El Quetzal i el nens Maya

Quan Hunab Ku, el Deu creador de l'univers dels Mayes va haver acabat el seu treball, gairebé totes les criatures del món eren felices. Els arbres s'enlairaven fins al cel per atrapar els raigs del sol que els nodrien, els peixos lliscaven sense esforç entre les aigües dels llacs, i el puma badallava amb el cos mig penjant de la branca de la Ceiba.

Els ocells havien estat entre els més agraciats dels animals. A part del do del vol, tots podien presumir d'estar entre les criatures més belles i amb més colors de l'univers. Tots, és clar menys el Quetzal. Hunab Ku, atrafegat amb la immensa tasca de crear el món, s'havia oblidat de donar color al petit ocell, que des del principi dels temps s'havia de conformar amb un plomall gris i avorrit, que el feia la riota de la resta de companys.

El Quetzal feia temps que s'havia convertit en un ocell solitari. Volant resignat entre arbre i arbre, guaitava des de lluny com la resta d'aus competien entre elles per a veure qui tenia el millor plomall, mentre alhora el miraven de reüll i se n'enreien mig d'amagat.

L'interès de l'ocell gris per una selva farcida de colors minvava dia a dia. I un matí gris com el seu plomall, el Quetzal va decidir emprendre vol cap a l'oest, sense un propòsit clar, però amb la ferma decisió de no tornar més a una selva que se n'enreia de la seva grisor. Dies de vol el van portar al llindar de la selva, on les primeres clarianes d'herba brollaven com rierols maragda entre boscos tupits. A la més gran de les clarianes, ampla com un petit llac, el Quetzal va veure per primer cop els nens. Essers estranys que, malgrat tenir quatre potes com el puma, només en feien servir dues per a caminar, mentre amb les dues potes davanteres agafaven troncs i pedres, es donaven cops tot jugant, i feien dibuixos a terra amb fang de colors.

La curiositat del Quetzal el va fer oblidar les seves pors i vergonyes. Va baixar fins la clariana on els nens jugaven, i es va aturar a observar-los. Els nens no van trigar gaire a adonar-se de la seva presència. Van fer rotllana i el van inspeccionar bocabadats. Mai havien vist un ocell gris. I, més moguts pel joc que per la compassió, van decidir pintar-lo amb el fang de colors amb què jugaven.

Sense entendre massa el que passava, el Quetzal es va deixar fer. Quan els nens van acabar, es va apropar a mirar-se a un toll d'aigua. Gairebé no es va reconèixer. Ja no era un ocell avorrit. Ara tenia plomes de color verd maragda, vermell i blau, que res tenien que envejar les dels seus companys de selva.

Emocionat com mai, el Quetzal va emprendre vol. Volia que tothom sabés que la grisor era ja cosa del passat. Veient que el cel es tapava amb núvols de tormenta, va voler pujar més i més amunt perquè els seus colors lluïssin més encara contra la grisor del cel. I ni tan sols quan va començar a ploure el Quetzal va parar de donar voltes pel cel.

L'ocell es va adonar massa tard que la pluja s'anava mica a mica emportant el fang de colors de les seves ales, de la cua, i del ventre. Quan ja gairebé no n'hi quedava gens es va aturar en mig vol, adonant-se tot d'una que el color havia estat una il·lusió furtiva. A terra, els nens miraven com, a poc a poc, el Quetzal s'anava tornant de nou gris i avorrit a mesura que la pluja li prenia el fang de les plomes.

Però quan la darrera gota de pluja es va emportar el color de la darrera ploma del Quetzal, els nens van continuar mirant al cel bocabadats. Seguint el camí que el Quetzal havia descrit pel cel sota la pluja es dibuixava ara un arc de tots colors. Potser Yum Chac, el Deu de la pluja, s'havia posat gelós dels nous colors del Quetzal, i havia decidit quedar-se'ls per adornar el cel després de la tormenta. Fós com fós, Ocell i nens van observar l'arc de colors fins que es va esvair amb els l'escalfor del sol. Entusiasmats amb l'espectacle que ocell i pluja havien improvisat, els nens Maya van tornar a pintar les plomes del Quetzal amb el fang de colors, abans de dir-li adeu. El Quetzal, orgullós del seu nou plomall, va tornar a la selva a retrobar-se amb els altres ocells.

Diuen que, des d'aleshores, el Quetzal ja mai més a estat un ocell avorrit. Tothom el té com l'au més elegant dels boscos de Mèxic. El més estrany del Quetzal, però, és que cada vegada que hi ha tormenta se'l veu volar cel amunt, descrivint un arc d'Est a Oest, mentre la resta d'ocells s'amaguen sota les fulles. En acabar de ploure, tot just quan surt el sol, als cels de Mèxic apareix un arc de colors seguint el camí que ha fet l'ocell.

Els animals de la selva es pregunten també com és que Quetzal desapareix després de les tormentes. El puma que assegura que l'ha vist, diu que després de cada tronada córre a visitar els nens Maya, on juga amb ells amb fang de colors abans de tornar a la selva.