El rellotge

Nadal un altre cop, pensava Sofia mentre mirava a través de la finestra un jardí ple de neu. Dos ocells es barallaven per trobar alguna cosa que poder menjar entre la gespa congelada. Li va semblar molt trist pensar que aquells ocells representaven la seva única companyia. Mentre baixava les escales lentament i es dirigia cap a la seva cadira al costat del xemeneia, va pensar que ella mai abandonaria la seva casa, la seva llar. Alguns anys enrere, aquests instants de pau i tranquil·litat l'haurien ajudat a descansar però, en aquests moments, només aconseguien augmentar la seva nostàlgia. El pas del temps havia deixat la seva marca i la mort estava cada cop més a prop. Ella ho sabia perfectament i de vegades, fins i tot, ho podia sentir a dins seu.
Mirant les guspires que desprenia el foc, va intentar apartar aquells pensaments de la seva ment. En comptes d'això, va viatjar quaranta anys enrere quan va ocórrer la tràgica mort del seu fill. Sofia havia oblidat pràcticament tot el que havia succeït a la seva vida però encara podia recordar cada detall d'aquell terrible dia. Fins i tot ara, no podia perdonar-li la forma que va escollir per acomiadar-se.
Daniel només tenia divuit anys quan va decidir allistar-se a l'exèrcit. Ell coneixia perfectament com reaccionaria la seva mare quan conegués la noticia, així que va decidir marxar sense donar cap explicació. Només li va deixar una carta explicant-li perquè havia pres aquella decisió i que tornaria tan aviat com li fos possible. A dins del sobre també hi havia un rellotge que el seu pare li havia regalat el Nadal anterior. Daniel li demanava a la seva mare que tingués cura del rellotge fins que el tornés de la guerra.
Van passar tres llargs anys i durant els darrers sis mesos Sofia no havia rebut cap noticia del seu fill. Això no podia significar res bo, per això no es va sorprendre quan va rebre una carta comunicant-li la mort del seu estimat fill.
Avui, quaranta anys després, només li quedaven forces per seure davant del foc i pensar en la seva vida passada. Mentrestant, i pràcticament sense adonar-se, el rellotge del que havia tingut cura durant tant de temps, es va aturar i, al mateix temps, el seu cor va deixar de bategar com si durant aquells anys, rellotge i cor, haguessin estat només un.