El poeta adormit

Pels poetes que mai descobriran que ho són perquè tenen la flor de la poesia adormida dins el cor, perfumant inútilment dels pulmons a l'alè, desfullant-se a poc a poc en la monotonia assossegada dels dies i les nits.

Per les buidors que s'omplen amb petons i carícies.

Pels somniadors que tanquen els ulls en illes remotes, ben allunyats de tot, on l'horitzó es perd en el record de l'amant que es passeja per la terrassa dels seus somnis (on hi ha lloc per parterres de geranis). Amant, que mai arribaran a posseir (suplantada per una impostora que s'ha fet amb la meitat del llit i ha col·locat antilliscants al plat de dutxa).

Per les llunes que s'esmicolen en milers d'estels i es tornen a recompondre en llunes noves.

Pels filòsofs que no han perdut el deliri adolescent d'entendre-ho tot, d'apassionar-se per tot i estimar amb desmesura. Perquè el gran perquè sigui sempre el gran perquè, compost, al seu torn, de perquès més menuts.

Per les mirades furtives que es queden en res més que en instants fugissers de desig.

Per això i molt més,

Jo sóc jo

Jo sóc jo

Jo sóc poeta adormit, amant de carícies, somiador exaltat, enamorat de la lluna, filòsof delirant i caçador de mirades que busca la teva enmig de totes i espera trobar-la. Perquè la teva mirada serà el llumí que encendrà els fanals del meu cel ennegrit.