El retorn del final

Tornant a néixer
En una ciutat d'antics oblits
Tacats pel sol, amb un raig de llum
Ja és massa tard
Per a reviure els moments adormits.

I et recordo com una simple gota d'aigua
Que va recorrent el seu curs infinit
I que mor, acompanyat dels corbs negres
L'assequen amb el seu vel trist.

I només riure els instants en aquell racó
Tant abandonat per una severa saviesa
On només hi havia una moneda de canvi
Una única possibilitat d'aconseguir-ho,
De callar.

Si t'imagines la dificultat amb què
Les figures es difuminen del món real
Comprendràs que, en aquests moments
No existeix la uniformitat a la vida.

Intenta entendre que somies un cel blau
Allò que amb tantes ganes voldries tocar
Busca l'esplendor de l'estrella fugaç
Que s'espavila per apagar-se enmig de l'espai.

Qui no haurà pensat en tot allò que ens envolta?
Tenyeix els teus pensaments en simples plecs de sang
Diminutes capes roges que desprenen calor dolorosa.
Estima tot el que cerques i, trobaràs, on menys t'ho esperes
La llibertat.