt millor gastar els diners en el que s'havia de gastar: fotocòpies i enquadernacions. Podrien fer tots els documents que tenien endarrerits en quinze dies i imprimir i composar tots els anuaris i memòries que necessitaven i fer extensos informes per als socis i per als diferents col·laboradors institucionals i privats de que disposaven. El cas era que havien de fer un munt de paperassa ara que s'apropava l'assemblea de socis i potser fora bona idea enllestir tots els documents quan abans millor i encabir les factures a l'any en curs. Com que tenien confiança amb els nois de reprografia podien fer que els hi cobressin les fotocòpies i tota la tasca d'enquadernació i agençament de les publicacions per avançat i que fessin la feina més endavant. Tots estaven d'acord amb l'estratègia i només calia fer números.
El resultat no podia ser més desastrós. Per una banda els de les fotocòpies varen ser consultats telefònicament i argüiren que tanta quantitat de treball no se'l podien cobrar per avançat doncs ells havien de fer també la seva comptabilitat i de cap manera no podien assumir tal quantitat de treball no fet. Per altra banda el total de papers que havien d'editar no arribava ni a la cinquena part del que havien de gastar. De manera que la solució documental no els resolia sinó una desena part del problema, al que podien afegir la remodelació de la furgoneta i la compra del sofà o butaca. La furgoneta estava molt vella i atrotinada, i no li estava de més que passés pel taller abans de fer més serveis. Els frens no responien com abans quan el vehicle gaudia encara de la jovenesa, i els dibuixos de les rodes eren ja una reminiscència que amb prou feines s'insinuava. Els seients de cuir, que lluïen quan els van instal·lar, ara estaven tots rossegats i a grans clapes havia saltat la capa exterior deixant veure la pell més lletja de sota. El retrovisor de la dreta estava malmès per culpa d'una topada d'un antic membre de la junta que ja s'havia retirat, i la roda de recanvi feia temps que li havien perdut la pista, doncs l'havien hagut de deixar en préstec a una associació veïna que passava certes dificultats econòmiques i que havia rebentat primer una roda i després la de recanvi que havien posat en el seu lloc. En fi, que la furgoneta necessitava una neteja de cara sens cap mena de dubte. Això solucionava una altra part del problema, però ni de bon tros arribaven a la cinquena part del pressupost.
Algú que va ser aücat per tots els aplegats a la sala de reunions, va aventurar la possibilitat de canviar el gos. El pobre era un sac de puces, també herència de l'anterior junta, i no tenia esma ni per bordar com calia quan algú arribava. Seia a una cantonada del despatx o de la sala de reunions i allà es quedava amb la boca oberta i la llengua fora, que ni tan sols bellugava. Semblava ben bé que tot el sentit de la seva vida fos esperar la mort que ja guaitava de ben a prop. Encara que era evident que no duraria gaire el pobre ca tots van estar d'acord en que calia que les coses seguissin el seu curs natural i que abans de plantejar-se de comprar un nou gos, si s'esqueia de fer-ho doncs vet aquí quina necessitat tenia l'associació de tenir gos, doncs abans calia esperar a que la mort dallés la vida del que tenien que mereixia el més gran dels respectes. L'infortunat de la proposta es va disculpar davant de tothom i no va insistir més en la idea de comprar un altre gos abans que el que tenien traspassés. De tota manera la compra d'un gos no era una despesa gens considerable i fins i tot era possible quan arribés el cas de tenir-ne un de franc per mitjà d'amics o de la mateixa gossera municipal.
Tenien un gran problema. Gastar-se les quatre cinquenes parts de diners de romanent que els hi restaven, un cop projectades les despeses de la furgoneta i el mobiliari. Respecte d'aquest darrer punt varen encetar una abraonada discussió. Els uns optaven per una butaca d'un color auster en consonància amb l'esperit de l'associació, d'un color neutral, com ara el beix o un marró clar, mentre que d'altres consideraven que era una oportunitat de millorar l'aspecte del despatx amb una aposta agosarada per colors cridaners que donguessin un toc esclatant al conjunt i acabés d'una vegada amb la monotonia d'un indret en que no hi havia hagut canvis de color des de feia temps i que demanava a crits una intervenció d'urgència. Finalment varen votar i en un compromís es van decidir per comprar una butaca color salmó i un arxivador crema, optant per aquests colors que eren innovadors sense caure en la provocació del groc o del blau marí.
Però amb això no gastaven ni una cinquena part del romanent, pendents de la quantitat que els hi pogués avançar la copisteria. Podien comptar que els hi mancaven per gastar més de la meitat del romanent, i les idees d'embalum ja s'esgotaven. Algú va proposar de canviar de despatx, en mig d'un accés d'eufòria. Tots quedaren astorats per la proposició, doncs el canvi de seu no es podia fer en quinze dies i perquè no solucionava res del romanent, a part del trasbals que representaria haver de bellugar tot el paperam i tots els expedients acumulats en caixes a tocar d'una de les parets. La idea no havia estat bona. Un altre proposà sense gaire encert que organitzessin unes jornades, una mena de conferències per a final d'any coincidint amb les vacances del nadal. Podrien llogar una sala de conferències i fer xerrades convidant a celebritats que dissertessin al voltant dels eixos que constituïen l'ideari de l'associació. No hi havia temps. En quinze dies no es podien trobar celebritats i a part calia convocar tots els socis i simpatitzants i reservar un espai escaient. La idea va trobar-se amb una resistència inicial considerable. Tanmateix, després d'examinades altres pensades eixelebrades com la de comprar un cavall de curses o anar al casino a jugar-se tots els diners, aquesta darrera pensada va començar a guanyar adeptes i prendre forma als caps dels que remenaven les cireres a la taula de reunions. Potser amb una celebritat només i fent una xerrada un sol dia, en sessió de matí i tarda amb un debat posterior i activitats complementàries. Tragueren els pressuposts d'altres esdeveniments semblants que havien organitzats i amb cura i càlculs de tota mena es varen poder fer una idea del que els hi podria costar.
En definitiva havien resolt una altra part del romanent, que podia pujar a una quantitat prou alta com per superar la meitat de la despesa que els hi mancava per fer. En total tenien la paperassa manllevada de la copisteria, l'arranjament i actualització de la furgoneta i la compra de la butaca i l'arxivador, amb l'organització d'una xerrada amb col·loqui amb alguna personalitat rellevant del seu ram.
Com que la cosa pintava bé, i amb l'hora i mitja de reunió que tenien ja havien agençat la meitat de la feina, varen decidir de fer una pausa per recobrar forces i sucres al cos. Tots es varen adreçar cap a la cafeteria. Un cop allà les converses foren d'allò més variat, que si que havies fet el cap de setmana, que si que farem a les vacances, que en penses del nomenament per la junta d'aquest o d'aquell, de que si tenim l'oportunitat de ficar-nos al consell d'administració de les corporacions, amb un representant, i altres assumptes que no tenien res a veure amb les urgències del romanent. Es relaxaven tranquil·lament prenent un cafè o empassant-se una croissant fins que la veu del president va tronar a una cantonada. Ja n'hi havia prou de xalar-se-la mentre amoïnaments de primer ordre es cernien sobre el seu futur.
De tornada a la sala de reunions calia enllestir l'assignació de la meitat amb prou feines que quedava del romanent. Algú va tenir una idea que va expressar en veu alta i que tots els presents ja havien pensat sense gosar de dir-la. Es tractava ni més ni menys que de falsificar factures diverses i tiquets
de compra amb programes d'edició gràfica i fotocòpies en color per tal de cobrir la resta que els hi quedava, embutxacant-se ells els diners que s'haurien de repartir entre tots els presents a la sala a parts iguals. El president va dir que faria veure que no havia escoltat res i recomanava a la resta de components de la reunió que fessin el mateix. Tanmateix no el varen fer cas, i més d'un va continuar amb el tema. Tenien factures velles de diferents establiments proveïdors de la ciutat, i tiquets de supermercats i restaurants, de manera que podien fer fotocòpies amb l'ordinador i modificar les dates i les quantitats amb un programa per tal que semblessin diferents. No era difícil de fer, i fins i tot es podia fer d'algunes factures canviant només la quantitat al doble per tal que no es poguessin comparar després amb l'original que destruirien. El tresorer va apuntar que coneixia un bon grapat de llocs on podien arribar a un acord econòmic per tal que els hi passessin factures falses, es a dir, que els hi donguessin sense fer la feina fraccionant els guanys, meitat per a ells i meitat per al facturador. El president no en volia sentir parlar. Si els enxampaven en aquesta mena de tripijocs sortirien escaldats, i probablement la junta directiva en ple hauria de dimitir. Tanmateix aquestes martingales eren habituals dins el món associatiu, segons va informar el tresorer, i sens dubta serien de gran ajuda per resoldre part de l'altre meitat de romanent que els hi faltava. Caldria veure en quines quantitats i a quants establiments podrien convèncer de fer l'estafa, però un càlcul aproximat es podia fer d'antuvi.
Quedaria potser una quarta part del romanent, que era una dotzena part del total. Això ja era més assumible, i podia entrar dins l'error estimatiu propi d'un pressupost. De totes maneres calia empescar-se alguna petita despesa per tal de no arriscar-se a una reducció d'ingressos. Potser que fessin un sopar de comiat de l'any entre tots els associats per tal de compartir experiències en un ambient lúdic i fer millors coneixences. Encara que aquesta opció havia estat parcialment descartada al començament tots, ara una mica cansats per les tres hores de reunió, van estar més d'acord, fins i tot el president que era un ferm opositor a les despeses sumptuàries.
Finalment va arribar la trucada del servei de reprografia. Els podien cobrar les feines sense fer-se fins a un total de ... euros. Això representava una millora respecte de les seves estimacions. Tots rebotien del seient d'alegria, doncs semblava que en una tarda ja havien gastat el que no havien pogut en onze mesos i mig. El president irradiava felicitat i repartia encaixades de mans entre tots els assistents a la reunió. Tots plegats feren bons propòsits per que l'any vinent no els tornés a passar el mateix, i fessin les despeses necessàries d'una faisó esglaonada al llarg de l'any per estalviar-se d'haver de fer malabarismes comptables a final de temporada.
Un cop al cafè tots es congratulaven del reeiximent de la reunió i del fet que potser els augmentarien l'assignació l'any vinent en haver escurat fins al final els calers de que disposaven, senyal que l'associació feia activitats i tenia repercusió social. Els somriures tapaven totes les irregularitats en que havien caigut i, com que els altres també ho feien i fins i tots els responsables de auditar els comptes i examinar els pressupostos també es quedaven el seu tros de pastís, doncs feien els ulls grossos i deixaven que parts considerables d'efectius anessin a parar a mans totalment inconegudes i descontrolades.