El rastre del temps

Noto que em desespero. Cada dia, cada hora, cada minut, cada instant, sento que estic atrapat. Tu em vigiles, m'agafes i no em deixes anar, persisteixes i mai acabes, ets la meva ombra, l'alegria i la tristor. No puc seguir en el present i això m'esgarrifa. Tu em fas envellir, i alhora oblidar. Quan més et necessito, gairebé no ets constant en els meus sentiments i me'ls robes sense escrúpols, en canvi, quan més em manques, balles en la meva consciència, com si fossis paraules enlaire i això em fa enfurir. Sento com les passes del neguit m'amenacen per l'esquena, i és quan sóc incapaç d'articular ni tan sols una paraula, estic sotmès a una profund temor a perdre tot allò que més estimo, la por a perdre't formen les cadenes més fortes que subjecten el meu cor.
Tu em limites cada fet, i jo enrabiat i odiós sé que no hi puc fer res. Simplement deixar-te passar, tot i que a vegades voldria retenir-te, alhora també, voldria deixar-te passar el més ràpid possible. Ets com l'aigua que s'escola per les roques, que viatja fugissera però que sempre retorna al seu origen, a la seva veritable essència.
No entenc perquè esvaeixes el passat, els meus records i els meus pensaments creats per la imaginació, dilueixes l'esborrany de la meva història, i em transportes a aquest paradís artificial creat pels teus impulsos, a aquest paisatge d'absència i buidor.
Cada instant de la meva vida és un pas més, que forma part d'un camí, que poc a poc es va fen més gran però quan m'abandonis tot haurà acabat.