El perill de la indiferència

Han sigut les circumstàncies del temps, les que han portat les seues cartes a les meues mans. Les que han decidit fer-me sabedor de la seua historia. Una historia que acabà en tragèdia. M’atreviria a dir que a causa de la indiferència i ignorància que la societat d’aleshores prenia envers els drets humans.
12 d’Abril de 1949- Figueres
Estic preocupat. Desprès de la mort del meu pare a mans dels militars, he hagut de dur jo sol la llibreria. No em suposaria cap problema si no fos pel fet que ha corregut la veu per Figueres de les meues idees republicanes. Si aquestes enraonies s’estenen massa, és la meua fi.
La Isabel espera un nen. La feina ara, és important, cal que tot funcione bé i faré tots els possibles
3 de Maig de 1949- Figueres
Aquest matí, en tornar de missa, m’he proposat fer neteja a la llibreria. He tret qualsevol llibre que tingués la més mínima expressió d’idees contraries al règim.
Sé de lluny, que pot suposar-me una baixada en les vendes, perquè conec els meus clients i també conec les seues idees. Però a hores d’ara, no puc permetre’m tenir un gènere d’aquestes característiques.
Mentre buidava fins sols deixar la pols el petit prestatge de literatura en català recordava el sermó de mossèn Lluís. Els qui pensem diferent no mereixem el perdó de Déu, ni tan sols els nostres fills.
Ha sigut difícil mantenir el pensament que jo no sóc un d’aquells, sota l’atenta mirada de les dones de primera fila que de reüll vigilaven cada un dels meus moviments.
De què em serveixen tots els meus esforços si no tinc el perdó de Déu? On està la misericòrdia? El meu fill ja està destinat a l’infern?
3 de Maig de 1949- Figueres
La Isabel ha tingut una nena preciosa. És ben petita però ja es poden distingir trets de sa mare en el rostre. Excepte els ulls. Els ulls color fulla d’olivera són meus. Li hem posat Helena.
Air, vaig rebre una carta del meu germà, Esteve, que ara ja fa sis anys que viu a França. Ell em conta com va la resta del món, ja que a l’Estat Espanyol no rebem quasi informació internacional.
M’explicava que feia un any que s’havia aprovat la Declaració Universal de Drets Humans, i tot el que allò suposava. En la meua resposta, vaig haver de dir-li que per ací, ni tan sols havíem olorat aquesta declaració. Però li vaig expressar la meua satisfacció al respecte.
Li vaig haver de contar que, el negoci que per herència també li corresponia a ell, no estava anant gens bé. Els rumors s’estaven estenent i la llibreria estava anant de cap a caiguda. M’havien pintat tota la persiana de negre. Amb sols això ja aconseguia les males mirades dels veïns.
15 de Juny de 1949- Figueres
Ja està. He hagut de tancar la llibreria. No tenia cap sentit continuar obrint. Teníem més despeses que no guanys. Els militars s’han dedicat a boicotejar el negoci de totes les formes possibles. Finalment, els clients han tingut por d’acostar-s’hi. Els assetjaven.
La meua família i jo no tenim res a fer ací. Encara m’estranya que no hagen vingut a per mi, com ho han fet amb molts altres republicans.
Demà al capvespre viatjarem a França, a ca Esteve de moment. Isabel creu que no és oportú viatjar ara, la nena encara és molt petita. Però no es una decisió que es puga prendre amb calma.
11 de novembre 1965- Normandia
Avui, és l’Helena qui escriu aquesta última pàgina del diari cal explicar el perquè. Crec que és necessari donar un final digne a la història del meu pare.
Ell, mai va arribar a viatjar a França. A l’endemà d’escriure la seua última pàgina, va ser detingut i empresonat.
En el moment en que observava quiet els fins raig de llum blanca que travessaven les ballestes de la maltractada persiana de la llibreria quan pretenia olorar-la per última vegada abans de marxar- Aquella olor a llibre. Olor a paraules mortes mai llegides.
Empresonat sense dret a un judici just. Sense dret a avisar a la seua família que fugia anguniosa cap a França amb l’esperança que tot allò fos un joc de l’oca i en contar dotze poguérem sortir de la posada en la que havíem caigut.
Pare, sigues on sigues, vull fer honra del que vas ser i seràs i dir que aquests ulls de color fulla d’olivera que em fan teua, seguiran esperançadors davant qualsevol impediment que em prive d’avançar en la meua lluita.
Pare, la mare resa per tu.
Helena