El poeta

El poeta, versador, compositor, navegant del lirisme, havia sortit a la propera campanya, cercant la inspiració. Het aquí el resultat immediat, dels primers instants de respiració de l'aire fresc de la campanya, dels arbres i de les flors d'estiu, de les calors i els vapors: "Increïble el contorn de l'univers / que des d'aquí contemplo / tu tens el neguit a dins / me'l transmets diligent / tu tens l'espina clavada / al dit gros, crides / per alliberar-te, de cadenes / toves i flonjes, còmodes. Més aquesta flonjor no la vols / perquè t'adorm i et mareja / només les onades llunyanes / la remor de la vida / vida ciutadana, vida somorta / només el cant d'ocells / llunyans i temorencs / que no volen enfrontar / la seva naturalitat, només això / et concentra en les teves ferides / i pots ressorgir, d'entre els morts / per il·luminar el futur / amb les teves veritats. Que són sentides / i que recorden d'altres / que no es poden dividir en fragments / que no tenen parts ni començament / ni final delimitable / els seus llindars són el cel / l'esperit i la prosa / perquè tu tens el sentit / en les teves mans destres / de trobar el solc eixerit / d'esmussar les arestes / tu pots enfilar-te dalt del sentit / i caure com una ploma / sense esforç ni fatiga / sense trauma, sense drama. Tu tens".

El poeta, apuntava a la seva llibreta tots els seus versos, tenia una mica de febre, una escalfor insistent al front i a les temples. Ho associava amb la inspiració, amb el contacte directe amb les musses, que penetraven dins el seu cervell per aquella zona. La cremor al front era un bon senyal, senyal de que encetava la composició d'obres memorables. Se sentia satisfet de si mateix, del que creava, del que concebia. Ningú no podia retreure-li res, ni els advocats, ni els metges, ni els jutges, ni els capitans de navili. Ningú no podia dir que la seva feina era més important que la seva, o que tenia més transcendència, perquè no era així. Qualsevol fa el que pot per sobreviure, i un jutge també és un supervivent, i tota la resta. Només sobreviuen, i en el fons els importa un rave el seu comés.

"Dessota aquest arbre / et canto en lloança / a tu deessa de la temprança / que de totes les persones bullents / fas un brou calent / i les deixes esteses a on pots / perquè el sol les acabi / perquè els vents les embrutin / perquè el temps les corrompi. Tu tens el poder deessa / de refer les vides destrossades / i de destrossar les vides fetes / per mitjà dels teus antagonistes / que domines i esclavitzes / de fer pujar les accions / i d'enfonsar els imperis / ningú no se't pot resistir / ni Déu ni Ciència / no hi ha res que de tu escapi. Perquè insufles valor / perquè asserenes l'esguard / perquè fas que les tremolors / siguin permanència / i que el braç que es belluga / sembli una pedra / tu tens aquesta força / jo te la reclamo / per a mi i per a la meva espècie / dóna'm la teva essència / per fer-la servir / per tallar la presència / de tot allò vil".

El cas era que la llibreta era plena d'anotacions, algunes de llargues i d'altres de més curtes. A més el poeta amb prou feines no podia ordenar les seves idees, i pensar se li feia feixuc, perquè es deixava emportar pel lirisme, i per les anotacions, de manera que no podia retornar a la lògica. Per uns moments sentí que el seu cos tremolava, no volia seguir amb la poesia, era massa treball. Ningú no li demanava que fes aquell esforç. Al lluny passava una noia.

Era una noia agradable i ben vestida, que caminava amb agilitat, per un camí de terra. Els seus cabells es recolzaven sobre la seva espatlla amb gràcia, i amb volum, perquè els tenia lleugerament enrinxolats, ondulats més aviat. I les seves orelles sortien graciosament per la punta entre els cabells. El poeta restà embadalit. Pensà ques trobava davant una encarnació d'una de les seves muses. No volia escriure més versos. Es buidava massa, s'entrebancava i patia. No volia escriure més aquells versos. La noia s'aturà i s'assegué damunt una pedra. El poeta li veia l'esquena, tapada pels cabells, i les espatlles, suggeridores.

El sol queia a plom. L'aire estava carregat, per bé que era fresc, relativament, però carregat alhora. D'altres persones passaven per allà, mirant el paisatge, o mirant els arbres amb deteniment. El poeta no comprenia ques podia mirar amb tant d'interès d'un pi corrent, malgrat que ell mateix n'havia compost alguna oda al respecte. Els pins mereixien això i més.

Els que passaven però miraven amb uns altres ulls, no miraven amb la vista del poeta, una vista informada, sensible, captadora de matisos, sinó que miraven el tronc, la seva bastedat, i la comparaven amb la geometria de la seva ciutat. Una comparança que els semblava escaient, donat que el pi es rebel·lava contra tot això, i demostrava a la seva superfície una tendència a solcar-se que posava en evidència el seu origen purament natural. El poeta ho sabia, i havia cantat lloances als pins moltes vegades, i ho podia fer aleshores mateix, però no pas com a antagonista, com a comparació amb el que hom té costum de veure. Al capdavall a la ciutat propera també hi havia arbres.

Aleshores el que cercaven els passejants eren arbres naturals, en contraposició als arbres anecdòtics de la ciutat. De fet era el moment de composar una petita oda, als arbres del parc: "Enfonseu-vos en la terra / per un forat que us és aliè / per un espai en que no podeu respirar / vosaltres que esteu compostos / només d'orgull / i de força potent / vostre és l'espai / i vostre qualsevol futur". Acabada la breu composició es tornà a concentrar en la noia que deixava veure les espatlles per sota dels cabells. Devia de ser una noia maca, tenia unes formes suggeridores, si més no d'esquenes, i hom podia pensar que això permetia fer deduccions sobre el conjunt observat de prop. El poeta s'adonà que allò era una fal·làcia. No podia treure cap conclusió precipitada, l'experiència de les seves inflamacions líriques per cossos que havien resultat una decepció era massa agre. Havia d'esperar a tenir totes les dades, a poder fer-se una idea cabal.

I no era fàcil potser saber d'aquella noia? A un parc tothom és amic, qualsevol excusa es bona per fer coneixença. Només li calia atansar-se a la noia i asseure's al seu costat, i comprovar així la seva edat i el seu aspecte veritable. Només corria el perill de fer el ridícul si era massa jove, de ben segur que pensaria que la volia assetjar. El poeta entrà en un estat de divisió opinional, sense saber que fer, si apropar-se a la noia o deixar-la estar. "Surt de dubtes", "hi ha moltes noies". Les parts del seu cervell es barallaven per tenir raó. Tot era qüestió de prendre una decisió. Naturalment per un poeta, un creador, la decisió d'atansar-se a la noia era més sucosa.

Optà per passar de la noia. Aquesta s'aixecà al cap d'una estona. I seguí caminant pel senderó que seguia. El poeta no la distingia amb gaire claredat, era lluny, no podia precisar la seva edat, no tenia cap dada al respecte de la seva bellesa, el seu cos era esvelt, però res més.

Els visitants del parc seguien arribant en allaus. Tothom volia aprofitar el diumenge per gaudir de l'espai natural, tan a prop de la ciutat. El poeta se sentia envaït, desplaçat dins un medi que li pertanyia, que havia pres feia una bona estona, quan encara era bon matí, molt abans que arribessin tots els que eren ara. I es prenien els millors llocs, llocs quel poeta no havia advertit, i que ells coneixien. Eren persones abominables. El poeta els maleí. La seva estança al parc es veia esguerrada, la seva felicitat corria perill, per uns conciutadans que volien gaudir de l'espai comú, a la seva manera. I no era una manera compatible amb la del poeta, que només desitjava veure arbres i matolls, i no pas persones al seu entorn, i que volia sentir el crepitar de les branques i no pas converses poca-soltes. De lluny algú cridava. "Eh! Eh!". Cridava a algú altre de la seva colla. El poeta s'enfonsà.

Els seus pensaments eren de profunda amargor. Sentia que tot pel que havia lluitat havia mort lentament, que no podia deixar llegat de cap manera, perquè no podia haver ningú altre com ell, que vivia en un món poblat d'estranys, de persones amb un pensament extravagant, que s'entenien entre ells per mitjà de codis que a ell no li havien estat revelats. El poeta ja no tenia ganes de ratllar la llibreta. Només de deixar-se endur pel sentiment, de sentir l'esfondrament de la seva vida i del seu entorn, de captar els matisos de la derrota que vivia en primera persona.

Perquè no ser com aquella gent era una derrota, i perquè tot plegat prenia sentit sent com aquella gent. I ell no ho era. Ni ho volia ser. Aleshores quin era el sentit? No hi havia cap. El poeta es perdia en planys i compassions. No volia entendre la simplicitat de moltes coses. Li agradava la complicació, l'envitricollament, l'esquerpesa seva, del seu pensament.

No volia deixar que tota aquella gent, amb els seus sorolls i les seves actituds confiades, el canviessin d'una manera substancial, i fessin d'ell un treballador entusiasta, i un col·laborador actiu. Això mai. No s'ho podia permetre, per conviccions que tenia molt endins, que de fet no eren conviccions veritables, sinó només apetències, inclinacions.

Se sentia inclinat a dur la seva vida apart de les costums. I li agradava llevar-se d'hora per visitar el parc, i no trobar-hi ningú. Aleshores gaudia de l'espectacle de la ciutat adormida, ensabonada encara per la turpitud de la nit, inofensiva encara. I no és que pensés que tota aquella gent era particularment amenaçant, no ho sentia així, però el seu nombre imposava. Eren molts, amb les mateixes idees, d'acord en el que anomenaven veritats universals, sense poder escapar-se de les seves necessitats bàsiques prescindibles, tot un exèrcit de voluntats orientades per unes consignes clares. Li feia por. Molta por. I per això volia veure la ciutat dormida, des de les alçades, sense ningú al costat.


Però els veritables amos d'aquella muntanya eren els seus visitants, d'altres persones que també tenien dret a establir el seu campament dominical i fer-se notar. El poeta sentí que havia acabat la seva estança al parc. Encetà el camí de tornada.

La baixada fins a la plana, on era la ciutat, era agradable. Per un moment s'aturà al costat de la pedra a on s'havia assegut la noia. No hi havia cap rastre ni cap indicació que donés pistes sobre ella. El camí seguia cap abaix, malgrat que de fet no era camí, sinó més aviat la falda de la muntanya, camp a través. Al poeta li agradava el camí dreturer per davallar, per bé que en la pujada triava els més sinuosos, per no fatigar-se les cames en excés.

La noia, de ben segur una altra solitària, sentia de manera parella a ell, pel que feia a la companyia. Però havia marxat. Es planyé d'haver-la deixat escapar. Per uns moments somiejà amb un retrobament, potser uns metres més avall, en una altra pedra. En com se li aproparia, i s'asseuria al seu costat, i li parlaria amb una veu dolça, però prou segura, perquè no semblés que la volia incomodar. Sovint aquestes coneixences de parc incomoden. S'aturà, no volia seguir baixant amb els ulls tancats. Sentia el perfum de la noia, que l'emplenava les narius, d'un aroma selvàtic i fresc. La noia tenia la pell bruna, i gruixuda, uniforme i brillant. Era una delícia.

Però també un somni. Havia d'abandonar. El camí de baixada l'esperava. Les primeres cases de les rodalies s'amuntegaven, encara a la falda de la muntanya. Allà les persones feien una vida del tot normal.

Un cop a casa el poeta desà la llibreta al seu calaix, el de la llibreta, i sortí al balcó. Amb les cames entrecreuades, recolzà els braços a la barana. Tenia algunes flors, per delicadesa, i perquè ho trobava propri de la seva condició de versador. Però no pas perquè tingués un gran interès pel seu cultiu. Només les tenia per cobrir les aparences, sense mantenir cap lligam amb elles més enllà de les cures essencials. Pensà en la noia, la que havia deixat escapar. Potser era la seva musa veritable, de carn i ossos, diferent de les musses de calor que li entraven pel cap. Potser havia de canviar de vida, d'una manera definitiva. Abandonar la vida erràtica i buscar una feina absorbent. Ni per un moment. No ho faria mai. Mirà la campanya, que es veia des del seu balcó, i sentí una estranya nostàlgia.