El professor

Davant de la pissarra provava d'imposar les seves normes particulars. La realitat era que cap dels seus alumnes no en feia el més mínim cas i seguien amb les seves activitats de cada dia: dibuixar a la taula amb llapis o amb la punta del compàs, a manera de punxó, passar-se missatgets per sota de les taules, explicar acudits als veïns i tantes altres. El professor s'escarrassava per que la canalla que tenia al davant li fessin una mica de cas, sense sortir-se'n. De tant en tant el més enraonaire de la classe era advertit primer i finalment esbroncat palesament davant de la resta de companys i fins i tot exiliat al passadís durant una bona mitja hora. Com que al passadís hi havia una mena de finestra de grans dimensions, la peixera, des d'allà feia les seves rucades per a gran divertiment de la resta de companys.
El mestre s'adonava i de cua d'ull seguia les evolucions del gamberro, encara que no deia res per no donar-li més protagonisme del que ja tenia. Finalment es fa atipar de les ganyotes que feia enganxat a la finestra i va sortir al passadís. L'escridassada era antològica en aquests casos doncs el noi era reincident i molt indisciplinat amb tothom. Finalment el menava personalment cap al despatx del director on el deixava perquè tingués una conversa amb aquesta figura de l'autoritat. Esclar que mentre el director el parlava sobre les virtuts del silenci i de l'atenció, ell mirava al sostre i per la finestra els ocells que es paraven als arbres i la gent que passava pel carrer. El director contínuament li havia de posar en ordre les idees. Finalment anava a parar al rebedor del col·legi d'on fàcilment s'esmunyia cap al carrer.
El professor respirava més tranquil quan la classe es calmava després de treure fora el graciós de torn que no feia sinó esvalotar tota la mainada. No era el mateix culpable dels desordres cada dia, doncs es coneix que diversos factors ambientals i d'altres índoles eren les responsables que algun alumne o algun altre arribés esverat al pupitre i armés el sagramental, tot i que de vegades el dia era veritablement complicat i s'ajuntaven dos i fins a tres revoltadors al mateix temps. També passava que el que estava giravoltat pel dematí es tranquil·litzava per la tarda i el que era una bassa d'oli primer després no podia parar de xerrar en veu baixa ni de fer avions o tocar el cul a les noies. De manera que cada dia tres o quatre anaven a parar al passadís o més greument al rebedor de l'escola, cosa que per altra banda agraïen i no era cap càstig, doncs deixaven d'escoltar la monòtona veu del professor de torn i podien deixar volar el cap cap a els seus pensaments habituals propis d'un infant.
El professor es planyia que hi hagués tant de soroll dins la classe, i encara que s'estimava la seva professió sempre tenia el retret a punt contra els seus alumnes que eren els que l'amargaven. És clar que sense alumnes no hi pot haver mestratge en absolut, i tanmateix el bon home pensava que amb l'aula buida seria com millor podria transmetre els seus coneixements. Si no buida, al menys amb una desena part dels alumnes, aquells més aplicats que mai no donaven motius d'enraonar d'ells sinó era per l'excel·lència de les seves qualificacions i per l'actitud d'ordre i esperit d'aprenentatge que exhibien en tot moment. Es delia per tenir un grup reduït on poder ensenyar als més avantatjats deixant la resta de banda, adreçant-los a una escola d'oficis on poguessin aprendre una professió amb la que guanyar-se la vida en lloc de fer el manta a la classe per no aprendre res i no arribar enlloc.
En acabar la seva jornada laboral recollia el guixos que hi havia per terra davant de la pissarra i els deixava a la fusta que hi havia adherida. N'hi havia de blancs i de colors, quadrats i rodons, llargs i curts, nous i fets servir, en fi, tota una varietat que el feia reflexionar pregonament. Els guixos eren com els seus alumnes. Uns pocs de llargs i la major part curts. Potser era culpa seva per no haver pogut accedir a un col·legi de categoria, on els pares paguen per l'educació dels fills i on la disciplina és fèrria i no es permeten les sortides de to entre l'alumnat. Potser no havia d'haver rebutjat a la seva joventut aquella oportunitat a una escola de frares de professor adjunt, que li semblava aleshores de poca importància i a més a més a unes instal·lacions lectives situades lluny de tot arreu i en meitat de la natura, fet negatiu tenint en compte les al·lèrgies que el torturaven cada any a les alçades del més d'abril. Se li amaraven els ulls de llàgrimes només de pensar en que s'havia convertit la seva vida en aquell col·legi miserable poblat per brètols on els pares eren de ben segur més infantils i brutals que els mateixos fills i on havia de bregar amb les escomeses gamberraires de tota aquella trepa d'animals que eren els alumnes i amb els quals era impossible qualsevol negociació pel que respecta a la disciplina i l'ordre dins l'horari lectiu. La culpa de tot el tenien els pares, que consentien els seus rebrots com si fossin empelts de fruiter, pensant sense encert que tallar-lis les ales massa aviat els podria dur a una vida de fracàs i patiment, sense adonar-se que eren esqueix de mala herba i que la única raó que havien d'entendre eren les garrotades i els puniments.
Recordava la seva infantesa i els models que havia hagut d'aprendre. L'autoritat dels grans era respectada i la seva severitat mai quedava curta. En realitat els nens com ell no havien conegut cap mena d'infantesa doncs aquesta havia quedat ofegada cruelment darrera els preceptes i les obligacions que s'imposaven a edats molt primerenques i que feien que els petits de la casa es comportessin com si fossin adults molt prematurament.
Quan mirava el grup de nois i noies que tenia a classe pensava que eren com personetes reduïdes de mida i es feia la il·lusió que hi podia mantenir un diàleg. Un miratge tot plegat, doncs eren tan inabordables a les raons com ho pot ser una soca o un pedrot que et trobés caminant pel bosc i amb el que entrebanques fent-te mal a la punta del peu i a d'altres llocs de resultes de la caiguda posterior. Hi havia potser un parell, tres o quatre a molt allargar, que es podien absoldre dels delictes de brivalleria i atabalament dels que patien la resta dels seus companys. Somniava despert en meitat de la lliçó amb retirar-se amb aquests alumnes primmirats amb els deures i sempre atents a les explicacions, a una sala annexa on els podria explicar les virtuts de la saviesa i totes les ensenyances dels grans mestres de la història sense les contínues interrupcions del ruc den Pepet o del ximple d'en Jaumet. També s'enduria algun dels tòtils que per la seva badoqueria no emprenyaven a la classe, doncs encara que no escoltaven doncs badaven, tampoc no irrompien en mig de les explicacions amb preguntes extemporànies o amb crits i corredisses. Que no es pogués dir que era elitista o que deixava de banda bons alumnes per motiu de les seves capacitats mentals. El que volia de tot cor era treure's del davant les màquines d'esvalotar que eren una minoria i la resta de canalla que sense ser l'origen de les riallades i interrupcions, seguien el joc i transmetien les gràcies.
En fi, que un guix llançat per un dels alumnes asseguts al final el treia del seu ensonyament i havia de tornar a la realitat que era el grapat de monstres de sempre esvalotats, doncs en perdre ell la noció del temps mentre ensenyava els més bons alumnes, el grup sencer havia començat a fer gresca i ara ja cridaven i es llençaven els uns als altres els quaderns i els llapis.
Seguia amb les lliçons variades que havia de donar. Com que els seus clients no eren massa grans els donava diferents ensenyaments, de llengua, de matemàtiques, de ciències naturals. Els explicava les sumes, les restes, els productes i altres coses, també les diferències entre les paraules segons la seva categoria i els rius i principals serralades del país. La majoria d'alumnes badallaven en un moment o altre de les seves explicacions, doncs amb veu monocord els anava capbussant dins el reguitzell de paraules que no conduïen a res i que no diuen més que el que hi ha escrit al llibre i que és tan pròpia de professors i mestres. Després venien els exercicis escrits o orals. Quan els havia de fer orals tremolava, doncs sempre aixecaven la mà els mateixos del final i era sempre per a dir una bajanada. Els que sabien la resposta callaven, doncs no volien competir amb els més entremaliats de la classe, de manera que les respostes sempre quedaven sense resposta. Alguna vegada isolada algú contestava correctament, i el que aconseguia era que a l'hora del pati s'ajuntessin uns quants i li donguessin uns quants cops al clatell.
El professor es desesperava i continuava amb els exercicis per escrit. Aleshores era el moment en que si més no, es podia relaxar i encarxofar-se a la butaca que li pertanyia per motiu del seu rang i entretenir-se resolent els mots encreuats del diari que havia retallat mentre esmorzava al bar. Ho feia amb gran dissimulació perquè cap dels monstres no s'adonés del que tenia entre mans mentre feia veure que corregia exercicis. De vegades si que en corregia, però no li duia gaire temps de fer-ho doncs els que encertaven les respostes eren sempre els mateixos i els que escrivien poca-soltades també. I com que amb les diferents reformes que havien patit els sistemes d'avaluació cada cop era més difícil i inútil de suspendre les assignatures en edats primerenques, doncs no tenia més remei que deixar passar a tots cap al següent curs. Això ho sabien els alumnes que per tant no s'esforçaven en absolut i esmerçaven el temps en passar-s'ho bé i en fer-la petar en mig de la classe. Els pares no ajudaven gens doncs habitualment aconsellaven molt malament els fills, dient-los que no fessin cas del professor si els castigaven i que provessin de divertir-se al màxim, que ells no havien pogut i altres bajanades per l'estil.
Les entrevistes que tenia el
professor amb els familiars directes dels alumnes eren descoratjadores, doncs els pares insistien en que s'havia de donar llibertat als infants i de cap manera no volien assumir els riscos i les conseqüències immediates de la disciplina. El professor assegurava que a llarg termini el millor era establir unes normes, i els pares deien que tot el contrari i que per a posar normes i disciplina ja hi era ell. El pobre home deia que de res servia la seva figura si a casa no es respectaven les mateixes normes. Finalment havia d'escoltar que era un incompetent en la seva feina i que no sabia res de res. Els pares marxaven indignats perquè algú els hagués dut la contraria i, el que era molt pitjor, els hi hagués dit com havien d'educar el seu fill. La indignació era tal que normalment arribava a mans del director una queixa per escrit dels pares a la que val a dir en benefici del pobre professor, que no en feia cap cas, ni tan sols li notificava al queixat.
I així passaven els anys i les reformes, cada cop anant a pitjor el comportament i la manca de disciplina dels menuts, fins que li va arribar la jubilació.
Al cap de poc d'estar jubilat va trobar que quelcom li faltava. La gresca i el soroll de la canalla que l'havia acompanyat tota la seva vida la trobava a faltar com si fos l'aire que respirava. Finalment es va mudar de domicili a un que estava a tocar del pati d'una escola per cinc-cents alumnes. Els matins i les tardes fins a les cinc de la tarda les passava a la terrassa resolent mots encreuats i gaudint dels sorolls que venien del pati i de les classes, enyorant-se de tot i renyant el gos per indisciplinat.