El què fem al món

En Jonàs es demanava què feia al món. El perquè de la seva existència, que havia de seguir sent existència, perquè no tenia cap intenció de posar-li fi. Per tant s'havia de preguntar què feia al món. No bastava amb viure bé, amb tenir comoditats, amb no tenir gaires angoixes, amb relacionar-se amb el món, calia saber el perquè, la cosa en si, la raó.

En Jonàs pensava que si hagués estat un geni, una persona excepcional, si hagués fet quelcom de monstruós o fora del comú, alguna cosa magnífica o extraordinària, aleshores sabria del cert el que feia al món. Però mentre no ho feia, i no ho havia fet, calia demanar-se perquè hi era en aquest món. S'ho seguia demanant.

Una de les raons més anestèsiques que trobava per tal de donar-se justificació a si mateix es derivava del paràgraf anterior. Ell hi era al món perquè d'altres poguessin fer obres magnífiques i extraordinàries, els ajudava, els recolzava, els hi donava motius i inspiració. I potser ni tan sols directament. Podia ser inspiració de maneres ben indirectes, de primera, segona, tercera o quantes mans es volgués imaginar. Així, en Jonàs podia justificar l'existència de tot al món, fins a la darrera pedra, fins al darrer bri d'herba, fins a la darrera resquícia de realitat per diminuta que fos.

Però, calia doncs preguntar-se perquè hi era el món, en si mateix. Perquè el món mateix no podia justificar-se per la genialitat o la creació dels seus components. El món en si havia de tenir un significat. En Jonàs s'hi perdia. Reflexionava, comparava, estudiava i indagava, sense trobar solució, cap ni una. El món tenia un sentit que se li escapava, i que segurament no eren les obres dels seus habitants.

Aleshores podia desvincular-se de tota obra col·lectiva. Deixar-se de banda, no inspirar absolutament res. No tenia necessitat d'ajudar els altres en els seus projectes, ni de recolzar-los ni d'animar-los. A més a més podia descoratjar-los i ser agre en els seus comentaris. El món sencer tenia un sentit que no podia comprendre, i per aquesta raó les obres puntuals i personals no tenien cap mena de valor en si mateixes, en tant que no es podia demostrar que estiguessin lligades al sentit darrer del món.

Tot i això, en Jonàs seguia demanant-se què feia al món. Saber que el sentit del món li era incomprensible no l'ajudava a entendre el seu sentit al món. I necessitava imperiosament un sentit per a la seva vida. Observava i comprenia que poques coses tenien gaire sentit. Tot el que veia s'embolicava i s'enxarxava de tal manera que era impossible distingir-hi la veritat de la falsedat, o la bondat de la maldat. Aleshores no existien aquests quatre conceptes? El seu sentit del món, uns objectius prefixats i acceptats, potser l'ajudarien a distingir-los. La veritat era allò que ell volia creure segons el seu sistema de valors acceptat i prefixat. La mentida era tot allò que contradeia la veritat. La bondat era fer justícia a la veritat i actuar segons les seves directrius, i la maldat actuar-hi en contra. La cosa era així de simple si es tenia un sentit al món per a un mateix. Però primer calia trobar-ho.

Només se li acudia un sentit. El de les obres i les transcendències. La paternitat i la genialitat. Deixar petjada o ensenyar alguna cosa, projectar-se més enllà de la mort per esdevenir d'alguna manera immortal, prolongar-se en el temps per mitjà de la perpetuació, de la nissaga i la descendència o de la transmissió d'idees noves o invencions útils.

Així doncs en Jonàs arribava a la conclusió que el que havia de fer al món era fer-lo funcionar, que seguís pel mateix camí per on havia vingut, deixar-ho millor que com ho havia trobat, ni que fos amb un granet de sorra insignificant. En Jonàs però no les tenia totes. D'alguna manera intuïa que el continuisme no era del tot positiu. Que en alguns aspectes calia no pas progressar sinó retrocedir. L'objectiu del món potser era arribar a un equilibri, o a una destrucció total.

Per en Jonàs l'home era un ésser estrany en mig de tantes galàxies i nebuloses, tants astres en formació. L'espai infinit i infinitament buit era contradictori amb el mateix home, i amb bona part dels seus ideals, i dels romanents d'aquests ideals que un cop rebatuts i enderrocats havien subsistit en formes no manifestes, latents i amagades però perfectament vigents. La immensitat de l'espai buit i l'inhabitable ambient dels seus planetes i estrelles era un atac a la solidesa de les coses mundanes i a la mateixa realitat terrestre.

En Jonàs pensava aleshores que l'objectiu de l'home havia de ser expandir-se per l'espai, conquerir-lo, trepitjar-lo. Un cop coneguda la seva dimensió, trobar la manera d'arribar a aquesta dimensió. Aleshores en Jonàs s'adonava de com n'era de fràgil, de vulnerable i d'incapaç. Ni a la mateixa terra no podria viure sense ajudes en algunes parts, que dir de l'espai. L'home vivia al seu entendre en un espai bidimensional aliè a la resta de l'univers. Fora d'aquest espai es mostrava incapaç i maldestre.

Però, en Jonàs no volia limitar-se al sentit de la humanitat. Sabia que hi havia una diferència fonamental entre el seu sentit particular i el del conjunt dels humans. Sabia que no podia reduir absolutament el sentit de la seva vida al del conjunt de la gent. En Jonàs necessitava una veritat particular, seva exclusivament, una veritat que el distingís. Tornava a la genialitat i a la procreació. Perquè crear una persona és crear alguna cosa diferent, ho diu la genètica. I crear una personalitat única també ho és. Qualsevol de les dues opcions és reivindicar-se un mateix. Reivindicar la diferència que un hom constitueix, per sobre dels intents allisadors de les generalitzacions i les categoritzacions.

Fugir de la massa, sentir-se personal i únic, sentir-se diferent, fer coses diferents, anar contracorrent. Aquest podia ser un sentit i un què fer al món. Si no fos perquè de cap de les maneres no tenia garantit que ho pogués fer del tot satisfactòriament. En efecte, és moda anar contra la moda. Tothom és diferent d'entrada, tothom únic. Aleshores resulta impossible de saber si hom és diferent realment o és diferent de la mateixa manera que qualsevol altre. De fet l'explotació de l'originalitat i la diferència la percebia en Jonàs en les coses més prosaiques i mercantils. Inclús pertànyer a una elit segregada, per bé que formada per multituds, era venut per sistema, i en Jonàs intuïa que l'originalitat no la podia comprar amb diners, ni la podia aprendre o copiar, ni podia trobar-la per atzar.

Però, al capdavall no era tan important ser original. En Jonàs s'havia estat demanant des del començament sobre el què feia al món. Diferenciar-se era només una opció. Potser passar del tot desapercebut, ser normal en tots els aspectes, indistingible de qualsevol altre, tornar-se gris i sense esclat, sense fúries ni estridències, mantenir-se privat, a part, desvinculat de qualsevol tendència, i subsistir només amb l'esperança de no patir gaire abans que no li arribés una mort sobtada i dolça era tot el que podia i devia esperar.

En Jonàs s'adonava que passa per perfectament corrent no era tasca gens fàcil. Ignorar les ànsies de destacar, els anhels de ser protagonista, dir que no a les oportunitats de sobresortir, ocupar un lloc entremig o baix dins una gran organització, sense rampells de personalitat, sense assertivitat i sense reivindicacions, amb un conformisme absolut amb tot el que l'esdevingués. Aquest era potser un començament per trobar-li un perquè al què feia al món. Era al món perquè hi era, i en un futur ja no hi seria, i la seva existència entre aquests dos moments cabdals, l'ara i la fi de l'ara, havia de transitar-la evitant disgustos i feines pesades.

Perquè de la mateixa manera que ignorava perquè havia d'ignorar el sentit del món, o perquè hi era el món, tampoc no podia saber del cert perquè hi era ell al món, atès que la seva creació era anterior a ell mateix, i ell mateix no podia tenir consciència total de cadascuna de les seves parts, en tant que cap intel·ligència no es pot comprendre a si mateixa fins a les darreres conseqüències.

Aleshores en Jonàs no tenia necessitat de saber el què feia al món. No en tant que no l'afectés a la seva vida quotidiana. Però llavors l'atacava la pregunta. Què hi feia al món? No donar-li resposta no l'eliminava, seguia existint, i en algun moment o altre tornaria insidiosa a fer-lo cavil·lar.

Potser la qüestió reia en demanar-se què era el què no feia al món. Absurdo reductio. Tot allò que no feia perquè no ho volia fer era el que el definia en tant que el que sí que feia li era més difícil de percebre o de controlar, o de ser-ne conscient. Així del què no feia n'era perfectament conscient i no li costava gens ni mica a la seva ment d'apercebre's. D'aquí venia al parer d'en Jonàs molta de l'autoafirmació de les persones que l'envoltaven. Es fixava tothom en el què no feien. I ho tatxaven i ho declaraven. Per tant el que feia en Jonàs era la negació del què no feia?

De cap de les maneres. La pregunta quant a què feia al món havia de tenir una resposta positiva de totes totes, no podia reduir-ho tot plegat a una doble negació. I tanmateix no encertava a trobar la resposta. Finalment es fatigava. No tenia ganes de seguir pensant en què feia al món. Els problemes insolubles se li feien indigestos, i els abandonava avorrit.

L'avorriment era l'antídot perfecte contra les ganes de pensar. Deixar-se endur per les seves dolçors era calmant i benfactor. En un altre moment intentaria discernir quin era el sentit de la seva vida. Però les paraules seguien sent-hi, i les podia combinar, i la pregunta podia tornar a atacar.

Ni l'afirmació d'ell mateix, ni la perpetuació del món, ni posar el seu granet de sorra en algun gran projecte, ni la doble negació no eren pas respostes vàlides a al pregunta de què feia ell al món. Tampoc no ho era concloure que no hi havia resposta i que de totes maneres no la necessitava per continuar al
món, sent-hi efectivament, per bé que sense saber perquè. En Jonàs sentia que d'alguna manera tenia la resposta al seu interior. Ell era el supervisor primer de les seves funcions vitals. Assegurar-se que la vida continués al seu cos, en tant que ment pensant, de l'única que tenia consciència, era un sentit per a ell mateix. Ocupar-se dels altres, els qui estiguessin menys capacitats que ell, també era un sentit. Provar de fer com tothom, passar desapercebut, ser invisible, era un tercer sentit. Tres sentits i cap dels tres no era del tot satisfactori. En Jonàs temia les il·luminacions. Les persones esclarides que havien trobat un sentit al món, i el volien transmetre. El què feia al món era aleshores era ser-hi sense sentir l'angoixa de no saber perquè.

En Jonàs, després d'aquestes pensamentades sortia a fer un vol pels encontorns de casa seva. Trobava que la major part de la gent sabia exactament el que estava fent en aquell moment. Sabien el què feien al món ara. I temien amb respecte el que deixarien de fer al món en el no-ara, però sense donar-li gaires voltes. Al capdavall allò més immediat i manipulable, i més agradable pel cervell és el que està passant ara mateix. El que tenim al davant, això ens evita haver d'imaginar.

En Jonàs però prou s'adonava que no fer cap concessió a la imaginació i viure en el present sistemàticament resultava quelcom dificultós i a l'abast de poquíssima gent, si és que n'hi havia veritablement. L'ideal podia ser viure ara i aquí, el present més absolut. Però la realitat era ben diferent, perquè d'una manera o d'una altra el present no era tan a l'abast com semblava, i fins i tot en Jonàs s'adonava que tenia més a prop el present quan ja era passat que quan estava passant. Per tot plegat considerava que el què feia al món era existir indubtablement, i imaginar i fer ús del seu pensament secundàriament. Qualsevol somni era més real que l'ara i aquí, qualsevol doctrina o sistema efectiu i real eren contradits per mil-i-un petits detalls, somiar per damunt de tot, imaginar i fantasiejar, fugir de la realitat, endinsar-se en si mateix i perdre de vista els fets era el què feia al món, perquè era el què feia més sovint i amb més passió.