El poema de la senyera

Un relat de: Marc Freixas

Una gran senyera vesteix el meu cos,
mentre el cor de la meva terra plora d'amor;
el sentiment es desborda per dins de la passió,
i les llàgrimes són esperança de ser lliures.

( no desitjo una altra cosa que fer el meu país lliure )

Estimo aquesta gran senyera amb tota la meva força,
i la barrejo amb la meva sang, per sempre.

Comentaris

  • Faig una excepció[Ofensiu]
    helena | 01-05-2006 | Valoració: 10

    aquest el valoro.

    Ho faig pel meu país, per la meva terra estimada.



    helena

  • Per la llibertat i pel coratge de conquerir-la![Ofensiu]
    helena | 01-05-2006


    Visca la terra!

    Visca l'amor a la llengua i a les arrels que ens claven fortament a un poble, a un paisatge, a un pais, el nostre.


    helena

  • Un desig[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 30-04-2006

    que molts portem a les venes.

    "Estimo aquesta gran senyera amb tota la meva força,
    i la barrejo amb la meva sang, per sempre."

    M'agraden especialment aquests dos darrers versos. Trobo que guarden tota la força del poema. Apareixen com un petita declaració amb tota la seva contundència. No n'hi ha prou amb estimar la senyera, es porta a les venes. És part de la nostra vida, dels nostres somnis, la seva llibertat ansiada.

    M'agrada aquest poema. M'agrada la senzillesa amb la qual està escrit, però la força que guarden les paraules. Dins de les venes, sang catalana.

    Una abraçada i un barret per vós, ple de versos.

    Salz.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1418 Comentaris

821054 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.