El planeta de les margarites

"El temps que t'ha estat concedit és tan breu que si perds un segon ja has perdut tota la teva vida, car aquesta no és pas gaire llarga, és només el temps que tu perds."
Franz Kafka

No es va moure del sofà suat per l'insomni reiterat d'un jove de vint-i-dos anys a qui els antics amics li havien perdut el respecte i els nous l'adoraven sense matisos. Els ulls del John van patir l'oblit de deixar-se els fluorescents encesos la nit anterior, i l'esquena el menyspreu d'una butaca pensada per becaines de menys de vint minuts. Va negar-se el primer badall del matí, potser perquè no el veia ningú i aquests gestos perden el sentit quan no serveixen per indicar als altres que estem cansats. Es va fregar els ulls i va decidir apagar el llum, tot i que un simple botó de la computadora hauria estat suficient. Tanmateix no oblidava d'on venia, alçava en aquells petits gestos la resistència a una societat de plàstic i, per si fos poc, envasada al buit. La seua rebel·lia no era molt consistent, així que es tornà a asseure al sofà, amb els budells rumiant quin seria el millor àpat per començar el dia. Entre l'ampli ventall d'ofertes, la generositat de sabors i tactes, va optar per un plat senzill caigut en l'oblit per allò de la multiculturalitat i el progrés de la globalització: un pa amb tomaca amanit amb un bon raig d'oli d'oliva i un pessic de sal, acompanyat amb unes bones llenques de cansalada. I és clar, li haurien pogut portar una pizza en pocs segons. Ben segur el repartidor ja hauria cobrat la propina i ell s'estaria torcant els morros mentre pagava la comanda per Internet. No obstant, se sentia més a gust xarrupant aquella menja deliciosa, en penetrar-li als llavis l'agradable sensació d'estar apegalós d'oli. El rot de bon profit, car calia aprofitar la solitud per no redimir el pecat d'haver nascut lluny d'un mercat polsós de Rabat.

Res tenia perquè rompre aquella dolçor, menys encara les inquietuds d'un homenet a qui la vida ja havia atorgat massa satisfaccions, i, no content amb aquesta generosa concessió, encara gosava pensar en el demà com si aquest li fos propietat intocable. Devia ser una mena de venjança, les cavil·lacions amb què el John ocupava les últimes hores de la nit; si un festival filosòfic clandestí amb lectures dels antics versos de Descartes o Plató que li passava davant dels ulls, la temença de patir més dràsticament les conseqüències de la sequera si la terra no era remoguda en lluna plena, la quimera d'aventurar-se, en ple auge de les benaurances cap a l'energia nuclear, per les renovables, o l'obsessió per fruir dels mots dels poetes quan ja tots eren morts i el futbol satisfeia les necessitats sentimentals de la humanitat. I parlar de passat, un autèntic repte en un món que entenia el present com l'impediment a viure només de futur, de somnis i esperances, sense recordar mai el regust amarg dels fracassos. Tanmateix, John necessitava el passat per entendre el seu propi nom, doncs cent anys enrere- ens situem al 2026- cap llumenera hauria pronosticat l'increment desmesurat de noms de l'altra banda de l'antic Atlàntic, així com el menyspreu cap als ja oblidats Joan, Pere, Maria, Laura o Arnau. No va ser un caprici dels progenitors, més aviat una cosa imposada, inevitable. Ni tampoc un llegat de la procedència geogràfica d'aquests, doncs eren nascuts a Reus i set generacions els asseguraven un pedigrí que era covard quan creia en els cognoms per afermar un sentiment de pertinença. Son pare es deia Miquel i sa mare Alba, i un abisme, reflectit en el nominal, els separava del seu fill. Havien treballat sempre fora de casa, ell de fuster i ella de professora d'ecologia a la Universitat de Barcelona, mentre el John era advocat i treballava del sofà estant. John duia una vida més còmode, tant que no li importava creure's les històries dels seus progenitors sense haver-los conegut mai.

Després dels aclariments fets - no estrictament necessaris- el John va seguir la jornada sense saber que algú s'interessaria pels esdeveniments de la seua vida. Va repassar el calendari esgrogueït i va saber que era diumenge de rams, cansant una vista que hauria estalviat l'esforç si els dits haguessin teclejat el codi 3257 al robot. Aquest, fidelment dret al seu costat, transformava la combinació numèrica en una detallada descripció de la data en què s'estava. Li arribà al cervell les ones de la malenconia, la necessitat imperiosa d'anar a picar el palmó contra el terra de la plaça com quan era un xiquet. La plaça, si no ho recordava malament, quedava a una cantonada de casa, i sense refiar-se de la seua mala memòria va confiar plenament en la cridòria de la canalla per guiar-se fins a l'esdeveniment. Les veus arribaven amb un to difús; àudio recelós de l'estèreo que gustosament li haurien proporcionat els altaveus activables a través d'un sensor fotosensible. L'aliança entre primavera i la joventut de les dones allí presents- escots generosos per uns pits encara vibràtils i faldilles curtes per delectar la companyia amb cuixes d'infart- condemnaren el John a pensaments endimoniats molt allunyats de l'esperit eclesiàstic de la celebració. Sense poder acabar la missa, contactà mitjançant un moviment subtil de llavis amb la Selena . Pocs segons després, l'un ja es notava dins de l'altre i els arribava a l'oïda l'esbufec plaent de l'amant, les mirades se'ls clavaven des de la distància i els mugrons d'ella van acabar, sense el grapeig d'ell, amb la duresa temporal del membre masculí. Com de senzill n'hauria estat trobar-se en un xat, quatre frases per cortesia, i seguidament jugar fins assolir la culminació dels seus instints més primaris. Tot això acompanyat de la pantalla de trenta-cinc polsades on veuria la noia gaudint de l'èxtasi de les hormones, i també retocaria la maleïda precocitat amb l'ajuda de la darrera versió d'un programa de disseny gràfic. Però el sexe era plaer perquè encara conservava engrunes d'incertesa, i es seguia negant a deixar en el pa de la modernitat les molles de l'essencial.

S'acabaven les últimes hores de festa, la gosadia de descansar més enllà del son. John descansava els matins de diumenge, a diferència dels altres que pencaven per a poder dormir les nits. Ben cert que era ridícul dir que les seves jornades anaven de sol a sol, que ja no en notaven l'escalfor ni les cremades dels primers dies d'estiu, però certes reminiscències filològiques s'havien aferrat a la nova era. També se li arrapaven a la pell els sentiments de culpa per l'última frustració sexual, quan sorgiren davant seu els primers clients de la tarda amb una denuncia per violació de la privadesa. I ell seguia qüestionant l'absurditat de la nova societat si n'havien fet de l'abraçada un gest punible, i el bes una acció castigada amb la pena capital pels capricis d'un jurat compost per milions de xips. Se'n va sortir prou bé, i els clients devien quedar-ne satisfets, com delatava un subtil cop de cap i l'agraïment que arribà a l'epiteli nasal del John. Sense pausa, uns altres clients ja exposaven els motius de la querella: un polític atípic que havia complert una promesa electoral. Ell que encara seguia fent política, malgrat la fauna paràsit que hi pasturava, els va haver de donar la raó, arxivada escrupolosament en l'article 18/98 de la Constitució informàtica segons el qual: "L'activitat política, basada en el suport atorgat pels mecanismes democràtics fixats, restablerts després del fracàs dels principis de la democràcia participativa, fa que els delegats tinguin l'obligació d'assegurar la felicitat dels seus conciutadans. Aquest deure comporta, fent-la estrictament necessària, l'ús reiterat de la mentida. Tot aquell ciutadà que, duent a terme tan indispensable tasca, impregni el seu discurs de certeses, amb el conseqüent desengany de les masses, es veurà obligat a indemnitzar-les amb la sanció que imposi el vigent codi jurídic." Li haurien fitat brillantor als ulls, la tristesa atrapada entre la còrnia i el cristal·lí. I ara quedaven massa lluny els temps en què inclús les dones ploraven com per perdonar-li aquella amoralitat. Segurament l'endemà les forces de l'ordre, exemptes de la ceguesa imparcial de la Justícia, li clausurarien el despatx tot retirant-li la llicència per exercir la professió- gràcies si li perdonaven la vida. No protestaria, gest prohibit a l'article 13/13 de l'Estatut regional del software autònom. Només batria els ulls al màxim per evitar deixar una llàgrima que reconfortés els pacífics defensors de l'ordre públic. Assecaria els ulls per conservar al cervell la humitat necessària per seguir la lluita armada: pensar.

Diuen, entre la llegenda urbana i una rara avis que es feien dir historiadors, que venim de molts segles enrere, i els més agosarats s'aventuren a pronosticar un passat agermanat amb els simis, seguint les tesis d'un tal Darwin. Per sort, tots els seus escrits ja han estat destruïts, perquè és evident, palpable, la inventiva d'aquell barbut. Així es va justificar l'any 3010 l'extermini d'aquests falsos germans que gosaven qüestionar els nostres orígens divins. En aquella massacre s'explica que s'aniquilaren totes les espècies innecessàries, la immensa majoria, creant un banc genètic per si mai en podíem treure algun profit. En les revistes digitals es troba, a vista de tothom, la indecència dels fracassats ecologistes que pronosticaren un futur devastador pel planeta Terra. Que poc s'ho pensaven! Hem reciclat l'antic planeta: és un abocador genial, i a Júpiter, tot canalitzant els fluxos geotèrmics i adaptant les nostres impureses fisiològiques mitjançant transgens injectats sota la pell, dia a dia construïm un futur sense estridències on els sentiments no entorpeixen la construcció freda i raonada de la pàtria. Malament aniríem si la por, el romanticisme, la malenconia, el desig, i tantes d'altres paraules per sort ja foragitades del diccionari virtual, guie
ssin el camí a seguir del nostre indissoluble país. I res d'allò feia perillar el rumb de la nació, ben portada pel mestratge del general Ximpum, que s'havia aixecat en armes l'any 3005 per salvaguardar l'essència democràtica, banalitzada per unes masses trastocades per bestieses com el pacifisme i l'amor lliure. Tot fou molt civilitzat i modern, res de sang que embrutava les mans ni bombes ennegrint el cel: dispersió de partícules carregades amb polsim de traïció, ajudades per la inevitable reacció biològica d'assimilar-les i , en seguit, posar-se a les ordres de les tropes de l'exèrcit salvador. Un cop rendits, el toc final per evitar que es repetís un desastre com aquell: cremaren tots els llibres impregnats d'aquells ideals, inclús volums que ja aventuraven la crema d'obres literàries, i prohibiren els sentiments, autèntics culpables d'aquell desgavell. Mai podrem agrair-li tot el que ha fet per nosaltres, i malgrat que alguns addueixen l'obligatorietat de culte cap al general establerta en la carta de naixement de la nova pàtria, ja sabíem que mai es mossega la mà que et permet la vida.

Estava cansat en un món on aquella sensació ja no existia. Un calfred li va transcorre l'espinada mentre es decidia a clausurar el bufet d'advocats on havia treballat tota la vida. Si parlem de la totalitat d'aquesta, és perquè la infància era un mer tràmit: un parell de dies, els mínims per assegurar la plenitud del sistema, assolir l'etapa adulta i estancar-s'hi fins que pel bé comú la seua existència ja no tindria cap sentit. Qui sap si era l'últim reducte de dignitat, la darrera resistència a ser engolit pels nous valors triomfants, o simplement la confirmació d'una derrota anunciada. El cas és que, a primera hora del dematí, els agents podrien inculcar-li un agreujant al delicte ja suposat de sentimentalisme, tot sumant a l'acusació del fiscal el greu càrrec de mantenir els principis. Ben mirat, ja tot era igual, i va escampar els llibres clandestins dels dramaturgs a sobre la taula, perquè quan l'arrestessin no hi hagués un sol motiu per privar-li només de forma parcial la llibertat. Ell no creia en les mitges tintes ni en les petites victòries, ja que calia certificar tota la immensitat d'un fracàs col·lectiu. I la fugida, tot i sabent-la impossible, tampoc era la seua manera d'actuar, que preferia esperar-los al sofà i gaudir de les últimes brises del tardet. Així fou com decidí, enmig d'un ampli ventall de tonalitats a triar, esperar fondre's juntament amb el sol. Es va repenjar a la butaca i pel seu propi peu va triar despenjar el mur de plàstic intel·ligent que el separava de la fi del dia. Llavors, ple de ràbia, va estampar el comandament contra el televisor espectral, esterilitzant de cop el bilió de canals en format XZY. De fons el mar, sotmès a la vinguda de la nit, reivindicava els seus dominis mostrant-se enfadada en suc d'espuma. Com ell, emprenyat. I més somnis hi hagueren hagut que la gran plana juganera els hauria engolit amb gràcia, sense rancúnies, com es compadeix dels nàufrags en concedir-los-hi el descans de la mort. Però a ell li era negada la fina daga de la Parca, a la qual ja li havíem arrabassat tota jurisprudència en aquell terreny. Per penyora, la fragància de mar enganxada als becs de les gavines, poc a poc somnífera, dolç bàlsam d'una desconnexió improrrogable.

Podia haver sortit bé. Era difícil. Impossible, no. Ingenuïtat o ignorància. O ambdues. Com em cremaven tot aquest seguit de pensaments inconnexos, sense remei. M'afusellaven un reguitzell de sensacions fins al moment esquerpes, mentre una humitat oblidada salava les galtes. El pit aguantava amb dignitat les sotragades del cor, el tremolor s'acarnissava amb les cames, i el dit hauria defugit gustosament la missió encomanada. Vaig prémer. S'enfonsava suaument la darrera oportunitat dels humans, que el vermell era símbol de perill i a aquell botó cap color li escauria millor. Adéu, 39924643-T. Good bye, John.

Espai de silenci, comiat intrínsec, pels absents.

La vida segueix, diuen , però les frases gastades han perdut tots els matisos per entendre la situació actual. Fermat al sofà, de cara als pícsels d'alta definició d'aquella posta de sol, i el tub a la boca de l'últim sopar aspirat; els pantalons tacats com a record de l'holograma penetrat; una plaça del seu poble en tres dimensions; i miratges de clients; agraïments d'ambientador seduint l'epiteli; fragància de mar vestida de cloroform. En segons vaig desfer aquell teixit complex: John, híbrid de prova i fill adoptiu de Bernat Casaldàliga, de professió conillet d'Índies. Em van venir unes basques plenes de misèria, eixutes, només bilis. Bilis, perquè de sang ja no me'n corria per les venes, que era fred, cadàver, i el cos escopia àcid de vergonya. En eixugar-me els llavis i revindre'm l'olor pastosa del vòmit, vaig alçar el cap quan hauria d'haver-lo acotat, quan jo era un home vençut, una derrota comuna. Se m'havia donat l'oportunitat de salvar un món, i aquí el teniu, el Samsó sense cabell, el David amb la fona buida, la pedra per trobar. I Goliat, general Ximpum, victoriós.

- Rieu, foteu-se'n, rieu fins a pixar-vos. Au, cap pietat per a qui ha perdut la partida, ni un gram de misericòrdia per als covards. Compliu la vostra paraula, que a mi ja no me'n queda. Tota vostra, tots vostres, esclaus per sempre. Feu del meu cos el que més us plagui, carnassa pels lleons si aquests s'hi avenen, si no els reca tastar carn de mercenari. Però no malgasteu esforços, directe calç viva per una ànima morta, blancor molt menys escrupulosa amb la misèria humana. Tortureu-me, que em magregin els cucs quan encara gotegi la poca sang que em queda, que els voltors em festegin i comencin el botí mentre encara em batega el cor, que contradiguin per un dia l'esperit carronyer. Rieu, alegreu-vos del dolor que sentiu a la panxa, a riure s'ha dit! Sentiu com us vibra la testa, com reconforta la humitat feliç dels ulls. Si sentiu un simple matís, una lleugera idea d'aquest espectre de sentiments, la guerra no estarà del tot perduda. Riureu, n'estic convençut. Com nosaltres perdre'm la batalla, però no la guerra.- aquest escrit el tenia desat en un calaix polsós, amagat sota un cop de clau. Quan vaig amagar-lo em creia que mai més el veuria, menys quan semblés malalt del fetge, d'un groc mat on ressaltaven les ferides obertes ja feia molts anys. I no en retocaria cap matís, perquè els mots, fidels a l'esperit dels bons vins, havien afermat la seua vigència afilant-se amb el pas del temps. Si que s'entreveia un esperit bèl·lic de quan els feixos del general Ximpum encara havien de fer el seu efecte, però també era una obvietat que la guerra no havia acabat. Era un pas endavant d'una vida avesada al caminar dels crancs, un morir amb els ulls tancats i els peus nus fent l'amor amb la terra, l'últim bes robat a la vida, l'esperança amarada de plom. Defallia, i sabia que no era el moment. Caldria llegir-la amb veu ferma, aquella declaració de principis, quan fos arribada l'hora del judici m'estigués permesa l'última defensa. Seria un pur tràmit, ja tot quedava sentenciat al contracte que portava la meua firma: " (...) els sotasignats es comprometen a respectar les clàusules establertes." Si, tenia la mateixa culminació imperativa que qualsevol contracte, la mateixa desconfiança en la paraula donada, que calia reafirmar-ho tot sota el bastó de la Justícia. En (...) s'especificava que a Bernat Cassaldàliga li seria perdonada la vida- quina expressió més absurda per donar-nos la mort!- si empíricament feia veure a les màquines que ser humà tenia sentit en el nou món. Havia d'obrir els ulls a la ferralla quan John ja els tenia closos. Davant seu restaven impertorbables els materials de l'experiment, tot aquella conxorxa de cables i xips, un món inventat per a un humà de ferro.

De jove, quan les universitats encara impartien la carrera de Ciències Ambientals, em seduí una teoria ecològica formulada per Watson i Lovelock: El planeta de les margarites. Potser perquè m'acabava de llegir el Petit Príncep i recordava l'entranyable rosa que el feu tornar al seu planeta. O qui sap. Inevitablement se'm quedà interioritzada de per vida, i em disposo a transcriure-la molt breument a continuació: tenim un planeta amb una atmosfera tancada i suficient aigua per permetre-hi la vida. Aquest espai físic és habitat per margarites de dos tipus: blanques i fosques. Ambdues espècies poden viure entre els 5ºC i els 40ºC, per tant la temperatura és un factor vital. Així les margarites negres absorbiran més radiació solar i per tant la temperatura en aquella zona augmentarà, tot reduint així l'albedo- energia solar reflectida pel planeta cap a l'exterior de l'atmosfera. Les blanques, en canvi, produiran l'efecte contrari. En definitiva, la teoria demostra que el medi es modificat per satisfer les necessitats vitals de l'organisme i rebat la tesis proposada fins al moment en què els organismes eren els que s'adaptaven al medi. I John era per mi una d'aquestes margarites. Ara, seca. Havia intuït en els seus ulls de vidre capacitat per desemmascarar la trampa, la mateixa que jo havia enaltit i defensat per ser un dels seus; almenys fer-los creure que combregava amb ells. Tanmateix, ell s'havia conformat a viure en un món simulat, el plagi barat del món humà. El pitjor de tot: creia viure en un mon real. En aquella situació, ben mirat, la mort que m'esperava tampoc era tan cruel. Més ho era la constatació que els mestres no ens havien advertit de la possibilitat que un individu es resigni al món que li és llegat.

Nosaltres érem vençuts, conformistes per obligació. I ell, John, mai havia tastat l'embriac de les partícules ni havia vist les màquines fent-se un món a mida, replè d'humans al seu servei. Podia dir prou, acompanyar el plor amb un pa amb tomaca tangible, agermanar les lectures dels poetes amb el fregament físic de la carn, llegir dramaturgs amb postes de sol de les que t'acaronen am
b una escalfor suau, decantar-se decididament per l'essència humana que la seva naturalesa híbrida li permetia triar. Era una victòria a mitges, i aquestes sempre se les apunten els vencedors. La seua habilitat rau en el fet que en desposseir-me de la vida no s'acabarà l'espècie. Seguirà havent-hi bípedes de cabells que creixen quan es moren, enraonen enlloc de xisclar, i es segueixen vestint per ser diferents a totes les bèsties del món encara que aquestes ja no existeixin. Llavors, esborrant subtilment el passat aconseguiran que el futur sigui tot seu. Poc a poc ens desfullaran, pètal a pètal, tot desfent la immensitat d'un sol concepte: humanitat. Tot deu venir del dia en què vam deixar que el vent s'endugués el primer pètal de les margarites.