El psicòpata Nandrol

En Nandrol no havia nascut l'ésser terrible que havia d'esdevindre. De ben petit era una criatura adorable, més tard seria psicòpata. No va començar torturant petits animals, ni fent entremaliadures amb gats i gossos. Tot això no l'interessava. Restava embadalit mirant per la finestra, observant les gents que passaven pel carrer, més enllà de la cantonada. Li agradava pensar en totes aquestes ànimes, en les seves vides. Les considerava miserables, negligibles, insubstancials. Tampoc de la seva vida no tenia un gran concepte, una bona idea. Pensava que l'existència era del tot insofrible, que no es podia sostenir per enlloc, que no hi havia manera de fer que hi hagués interès, que les coses eren grises. En el fons envejava els que duien una vida normal, els que no havien de matar per sobreviure, mentalment, els que tenien ideologia. Ell no tenia res de res, només les seves atrocitats, les que havia començat un any enrera, les que li havien donat un sentit a la seva vida. Treure la vida dels altres li en donava a ell. Era un drama.

La policia el cercava sense gaire encert, perquè sabia amagar-se, i triava víctimes casuals. Una de les que més el varen fer fruir, per raons inconegudes encara, va ser la perruquera, assassinada brutalment amb un cable de xarxa i una llima d'ungles. La perruquera, per estalviar-se una bona marrada, tirava de dret per un solar abandonat, on no hi havia mai ningú, ni tan sols ionquis o indigents. La nit de la seva mort no ho hauria d'haver fet, per tal de conservar la vida, perquè l'estava esperant en Nandrol. Qualsevol víctima li era propícia, només havia de ser presa fàcil, res d'homes cepats, ni de joves àgils i escàpols. Millor dones i homes escanyolits, sense capacitat de resistència. Allò no era una lluita entre iguals, només una execució, la consecució del seu ideal d'aberració. Amb els instruments esmentats, el cable de xarxa i la llima d'ungles, se les va manegar per tal d'esquarterar-la, en dinou parts, i de deixar escampades les seves restes, de la noia, per tot el solar, formant un dibuix que volia semblar una formiga. Ell mateix se sentia formiga, es veia com una part insignificant d'un mecanisme formidable, dimensionat, immens, en el que tothom tenia un comés definit. Ell no en tenia claredat en tot això, es veia boirós, a si mateix, una persona poc definible, aliè a tot, aliè a la guerra, aliè al protectorat, als temps de pau, només implicat en la seva malaltissa necessitat. El seu cervell discorria per espais desconeguts, esfereïdors. I en el fons no sentia cap mena de remordiment, la seva consciència no l'emprenyava, li donava total llibertat.

El sentit de la seva vida, el comportament animal, la predació en el seu estat més primitiu. Se sentia un precursor, alhora que un continuador. Tot el que feia ho feia per tal de somoure les consciències, per fer veure que hi havia persones, com ell, desafectes, que no tenien inconvenient en practicar el mal, que per a ell era del tot relatiu. Les seves pràctiques feien venir basques. La pobre noia esquarterada brutalment, amb seny i acarnissament, cruelment, amb patiment, la seva mort havia estat morta, part per desagnació, per multitud de traus. Havia mort en mig de la coïssor de les ferides al seu cos, implorant. Res d'això però no impressionava en Nandrol, que considerava que la vida era un bé d'escassa importància. No pas la cosa més cabdal que hi ha al món, perquè s'ha d'acabar de totes maneres. L'important per a ell era el que es feia amb aquesta vida, i per això volia trencar tots els seus límits, sentir-se espantat de si mateix. Per això havia començat a matar.

La guerra era una excusa perfecta i una ocasió per seguir amb les seves activitats execrables, doncs que desaparegués gent era atribuïble als espies, a les forces repressores del govern, a l'estat d'excepcionalitat. Tot plegat era un terreny adobat per a les seves pràctiques, i en treia profit. Sentir la vida extingir-se li produïa un plaer estrany, incomparable, una fluixesa als membres, una palpitació irregular del cor, emoció, el que no podia tenir amb les altres coses. De vegades es masturbava després de cometre un dels seus assassinats, les restes de semen a sobre del cadàver o d'alguna de les seves parts escandalitzaven la policia, que es delia per posar-li la grapa a sobre. De ben segur que li esperaven més de dues pallisses a la comissaria. Era evident que ningú no el podia comprendre, potser altres pervertits com ell, els que sentien les seves mateixes inclinacions, però no pas els policies. Aquests no. Només el podien perseguir, i mentrestant ell podia gaudir del seus plaer amb tranquil·litat, perquè deixava poques pistes, i de primer antuvi ningú no va adonar-se de la integralitat dels seus actes, de manera que atribuïen les morts a successos i actors dissociats. La imaginació que hi posava era remarcable.

El seu interior bullia en sentiments, de tant en tant, notava com li pujaven de diferents parts del cos, per concentrar-se el flux en el seu cap. Aquests moments eren els pitjors, els rebutjava de pla, perquè li recordaven la seva humanitat, la que mai no havia tingut. Era una experiència de dolor, lletja, per oblidar, en que les seves parts interiors tensionades exercien sobre si una pressió intensa, de la que no es podia deslliurar. Els moments de pànic però no eren el més freqüent en la seva existència. El que sovintejava era el record de les seves malaurades fetes, de com havia vist escolar la sang a través del conducte, caient a terra, de com havia trepitjat el bassal amb unes sabatilles que no faria servir mai més, de com l'olor forta de les vísceres l'havia trasbalsat. Totes aquestes coses ballaven al seu interior mentre pensava en el passat, en el que hagués pogut fer de la seva vida.

No volia donar més voltes a les seves motivacions, mai no ho volia fer, només trobava el sentit en l'atrocitat, en el fet en si, en la possibilitat d'exercir un poder restringit, en treure als més malvats d'entre els que l'exercien legalment la seva exclusiva. Ell formava la seva pròpia societat amb les seves regles, amb els comportaments i els usos que ell predeterminava.

Una altra víctima, un home, no gaire alt, panxut, rabassut fins i tot, camina tranquil·lament, deu venir de sopar. No està alerta, mai ningú no està alerta, es mou pel barri silenciós, les ombres aixopluguen els perversos, com ell. L'home no ho sap però en la direcció que va no hi ha llum, per una apagada, és el moment indicat, l'ocasió, el fanal fa pampallugues, el miol del gat llunyà tenyeix de misteri i d'execració l'horrible crim.

Aquest cop l'ha escanyat amb una bufanda d'un equip estranger, i no pensa en cap acte sanguinari de separació de membres. Li furga les butxaques, troba la cartera, que guardarà com a record durant una setmana o dues, per tal de poder rememorar el moment. No vol donar més voltes a aquell cadàver, ell ha complert la seva funció, ha fet el que havia de fer, el que està be, per a ell i els seus valors esgarriats. No li queda altra cosa que fer que arraconar el cos i prendre-li foc, de ben segur que el forense que se'n cuidi observarà la veritable causa de la mort, no cal calar-li foc, però tanmateix per alguna cosa ha portat el líquid dins la cantimplora. N'hi ha prou com per cobrir perfectament el cos, encara calent. Li venen ganes de masturbar-se, però no ho fa, no vol deixar pistes, una pauta, no vol que la policia conegui la seva dimensió, que es faci una idea de la seva quantitat de crims. Ell sol amb tots els seus assassinats seria un escàndol, serà un escàndol quan finalment l'atrapin, però moltes morts disperses no són ni notícia de planes mitgeres en la publicació del barri. Hi ha moltes oportunitats per als perversos, com ell, i cal aprofitar-les.

Aixins que tot li somreia al bo d'en Nandrol, que segui amb les seves activitats plenament delictives. El món de les drogues també l'atreia, pel que després de matar un venedor d'estupefaents a un polígon industrial de les rodalies va decidir que faria provatures amb el que s'havia incautat. Al capdavall l'expansió del seu imperi personal de terror no tenia aturador. Primer les va provar en ell mateix, i en quina sensació especial tenia en relació amb l'art pervers que practicava. Seguidament va provar de provocar intoxicacions en alguna de les seves víctimes. Va trobar per casualitat un vell casalot deixat i rònec als afores, en un indret poc visitat, gens de fet, i allà va començar amb els seus segrestos. Portava les seves víctimes, escanyolides i indefenses, adults i nens, per tal de provar experiments amb diferents combinacions de substàncies. Sobretot tenia delit per les al·lucinògenes, que feien més observables a ull nu els resultats. Li agradava observar el desconcert als ulls dels seus torturats, notar com deixaven de considerar el món com una cosa ordenada. D'alguna manera s'apropaven a ell, en el seu desori intern, un desordre que només la presó a perpetuïtat o l'ingrés a un centre hospitalari d'alta seguretat podia posar fi. Ell ho sabia, esperava el moment, veia a venir l'instant en que l'estarien esperant, en que cauria en el parany, en que ell seria l'insecte i els altres l'aranya. Però per ara les coses eren ben diferents.

Va segrestar el nen quan sortia de l'escola. Ocasionalment es plantava a una distància prudent, a un banc, i feia com que prenia la fresca. En realitat observava la canalla que sortia del col·legi, els pares que els esperaven, un a un. Alguns dels més petits per primera vegada feien el recorregut fins a casa seva. Els seus pares havien considerat que ja en tenien edat. Un error que haurien de pagar, si més no els d'aquella nena de cabells enrinxolats, que havia de ser la seva propera víctima. La va seguir, i va veure que feia drecera per un carreró. Un cop al casalot abandonat li va administrar combinacions de vàries substàncies. Fins i tot va tenir la indecència de llepar-li la pell quan començava a suar per efecte de les amfetamines abans
d'expirar. La seva execració avorrible no semblava tenir límit. El cos de la nena va ser trobat a l'altra punta de la ciutat. La policia va acusar les bandes de contraban de nadons.

El Nandrol però sabia que tenia data de caducitat, i per això s'apressava a cometre més i més delictes. Li semblava impossible que la policia no hagués donat encara amb ell, que no hagués relacionat uns casos amb els altres, que no hagués intuït una intel·ligència comuna en tots els expedients. Se'n feia creus, per això havia d'accelerar el procés. Se sentia atrapat, enxampat, engarjolat, era qüestió de dies, i per això havia de matar més i més. El seu darrer més en llibertat va ser una bacanal de sang i crim, de morts inútils, injustificades, de tota mena de persones, amb totes les armes i procediments imaginables, rics i pobres, grassos i prims, alts i baixos, forts i febles. Res no l'aturava, era com una bèstia en època de zel. La seva captura va ser del tot necessària.

De fet, un cop detingut, i quan va començar a enumerar la tirallonga de víctimes que recordava de primeres, els policies que l'interrogaven es van esfereir. No podia ser que ell sol estigués relacionat en més de la meitat de morts de la regió dels darrers dos anys, no els podia haver enganyat d'aquella manera. Però els detalls parlaven, eloqüents, i demostraven que podia justificar en gran mesura i aportar dades significatives per a tots els crims que s'atribuïa. Això tragué de polleguera el comissari i part del ministeri de l'interior. La seva captura en temps del protectorat era una bona notícia, pel protectorat, però de ben segur que seria un escàndol. Tota la policia estaria sota sospita, acusada de ridícul, d'inacció, de permetre que un individu animal i sanguinari hagués arribat als extrems que havia arribat en Nandrol.

No podien fer res per evitar-ho. Els tribunals després de jutjar-ho van optar pel seu internament a una unitat psiquiàtrica d'alta seguretat, perquè no pogués gaudir mai de beneficis penitenciaris. Al seu costat hi havia altres individus amb crims i agressions a les seves consciències, si en tenien. En Nandrol però no s'hi feia amb ningú. No volia saber res del món. Se sentia traït. Ell havia fet un servei a la societat, havia somogut les consciències, els sentiments de pertinença, la gent tenia una raó per a lluitar, per a seguir endavant, ell era la seva raó, lluitar contra la seva injustícia. Perquè l'havien de recloure en un lloc infecte aleshores? Volia anar a la presó, com els altres, o que el matessin, com es feia a d'altres llocs del món, però no pas haver d'explicar uns sentiments de culpa que no tenia.

De seguida el deixaren per impossible els doctors. Era evident que la resta de la seva vida l'hauria de passa en aquells passadissos, veient a la mateixa gent, envoltat d'una culpa que no sentia. No tenia possibilitat encara de sentir com una pèrdua l'extinció de la vida, ni tan sols de la seva. Adesiara un cop de sort li proporcionava una víctima, un insecte, un escarbat, alguna mosca moribunda. En Nandrol gaudia de l'instant, el moment d'aixafar el seu cos amb el polze era d'un especial record, el transportava a temps viscuts en que nedava en l'abundor, en que no s'havia de posar límits, ni havia de donar explicacions per res del que feia, en que podia ser ell mateix sense amoïnar-se. Ara, tancat i aïllat, no podia de cap manera dir el que pensava, no podia ser ell mateix. Sentia enveja dels que vinguts al món podien captenir-se amb naturalitat agradant els altres, fent-se estimar, sense desitjar el mal. No pas sentia aquesta enveja per un sentiment, per penedir-se de res, sinó per la vessant pràctica. Pensava que potser els altres trobaven en el treball i la família la recompensa i l'excitació que ell trobava en l'assassinat i la ignomínia, així devia de ser, i per això considerava que no l'havien jutjat correctament. Ell no en tenia culpa, ni la podia sentir, ni sabia el que era el concepte en si ni que representava, no pas aplicat als actes de que l'acusaven.

Es posava a tocar de la finestra, on el ventijol del dematí bufava fresquet en els dies de més calor de l'estiu, quan hom es troba com dins la panxa materna, reescalfat i xop de suor, i pensava, enumerant-los, en tots els seus crims. Tancava els ulls i per un moment es trobava en perfecta llibertat, en harmonia amb els seus instints, capaç de realitzar-se, de trobar un sentit a tot plegat. Era un miratge, però, que durava un temps determinat, minuts, hores. Després havia de tornar a obrir els ulls, havia de llegir la premsa de successos que havien accedit a subministrar-li la direcció de l'hospital i es recreava en alguns dels crim horribles que hi havia descrits.

La vida d'en Nandrol finí una tarda d'hivern, amb pluja, d'aquestes en que tothom mira a terra, tothom està pendent d'una altra cosa. Li varen donar permís per sortir al jardí de l'hospital, a prendre la fresca. Les tanques que el separaven del carrer eren prou altes com perquè no pogués escapar, la presó era de màxima seguretat. Tanmateix se'l veia des de l'exterior. Un tirador l'esperava. Li va encertar el cor. Mai no es va saber qui era ni qui havia ordit la conxorxa per matar-lo, ni tampoc es va poder demostrar que la direcció de l'hospital o algun membre de la policia o de la judicatura estiguessin implicats. Les seves víctimes havien estat tantes que trobar-ne els responsables era com cercar una agulla en un paller. A part d'això a ningú no li va sapiguer greu la seva mort.