El què existeix

Existeixen menys coses que no pas ens pensem. Així de crua era la realitat a peu de xafogor quan la calor cremava. Eren els temps de la tranquil·litat, d'observar les reaccions dels éssers vius i morts, morts si alguna vegada havien estat vius. Era el moment de reflexionar en les coses profundes, de fer-se les preguntes. El pensador ho sabia, i ho feia, sense miraments.

Per tant, considerava que les coses existents eren una minoria i que les falses creences les ofegaven, que no hi havia manera de desfer-se de les quimeres del pensament, que eren les que l'atabalaven, les coses que volia treure's del cap per llençar-les-gitar-les al damunt d'un munt i poder-les oblidar totes de cop, d'una revolada, amb un gest de menyspreu.

La probresa lingüística, la indefinició idiomàtica, era un tema apressant. Havia de considerar tots els factors, totes les incògnites de la complicada equació, per arribar a conclusions definitives, que poguessin esbossar la solució, deixar-la indiquada, com un exigu teorema sense potes que camina arrossegant-se, així se sentia ell, la solitud de la veritat absoluta.

La sentia a dins del seu cos, a dins de les seves venes, per on corrien substàncies poc recomanables. Era la solució al problema lingüístic, a les diatribes idiomàtiques enques trobava tot sovint. Era la fugida cap endavant que assajava amb poc encert, perquè endavant trobava l'obstacle, l'obtusitat, la manca de referents, la indefinició, el desconcert.

De les coses existents podia dir ben poca cosa, només algunes paraules malformades, extirpades del seu interior convuls, era'l que anomenava la condició del seu pensament, erràtic, sense fitó, aparentment correcte però sense la consideració d'idea tangible que podia precedir un raonament elaborat. El seu pensament era neurofacturat, idees inconnexes, barrejades.

Podia plantejar-se quin era l'objectiu de la seva existència, perquè les coses havien arribat fins a on eren, i quines alternatives tenia per tal de refer-se de l'ensurt de copsar les vivències intenses, les que havia tingut, temps ençà, i que recordava esfereït, sense poder'ls-hi trobar un sentit definitori, una conseqüència, un producte, una collita per al seu conreu.

El desordre el destorbava, alhora li donava la vida. Era una contradicció necessària. I la no existència planava per damunt de les seves idees. El seu pensament no existia, cogito, ergo non sum, la passió per les coses, per les concreteses, per fer de tot un objectiu i un projecte, per considerar-se a si mateix com una obra perfecta, com una memòria de si mateix.

Aquestes turbulentes idees el turmentaven, el feien ser la meitat de persona del que podria ser, just la meitat, menys una mica. Idees quel trasbalsaven, quel col·locaven en situació de pidolar amistats i afectes, quel desfeien per dins. La glacera que havia tingut es feia líquida, en mig d'un dolor intens, pensant en els moments en que havia fallat als altres.

Però li havien fallat més a ell. Tenia queixes oportunes per a tothom, el seu pensament les generava com qui fa bufandes, de mides diferents, adaptades a la persones, adients, però repetitives, construïdes a través d'uns moviments prefixats, sense un aire erràtic que les justifiqués, sense gaire informació. Quina informació pot tenir una bufanda?

Però aquestes no eren les preguntes al voltant de l'existència que es feia, la seva i la de les altres coses del món, eren preguntes d'una profunditat que feia patir, que feien fins i tot pensar. I la conclusió era la impossibilitat, la manca de consistència, la creença molt més enllà del fet, la certesa que es basa només en algunes experiències, una certesa inexacta.

La manca de confiança a l'hora de fer les afirmacions més categòriques li semblava una prova de la poca reflexió de les persones responsables, dels que remenen les cireres, dels que creuen que el món pot ser una sola cosa, que pot haver-hi quelcom més enllà de la suma d'individualitats. Totes aquestes persones no parlaven res dels fonamentals, els que ell tractava.

Li agradava el mot, perquè expressava un matís constructiu. Fonamental en el sentit de fonament, de receptor de les càrregues d'altres conceptes, de matriu inspiradora de les idees. Els fonaments de l'edifici del pensament, tantes persones saberudes posant maons un a sobre de l'altre, o afegint el fang barrejat amb la seva saliva, la que ruixaven en parlar.

Com un aspersor damunt la gespa ignorant. Explicant els ets i uts de tal o qual disciplina, informant els altres de les coses que podien pensar i de les que no, tutelant les ments simples. Aquestes persones no eren conscients de la seva inexistència, de la seva manca de contingut, del seu futur definitiu, de l'aturada de la seva evolució cultural, de la repetició per oblit.

Aquestes coses no eren de l'interès dels garlaires, de metàfora llancívola, de mot fendible, de la comparació ígnia, persones sense profunditats, de fons assolible, per on es pot caminar mirant-se els peus, d'aigües clares, i de pensaments organitzats. Persones normals en funcions atípiques, ignorants de la inexistència de molt dels que els envoltava.

El pensador s'adonava de l'enfonsament dels seus encontorns, de la seva rodalia, del seu naufragi, que no podia ser altre quel naufragi del món que compartia amb els altres. Una sotsobra punyent. El seus sentiments eren la ira, la impotència i la rancúnia, no tenia d'altres per una societat corcada per idees d'execel·lència, basada en conceptes erronis.

Ell en tenia els certs. Ningú altre no volia escoltar-li. No volien saber en que s'equivocaven, no volien redreçar la seva conducta inadequada, no volien. Ni podien de ben segur, la seva riquesa verbal els ho impedia. Això no obstant, el pensador volia empènyer en la seva direcció, convençut que estava fent una bona obra, i deixant un llegat en algunes notes disperses.

Anotacions de pensaments rumiats en els seus dos estómacs, sentits per la sensibilitat i raonats per la raó, pensaments amb valor, diferenciats, no equiparables a qualsevol cosa. Perquè no hi ha el talent perquè sí, ni totes les coses eren iguals per a ell. Tenia en gran estima el seu enfonsament, el seu ofec, que li provocava la vida. Volia salvar-se, però no a qualsevol preu.

I seguir amb el mateix, fos com fos, un objectiu digne del seu entossudiment. Podia fer-se amb les regnes del seu pensament, transformar-lo en un cos doctrinari ben fonamentat, fer de totes les seves arbitrarietats excepcions irrellevants d'una teoria formal, superior en forma, que pogués resumir tantes coses, fer de si mateix un exemple.

Volia amb poca força assolir aquest objectiu, perquè sabia que la doctrina estava equivocada, que la teoria encerclava un espai infinit, que la concreció no podia competir amb la variabilitat inclassificable. S'estimava més seguir com estava, amb la seva feblesa interior, amb la lletjor de les seves parets esquitxades de líquids orgànics, i de merdes de tota mena.

Li plaia considerar-se a si mateix com una singularitat. Com el producte extraordinari d'una combinació joiosa de factors sense rellevància particular per si mateixos. Ell era la construcció lenta i parsimoniosa d'un fet diferenciat, que el feia sentir-se cofoi de totes les seves follies. Content de tenir el privilegi de pensar absurdament, i de trobar els espais netament il·lògics.

No era un ximple. Però d'altres ho havien pensat d'ell, no coneixien l'explosió de continuïtats que hostatjava dins els entrevins del seu cor retorçat, forçat per tensions doloroses, ferit per talls esmolats al moment, visquent en la contradicció aparent i pregona alhora. Un estat d'indefinició vital quel caracteritzava, de no saber quan aturar-se, ni que esperaven els altres de la seva conducta.

L'existència de les coses com a problema el fascinava. No podia creure res del que li explicaven, considerava que li estaven aixecant la camisa. No creia les notícies ni les efemèrides, ni les obres dels grans pensadors. Les seves parts lligades com un tall rodó no eren un ésser, no constituïen un ens, no eren un aglutini, no tenien cos, no tenien control.

Només eren parts d'un tot inexistent, només funcions autònomes delegades fins a la més petita existència, sense que hi pogués existir sòlidament, amb autocomprensió, una unitat indivisible. Només les parts barallant-se, o agermanant-se, les seves parts eren un destorb, del que s'havia d'alliberar, per retrobar-se amb si mateix, d'alguna manera que ignorava.

La seva cerca era infructuosa. No tenia els elements per deslliurar-se dels dubtes, de la sensació viva d'excloure sempre en totes les seves resolucions, de tallar els serrells matusserament, sense considerar la informació que contenien, de revolucionar-se amb entusiasmes que després acabaven en no-res, de considerar-se a si mateix com una excepcionalitat, que no la era.

El llargues caminades havia après a no valorar-se excessivament, a tenir-se sempre en un segon pla, a conviure amb les seves idees errònies en harmonia, ben avenint-se amb totes les seves singularitats, sense amoïnar-se pel seu futur o la seva posició, concentrar integrament en donar sortida als seus impulsos interiors, a fer que les seves paraules no se li podrissin a dins.

Havia d'airejar-se constantment, per evitar les pudors, i netejar-se a fons, amb detergent cerebral, per tenir les neurones lluents, i poder parir conceptes reeixits, i poder-los explicar als altres en formes belles, en formes poètiques, en una barreja de misticisme i clarividència. Havia de comunicar la seva puntualitat amb urgència.

I els altres, ignorant-lo, sense posicionar-se amb claredat, sense voler mullar-se el cul, volent obtenir les coses més preuades, sense esforç, pensant que els seus esforços passats els podien rendir algun rèdit. Equivocats per la vida, pensant que mereixien el respecte, per les seves obres passades, per haver construït, pensant que s'havien guanyat ves-a-saber-què.

Els
altres amb la seva cara de ves-a-saber-què, volent imposar-se per mitjà del poder, del que tenen acúmul estanc, del que poden disposar dosificadament, el poder de menysprear, per mitjà de valors o papers timbrats, de segells imposadors, demostratius de l'obcecació en pertànyer a un món empetitit, sense aire ni aigua, on el dolor es multiplica.

El pensador volia saber de la seva existència, de la dels altres i la de totes les coses, les que es poden pensar i les que no. El sentit últim de les seves reflexions era dirimir en aquesta espinosa qüestió, i donar una resolució quasi definitiva. Tenia a les seves mans l'oportunitat de tallar de soca-rel les especulacions, i d'enviar al patíbul els agosarats. Aquesta oportunitat no la podia deixar escapar, sense llàgrimes als ulls, havia de fer quelcom per tal d'encimar-se i olorar la frescor, d'escapar, de ferir les carns, amb idees ferotges, d'aspecte punyent.