Amour de madre

Bé que m'ho podia pensar, il·lús de mi. Aquesta sensació agredolça que em rosega per dins era més que previsible. Tot per creure absurdament que això d'avui era simplement un joc. I ara tinc el cor dividit, entre trist i alegre, per la derrota d'Espanya enfront de França. Perquè és normal, si per pares sentimentals aquest país petit on visc els ha tingut tots dos, aquesta indecisió afectiva tant corrent entre el pare i la mare. Consti aquí, sense matisos, l'estima que tinc per ambdós, la bona educació donada. La mare, aquesta Espanya que tenim la sort de la seua companyia des del 1714, és potser més delicada, un xic més permissiva, però severa quan s'ho ha de ser. El pare, la França que ens regalà una firma als Pirineus, és dur, sever, clar i transparent en els seus bons consells. De la mare sempre n'agrairé quan de xiquet em deia que això de ser nacionalista era antic, que fes com ella: cívica, cosmopolita, moderna i feliç. Del pare, els clatellots que tallaren d'arrel l'ofensa de parlar català en el domini antiquíssim del francès, i menys permissiu que la mare ara, anys després, no ha d'aguantar les rebequeries d‘un adolescent impertinent com jo.

Estic trist. La mare, que tant ha fet per mi, l'han eliminada d'aquesta gran competició no-nacionalista que és el Mundial. Ja m'ho va dir: fill meu, les banderes no són bones. Poc a poc m'ha anat instruint per fer-me un ciutadà respectable; em prohibí animar seleccions nacionalistes com la catalana, després em premià amb un Estatut que consagrà aquesta prohibició. I jo, bon aprenent, entenc que amb tantes "rojigualdas" com l'acompanyaven avui s'haurà sentit indigesta. No sé que se n'haurà fet del no-nacionalisme que tant encertadament m'aconsellava, potser és un petit error. Doncs, ja veieu, aquí qui la fa la paga- com tant bé em deia la mare, sobretot quan remarcava el darrer verb lletra per lletra. El pare, desacomplexat- que es veu que és una altra forma de ser feliç- ha sortit vencedor. Ho dic clar: massa records entranyables com per ara no sentir una espurna de satisfacció.

Com que no m'agrada dormir amb dubtes que em facin donar tombs pel llit, he trobat la solució definitiva. Ben mirat, amb la mare hi comparteixo tota la meua vida, i amb el pare, sent sincers, només un minúscul instant del dia. Així que me'n vaig a dormir trist, sense afegir massa dramatisme, inclús desconsolat. Segur que la nit imposarà el seu bàlsam de son, però prop del coixí no podré evitar uns darrers pensaments. Pel cap retronarà el savi advertiment que la mare hem feu sobre el perill de les banderes. Em retrauré les constants recaigudes en un nacionalisme que diuen que potser és crònic; perquè, siguem clars, a mi això del futbol, futbol sol si és que existeix, no em diu massa cosa. Necessito, urgent altre cop, lliçons no-nacionalistes de la mare; no fos cas que em rondés pel cap l'animalada d'anar-me'n de casa.