El pendís

Caminar amb tanta inclinació no era fàcil. Havia de fer equilibris per mantenir-se dret, tal era la pronunciació del pendís en el que es trobava. A la vida havia trobat molts pendissos, alguns de prou amenaçadors, que havia hagut de remuntar o davallar, físics, espirituals i socials. Ara es trobava en aquell en concret, i era ben inclinat. Caminava de través, ni pujant ni baixant, només creuant. Els seus peus amb prou feines podien entendre's amb el terra. Hi havia una mútua incomprensió. Per una banda el seu cos demanava verticalitat, per altra el pendís imposava la seva inclinació, obligant al cos a fer un exercici de conciliació entre el que era normal per a ell, és a dir trobar-se en un lloc pla, i la realitat. Pensava que en qualsevol moment podia caure, la tensió era evident, en qualsevol moment es vinclaria massa cap enrera i cauria de quatre grapes, o d'esquenes. El pendís era de terra, es trobava en mig de la muntanya, s'integrava a un recorregut d'alguns quilòmetres, i no hi havia alternatives per travessar aquella part.

El pendís no era el que l'interessava més, però, sinó el seu fràgil equilibri. Els peus li relliscaven, amenaçaven amb lliscar pendent avall, i fer-li perdre un punt de suport vital. Si relliscava un peu l'altre trigaria dècimes de segon en fer-ho al seu torn. La situació era del tot delicada. Per això avançava temptant, abans de deixar anar el pes del cos sobre el peu que iniciava la maniobra de moure's, abans volia tenir la seguretat que podria mantenir la seva posició. Tampoc no era qüestió de recolzar-se només en un peu, perquè sabia de ben segur que fent-ho exerciria massa pes, sobre massa poc afermament. Així doncs no li quedava altra sortida que arrossegar un peu per endavant per tal de mantenir un repartiment de la meva massa en els dos seus recolzaments.

Per un moment pensà que potser deixant-se caure, recolzant les mans sobre el pendís, de quatre grapes, aconseguiria tenir més seguretat i consolidar la seva posició. La postura podia semblar ridícula, per poruga i pragmàtica, però podria resultar. I al capdavall ningú no el mirava, perquè havia iniciat la caminada tot sol. Ho madurà, ho pensà, ho rumià, sense arribar a cap conclusió en positiu. No volia tacar-se les mans de terra, ni tampoc no volia recolzar-se amb el cos i tacar-se les robes. Havia de seguir dempeus, com en una corda fluixa, advertint que el més petit moviment equivocat podia acabar en desastre. Al fons del pendís hi havia un rierol de muntanya. El camí es tallava abruptament davant el pendís, a dalt hi havia bosc espès, impossible d'aventurar-s'hi, i a vall el riu, que no tenia gaire fondària, però si prou com perquè si queia malament es donés una bona remullada.

Eren els mesos d'hivern, i el terra no era ni humit ni massa sec. Això li facilitava les coses en certa manera. El pendís no tenia la perillositat que hagués tingut en meitat de l'estiu, amb la terra ressecada pel sol, aleshores hagués estat impossible de creuar. Ara però el terra tenia alguna humitat, en baixa quantitat, però prou manifesta com per augmentar la resistència i garantir una certa estabilitat, certament precària, però suficient. Al capdavall el tros que havia de recórrer no era excessivament llarg. Veia a pocs metres el final del pendís, i darrera seu hi havia algunes passes fins el seu començament. Es demanava que hi feia allà, al bell mig d'un pendís, que el podia dur de cap a les aigües fresques d'un rierol de muntanya en meitat de l'hivern. Havia vist neu a les parts altes de la serralada, aquelles aigües devien venir directament d'aquesta neu, o d'acumulacions subterrànies produïdes pel desglaç de la darrera primavera.

Seguí avançant. La terra era marró, a mig camí entre clar i fosc. Tenia un color que inspirava confiança, era un color d'alta muntanya, de llibertat, de naturalitat. Pensava que potser caure al riu no seria cap catàstrofe. De pitjors n'havia passat. Amb sort només es mullaria el calçat, i podria estalviar-se de remullar-se el cul. El calçat ja n'era prou, no s'eixugaria fàcilment, ni molt menys assecar-se del tot. La muntanya ja ho tenia això, rierols, pendissos i boscos frondosos.

El cas era que es trobava a la part de la muntanya a on donava més el sol, allà la vegetació era diferent, i la terra un xic més seca que a l'altra banda. Si el rierol l'hagués trobat a l'obaga segurament el pendís hagués estat fangós, i sense cap problema hagués pogut enfonsar les botes un o dos centímetres per tal de no relliscar, per trobar un recolzament solvent. En aquesta tessitura, el que era un perill potencial hagués esdevingut una incidència sense importància. El que era l'emoció del dia podria haver passat com quelcom del que no cal recordar res de particular. Es trobava però a la solana, encarada al sud, amb tota la incidència dels raigs solars. I havia de concentrar-se de valent, si no volia caure. La cosa estava peluda.

El terra no era sorrenc, tenia més consistència, per bé que sempre a la terra hi ha pols, més petita que la sorra, i que té una consistència més fluïda, de manera que és més fàcil tenir una relliscada. Aquell pendís tenia un bon grapat de pols. S'imaginava les partícules arrodonides de pedra minúscula, de qualsevol origen, com boletes diminutes que el feien moure cap avall. Aquella minusculositat tenia la capacitat de desestabilitzar-lo. Les seves cuixes se separaven dolorosament. I feia una altra passa més. Es trobava més a prop del final, però encara no hi era. I a més havia passat el punt crític de la meitat. Perquè si bé s'ha observat ja que el pendís estava flanquejat per un rierol d'aigües probablement gèlides i d'un bosc frondosament atapeït de matolls emplenant l'espai entre els arbres, de ben segur que hi hauria un itinerari alternatiu per alguna banda. Però això ho hagués hagut de pensar abans d'aventurar-se pel pendís. Ara ja no podia fer marxa enrera, el que havia recorregut era més del que li quedava per arribar al final.

Li sorgia el dubte de si potser aquesta veritat no fos absoluta. Al capdavall la distància i la dificultat no tenen gaire a veure, menys a la muntanya, i seria possible que fins i tot recorrent un camí més llarg la tornada fos una bona idea, en el supòsit que el que li restés per creuar definitivament el pendís fos d'una dificultat especial. Es prengué uns segons per valorar la seva situació. Mirà endarrera i endavant. Els dos trams eren si fa no fa iguals, de la mateixa dificultat. No hi havia motius per recular, ni era aconsellable, perquè en la seva situació d'equilibri agafat pels pèls tombar-se d'esquenes era poc menys que una bogeria. Havia de seguir endavant.

Les sabates notaven la pols del camí. Recordaven que havia caminat una bona estona fins arribar fins allà. Eren testimonis que el clima era sec i els camins coberts d'una mil·limètrica capa de pols. El que menys l'importava però era tenir les sabates brutes, amb unes manotades se'ls espolsaria en creuar la dificultat en la que es trobava, ara el problema era esgarrapar-li uns centímetres al pendís, superar-lo, vence'l. Al final s'hi veia la traça del camí, perfectament, esperançadament. I de ben segur que el camí era prou llarg, i de fet podria ser que aquell fos el darrer obstacle abans d'arribar al salt d'aigua al bell mig d'una clariana que li havien promès els qui l'havien aconsellat de fer aquella ruta. Idò. El problema real i palesable era creuar el pendís, el salt d'aigua podia esperar.

Perquè en el moment de fer les coses, les coses crítiques, les que poden conduir a una fita concreta i futura, cal esmerçar-hi i posar-hi tots els sentits. Sense deixar que la fita obnubili la concentració, per tal que l'esperança d'una recompensa de la que s'ha sentit a parlar no sigui l'objectiu del que s'està fent ara. Potser el salt d'aigua era una merda, potser ni hi havia salt d'aigua, ni clariana ni res de res, els de l'alberg de vegades eren molt de la broma. El cas es que havia sortit a caminar per caminar, sense pensar que tindria una recompensa al final, ni pensar que feia un esforç per obtenir-hi un rèdit final que el justifiqués. Feia l'esforç perquè era el mateix esforç la finalitat, i ho feia de grat perquè considerava que a la vida s'han de fer esforços, no pas per veure un salt d'aigua, sinó per asserenar el cos i domesticar-lo, fer-lo afable i sofert i així deslliurar-se d'algunes de les incomoditats dels excessos de la comoditat.

Es debatia aleshores entre el pendís i el salt d'aigua. Ara li quedava metre i mig per arribar al final. Es preguntava què era més important, si la recompensa final, estètica, contemplativa, reposada, o l'escull que victoriosament havia superat? No era moment per a filosofies. Encara no havia arribat al final del pendís, i per cruel o injust que li pogués semblar, a la darrera passa, al darrer moviment, just abans de posar el primer peu al sortint a on s'apreciava el començament de la resta del camí, a punt per assolir la seguretat i desnuar la tensió que hi pogués tenir a dins, en aquell moment podia arribar el descuit, i de res no hauria servit aleshores arribar tan lluny, la remullada hagués estat la mateixa que si hagués caigut maldestrement tan bon punt posat el primer peu al començament de l'operació.

El riu l'acompanyava amb el seu só. Sempre era el mateix, sempre les aigües trobaven els mateixos camins, sempre reculaven als mateixos llocs i foradaven la pedra amb la seva insistència. I els fenòmens d'acumulació feien que allà a on s'havia començat a foradar se seguís fent. El riu havia servit a molts de fons d'inspiració. Per a ell el pendís també ho era. Perquè ell era al pendís, i no pas al riu, perquè la bellesa del riu era estètica, les seves aigües fredes eren extremament transparents, el seu davallar no semblava gens traumàtic. El pendís era lleig, marró, polsegós, intransitable i massa inclinat, però era allà a on es trobava, i era el seu problema. Quan l'hagués travessat podria gaudir del camí, esquitxat d'herbei sobrevisquent a la petja dels caminants, i podria gaudir del rierol, en sana verticalitat, podent mirar-lo caminant alhora. Ara no podia fer-ho. Tenia els ulls fixes en els seus peus, potser tenia un ull mirant a cada peu, tan important era cada moviment i cada contrapès.

Quan s'acabés tot plegat no hi pensaria gaire. Potser durant uns minuts, ja al camí segur, recrearia la seva gesta amb el plaer que dóna reviure el perill sense la perillositat d'estar vivint-lo de veritat. No hi pensaria tot i que n'hi ha per pensar. Perquè el pendís més difícil és el que s'ha de travessar de costat. Baixar pot ser relativament fàcil, deixar-se lliscar, sense gaire velocitat. Per pujar hom es pot recolzar amb les mans, de costat però el perill és imminent. I potser perquè un pendís que es creua de través admet més inclinació, hom es més agosarat, l'hi posa més esperança. En un primer pas de pujada hom pot tornar cap abaix, en poques temptatives prou que es veu que allò no es pujarà. De baixada, si el tram no és llarg, es pot esperar agafar una certa velocitat, que acabarà sortosament avall de tot. De costat tot plegat es complica, perquè relliscar és l'abisme, i perquè no hi ha temptativa possible, quan hom és al pendís o s'aguanta o ja ha caigut.

Així que li quedava poc, la darrera passa i ja ho tenia fet. En mig d'una certa vacil·lació posà un peu al sortint de l'altra banda, perquè al final del pendís hi havia un esglaó. Un cop posat aquest peu el problema es reduïa a la meitat. Perdent la concentració que ja no li calia desplaçà el pes del seu cos cap endavant, cap a la cama ben posicionada fora del pendís. Amb felicitat aconseguí de posar-hi l'altre peu. El pendís havia estat superat, el problema era part del passat. Al davant se li obria un camí que prometia ser prou llarg, i al final de tot veuria un extraordinària salt d'aigua, amb sort cauria en filagarses travessades pel sol donant peu a suggeridors reflexes al damunt de les roques encara no cobertes per la molsa.