El que no.

El despertador sona a les 7. No em llevo. El despertador torna a sonar a les 7:05. Tampoc em llevo. El despertador continua sonant a les 7:10, 7:15, 7:20, 7:25... I no em llevo.

I què?

Avui tampoc aniré a córrer i no faré exercici abans d'anar a treballar com em vaig proposar que faria des d'avui. No em llevo a una hora que em permeti esmorzar amb calma, dutxar-me amb tranquil·litat, fer-me una palla amb parsimònia ni mirar les notícies amb deteniment. Per tant, no em vesteixo amb la previsió necessària i no em poso les sabates de pluja ni agafo l'impermeable ni el paraigua i quan arribo al carrer no em ve de gust tornar a pujar per equipar-me com requereix la situació i, per descomptat, no arribo sec a la parada de l'autobús si no, més aviat, ben xop. Mentre espero el bus no em convenço a mi mateix que he de prendre'm amb calma l'espera i no em faig entendre que per molt nerviós que em posi és evident que no tinc els poders telequinèsics que podrien provocar que l'autobús arribés abans del que és normal portat per la meva força mental. Mentre espero no llegeixo el llibre que hauria d'haver tornat abans d'ahir a la biblioteca ni fullejo la revista que va deixar-me el meu cunyat fa mil anys i que ja m'ha reclamat miol cops. Quan arriba l'autobús no deixo passar les iaies, no saludo al conductor i amb la meva actitud no deixo que pronunciï el "bon dia" que portava penjant de la comissura dels llavis l'únic conductor mínimament agradable de la línia 39. No avanço fins la part del darrere del vehicle per deixar passar les persones que entrin després de mi, no poso el meu aparell d'MP3 a un volum respectuós amb la meva oïda interna, no puc mantenir-me en silenci davant d'un tema de Van Morrison, no puc evitar cantar "The healing game" mentre tot l'autobús em mira, no puc evitar pensar que estic fent el ridícul i no canto més. No torno a obrir la boca en tot el trajecte i no gaudeixo de la resta de la cançó perquè no puc deixar de donar-li voltes al que aquell grapat tan heterogeni d'usuaris del transport públic poden estar pensant de mi. No me n'adono que en realitat no estan pensant en mi i no albiro la possibilitat molt probable que tenen coses molt millors en què pensar. Quan arribo al vestíbul de l'edifici on treballo, no deixo que el conserge enceti una conversa que sempre rebutjo amb un llenguatge corporal més que evident però que ell sempre s'entesta a incitar sense èxit. Després d'esmunyir-me del seu atac no pujo per l'escales fins a l'oficina, que és al primer pis i a l'ascensor no recordo que hi ha una càmera i no faig servir el mocador sinó la punta de l'índex de la meva mà esquerra per treure'm un moc salvatge que no enganxo a un mocador i que tampoc em menjo, valga'm Déu. Però aquest moc té sort, perquè no haurà d'entrar en aquella oficina, jo sí, en canvi, i no em prenc amb alegria la jornada laboral, no recordo que hi ha gent que no té feina i no arriba a final de mes, no m'ho passo bé amb el que faig perquè no estimo el que faig ni tampoc m'ho passo bé amb el que no faig perquè si no ho faig és simplement per mandra de fer-ho i no per una elecció voluntària del que en la meva vida hauria de fer o no fer. No em ve de gust continuar així, però no sento la motivació de no continuar així. No sé què fer. No sé on sóc. No sé qui sóc. No sé del tot perquè, però no sóc feliç.