El quarter general

Al front oest es concentraven totes les activitats militars de la zona de manera que allà hi havia situat l'alt comandament el seu quarter. Les bombes i trets de metralladora sonaven relativament aprop i tot i això allà seguien els generals i caps de divisió que decidien les marxes dels soldats i les operacions d'atac o de defensa que calia encetar. Al mig de la taula del despatx de general en cap de totes les formacions hi havia un plànol topogràfic força detallat de la zona en conflicte i a sobre tot un seguit de figuretes de metall que simbolitzaven les posicions i dotacions de les diferents forces de les que disposaven. Tots els generals es miraven sorruts la distribució dels ninos de metall pintats a sobre amb pintures que havien estat confiscat d'una empresa de joguines i que servien per a la representació de les batalles a tots els fronts del bàndol corresponent a aquell estat major, es clar. Amb el ben entès que la representació a sobre del plànol era prou acurada el general en cap explicava les seves pensades relatives a les ordres que havien d'arribar l'endemà al front i de les conseqüències que les diferents accions per activa o per passiva, endegades per ells mateixos o per l'enemic podien tenir si acabaven per materialitzar-se. Calculaven a ull i d'una manera tan barroera que es podia dir que fregava el mal gust el nombre de baixes esperades per a cada acció i les carretades de ferits i occits que s'haurien d'arrossegar en mig de les muntanyes i planes per on transitava la difusa línia del front. Pels morts no hi havia cap problema en principi doncs si no era possible de recuperar els seus cossos aquests es podien deixar sense cap problema allà on hi eren esperant que l'altre bàndol que era qui els feia recular a corre-cuita s'encarregués de donar cristiana sepultura a tots els dissortats que havien caigut en combat. El problema eren els ferits que s'havien de posar sans i estalvis de totes totes doncs en cas que caiguessin en mans enemigues passaven a ser presoners i tot i que quedava garantit que tindrien una atenció sanitària com cal doncs encara al llarg de la guerra no s'havien donat casos de desatenció de ferits per part de cap bàndol, el cert es que s'haurien de sotmetre a durs interrogatoris i cabia la possibilitat que donguessin informacions d'utilitat a l'enemic sobre l'organització i els emplaçaments claus del propi bàndol.
Tot això ho rumiaven els generals a la seva sala de reunions degudament il·luminada i amb uns cafès fumejants a la mà mentre assenyalaven amb els seus dits els punts del mapa. Els soldats mentrestant sofrien les crueses de la batalla atrinxerats darrera unes roques o en mig del fullam d'un arbre espès o potser corrent a tota velocitat en mig del brunzit de les bales pels boscos esquivant els arbres i trencant branques amb la cara sense tenir temps de poder-les vorejar com caldria. Als diferents punts del front la sort dels soldats era diversa segons el lloc. En alguns els soldats d'uniforme blau arraconaven els verds fosc que fugien com podien per bé que disparant trets amb els seus fusells cap endarrere alhora que corrien. Els altres estaven del tot bloquejats cadascú a la seva posició disparant contra els enemics llunyans sense recular però sense poder tampoc avançar. Els tercers verament reculaven escandalosament superats en nombre i en arrogància pels verd-foscos que els insultaven i llençaven fins a pedres en veure'ls fugir covardament. Tanmateix les situacions canviaven sovint de color. Els que havien reculat recobraven el bleix i amb les armes carregades i la moral recuperada es llençaven a una nova envestida dels dolents que eren els de l'altre bàndol, els traïdors i malfactors que volien envair les terres que no eren seves amb males arts i fins i tot mala educació. Certament la educació té poc a veure amb una guerra però en l'enfebrit magí dels soldats aquesta mena d'argumentacions delirants fruit de la gana i el cansament eren habituals fins a l'extrem. De l'exèrcit enemic es deien tota mena de salvatjades i se'ls hi adjudicaven atrocitats innombrables que mai no havien comés. Els tenien per uns salvatges que no respectaven cap norma moral i que es menjaven els cadàvers després d'haver-los bullit o brasejat i dels generals que esmorzaven els ulls dels morts enemics en recipients per a ous durs i d'altres bestieses que mai no havien esdevingut. No es que vulgui treure ferro amb això a les immoralitats que es cometen en qualsevol guerra i també en aquella. Realment l'acarnissament de tots dos bàndols era èpic i es podien veure al camp de batalla escenes sanguinàries que posarien els pels de punta a qualsevol que no hi estigués avesat pels dies i mesos de lluita en mig dels camps. De fet algun dels soldats més inexperts que era la primera volta que entraven en combat no era gens inhabitual que tinguessin veritables problemes amb el seu cos, començant per les diarrees i incontinències de tota mena fins als vòmits i fugides histèriques en direcció contrària a d'on venien els trets.
De fet alguns es plantejaven en un sol moment que hi havien anat a fer allà i quines eren les raons per les que s'havia allistat com a combatent amb tanta alegria i sentiment d'heroïcitat. Tot el valor que sentien tenir a la ciutat o al seu poble en afegir-se a les llistes de noves incorporacions els hi fugia després d'uns quants dies sense dormir ni descansar, malvisquent amb poc menjar i gens d'aigua potable. En arribar els primers trets de canó i les primers explosions properes els nouvinguts començaven a tenir a sobre tots els mals i quan ja els primers trets fregaven la seva formació i queien a terra amb els sessos rebentats les primeres víctimes de l'intercanvi de plom, no eren pocs els que cames ajudeu-me abandonaven covardament el front directe i anaven a aixoplugar-se de l'allau de projectils darrera una casa o unes pedres o el que fos que fos ben cobert i sense escletxes. Així havien passat tots els soldats els seus primers dies de combat i per tant els més experimentats eren tolerants fins a cert punt amb aquestes actituds, malgrat que quan la intensitat de les bales es reduïa els anaven a cercar i els obligaven de grat o no a que tornessin a les seves posicions.
Mentre tot això passava, al quarter general els generals feien un descans de les seves discussions. El que feien eren dispersar-se cadascú a una banda de la cova de ciment que havien construït amb diversos nivells de soterranis. Anaven alguns a les seves habitacions. Un cop allà examinaven vells llibres d'estratègia militar o bé treien l'ampolla de conyac i una copeta i l'emplenaven pausadament gaudint al màxim de tots els detalls de la cerimònia de la beguda. Un cop vessada de l'ampolla a la copa el conyac anava a parar a petits glops cap al païdor del general que entrava progressivament en un estat de felicitat i bon humor quasi eufòric que el posava a to per un altre cop enfrontar-se a les dures disquisicions del comandament militar. No era estrany que les guerres duressin tant i que hi hagués tantes baixes injustificades doncs l'estat d'embriaguesa dels generals era remarcable i això d'alguna manera havia d'afectar en les seves crítiques decisions. Alguns altres generals s'estimaven més d'anar a la sala d'esbarjo on hi havia la taula de billar i tapets disposats per tal de jugar a les cartes. Es feien unes partides de botifarra que es perllongaven fins a altes hores de la nit i a les que es jugaven els quartos personals i els destinats a les seves divisions. El fet era que quan no estaven discutint al voltant de les estratègies esbojarrades que haurien de dur a terme els seus soldats el cas es que l'únic que feien era perdre el temps miserablement mentre d'altres es mataven per ells. Passat el temps del descans que en principi era destinat per a arreplegar informes i per a meditar al voltant de les millors opcions de combatre l'enemic, tornaven a ser tots reunits a la sala principal davant del mapa topogràfic i els ninots de metall rovellat que servien a tall de soldats, i estols de tancs, màquines aeromotrius i ginys navegadors que servien a la guerra moderna com a eines de destrucció i conquesta. Aplegats envoltant la taula discutien els plans mentre s'allargassaven els bigotis amb els dits index i gros de la mà i feien amb el cap gesticulacions d'aprovació o disgust que eren del tot ignorades pel comandant en cap de totes les forces que la sola cosa que feia era explicar els seus pensaments estrictament personals esperant l'aprovació sense condicions de la resta de generals encarregats de les planificacions. Com que això no passava sovint ans al contrari, els altres generals, un cop el general en cap havia finalitzat la seva peroració, encetaven les seves respectives omplint el pla clar i ben presentat del cap amb una munió de dubtes i contradiccions que no venien al cas segons el parer es clar del propi general en cap que posava al seu visatge l'expressió més evident i semiòtica de disgust i disconformitat amb l'allau de crítiques rebudes. I al final el cap dels generals acabava per emprenyar-se i començava a donar ordres que no podien ser rebutjades per a gran disgust dels altres comandaments que aspiraven a poder influir en la decisió final de les ordres.
Dins els tancs els conductors i fusellers esperaven aquestes ordres per saber quins moviments dins de l'enorme taulell d'escacs que era el front havien de fer amb total exactitud. Una fallada a la ubicació de la destinació correcta els podia dur a caure per un espadat o bé a ser víctimes del bombardeig de l'aviació per error si entraven dins de les files enemigues amb els tancs abans que el comandament i els observadors que seleccionaven els blancs no poguessin adonar-se de la situació de perill. A dins del tanc el soroll era considerable doncs calia afegir al motor de gasoil que ja feia prou fressa per si mateix el xerricar de les rodes dentades que fregaven continuadament contra la cadena de metalls entrellaçats que operava a tall de rodes.
Com que no sempre s'aplicava al mecanisme les dosis d'oli necessàries molt sovint tot el conjunt grinyolava estridentment, especialment quan es girava la plataforma a sobre la que anava el canó i el fuseller que emetia un só agut com de gat al que se'l trepitja la cua que posava dels nervis a tothom dins i fora dels tancs. Per fortuna al cap de pocs dies d'anar dins el tanc els soldats ja s'havien acostumat al bruit eixordador que emetia el conjunt i fins i tot cantaven i escoltaven música per la ràdio de dins de la cadena estant. Més soroll encara hi havia quan els tancs havien de disparar els projectils explosius pel canó d'acer que tenien adherit a la plataforma rotatòria. Aleshores s'havien de tapar les orelles amb una mena d'auriculars que els evitaven de sentir la detonació de la pólvora dins el cilindre inferior del canó. Dins del tanc podien arribar a portar fins a una cinquantena de bales de manera que en un dia de batalla podien arribar a fer força escàndol.
La patuleia entrava als pobles aixecant els recels dels veïns que havien vist com les seves plàcides vides passaven de la tranquil·litat dels llocs campestres al daltabaix de ser en mig del front de manera que tots els paisans es ficaven dins de les seves cases i tancaven amb pany i forrellat les portes i finestres amb l'esperança de que la seva presència passés del tot desapercebuda per a les corrues de soldats pollosos i bruts que feien una pudor que ni les vaques i que podia sentir-se centenars de metres enllà. Es clar que els de les viles procuraven ajudar com podien els defensors de les seves terres cedint-los estables i pallers per tal de passar la nit i donant-los pa per a menjar i unes ampolles de vi ranci. Qui menys qui més donava alguna cosa als soldats però sempre d'una manera organitzada i administrant les provisions pel que pogués perllongar-se la guerra, la finalització de la qual no restava encara gens clara. Els soldats agraïen les ajudes que venien a sumar-se al ranxo que els hi proporcionava la intendència del front i que consistia normalment en uns guisofis immenjables que s'empassaven els soldats d'esma i que més d'una vegada els hi feien venir mal de ventre, que venia a afegir-se a tota la resta de mals que arrossegaven. Sense perdre de vista el seu fusell anaven enfonsant la cullera al plat de fusta i s'enduien a la boca el brou i les peces de carn o de verdura triturada que hi havien i que eren el resultat d'una composició de molts ingredients des de les viandes i embotits que arreplegaven de la gent del poble fins a veritables rapinyes fetes als camps de les rodalies on aplegaven a les seves mans tota mena de verdures i altres productes del camp. Si pel camí es trobaven amb algun animal salvatge, escassos per altra banda donada la duració de la guerra, el cuiner l'afegia igualment a la caldera així com els cavalls morts i fins a les rates. El resultat era una mena de sopa amb trossos de carn que calia menjar-se tapant-se el nas per a no notar el veritable sabor. De totes maneres i donada la situació dels soldats aquesta mena d'àpats eren agraïts doncs en meitat de la batalla si que no hi havia res per a menjar tret del pa florit que duien als sarrons i ocasionalment algun conill al que poguessin donar cacera. No era gens infreqüent també que mengessin gossos quan la gana apretava de valent i el grup de soldats es trobava encerclat per l'enemic durant dies sense que els hi poguessin arribar les provisions ni trobessin una via d'escapament en mig de les línies enemigues.
Aquesta situació d'encerclament era dramàtica i els lluitadors es trobaven sovint ficats en aquesta mena de paranys per a ratolins que eren els avenços i retrocessos de les línies del front. Quan hi havia un canvi en el desenvolupament dels combats alguns dels soldats més agosarats es trobaven tot d'una que havien avançat massa per davant de les pròpies línies i de sobte havien d'anar a cercar recer a una cova o a un clotaral on s'amagaven i com que el front enemic havia ultrapassat la seva posició no tenien altre remei que esperar dies i dies fins que el front els tornés a creuar en una embranzida de conquesta de les seves tropes amigues o bé ser capturats finalment i conduïts a algun dels camps de presoners on els esperaven els temuts interrogatoris. L'exercit enemic tenia fama de no ser gaire escrupolós amb les convencions internacionals de manera que la captura era observada amb paüra per part dels soldats. Al cap i a la fi els altres eren uns mercenaris envaint un país que no era el seu i als que ni els anava ni els venia el que pogués passar en aquelles terres tan estimades per altra banda pels soldats del bàndol defensor. En realitat la guerra no avançava gens ni mica dons encara que es produïen variacions en les línies frontereres resultat de les diferents batalles el cert era que des que els envaïts havien començat a reaccionar les conquestes i pèrdues de territori es donaven als dos bàndols de manera que tot quedava perfectament equilibrat. Tothom esperava doncs que la guerra durés mesos o fins i tot anys i que el resultat final fos un altre armistici com el que hi havia hagut feia unes dècades a l'anterior invasió, rebutjada igualment pels del país.
Qui millor podia saber de tot això eren els generals reunits a l'estat major. Bufaven i rebufaven llegint els darrers telegrames enviats des del front amb les notícies esperançadores i decebedores d'una banda i una altra. Les bones notícies que venien d'un costat quedaven matisades per les petites desfetes d'una altra banda on la batalla havia estat perduda. Ràpidament els generals mobilitzaven tota la tropa de manera que els soldats guanyadors anaven a cobrir l'espai obert a la banda dels perdedors i així feien parar bojos els comandaments de camp que havien de fer llargues caminades amb els seus soldats o bé tajectes accidentats amb camions atapeïts de soldats, caporals i tinents que renegant entre dents es dirigien cap a la nova ubicació dels combats maleint els generals i les seves ordres. Mentre això passava alguna figureta al taulell d'escacs que era el mapa topogràfic canviava de lloc i algun altre era abatut producte de la desfeta militar al camp de batalla per part d'un esquadró d'infants o de vehicles blindats. Realment als generals se'ls hi en fumia la sort dels desgraciats dels soldats i comandaments inferiors que eren els que s'hi jugaven la pell als barrancs i caminois coberts de brossa i plantes punxegudes. A ells els interessaven les condicions de les batalles per a poder negociar la pau amb avantatges i el fet de causar a l'enemic el major nombre de baixes possibles sense tenir mai en compte les baixes que es produïen al propi bàndol. Això desesperava els soldats que veien com les ordres els feien ballar com a baldufes i els llançava a operacions inversemblants que es veia de bon començament que no podien acabar sinó en un vessament de sang i que havien d'acatar tant sí com no i llençar-se cap a la seva dissort sense parpellejar. Dissort aquesta que era tant física com emocional doncs en el pitjor dels casos era cert que es podia deixar la pell, emperò la supervivència en aquestes carnisseries no era cap camí de roses i habitualment acostumaven a quedar seqüeles en els soldats que els feien passar a ser uns autèntics neuròtics per la resta de la seva vida. I també pel que feia a la guerra. Alguns es creien veritablement indestructibles, immortals en certa manera perquè havien sobreviscut a un parell de matances sanguinolentes i això els feia pensar que cap bala no profanaria el temple sagrat del seu cos. Res més allunyat de la realitat doncs a diari queien d'aquests temeraris que un cop vista la part més crua de la batalla es creien a redós de les calamitats que esperen amb seguretat el soldat.
De tant en tant es veia arribar a la construcció de ciment del quarter general una filera de soldats que venien a descansar, ferits i amb membres amputats i que com que aquell emplaçament era el més segur geogràficament havia estat triat per tal d'allotjar un hospital de campanya de petites dimensions on anaven a parar tots els que havien quedat inútils per a exercir les tasques de soldat. Al costat de les habitacions soterrades dels generals s'amuntegaven veritables desfets humans que només esperaven poder recuperar una mica les forces i rebre les primeres cures per tal de marxar definitivament a les seves cases, per bé que amb membres amputats o bales incrustades al cervell. Aquest palesament de les desgràcies que tenien com a conseqüència les decisions dels generals i que hagués estovat el cor del mes dur i mancat d'ànima dels criminals, no feia cap efecte a les consciències d'aquests senyors que jugaven amb la vida dels milers de combatents sense parar el més petit esment en les mutilacions terribles i morts de pares de família que podien provocar. El fet era que l'orgull davant l'enemic i les paraules donades i altres bajanades de gent d'honor que els generals tenien entre sí i amb els generals d'altres països i de l'enemic mateix els feien orbs davant de la desgràcia dels seus pobres soldats que es movien com a titelles deixant la vida als boscos i prats preguntant-se en tot moment per que carall servia tot plegat i quin sentit tenia cosir a trets als ciutadans del país veí amb els que la gent del poble sempre havia tingut bones relacions, essent només els dirigents els que hi volien moure brega. Però es clar, els soldats no són els que manen i segurament si les conseqüències que menen les decisions les patissin en primera persona els generals o les seves famílies de ben segur que no les prendrien i que no trigarien gens en posar-se d'acord amb l'enemic per tal de finalitzar la guerra. Aquests eren els pensaments de la majoria de soldats tret d'aquells capitans i tinents tan veterans que ja es creien la guerra i sentien un odi visceral envers l'enemic al que volien veure mort i humiliat de totes totes. Eren aquests comandaments mitgencs els que realment constituïen el motor
de la guerra doncs creien en la batalla tant com els generals i alhora en patien les conseqüències i controlaven de primera mà els soldats que si no haguessin tingut aquest braç de ferro a sobre seu de ben segur que tots haguessin desertat a la primera ocasió. El cas era que la distància que separava l'estat major de l'escalafó més baix dins la cadena de comandament era com un oceà immens per on no es filtrava cap mena d'empatia ni cap sentiment de generositat envers els més desvalguts. Els generals encegats en les seves apassionades discussions on es jugaven com a bens immobles les vides de milers de persones que en depenien no s'adonaven de l'absurd de la seva actitud de bel·ligerància ni de que no feien sinó augmentar les males relacions amb l'enemic i perllongar la durada de la guerra que ja començava a ser llarga i de la que encara s'esperava que es perllongués molt més. Qui sap si abans que un dels dos bàndols enemics guanyés les batalles decisives no passaria que l'empobriment dels dos països fora tan gran que ja cap guerra no poguessin sostenir o que la pèrdua d'efectius humans fes inviable seguint enviant gent al front doncs les ciutat aviat es buidarien de persones i al cap i a la fi sobre algú s'havien d'executar les ordres.