El protagonista P i el xicot X

Imaginem-nos que un dia -un dia en què el sol escalfa tímid entre núvols, un dia en què el carrer és ple de bassals perquè ha plogut tota la nit- el protagonista P se'n va cap a casa a dinar després d'un matí en què ha estat remenant uns quants ordinadors amb la intenció, posem per cas, de comprovar -i documentar, en la mesura que sigui possible- el funcionament d'un servidor de correu electrònic Nyac amb gestió de bústies Nyec, tot plegat corrent -com diuen els informàtics en el seu argot- sobre un sistema operatiu Nyic.

Quan és gairebé a tocar de ca seva, el protagonista P es veu amablement abordat per un marrec, el xicot X, que allargant-li un grapat de monedes l'interpel·la, si fa o no fa, així:

-Perdona, me podrías comprar un paquete de tabaco...?
-No... -encavalca el protagonista P.
-... es que no tengo 18 años...
-Lástima... -conclou P allunyant-se.

El protagonista P no s'ha ni aturat però pensa que ha actuat correctament. Un moment: ho pensa de debò? De seguida s'adona que tot ha succeït tan de pressa que no ha tingut temps de pensar! De fet no ha ni actuat: ha reaccionat.

El cap del protagonista P s'omple, ara sí, de pensaments. Un dels pensaments que li poblen la testa és que si el que pretenia era quedar-se -com diuen els joves en el seu argot- amb el xicot X, li hauria d'haver engegat qualque sortida com «no passis pena, ja creixeràs» o bé «açò es guareix amb el temps»; molt més encertades que el «Lástima» que li ha dedicat.

Un altre dels pensaments que assoten el protagonista P és que, de fet, troba ben lamentable aquest seu país on un marrec de l'edat del xicot X (què devia tenir? quinze anys? setze?) no pot adquirir lliurement tot el que necessita per a perjudicar-se la salut; al cap i a la fi, es diu el protagonista P, jo ja m'embriagava amb freqüència quan tenia la seva edat i no havia de donar explicacions a ningú ni -només faltaria!- demanar a tercers que adquirissin per a ell combinats de ginebra amb cola, vodka amb taronja o -ecs!- amb llima.

Un tercer pensament, més profund; hom diria més filosòfic, amoïna el protagonista P. Ara que ha tingut temps per a reflexionar una mica sobre el que li acaba de succeir, arriba a la conclusió que realment no actuat d'acord amb les seves idees. Però el comportament ha estat visceral i, per aquest motiu, autènticament seu; aleshores... resulta que ell és així?, s'està aburgesant, es fa gran, o potser tota la vida ha tingut aquest caràcter repel·lent?

No sabent si té motius per sentir-se decebut, recordant altres vegades en què la seva actitud contradeia les que li semblen les seves idees (perquè ara ja no està segur de res), el protagonista P arriba a casa, es prepara qualsevol cosa per menjar i deixa de pensar en el xicot X.