El reflex d'un aparador

Un relat de: Ginetta

Ella havia fet allò del que jo mai vaig ser capaç: havia acabat adoptant una de les nenes que hauria pogut ser filla meva. Ella s'havia enfrontat al destí, i havia acceptat allò de no poder tenir els seus propis fills: havia adoptat una nena que ja havia nascut i que la necessitava, necessitava algú al cap i a la fi, la va salvar i es va salvar a sí mateixa. No la conec, però sé perfectament com se sent en aquests moments: se sent plena i realitzada. Jo també ho hauria pogut fer, i ara una nena com aquesta duria el meu cognom i el del meu marit, però el destí em tenia preparada una altra sorpresa, i aquest somni no ha estat possible.

Sembla mentida, però fa només un any que vaig iniciar els tràmits d'adopció. El meu marit i jo no érem la combinació perfecte per engendrar un embrió, o com a mínim això deien els especialistes, i de fet nosaltres ja feia temps que volíem tenir una criatura i no hi havia manera. Per aquell temps, ja ho havíem provat tot: la forma natural, la germinació in vitro...i d'altres sistemes que no sóc capaç de recordar, de tants com n'hi havien! Certament, estàvem força decepcionats, i no érem gaire feliços amb nosaltres mateixos. Aquest fet, també va fer que la nostra relació empitjorés en cert grau, i, tot i que ara estem millor que mai, en aquells moments ens preocupava seriosament aquest tema. No era el sol fet de no poder tenir fills el que ens va portar a plantejar-nos el tema de l'adopció. De tots dos, jo era la que ho tenia més clar, i és que sempre he actuat amb el cor, i les fotografies d'aquelles nenes xineses en aquells orfenats, lligades d'aquella manera, se m'enduia a adoptar-ne una sense preguntar-me'n ben bé el perquè. Pot sonar estrany, però ho sentia i ho continuo sentint així.

Quan dic que vam iniciar els tràmits d'adopció, pot semblar molt fàcil, però no ho va ser gens. A banda del trasbals que comporta, et deixa un mal gust de boca i la moral per terra. Entrevistes i més entrevistes que qüestionen la teva vida, la teva família, la teva casa, la teva situació econòmica...Intenten saber tot allò que ni tu mateix saps sobre tu mateix, i fan que et preguntis si realment val la pena, però a l'hora de respondre, no hi ha cap mena de dubte: sí que val la pena. El pitjor moment d'aquests tràmits, és aquell en què estan a punt de dir-te si et concedeixen, o no et concedeixen l'adopció. En aquesta part del procés, una inspectora va presentar-se a casa nostra sense avisar (en això consisteix), i va analitzar-nos-en tots i cadascun dels racons, per tal d'assegurar-se que l'adoptat/da estaria bé, tot i que més aviat semblava que vingués a riure del lloc on vivim. Llavors sí que ho vam passar malament! Ho va criticar tot, i ja ens pensàvem que no ens la concedirien.

Unes setmanes més tard, ens van trucar i ens van donar la notícia: ens concedien l'adopció, però havíem de fer una entrevista final per decidir de quina zona del món ens agradaria adoptar. Jo ho tenia molt clar: de la Xina i, tot i que el meu marit hauria preferit que fos d'un país menys horiental, així no es notaria tant, va recolzar-me amb fermesa. Una nena xinesa aviat seria la reina de casa nostra. Volien mostrar-nos un catàleg perquè escollíssim filla, però, quan anàvem per la meitat, vaig fer que paréssin, la indecisió s'apoderava de mi. M'estaven mostrant les nenes i me les intentaven vendre com si fossin roba, electrodomèstics... A més a més, em sentia com en una botiga d'animals: quan no saps quin cadellet quedar-te perquè tots t'inspiren llàstima, amb aquella carona... Així que, sense pensar-m'ho més, vaig agafar el catàleg i el vaig obrir per la primera pàgina que em va sortir, a l'atzar, vaig tancar els ulls i vaig senyalar una imatge: aquella seria la nostra filla, tenia només un any i a la fi deixaria de ser orfe.

Faltaven prop de quatre mesos perquè ens la deixéssin anar a buscar quan me'n vaig adonar: havia tingut tres faltes, allò no era normal. Estava clar que estava embarassada i, encara que hauria d'estar contenta, no ho estava gens ni mica. Vaig demanar hora al ginecòleg i quan hi entrava, un sentiment de tristesa es va apoderar de tot el meu cos. Em va donar l'enhorabona i també em va donar hora pel mes vinent. Tot pot semblar una bogeria, però els tràmits de l'adopció i l'alegria que ens l'haguessin concedit em va mantenir tan ocupada, que no li vaig donar importàcia ni a la primera ni a la segona de les faltes. Però amb la criatura que jo portava dins des de feia tres mesos, van arribar els problemes: tots els nostres plans es van "espatllar". Ja sé que aquesta és un manera molt frívola de dir-ho, perquè, al cap i a la fi, el meu desig de ser mare es compliria amb aquell fill, però tot i sabent que me l'estimaria molt, em feia llàstima per la nena xinesa.

Aquest era el problema, només faltaven 4 mesos perquè anéssim a la Xina a buscar-la, i ara jo tenia un altre fill en camí. Encara no li ho havia explicat al meu marit, però no vaig fer-ho durar gaire més. Aquella mateixa nit li ho vaig explicar. Ell va arribar a la mateixa conclusió que jo: havíem d'anul·lar l'adopció. Aquell, no era el meu desig: em sentia buida, egoista... No em podia decidir, bé, de fet sí que podia, però em feia molta llàstima, estava clar que preferia el meu fill, però no m'agradava haver de renunciar a la nena xinesa, no volia ser jo qui l'abandonés per segona vegada, no volia, però em vaig veure obligada a fer-ho: la nostra situació econòmica no era dolenta, però no podíem allotjar dues criatures a la vegada i menys encara pagar, també, l'adopció.

I ara aquesta noia, que és mare d'aquesta nena xinesa, em fa recordar que si hagués acceptat, ara estaria pràcticament fent les bosses per anar-me'n a buscar-la. I em sento encara tan malament, que no puc evitar el plor. Continuo desitjant fer aquesta adopció, ho desitjo plenament, la necessito, la meva consiència no està tranquila. Encara sé que ella em necessita i jo la necessito. El reflex d'aquest aparador em fa veure que no tornaré a ser la mateixa amb aquest pes a sobre meu, la felicitat de la mare i la seva filla m'ho ha fet veure més clar que mai, no puc discrimira-la, no ho haig de fer i no ho penso fer. Encara hi sóc a temps. NO puc perdre l'oportunitat de ser mare de dos fills i no la vull perdre. Faré tots els esforços que calguin per enfrontar-me al destí i realitzar l'adopció per la que he estat lluitant durant tant de temps, que tant desitjo. Aquesta nena es mereix les mateixes oportunitats i el mateix futur que el meu fill i si els seus pares no les hi van poder donar, haurem de ser el meu marit i jo els que ho fem, perquè jo necessito fer-ho.

No em veig capaç d'escollir entre la nena i el fill que porto dins, així que duré a terme l'adopció sense pensar-m'ho més. Ambdós es mereixen uns pares que se'ls estimin i nosaltres hem decidit fer-ho: tindran les mateixes oportunitats. El reflex de la felicitat de mare i filla m'ha fet veure el meu error.

Mai hauria imaginat que el simple reflex d'un aparador hauria decidit el meu futur i el dels meus dos fills, ni que gràcies a ell, tornaria a ser la mateixa d'abans.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Ginetta

2 Relats

2 Comentaris

1778 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor