El petit Do

Un relat de: Arnau

En un país molt i molt llunyà, fa molt i molt de temps, va néixer en Pau. Enmig de la gran ciutat, envoltat d'alts edificis va aprendre a viure sense veure-hi, ni sentir-hi. En Pau era cec i sord. S'havia quedat sol de ben petit i ara caminava pels carrers ensopegant amb faroles i papereres, ensopegava amb les persones que caminaven atrafegades cap a la feina. Zigzaguejava pels carrers sense un rumb definit. I la gent se'l mirava un moment, despertava un sentiment de tristesa, però giraven el cap i s'oblidaven d'ell. Van passar els anys i en Pau seguia sobrevivint en aquella ciutat, ningú entenia com ho aconseguia. Però cada matí quan es llevaven i sortien al carrer el trobaven allà amb els genolls i les mans pelades i amb un trau al cap, però ell seguia endavant amb un somriure als llavis, queia i es tornava a aixecar una altra vegada.

Però el que ningú no sabia era que en Pau tenia un do. Havia aconseguit convertir la foscor en paisatges meravellosos, plens d'arbres i flors de mil colors. I convertir el silenci en el so dels ocells cantant, amb la brisa de l'aire passant entre les fulles dels arbres, el so d'un petit riu enmig d'aquells camps meravellosos. Saltava entre les roques dels rius, corria a través dels camps de blat, s'estirava a l'herba sota el sol brillant de cada matí i escoltava el cant dels ocells. Vivia en el seu món perfecte i per això era tant i tant feliç.

Però un bon dia, un bon home es va creuar en el seu camí. En veure'l deambulant d'aquella forma per la ciutat va sentir una gran pena i va decidir fer tot el possible per ajudar-lo. Va pagar els millors metges i els millors especialistes, li van fer tota mena de proves. Es va passar mesos tancat a l'hospital però continuava amb el seu somriure, com si res estigués passant. I un bon dia, en Pau es va adormir sota el tronc d'un gran roure, com cada tarda feia, però en despertar es va trobar en una habitació grisa i freda. Podia sentir el soroll dels cotxes fent sonar el clàxon, la gent parlant pel carrer, sentia els crits que feia la dona de l'habitació del costat, milers i milers de sorolls que el confonien. Estava atemorit, volia tornar als seus camps.

Aquell bon home el va adoptar i es va encarregar que mai li faltés de res. Li va comprar roba nova, el va portar al barber, i li va oferir un lloc on viure. I es va anar acostumant a la seva nova vida. En Pau va anar a l'escola, i després a la universitat, es va convertir en un dels millors economistes del país. Era un home important i respectat, treballava en l'edifici més alt de la ciutat i tenia un enorme despatx a la última planta. Amb el temps havia anat oblidant la seva infantesa i ara només s'havia convertit en un simple somni. Ara cada matí es llevava molt d'hora, sortia de casa quan el sol encara no havia sortit i caminava amb passos ràpids pel carrer esquivant a la gent per no fer tard a la feina. Tenia una gran casa plena de petits luxes, un bon cotxe, i molts amics que a l'esquena el criticaven. I creia que allò era la felicitat.


Comentaris

  • Potser val la pena mantenir el do[Ofensiu]
    nuriagau | 21-05-2009 | Valoració: 10

    Sovint els adults creiem saber el significat de la paraula felicitat i intentem viure segons una errònia accepció.

    El relat recorda l'evolució que fan els nens al llarg de la seva infantesa. Ells també tenen un do, com el protagonista, i els adults ens encarreguem de fer que el perdin.

    Et felicito per aquest relat!

    Núria

  • Molt bó![Ofensiu]
    Epicuri | 12-02-2009

    Pot ser cal ser ceg, sord i mut...per veure la veritat. O pot ser no.

  • molt maco[Ofensiu]
    marieta | 08-02-2009 | Valoració: 9

    És un relat molt maco i que fa una mica de pena m'ha agradta molt llegir-lo

l´Autor

Foto de perfil de Arnau

Arnau

21 Relats

59 Comentaris

26783 Lectures

Valoració de l'autor: 9.70

Biografia:
Vaig néixer l'any 1985. A aquesta edat hauria de començar a ser una persona responsable i treballadora, però els que em coneixen saben bé que no ho acabo d'aconseguir del tot. Us enganyaria si us digués que no somio en arribar a ser un escriptor recordat al llarg dels anys, però tots sabem que és impossible amb el meu nivell, molt haurien de millorar les coses. Així que em resigno a dir que escric per passar l'estona i perquè em posa de molt bon humor.