El Rei

Al palau s'aplegaven sovint els nobles de la monarquia. Les orgies que organitzaven plegats eren conegudes arreu i per això es congriava la flor i nata dels altres països que desitjaven compartir els beneficis de les despeses apuntades a la caixa pública. La major part dels deixebles dels sobirans creien perfecte la seva existència estúpidament sense adonar-se que patrocinaven uns esquenadrets incomparables que mai a la vida havien ni pensaven donar un pal a l'aigua. Més intel·ligents era els que pensaven molt enraonadament que calia revoltar-se contra el seu poder i penjar-los de l'arbre més alt. Feia molt de temps que el sobirà no duia ceptre a la mà dreta ni corona a les temples ni cap altre distintiu de la seva condició, i encara que s'havia modernitzat amb el pas dels anys tot el que l'envoltava el fet era que encara era quelcom molt arnat i sortit de la nit dels temps. El rei era com altres personatges de fer por, com els vampirs o els homes-llop que si bé no venien a menjar-se les criatures ni a xuclar la sang de ningú, emperò s'emportaven els estalvis i guanys de la població per a les seves festasses, diners que haurien pogut servir per a fer hospitals o altres serveis molt necessaris. Al rei li importava un rave el que pensés el poble mentre una majoria el recolzés sense pensar en les conseqüències de manera que seguien amb el seu espectacle de despesa i de celebració d'activitats.
De tant en tant el monarca feia una aparició pública per donar-se el que podríem denominar un bany de multituds. A una de les seves aparicions al club on solia anar les vacances tothom estava avisat i fins i tots els veïns de la vora ho sabien que hi aniria. Tot quedava preparat perquè s'agombolés una gernació a l'entrada principal de la seu social del club perquè quan arribés el sàtrapa amb cara de bona persona hi hagués prou gent per aclamar-ho i aücar-ho amb grans crits i proliferació de visques i altres víctors mentre l'home amb més pena que glòria saludava d'una manera tan hieràtica que semblava que s'hagués empassat un pal de fregar. En realitat els que compareixien a aquesta mena d'actes eren una minoria, i no precisament de la més conreada i selecta, ans al contrari es tractava de la pitjor purrialla que hom podia trobar per les rodalies i que sentien aquesta mena de fervor religiós per la monarquia, que repugnava a totes les ànimes sensibles del país. No estava permès de fer enquestes al respecte de la pregunta clau, que era si la gent volia o no volia rei, emperò semblava força evident que si s'hagués dut a terme la resposta majoritària hauria estat el no. En alguns sectors la figura del rei desvetllava veritable repugnància doncs consideraven que ell i la seva família eren uns vividors que no sabien fer altra cosa que gastar i convidar els seus col·legues de l'estranger a les seves bacanals de sexe i drogues diverses que feien al iot d'un magnat del petroli que els hi manllevava per les vacances. De portes enfora no traspuava cap d'aquests excessos doncs es gastava una ingent quantitat d'argent del pressupost en contractar tota mena de serveis de seguretat, que s'afegien a les forces armades del país, de manera que no hi havia manera de treure cap instantània dels esdeveniments. A més a més cap medi no les publicaria si arribessin a fer-se, ni cap fotògraf no provaria de vendre-les si tingués l'ocasió. Tot plegat era un blindatge quasi mafiós que impedia que ningú no pogués treure el draps bruts de la testa coronada que seguia amb les seves orgies sense aturador amb tota la tranquil·litat del món, segur de no haver-se d'amoïnar per res.
El monarca s'estimava especialment la pràctica dels esports de muntanya, cosa que costava una morterada al país doncs organitzava expedicions on hi arribaven a anar fins a dues-centes persones, per tal de coronar algun dels cims del país. Feia servir un piolet amb la virolla i la part del pic d'or massís. El rei deia que era una bagatel·la que es podia permetre per a les seves excursions encara que la majoria dels que ho veien i no eren seguidors llepaculs o membres de la noblesa o d'altres reialeses, s'escandalitzaven davant d'aquest fet tenint en compte que alguns dels seus súbdits passaven gana i que l'home gastava en foteses com aquella. En realitat tot el personatge escandalitzava, pel seu rellotge de marca, pel seu vestit fet a mida, pels seus cotxes esportius i pels seus palaus heretats o bé construïts especialment per a ell. La despesa que podia arribar a fer al cap de l'any era suficient com per alimentar l'u per cent de la població del país al mateix període, i el fet innegable era que no hi havia aquesta quantitat de pobres ni a tot el continent. Els vestits que es feia fer a mida eren discrets de tal manera que semblava que el tall l'havien tret d'un museu d'història militar en comptes d'una botiga de modes. També vestia uniformes de gala de les diferents branques de l'exèrcit que es feia fer a mida a les mateixes botigues per a esglai dels dissenyadors que havien per uns dies de deixar de banda les seves naturals inclinacions creatives per tal d'emmotllar-se als requeriments estrictes de la vestimenta castrense.
El rei caminava cofoi pels jardins del seu palau, les despeses del qual anaven a càrrec dels pressupostos de l'estat. Observava els jardiners com treballaven i fins i tot tenia l'ocurrència de fer bromes sense gens de gràcia i explicar acudits normalment referits a la seva persona com volguent-se posar per sota de la seva veritable posició. Els lacais reien la gràcia mig per pena mig per obligació i seguien amb les seves tasques de tallar matolls i arranjar les fileres de plantes florals. També es passejava molt panxacontent pels salons del govern i per darrera els faristols dels cercles d'economia on donava consells a tort i a dret amb uns discursos que ni de lluny havia escrit el mateix de la seva pròpia mà o dits picant a l'ordinador. Deia a tothom el que havia de fer i de pensar en diferents aspectes de les decisions a les que creia fermament que tenia el dret a imposar, encara que no s'amoïnava gens de que les seves recomanacions fossin seguides després d'esser escoltades, doncs tenia ocupacions millors com a eren jugar a golf o perdre el temps en qualque activitat de lleure de les que li agradaven. A part del golf i el muntanyisme li agradava navegar amb vela, participar en curses de motociclisme, muntar a cavall, i altres activitats que tenien el tret en comú que costaven diners i que eren fora de l'abast de la majoria. A la part fanàtica de la població que el seguia i aücava li semblava molt bé que l'home es gastés els diners que no eren seus preferiblement en cosses cares i restringides. No veien cap mena d'ofensa en el grau de dispendi que duia ni en els molts luxes i capricis que es permetia, més quan els que el recolzaven més fervorosament eren els que tenien menys medis per a aconseguir les coses més fonamentals de l'existència. No es comprenia de cap manera que pogués sobreviure una costum de tenir rei tan ineficaç i tan poc escaient als temps moderns que demanaven una altra mena de figures per exercir de cap d'estat, triades democràticament i lliure entre els candidats presentats sense coaccions en una votació i renovats periòdicament, no un estaquirot imposat per la història i per unes tradicions que ningú no hauria de tenir en compte per caduques i atrotinades.
Així pensava una porció de la població, que no es podia saber si eren majoria o minoria, i que en no poder rebel·lar-se contra l'existència del rei s'estimaven més de callar i atorgar pensant que era el pa que s'hi donava i que no hi havia res a fer. A les converses privades i a les lletres que s'adreçaven criticaven la figura del monarca i desitjaven la seva prompta derogació i traspàs de sobiranies a un president de la república escollit amb les garanties i la pluralitat necessàries. Emperò el rei seguia amb la seva activitat protocol·lària indiferent a les crítiques que ni tan sols arribaven a les seves oïdes, i és que pensava que el poble l'estimava en la seva majoria i que tothom veia de bon ull que es mantingués al càrrec. Ja preparava la successió en el seu fill que era igual de dropo que el pare i amb les mateixes inclinacions a la disbauxa i a la despesa sense mesura dels cabals de l'estat, i que s'havia casat feia temps amb una neboda de rei estrangera que li havia donat un parell de nets. La família al complert mamava de les prebendes econòmiques i patrimonials que li representava la seva posició i així pensaven seguir al llarg de generacions. No els importava en absolut que els seus súbdits passessin penalitats ni que estiguessin col·locant el país al front dels estats endarrerits i amb menys renda per culpa de la ignorància que propagaven amb les seves actituds d'idolatria de les seves figures. El cas era que l'esperit de la monarquia es transmetia a tota la població fent que tothom al país aspires a figurar sense fotre ni brot. Tothom volia ser un vividor i un poca-solta, i com més vergonyant fos la manera de guanyar-se la vida millor que millor. Tot ho promovia el monarca que com a figura principal i el més alt estament del país havia de servir necessàriament d'exemple a la resta de súbdits que l'imitaven tant com podien fent el mínim de treball. Les ganes de fer feines desapareixien dels llocs de treball i cada cop la mandra s'estenia com una taca d'oli a més indrets fins que no hi quedava ningú que penses a fer progressar el país entestats a fer-se milionaris amb poc esforç i a menar una vida de ric havent nascut pobre. Tot ho provocava el monarca i la seva família que eren el mirall on es reflectien molt dels obrers i treballadors humils que volien prebendes similars i que per excusa de la riquesa dels altres i de l'exhibició de les mateixes que feien no volien treballar de valent ans al contrari mandrejaven tot el que podien i més i tot.
La disbauxa desfermada era el que caracteritzaven les trobades de la reialesa que per qualsevol pretexte s'aplegava a a
lgun dels castells que posseïen. El rei gaudia de tot plegat com la resta però sempre amb la recança que li estaven robant els seus diners. No s'adonava que era ell qui robava al poble i que no mereixia en absolut els dons i les prebendes de les que usdefruitava. Els palaus i els cotxes de luxe pagats per la majoria no els apreciava doncs li semblava que hi era destinat a posseir-los i que cap cosa no li en podia privar. En realitat en qualsevol moment el seu cap podia rodolar en alguna de les revoltes que per altra banda no eren infreqüents a la història. Només calia que els excessos i les forassenyades despeses fossin massa evidents a ulls del poble perquè aquest prengués la decisió de posar-hi fi. Els carrers es podien emplenar de seguida de gernacions assedegades de sang blava que podien fer anar en orris tota la perseverança del monarca en mantenir-se al seu càrrec. Les masses enfebrides per l'esperit revolucionari voldrien acabar amb la dinastia assassinant tots els seus membres vius, tots els possibles aspirants a ocupar el tro. No era estrany que aquesta mena d'esdeveniments es produís doncs hi havia precedents sobrats als llibres d'història, on les masses revoltades envaïen els palaus reials i treien a empentes i rodolons els inquilins que eren executats tot seguit en mig dels aplaudiments i cridòria de la multitud. Al rei no li agradava gaire pensar en aquesta mena d'afers doncs pensava que a ell mai li tocaria i si de cas les coses canviaven molt al món, on regnava també la pau a part d'ell, potser algú de la seva nissaga havia de patir una mort cruenta, tanmateix no pensava que pogués ser el seu cas. Anava equivocat doncs encara que la pau regnava el fet fou que els excessos comesos per ell i la seva família indignaren cada cop més la població que es mostrava més i més indiferent a la monarquia. Finalment arribà el moment temut en que les masses començaren a manifestar-se contra el poder exercit pel sobirà i fou aleshores quan es plantejà la possibilitat de l'abdicació.
Com que semblava que els ànims al país s'asserenaven i tornava el que el sobirà denominava seny va fer enrera a la possibilitat de deixar el seu càrrec i durant una temporada continuà amb la vida de despesa i excessos a la que estava acostumat. Un altre cop es reunia amb les altres testes coronades i les seves famílies directes i indirectes a les zones turístiques que eren de la seva preferència.
No se li coneixia al monarca cap activitat laboral ni cap afició que requerís d'un mínim d'esforç i capacitat de sacrifici. En realitat esmerçava tot el seu temps en veure passar els dies envoltat de plaers i luxes, gastant els diners dels altres i portant el país a una certa ruïna, o si més no fent que estigués clarament per sota de les seves possibilitats. Tothom tornava a voler ser com el rei i a tenir les mateixes actituds diletants i poques ganes de treballar. La mandra s'apoderava del país sencer a poc a poc però inexorablement. Tothom s'amoïnava més de sortir a la foto i de fer-se notar que de tirar endavant els afers dels municipis i de les empreses. Els alts executius de les principals multinacionals no feien altra cosa que voler figurar a les pàgines de societat i que se'ls relacionés tant sí com no amb els monarques i la seva nissaga. Gastaven els diners en sopars de gala i recepcions que no conduïen a res i que al final només servien per augmentar les factures a pagar. Al rei no li costava gens de buidar el pap quan se li requeria i aleshores elogiava la seva institució i deia que només hi havia avantatges en tenir un monarca. Deia que la gent treballava més de gust sabent-lo rei i que els navilis creuaven les onades amb més diligència, els camions rodaven sobre l'asfalt com gaseles i altres poca-soltades per l'estil. Tothom li deia que si perquè era el rei, i els que eren estrangers també ho feien perquè els havia convidat i volien quedar bé. Ningú no volia fer un lleig al monarca interrompent una de les seves peroracions insuportables a les que barrejava la vanitat i la manca de coneixement del patiments dels altres en la mateixa mesura.
No tenia cap raó en argumentar que tot anava millor amb ell al càrrec doncs la realitat era que gastava una quantitat ingent de diners l'any i que no obtenia cap benefici que no hagués pogut obtenir un president de república, que si més no hauria estat triat. És més, el rei odiava profundament els presidents de república i sempre que es veia obligat per alguna de les seves visites d'estat a l'estranger o quan dirigents d'altres països venien, sempre posava les cares més agres als presidents de república i els tractava com si fossin inferiors a ell, quan en realitat la inferioritat era la del monarca doncs els altres tenien la legitimitat democràtica i ell no. Es cert que en el seu nomenament s'havia referendat, tanmateix això havia estat en una circumstàncies irregulars i feia molt de temps. No fora mala pensada que renovés la confiança del poble de manera individualitzada i periòdica. El monarca no en volia sentir a parlar i s'entestava en afirmar que tenia tota la legitimitat del món i molta més que aquests presidents de república que eren uns arribistes mentre que a ell l'avalaven segles d'història.
Així ho explicava a una rotllana d'admiradors mentre enlairava el seu Martini amb la mà assenyalant fugisserament els núvols. El dia era radiant i clar i només unes clapes de blanc aquí i allà tenyien el cel. Com sempre els seus estius eren curulls de bons moments reservats per als poderosos. Mentrestant als carrers pobres de les ciutats els sense-sostre morien de gana i fred sense que ningú no en tingués cura dels seus problemes. Els pobres dels país patien mentre la figura que ja feia temps que havia deixat de ser augusta passejava la seva decrepitud física i moral pels antres luxosos on anava a cremar les nits. El monarca tenia per costum llevar-se del llit al migdia, doncs passava les nits bevent alcohol i prenent altres substàncies fins que estava prou cansat o borratxo com per anar-se fent ziga-zagues i assistit per algun dels seus guardaespatlles cap al palau d'estiu on s'enllitava i adormia instantàniament per la mona que duia a sobre. Feia nombrosos comentaris al respecte del seu ritme de vida que quasibé sempre eren d'un gust dubtable doncs es referien als abusos de poder i de posició en que queia i que a sobre l'home tenia la barra de fer-hi un esment irònic o suposadament hilarant. Els lacais i altres subordinats que l'envoltaven a tothora li reien les gràcies de tal manera que el monarca no s'adonava que feia el ridícul o que no li esqueien les coses que deia així que seguia amb les mateixes dient i fent les mateixes bajanades. En realitat poc l'importava estar envoltat de llepaculs que no feien altra cosa que guanyar-se la seva relaxada posició amb mentides i afalacs al respecte de la seva agudesa mental i de les seves capacitats carismàtiques d'agradar a la plebs. En realitat el que passava era que estava prohibit per la plebs que no els hi agradés el monarca, i si algú gosava de demostrar la seva disconformitat amb la institució no trigava gens a tenir problemes i a haver de rectificar. Aquesta sobreprotecció del monarca el convertia en una titella en mans dels seus consellers i de les seves ridícules passions.
El parlament del país no feia cap cas del rei, fent la seva sempre que podien i relegant el monarca a un paper institucional que ningú no comprenia. Si al menys tingués algun poder de decisió es podria comprendre la seva existència com a tal però sense tenir res a dir en cap afer de consideració l'únic que es podia esperar d'ell era que es comportés com ho feia, que organitzés les gresques més notòries i les disbauxes més desenfrenades arreu on anava. Els vilatans dels pobles on ja es sabia que aniria es fregaven les mans pensant en el negoci ingent que farien a costa de l'erari públic, que era d'on treia el monarca els diners per gastar a les seves bacanals. Els alcaldes dels pobles preparaven una rebuda subornant moltes vegades els més pobres d'entre els veïns per tal que donguessin una benvinguda calorosa i en mig de cridòries al rei que pensava que eren tot mostres espontànies de fervor popular enveres la seva persona. Les estades del monarca als pobles eren una font inesgotable de finançament d'on brollaven pressupostos i subvencions doncs només havia de pronunciar unes paraules d'aprovació perquè fos cosa feta. Així trobaven finançament per carreteres i equipaments de tota mena que eren atorgats amb l'únic paràmetre del caprici humà, en comptes de les preceptives normes d'utilitat pública i servei al país.
Finalment acabà per passar el que havia de passar. L'emprenyament de les masses anà augmentant i encara que les primeres crisis havien estat superades, sempre hi havia de següents, i cada cop més fortes, amb més manifestants furibunds al carrer demanant la vida del monarca. Primerament es va dir que no eren sinó minories d'exaltats que no representaven el poble del país. També es va dir que venien alliçonats pels malèvols dirigents de les repúbliques dels voltants que cobejaven la pau i progrés que representava la monarquia. Varen dir de tot fins que ja no hi va haver ningú del poble que cregués tantes mentides. Finalment la gernació es va començar a acumular davant del palau reial mentre el monarca era a dins. De fet es varen aplegar a tots els palaus reials que hi havia dispersats pels regne i amb crits i insults nomenaven la família del rei. L'exercit sortí al carrer per tal de reprimir la revolta que es generalitzà. Les primeres batalles feren quantitat de ferits i morts entre la població però amb rapidesa les forces armades s'adonaren que no tenien res a fer i que a la llarga la revolta reeixiria. Es tancaren de nou als quarters ocupant-se només de la seva pròpia defensa. Als palaus reials encara hi havia soldats i mercenaris contractats directament pel rei que el defensaven a mort, emperò tot va ser en va doncs les gentades envaïen els jardin
s. Al palau de la capital trobaren el rei amagat darrera una falsa porta i el tragueren al pati juntament amb la seva família. Després d'haver-los tallat el cap a tot proclamaren solemnement la república i se'n tornaren feliços a les seves llars els uns i als despatxos del parlament els altres.