El profeta

El profeta, el visionari, l'home il·luminat, el que hi veia clar, es plantava sota un arbre a explicar les seves ensenyances. Havia rebut, però també havia fet rebre. Ell sostenia que tots els principis de l'univers estaven continguts en una diversitat, en una granularitat, com la sorra, i que res no podia posar-se per sobre de les altres coses. A la seva manera el dominava un profund animisme, en tant que considerava que a res no li mancava l'esperit, i que totes les coses mereixien el mateix respecte, i totes les persones. Respecte a algunes doctrines imperants al seu voltant les menyspreava, perquè les trobava parcials. Unes invencions sobre uns fonaments erronis, que no calia tenir en compte, per la raó que esbiaixaven el veritable sentit de la transcendència.

L'esbiaixaven d'una manera perversa. Perquè partint d'alguna base anímica, del reconeixement d'un problema, de la grandesa de la creació, d'altres principis semblants, com ara el moviment dels planetes o la forma de les muntanyes, o el miracle de la vida, extreien conclusions que arribaven a tocar les coses més allunyades, coses quotidianes que no tenien res a veure. El visionari, profeta o anunciador, no volia anunciar res en realitat, només moure a la reflexió, concedir un respir a les ànimes i als cossos turmentats, sense possibilitat de refer-se de la concurrència de proposicions contradictòries, i del fanatisme dels seus defensors. Era detractor de totes les doctrines, a les que considerava errònies. I al capdamunt del seu arbre tenia escrita una frase, no era pas seva, però la venerava.

"Ni Déu ni patró". No era pas un comunista, només que li semblava que la frase era un bon resum del que ha de perseguir la persona al món. La seva llibertat, la seva existència plena, per mitjà de l'harmonia amb totes les forces que l'envolten, amb totes les meravelles l'origen del qual no es pot explicar. Aprendre a viure sense explicacions, sense acotacions racionals, o notes al marge, que poguessin disseccionar el sentit de fins la darrera cosa. No es poden fer lleis generals que necessitin de definicions particulars, això no és general. L'il·luminat així ho sentia. No acceptava que pogués haver una especificitat tan gran en el missatge del seu creador, si és que en tenia, si és que hi havia alguna força comprensible darrera la seva existència corpòria.

Molts deien que la força era incomprensible, i que qualsevol intent de copsar-la era debades, i que escapava de la capacitat de qualsevol cervell, fins i tot de la suma de cervells d'una comunitat. Si així era millor no amoïnar-se, pensava el visionari, el profeta, el gran pensador. No podia ser que una cosa incomprensible en tota la seva magnitud tingués una vessant comprensible. I si la tenia aquesta vessant era del tot indiferent, com ho pot ser un espai concret comparat amb l'infinit. Adorar i reverir el que no és sinó secundari no li semblava adient. Només les coses properes eren importants, no pas les llunyanes, i menys les infinites i les escapades de la comprensió, o l'aprehensió sentimental. Coses supremes sens dubte, llamineres, sobre les que construir castells. Però condemnades.

La paraula de la veritat, la que ell deia segons el seu criteri, era clara. Condemnades perquè del no-res no es pot construir, i el buit només pot absorbir, no pot emanar, i les coses que no contenen res no poden donar per generació espontània un fruit. Quan el cel i l'univers es varen separar aleshores tota la creença antiga va morir. Així ho deia el profeta, replet de convenciment. I no per això volia renunciar als seus estasis. Ell en tenia, com qualsevol altre, de la manera més natural, sense amoïnar-se gens per que se li atribuïssin creences divines, o perquè algú pogués pensar que en realitat estava tenint cura de la seva ànima, i que secretament parlava amb Déu per tal de demanar-li perdó pels seus actes, i perquè oblides les paraules que en contra seu pronunciava. No hi havia res de tot això.

Tanmateix les males llengües, les persones malintencionades, els que volien fer mèrits davant d'algunes autoritats, els corruptes, els que el volien fora de circulació, els que volien seguir fent el que feien amb tota llibertat. Aquests deien tota mena de coses sobre l'esclarit, el profeta, l'enviat. Per tal de rebaixar-lo, i el posaven de boig, i deien que les seves paraules eren farcides de contrasentits, i que no es podia creure en el que ell creia, i que calia tancar-lo a pany i forrellat, i tapar-hi les finestres, perquè no pogués predicar a través d'elles. Eren persones dolentes, amb males intencions, amb instints desviats, perversos, uns éssers abominables que no comprenien un borrall de la simplicitat manifesta del missatge de l'anunciador, de les coses que deia i de com les deia.

Ell demanava als seus deixebles que pensessin en el món, en la seva varietat, en la seva complementarietat, en com unes coses encaixaven amb les altres, en observar l'evolució del món, en captar-lo amb uns ulls un dia, i amb uns altres un altre. Cada dematí calia canviar d'ulls, per tal de veure les coses amb uns altres colors. I canviar d'opinió molt sovint, segons els impulsos interiors, i desdir-se de les coses dites, i no mantenir els juraments, i no deixar que cap amo no t'imposés la seva voluntat. Perquè la volentat és cosa de cadascú, i ha de pertànyer en exclusiva al seu posseïdor, que és un. Així doncs no es pot permetre que d'altres decideixin sobre les coses que l'afecten a un, i cal que tothom s'anivelli que entri en un estat d'universalització, perquè ningú no quedi exclòs.

Aquestes coses però no les deia amb el convenciment què fos bo o possible de fer-les. Només ho preveia, amb alguns dots d'endevinació que tenia. Els feia servir per veure el futur, per observar el que havia de passar, no pas amb les persones sinó amb el món sencer. Ell provava d'endinsar-se al futur, transportat per uns estats de molta ansietat, en els que podia penetrar en el que encara no havia passat, i esguardar el resultat més evident. I digueu adéu als que us guien. No us porten enlloc, deia. "Digueu-los adéu, perquè es fan petits, i desapareixen". No era però un defensor de la individualitat, portada a l'extrem, i creia en la comunitat, i pensava que algunes coses cal fer-les cooperativament. Més era un home solitari, un profeta, un visionari, un portanveu de la veritat, no podia tenir companyia, no la necessitava.

Ell sol es bastava per comunicar el que intuïa. Perquè no tenia convenciments, no pensava amb certitud sobre les coses, s'emboirava, i després canviava d'opinió. Era erràtic, errabund, mutable. Alguns dels seus fidels, que l'envoltaven més sovint que els altres, passavolants al davant del seu arbre, li retreien. Perquè no observava una consistència, una igualtat de criteris, una continuïtat, ques perllongués en el temps? La resposta era concisa. La veritat sempre és falsa. Els sistemes sempre erronis. Ells són els erronis, perquè del desordre i de la destrucció volen construir un edifici, amb runes que no s'aguanten, tots els edificis són mentida. Només la mentida és veritat. Evidentment els seus fidels no entenien un bri del que deia, ell tampoc no esperava ser comprés amb facilitat.

"Però què dius, home? Com pot ser la mentida veritat?". Els havia d'explicar que les paraules són com les pedres, dures, però vives, de formes canviants, i que les muntanyes d'ara no són les d'ahir, però no les d'abans-d'ahir. Si les muntanyes canvien com no han de canviar les paraules? I qui tregui importància a la mutació de les paraules, a la seva vida, és que no ha entès res de res, perquè per culpa de les paraules l'home no té memòria, i no pot imaginar-se a si mateix en altres temps, i conèixer's. Només pot observar la degradació que l'envolta, i adonar-se que del que construeix també li haurà de passar el mateix. "No siguem pessimistes". Deia el profeta, l'albirador, el capidor, el copsador. "La meva ment no vol ignorar el remei del dolor, del dolor del cos i de l'esperit".

Ningú no sabia a què és referia. Potser alguna de les herbes que prenia, algun remei casolà. Havia trobat la panacea, potser. No ho sabien. Alguns s'aixecaven i marxaven. Estar al costat de l'arbre era cansat, la postura incòmoda, les cames s'adormien, l'esquena tremolava. No era fàcil estar escoltant les paraules del profeta. Ell parlava de la universalitat de la varietat, del divers que ens envolta, de la multiplicitat d'orígens, de l'absurd del primer eslavó de la cadena, de l'absurd de pensar que tot comença en un punt. Perquè alguns creuen que perquè d'una cèl·lula minúscula, un òvul, pot començar una vida, un organisme, complex, un humà, el mateix ha de passar necessàriament amb el món. Que d'una cosa puntual s'expandeix en una multiplicitat. S'equivoquen.

El profeta ho explicava fent observar els seus deixebles, que el tenien per un veritable il·luminat, per un savi, per un meditador implacable, els explicava que la mare ha fet l'òvul, i en té centenars, o milers als ovaris, esperant, i que la mare no és cap punt. I que seria el mateix que pensar que quan ens claven una agulla de cosir només la punta és responsable de la nostra ferida, i que no hi ha algú que la fa anar. No venim d'un punt, explicava. Vosaltres no veniu de cap punt. Ni d'una sola cosa. Perquè igual que les onades que venen de diferents direccions, com qui llença dues pedres a una bassa, i observa que es crea la multiplicitat, així s'ha creat el món, per mitjà d'una varietat en origen, de la qual no sabem res, perquè no podem sotjar amb precisió en el passat.

Per tant és un absurd pensar que la punta de l'agulla és l'origen de la sang, i ignorar la persona que hi ha darrera, o que l'òvul és el responsable de la vida, o que l'espurna a sobre del gas o de la gasolina és la responsable del foc, perquè és la matèria la responsable, i n'hi ha molta. Moltes cèl·lules i molts àtoms, i no poden haver sortit d'un de sol. Així doncs els explicava que no havien de creure res del quels expl
iquessin dins els temples, dins dels llocs de pregària, que no havien de fer les pregàries ni els resos, a no ser que els convingués per altres motius, per alleujament espiritual, per costum, o per ensonyament. Qui no ha pensat en ser Déu algun cop? Els seus deixebles, els seguidors, abaixaven el cap, sabien que ho havien desitjat, i no només un cop.

Quina grandesa hi pot haver en el sacrifici inútil? El missatge de destrucció no condueix enlloc. Així ho pensava l'esclarit, el revelador, i amb les seves paraules vessants de saviesa explicava els principis que calia segui. Observar la natura amb atenció. Les coses petites contenien grans veritats, els grans de sorra, les bombolles a l'aigua, les fulles, i les parts de les fulles. A tot arreu es podia trobar l'esperit de la vida, la imprecisió, el misteri, les ciències més ocultes, les que tracten sobre el significat de cada cosa, en el seu lloc. El perquè no es pot esbrinar. Només alguns poden destacar-se trobant teories originals, que poden excitar per alguns mecanismes que es desconeixen el cervell dels altres, en una manera generalitzada, però sense que arribin realment a la veritat.

La veritat sempre romandrà oculta, mai visible, i només en la privadesa i en algunes experimentacions es pot trobar alguna cosa que s'assembli, només en el límit d'un mateix es pot trobar alguna traça de veritat. No pas el la comoditat, ni en l'organització, ni en el sotmetiment, ni en la mansuetud. L'agressivitat, la violència, apropen a algunes veritats, no pas totes, veritats desagradables, que ensenyen la veritable natura de la persona, i el veritable objectiu de l'home, comú, que és destruir. La disbauxa interior ensenya la veritat de l'univers, la que rau al fons de cada ànima, la que és necessària per tal de fer la vida suportable. El visionari deia als seus deixebles i seguidors, i als tafaners i curiosos, que no tenien perquè seguir el seu camí, que podien fer com volguessin.

Però si el seguien havien d'estar preparats. L'aversió de la gent per la seva profecia li portà no pocs problemes a l'esclarit, que hagué de canviar d'arbre en més d'una ocasió. Algú anotava les seves paraules, introduint-hi canvis segons li convenia. Les versions d'uns i d'altres de les seves paraules no coincidien. Alguns pensaven que era perquè calia unificar-les, amb un criteri clar, imposat per alguna autoritat. D'altres creien que la paraula del profeta perdia la veritat un cop pronunciada, per acció de l'aire corrupte del món. Fos com fos el profeta seguia amb les seves ensenyances indiferent a aquestes diatribes. Sota el seu arbre sempre es respirava la pau. Ell ensenyava la veritat al món, la seva veritat. I esperava que algun dia, el món li ensenyés la seva.