El poeta

El poeta passava les tardes en la meditació, i també la resta del dia. Sempre amb el llapis a punt per tal d'anotar les seves idees, les persones que passaven pel carrer, a prop de la plaça, al seu banc predilecte, on podia tenir una perspectiva agradable de la vida social de l'entorn. Tot plegat era un refugi per a la seva sensibilitat. L'esclat de la guerra no va canviar en substància la seva activitat, tot i que jove com era havia d'anar amb compte de no topar-se amb militars, que per altra banda escassejaven pel seu barri, de rodalies, a on ningú no anava a cercar soldats de lleva.

Les hores llargues i pesants de la tarda li semblaven ideals per destil·lar el seu pensament, per fer que les pàgines amb la seva blancor quedessin tacades d'idees i de conceptes, de sentiments i d'accions, fetes per ell mateix o per d'altres. Però això era només el moment de la composició. Amb el bruit llunyà de les bombes, que per tòpiques quasibé no se sentien, tot eren invitacions a la creació. Tots els moments eren agradables per tal de capficar-se, de sentir l'esclat de lucidesa amb la seva progressió inajornable, impossible d'aturar, com li pujava al cervell i creava onades impossibles. Tot plegat era un sojorn en el món del no-res, de la suposició, de la fabulació.

I mentrestant les veïnes que passaven per davant del seu banc reien amb les dents serrades, observant-lo des de la seva atalaia de la immunitat que concedeix la normalitat. El poeta considerava de si mateix que era un personatge inusual, sense explicacions raonables, difícil, inaccessible, i per altra banda i alhora molt arribador, a l'abast. S'esforçava per no tenir els canvis d'humor que el feien ballar el cap, i que tan bon punt li observaven unes realitats com unes altres. No podia fer-se una idea clara del que representava el seu pensament, sempre embullat, com un garbuix de nocions sense parentiu aparent. Tot plegat es reduïa a l'absurd d'ésser, i a tantes d'altres pensades fonamentals.

Tot d'un plegat el poeta s'aixeca, i comença a ballar en mig de la plaça. L'espectacle de la seva infirmitat comença, no pot aturar-se, ha de bellugar peus i cames grotescament. La gent se'l mira, els forans amb sorpresa, els que són del barri ja el coneixen i només giren el cap per seguir les seves evolucions, per evitar ser atrets per alguna brusquedat vista amb la cua de l'ull, per un polsim que s'enfila a partir de les seves soles i que emboira per uns moments el seu entorn més immediat. El ball esbojarrat pretén celebrar la consecució d'una fita, d'una mestria en l'art de compondre, o potser respon només a un impuls de molt endins, que no es pot soterrar.

Fàcilment arriba el cansament, i els músculs defalleixen. Els dies són tots iguals pel poeta, que viu d'unes rendes velles heretades per les generacions, i que han arribat a ell per donatius diversos de familiars compadits, de joies i de propietats minúscules, que acumula sense acréixer, només afegint els interessos, vivint austerament, com un poeta. Com si no podria dedicar-se en cos i ànima a la seva tasca compositiva? No hi ha altra via, perquè el treball no li sembla compatible amb l'esperit que cal per tal de versar. I calen moltes hores de lleure i de quietud per tal d'arribar a algunes veritats inaccessibles.

Per a ell el sentit de la vida és un cingle inexpugnable, que s'ha d'escalar sense arnesos, sense cordes i sense mans, només amb el moviment del cos, amb l'adherència de la pell, amb el pes buit del cap, que sura cap amunt, perquè el cingle submergit en aigües denses esclafa amb la seva verticalitat l'optimisme i les ganes, tot el que es pot relacionar amb un sentiment positiu. El caliu que hi ha al cim, on el caminoi cingler deixa un marge estret per als peus, que temorencs se succeeixen escoltant amb atenció el soroll del pedrall que es precipita. Al capdavall de tot es troba l'altre, el que observa, es tapa la cara per protegir-se els ulls de la pluja seca de terra i sorra.

Però al parc totes aquestes coses semblen llunyanes, pertanyents a un altre món, que no es pot associar al present, que no s'hi pot barrejar, com aigua i oli, no es pot esperar que l'arbre amb la seva verdor insultant entengui, o que els nens que criden enjogassats comprenguin, no hi ha res que es pugui associar al buit, no hi ha res que el pugui emplenar, perquè tot el que es pretén fa pudor de fracàs. La fortor de la gespa, tan desagradable, humida pel rec, recorda la suor, els líquids, la possibilitat mai realitzada d'una infantesa prometedora.

I no és que el poeta tingués mala vida en la xiquesa, quan els seus pares encara vius l'estimaven, quan podia jugar sense prejudicis amb amics coneguts o desconeguts. No hi ha res de tot això, no es pot dir que vulgui alliberar-se de res amb el seu comportament actual, ni que parli amb éssers inanimats per manca d'afecte. Només que així han anat les coses, i no ha pogut desempallegar-se de la destrucció de la seva sensibilitat, i no ha pogut estar a l'alçada de moltes propostes, que ha hagut de deixar de banda per falta de medis. Ha hagut de renunciar a la seva persona per posar-se per davant dels esdeveniments, i ha hagut d'esberlar-se com una soca colpejada per la destral dretament.

Així doncs, les conclusions preliminars del seu estudi emocional el condueixen a l'atac preventiu del pi ufanós que s'aixeca proper i que deixa anar les seves fulles a cops de vent. Aquell arbre representa tot el que odia, totes les humiliacions de la seva infantesa, tot el patiment, tot el vestigi del mitjà natural que sempre ha desitjat de dominar, i que se l'ha escolat entre els dits com les llàgrimes vesades per la mort tràgica de tota la seva família. No ha pogut oblidar, no ha estat capaç de passar pàgina, feta d'un pergamí feixuc, de plom i altres metalls, escrita amb lletres sortides de la forja. No pot atreure més compassió quan s'acara amb la soca.

Fita als ulls l'escorça de l'arbre venerable, ha deixat el seu bloc al banc, li poden prendre, algun dels petits que juguen al parc s'atansen, al banc, per tal de furtar el bloc i engegar a córrer. Però l'arbre no té gaires alternatives, només pot restar plantat, fer ombra, parar el vent, bellugar-se, gronxar-se, deixar trencar una branca pel pes de la seva vellesa. No té gaires opcions de lluita, ni armes automàtiques ni puntades de peu, no pot moure una sola rel per molt que ho desitgi. I a fe de Déu que ho desitja, perquè la cara d'horror del poeta fa feredat. Torna de seguida al seu banc, ha perdut la batalla, una altra.

Els veïns, jubilats i d'altres amb dia lliure, se'l miren furtivament, escadusserament, sense repetir el gest, amb els ulls mig closos. No volen haver d'enfrontar-se a la realitat de la seva desviació, potser encetar una incòmoda conversa, haver d'intercanviar impressions amb una persona que no es fa comprendre. Quina cosa més anguniosa, haver de parlar amb qui parla sense parlar, a qui no se'l pot dir ni que sí ni que no, res de res. Aquest és el poeta, que s'apropa a una dona que gronxa el carret del seu nadó distretament. Li vol adreçar una de les seves composicions.

Jardins embalsamats / caiguts en l'oblit / a on redueixen les certedats / les hores infaustes en que comptaràs / el neguit / el fracàs / La teva bellesa és del tot singular.

La dona se'l mira uns segons, amb dolçor, el seu cos és pur, la seva maternitat no ha afectat el seu aspecte virginal, ha pogut sobreviure a la pitjor prova, i seguir transmetent frescor. El poeta pensa que potser és germana o tieta, que no l'ha parit ella mateixa el nen que bressola, perquè la seva puresa va més enllà del que permet la responsabilitat procreadora, perquè té aquest aspecte de conservació que ell mateix troba abominable, en si mateix, però que embelleix la noia. No pot ser una dona amb aquest aspecte, amb la tremolor del llavi, les ombres als plecs de la cara, unes ulleres incipients, signes de l'edat barrejats amb signes de la joventut, pertorbadorament.

Alguna cosa s'haurà de fer amb tot l'escampall de fulles que hi ha dessota un plàtan majestuós, alt com un edifici, competint amb les teulades. Tots aquestes fulles seques esperant a ser aplegades per un escombraire, distretament, sense esma ni interès, una feina estèril que el poeta està disposat a dificultar augmentant la dispersió del fullam. A puntades de peu fa volar les fulles, que semblen bitllets de banc en mans d'un nou milionari, benaurat per la loteria. Les puntades de peu fan un soroll sec, polièdric, polifònic. Alguns dels que hi ha al parc giren el cap esverats. No esperaven un xivarri tan sobtat.

El guàrdia municipal arriba finalment, la ronda el porta als indrets per on es mou el poeta. Se'l coneix, i per això no s'excita en apropar-se-li, quan li ve a dir quatre paraules. Perquè el poeta dissenteix de l'autoritat, i opina que la seva presència espanta els nens, i que fa patir les famílies. Tots els de la seva mena s'haurien d'anar ben de pressa a prendre pel cul, perquè no hi són quan calen i quan hi són no calen. Tothom ha de saber l'opinió del poeta al respecte d'en Baldiri Reixac, el guàrdia municipal que té la ronda pel parc, des de fa temps, conegut de la feligresia. Ningú no pot aturar els improperis del poeta, que acaba per fatigar-se.

Un cop tornat al banc considera la possibilitat d'una unitat d'acció per part de totes les faccions enfrontades, de tots els bàndols, de la política i de la vida social, del carrer i de les altres instàncies. Presidents, assessors i delegats haurien de tenir una sola veu, la del progrés. Això és digne d'escriure algunes línies, de deixar-ne constància, per a les generacions, que puguin saber que la corrupció que viuen en el futur no l'han inventada, i que ni tan sols l'han canviada, que avui, al parc, hi ha corrupció, i que els nens que juguen són corruptes, i venen les seves llàgrimes per un berenar.

"El dolor de les víctimes!", crida el poeta. "Calla d'una vegada, sonat!", crida un jove que fa rotllana amb
alguns altres seus companys, gaudeixen d'un descans en les seves activitats, d'estudi o de treball, o potser no fan cap de les dues coses. El poeta se sent profundament ofès, però no vol demanar explicacions als brètols, poruc d'haver d'enfrontar una baralla a cops de puny. Amb aquests pinxos de barri nos pot estar segur, sempre tenen una mala jugada a la butxaca, a punt per malaguanyar, una vida sencera, o el que resta. Els ulls del poeta i els dels joves s'eviten.

L'arbre s'ho mira, es reserva l'opinió, és amo del seu silenci, i exerceix el seu senyoriu amb elegància. L'altre arbre fa el mateix, amb esperit d'imitació. El poeta s'aixeca del banc. Ja no té ganes de cridar, ja no vol res amb el món. Pensa en la guerra, la que es lliura uns quilòmetres enllà. Tots els joves perdent llurs vides, en actes poca-soltes. Ell mateix podria ser-ne un, si no l'haguessin declarat inútil i pertorbat. Ell podria tenir un fusell a les mans. Si el tingués dispararia sense dubtar, als nens, perquè no patissin. El que ell ha hagut de passar, el que tothom ha de passar. Les odes al patiment l'emplenen, les sent brollar, elèctriques, es precipiten vers els seus dits, una veu potent i autoritària el commina a escriure. Ho ha de fer.

Acabada la composició poètica resta el temps per endavant, un altre cop, no hi ha opcions, ni possibilitat, tot és petit i infructuós, els veïns que s'estan al parc són els mateixos, les fulles remogudes pels seus peus romanen en posicions similars, no ha pogut amb elles. Ha perdut una altra batalla, ha perdut ja tantes guerres. Com la que lluiten els soldats al front, imaginari, indefinible, de bales perdudes, de gestos i contra-gestos, de maquinacions de general sonat. El poeta coneix les seves limitacions, i sap que per comandar exèrcits no està preparat, per això no acompleix aquesta funció. El general tampoc no està preparat, tanmateix sent poca relació amb la vida dels seus subordinats, el que li permet manar.

De tornada al banc, el bloc no ha augmentat, segueix tenint el mateix nombre de pàgines, això crea una fonda confusió mental al poeta, que per un moment creu que les fulles del bloc poden reproduir-se, que poden créixer entre si, i fer-se productives, que poden canviar les seves relacions. Però el bloc no té vida, està mort, i no hi ha manera que es pugui deduir una veritat del que hi ha escrit. Les fulles es freguen, conviuen, s'escalfen les unes a les altres, però no poden produir, no veuran els seus infants córrer pel parc, ni riure de qualsevol cosa imprevista.

Poc podrà el poeta fer-se una idea del que l'espera, del que espera a tothom, no podrà alenar esperances, ni respirar el condiment que li cal per tal d'esperar una digna recompensa. Totes les paraules de més que ha escrit el persegueixen, un sentiment de culpa indefinible, sostingut, burxador. Tot plegat es resum en la seva incapacitat d'expressar, en el capvespre que ja es deixa veure amb la seva absència. La llum s'esvaeix lentament, no hi ha manera de produir una composició decent. Tot el que fa li sembla horitzontal, incapaç, reincident. Hauria potser de canviar de bloc.

Enfila el camí de casa seva. Alguns al parc respiren perquè per fi podran estar-se en pau, sense estímuls, sense crits intempestius o moviments i saltirons, ni bellugadissa de fulles seques, res que importuni les hores de descans, merescudes després d'una vida de treball. Això pensen alguns al parc, egoistes, que pretenen que el silenci els pertany a ells només, i que ningú no té dret a fer-ne ús emplenant el seu espai de soroll. El poeta fa botifarra als que el miren. És la seva manera d'acomiadar-se, fins l'endemà, quan tornarà a posar-se en situació compositiva, amb la seva inspiració a la punta dels dits, per tal de versar algunes realitats que mereixen ser registrades.

El sopar no pot ser més trist, en la solitud de la cambra, aprofitada, multi-ús, que serveix de cambra d'estar i de dormitori, que té totes les comoditats que el poeta es pot permetre, una estufa i una televisió minúscula, unes mantes per escalfar-se, a banda de l'estufa, els pensaments que queden suspesos arreu, que xoquen impactant contra les parets, que s'entortolliguen, com en una troca matussera, que entren i surten per les orelles del poeta, que no pot fer res per controlar-los. Ells el controlen, per això vol sortir al parc, per poder ser lliure, perquè l'aire li doni espai, per poder respirar amb el nas enrera, amb la panxa enfora, amb ganes. Però la nit espesa és el que li queda per davant, el so engorjat i ressonant dels canons, les passes metàl·liques al carrer, escolant-se per les escletxes de la finestra.