El poeta

"Ingrats! Que voleu de mi? A on em voleu portar?". El poeta glosador parlava als aires, a ningú en concret, en arrencades de lirisme. Parlava als seus fantasmes, als que el feien deformar el pensament, els que el convertien en un aparell reproductor de fantasies, els que feien que tingués la necessitat de fer-se i refer-se un cop i un altre. El seu comportament era inadequat. El policia que el seguia feia estona prou que s'havia adonat, però encara no feia res. El poeta seguia creant en llibertat. "El cel immens, em reclou, dins dels meus límits, ningú no pot guarir-me, del mal que em vincla, la testa orgullosa, tu que pots fuig, perquè jo sóc presoner, i la teva fugida em donarà la llibertat, que em convé". El policia el seguia sense fer soroll, darrera d'ell, a uns metres, de vegades a més distància, sempre a l'aguait, observant, mirant el que podia fer aquell home, insignificant, inofensiu, que li havien ordenat de seguir.

Ben bé no comprenia'l seu comès. Perquè aquell pelacanyes tocat del bolet no podia ser un objectiu digne d'un agent de la seva categoria. Ell es tenia en molt alta estima. Mentrestant alguns dirigents del planeta decidien sobre el blat i l'ordi i sobre el futur de les nacions. El policia també era un pelacanyes, però menys pelacanyes quel poeta, que era un penjat. I un torracollons, que molestava les peresones que trobava pel carrer, parlant-los molt a prop, amb els seus llavis a punt de tocar-los la pell. La gent s'esverava, alguns el volien pegar. El poeta seguia declamant. "Gents ingrates! Desconeixeu el sentit de la lleialtat, no sabeu el que vol dir la recompensa, ni teniu cap vinculació efectiva amb els que us envolten. Només la pèrdua us desperta, i només per una estona, després torneu a la becaina. I ningú no pot fer res per vosaltres, perquè esteu perduts, en mig de l'ordre, i us contrasten els fets, que ignoreu a consciència. No sabeu res, i escriviu guies!".

El policia considerava que aquell home no era cap amenaça, que no hi havia cap raó per la qual hagués de fer ús de la violència amb ell per tal de reduir-ho. Ni tan sols pensava detenir-ho. Però potser era un enllaç en una potent xarxa de distribució, del que fos, de substàncies prohibides, de materials incautables, de qualsevol cosa. El seu destí podia estar escrit, en lletres daurades, en un llibre immemorial, en el que ell entraria, en primera persona. Però no podia ser. Aquell tanoca no podia ser la clau de cap desarticulació. Ni com a darrer esglaó de la cadena no servia. No era camell ni tenia relació amb articles de contraban, ni amb falsificacions. Només era un penjat. La direcció de la comissaria el volia fotre, amb aquell encàrrec. Ara mateix es pixaven de riure el comissari i els seus adjunts pensant en la seva passejada seguint aquell neula. Com era possible que li fessin allò? Com podia venjar-se?

El policia pensava en les persones que havia conegut, i que havien quedat enrera. Tindrien les seves feines, poc lluïdes, però lucratives, i alguns altres serien uns penjats al seu torn, i ell que tenia una professió dinàmica i arriscada, havia de perdre el temps amb aquell indocumentat. El poeta seguia amb la seva declamació. "Malaurats, desconeixeu el sentit de les vostres vides, no us adoneu del vostre final, que és a la vora, de que tot s'acaba, de que no hi ha res! No podeu esclarir ni un bri de la vostra realitat, ni explicar la desena part, ni la centèsima del que us passa. No teniu informació ni poder, no us cap a les butxaques més que una mica de participació. Els altres es capbussen en la vostra suor, i no feu res. Tu què mires? Jo no t'agredeixo pas, només la teva consciència et fa patir, perquè ella sap fins a on has baixat, en l'infern". Inopinadament el glosador s'assegué a un banc. Estava cansat de caminar. El policia hagué d'aturar-se de cop, i dissimular, perquè el poeta mirava cap a on era, mirava enrera, el camí que ja havia trepitjat, el carrer que havia sentit la seva veu. El mirava amb nostàlgia, d'una realitat que no arribava a copsar. Per molt que acusés els altres de ceguesa ell no era pas més visionari.

El policia feu que mirava una llista de preus d'un bar amb terrassa, i com que hi havia un mirall que donava directament a on era assegut el poeta, hi entrà. Des d'allà podia mirar sense ser detectat. Massa estona dempeus mirant una llista de preus hauria estat sospitós. Aleshores s'adonà. El poeta s'havia alçat de nou i caminava cap amunt, és a dir en la seva direcció. El veia pel mirall. Era a punt de passar per l'alçada del bar, seguí endavant carrer amunt. El policia respirà alleujat. Per bé que era impossible que aquell sòmines l'hagués detectat. Portava una setmana seguint-lo, i potser la seva cara començava a ser-li familiar. Potser tot era un paper, i s'ho feia de sonat, i era el cap de la xarxa mafiosa, i els seus missatges eren en clau, i els seus contactes i correus eren persones amb les ques creuava, i als que informava dels seus plans. Un entrellat ben ordit. Podia ser. Però no era. El policia havia de tenir el convenciment. Altrament les seves cabòries el podien portar a la bogeria. Aquell home era insignificant, i no hi havia res que delatés que pogués ser un cap important. Era un boig, un penjat, un bufanúvols ques pensava que podia canviar el món amb la seva poesia. De sobte el policia sentí una pena pregona, que el travessava. Aquell imbècil es pensava que podia moure les consciències. Ho creia de debò, era el sentit de la seva vida. I el sentit de la vida del policia quin era? Seguir aquell personatge, embriac de la seva follia? Aquest no podia ser el sentit de la seva existència, hi havia d'haver alguna cosa més.

El poeta ja s'allunyava. El policia sortí del bar i encetà de bell nou la tasca de seguir-lo. El poeta duia un cartró de vi a una mà. Segurament la font del seu lirisme. La seva musa. No podia haver triat un company de viatge menys recomanable, pensà el policia. Només per beure al carrer ja el podia detenir. Però no tenia aquestes ordres. L'havia de seguir i esbrinar dades sobre ell. Però no detenir-lo. Ni apallissar-lo, com en tenia ganes. "De vosaltres depèn que es faci la voluntat de les forces superiors espirituals que pul·lulen pel món a la recerca de col·laboradors fidels. Tu pots ser un d'ells", signà un passejant, "tu un altre, vosaltres teniu les claus de la vida i la mort, vosaltres sou el paradigma del futur, vosaltres coneixeu el sentit de la transcendència, i teniu les claus del paradís, que en prometença us cedeixo. I ara no parla l'home, sinó la consciència, i vosaltres heu d'escoltar amb atenció, perquè us comunico la saviesa". El policia es feia creus del que estava escoltant, del que feia una setmana que escoltava. Bajanades i més bajanades. No podia ser cap missatge en clau, no era una manera de comunicar-se amb altres membres de la banda. Només era un disbarat.

Però l'havia de seguir. Perquè eren les seves ordres, perquè li havien manat. No en tenia ganes, no volia fer-ho, la seva voluntat es revoltava, però havia de fer-ho. Perquè després li encarregarien una altra feina. Una feina d'acció, en la ques pogués lluir, en la que hi hagués veritable acció. I no pas l'ensopiment d'haver de seguir aquell brètol. Potser sap el codi. Quin codi? Qualsevol codi, el de la caixa forta, el del número de compte. Potser dins el seu cap té una informació rellevant. I jo estic aquí esperant a que la comuniqui, en mig del seu desvari. Jo esperant d'aquell home que em doni una pista quem condueixi a una solució. El millor que puc fer és assumir el meu rol, pensà el policia. Assumir que li havien encomanat una tasca absurda, que no tenia cap ni peus, i que havia de segui un sonat que no volia més que redimir el món amb l'absurd de les seves paraules alcoholitzades. No podia suportar-ho, havia d'haver una sortida, una solució, alguna cosa que pogués fer per tal de desempellagar-se d'aquella missió. No podia amb ella, era un farcell massa pesant. No podia més. Sentí ganes de cridar, de poetitzar al seu torn, de dir a la gent que passava que estaven molt equivocats. Però l'autèntic era uns metres més enllà, ell només seria un imitador.

"Ciutadans, ignorants, sabeu per atzar alguna cosa? Només sabeu a on aneu, immediatament, quines coses heu de fer. Jo us dic la veritat, que no us agrada. Preferiu la mentida, que feu vostra, en actes irracionals, en moments de feblesa, quan us assetja el sentiment. Aleshores ensumeu la veritat, la pressentiu, aleshores és que teniu el pensament legítim d'abraçar l'infinit. Jo només us dic que ja us ho fareu. Jo segueixo el meu camí, i ningú no em deturarà, de fer les coses a les que estic destinat, no pas vosaltres, que no teniu poder, i que cap visió no us legitima".

El policia se sentia saturat de tanta xerrameca. Havia pensat en un moment o altre en entrar a una farmàcia i comprar uns taps per les orelles. Seria una solució. Així no hauria d'escoltar durant hores aquella descomposició verbal que no conduïa enlloc. I el sentit del qual era impossible, no pas per misteriós sinó per absurd. No és el mateix el misteri que l'absurd. D'això estava convençut el policia, que tenia coneixements de filosofia i li agradaven les lectures denses. I havia d'escoltar allò, aquell desbarrament sense solta. Aquella tirallonga de sentències previsibles, de paraules ja dites abans, de repeticions de repeticions. Havia de tolerar-ho perquè li havien ordenat, i no tenia escapatòria. Li havien ordenat i ho havia de fer. L'havia de seguir. Encara que estigués a punt de caure a plom, desmaiat. Havia de seguir aquell brètol, i escoltar durant hores les seves paraules. No pas les vint-i-quatre hores, perquè hi havia un altre que feia el torn de nit, i que tenia menys feina, perquè el poeta dormia per les nits.

Només ell, pensava el policia, era malaurat. Només ell havia de patir. Per tots els cantons veia persones felices, joioses, que havien aconseguit les seves fites, que tenien feines corrents i que feien el que pod
ien per complir-les. I ell havia de seguir aquell pallús begut i degradat. Perquè l'havia de seguir? Trucaria a comissaria i parlaria molt seriosament amb els seus superiors. Aquella missió excedia els límits. No era raonable que durant una setmana l'hagués estat seguint. La broma havia arribat massa lluny. El poeta seguia uns metres més enllà declamant, les seves elegies improvisades. Ningú no li feia cas, ni tan sols el policia no el tenia present. Estava transportat pel sentiment d'injustícia. Els seus caps se l'havien jugat. S'havia de venjar. El volien fer fora, per aquell mecanisme. De fet segurament l'agent de nit ni tan sols existia, només li feia el relleu, i després marxava, perquè tots estaven confabulats.

El policia n'havia vistes de molts colors, però com allò res de res. S'havien segurament equivocat de nom, era una altra persona amb un nom idèntic la que era un cap de la màfia, un falsificador, un traficant. No era pas aquell individu al que estava seguint. Els caps ho havien de saber, els havia de fer veure. Perquè no era raonable que el tinguessin en aquell exili forçat. Perdent el temps. Era un acte intencionat. S'havia de venjar dels seus superiors, tal volta fer saltar pels aires la comissaria. De fet estava fart d'aquella feina. Mai no hi havia acció, només penjats als que seguir, que no constituïen cap amenaça, ni tenien cap interès per a ningú. Els diners de la policia malbaratats en missions inútils. Així ho veia el policia, que ja començava a ser ex-policia. Li havien aixecat la camissa moltes vegades. Era el moment que canviés d'aires. De sobte deixà de seguir el borratxo. No l'interessava més aquella missió. Diria que l'havia perdut. I si li encolomaven un altre de semblant també ho perdria, tenia que contraatacar. Ja n'hi havia hagut prou de prendre el pèl.

Començà a caminar en direcció contrària. Havia de trucar a la comissaria per informar. El telèfon l'agafaren de seguida, les secretàries de la recepció. El que no l'agafà tan ràpid fou el comissari. Però al final aparegué a l'altra banda del fil telefònic. "Com que l'ha perdut? Em sembla impossible!". La conversa no podia ser més absurda. Li digué que s'havia marejat per tota la xerrameca que deixava anar el borratxo, que per uns moments s'havia cregut il·luminat. I que en realitat era un important cap de la màfia, que havia aprofitat la seva confusió per iniciar una fugida, que segurament havia intensificat l'absurd de les seves paraules en el moment en que passava prop de la reunió d'altres caps, clandestina, en un garatge. I allà l'havia despitat. Com podia pensar-se que aquell home inofensiu pogués esmunyir-se per un carreró amb tanta facilitat i determinació. No era possible. Demanà disculpes al comissari.

Ja es trobava millor. Potser acceptaria noves missions, tot i que aquella havia estat molt dura. Així era la seva feina. Esperava que li assignessin una missió de risc, en la que poder-se lluir. Amb trets i persecucions. El que l'havia empès a entrar a la policia. El poeta seguia caminant, ignorant que l'havien estat seguint. No tenia poder, tampoc perill, era un pobre home.