El pati de l'escola

Setembre del 1991

El pati de l’escola era ple de gom a gom. La quitxalla cridanera atapeïa tot l’espai. Pares,mares i alguns avis i àvies, s’ho passaven d’allò més bé, enmig d’aquell desgavell de nens i nenes , en el seu primer dia d’escola.

La Magalí mirava amb els seus ulls de poma tot el que succeïa, sense entendre-ho massa, perquè era encara molt petitona. Asseguda al cotxet, es podia endevinar en el seu rostre, l’expectació tan gran que li provocava el primer dia d’escola, de la seva germaneta Meritxell. Solament tenia un any.

- Quan en tinguis tres tu també vindràs a l’escola- li repetia la seva mare tota l’estona.

A la seva manera, la Magalí ho entenia tot. Encara vivia solament en el món de les emocions, però ja en tenia prou.

La Magalí era bufona i rodoneta, com quasi totes els nens i nenes d’un any . Tenia galtones molsudes i cuixetes arrodonides, rinxolets al cap i sacsonets , que lluïen entre els plecs de la samarreta.

Aquella nit, quan la van posar al bressol, després d’haver menjat les farinetes de cada dia, va somiar en una escola plena de llum, on nens i nenes jugaven i reien. I mentre somiava, ningú es va adonar, però la Magalí somreia.

Potser degut a l’excitació del dia, cap a la matinada es va despertar plorant. La seva mare li va dur un biberó . Ella el va beure quasi sencer i amb desfici . Quan encara hi quedava una mica de llet, es va adormir, entre llençols, manyacs de la mama i taques blanquinoses a les mans.

Setembre del 1993

- Dóna’t pressa Magalí! Que encara farem tard!- Li repetia la seva mare- vés i fes un petó al pare abans de marxar.

- Apa! Que gran que t’has fet patufeta! És el teu primer dia d’escola,eh?- va dir el seu pare amb cara cofoia.

Van sortir de casa, després de prendre la llet amb cereals , amb la motxil.leta carregada a l’esquena, on li havien posat, un recanvi de roba, per si s’embrutava, una agenda de colors, i un entrepà petit, amb un suc de taronja, per menjar-ho a mig matí, just abans de sortir al pati.

La Meritxell caminava al davant , segura i decidida, marcant molt bé les diferències. S’havia de notar que ella ja era “veterana” a l’escola... no com la Magalí, que hi anava per primera vegada!

El pati de l’escola la rebia per primera vegada. Aquest cop era ella la protagonista!

Va ser un dia tan ple d’emocions que a la petiteta Magalí no li cabien totes dins : estava xerraire , contenta i radiant.

Al migdia, mentre dinava a casa de la iaia, no parava d’explicar la de coses i coses que havia fet, que havia vist i la de amigues i amics nous que havia conegut.

Gairebé ni s’adonava del que menjava : engolia les cullerades de llenties sense parar. Va fer el mateix amb les croquetes i després també amb el plàtan.

Al vespre, després de sopar, li costava molt adormir-se. Al cap d’una estona va anar al llit dels seus pares, i sense que ells s’adonessin, es va ficar al mig dels dos. El pare es va donar mitja volta i es va topar amb la panxeta de la Magalí. Ella es va anar adormint, a poc, a poc, mentre el seu papa li acariciava les galtones, que ni de bon tros, ja no eren tan molsudes com abans.

Setembre del 1996

Aquell dia, el pati de l’escola va obrir les seves portes a tots els nouvinguts a la primària. La Magalí havia fet aquell estiu sis anys. Ja no havia rastre, ni dels seus rínxols, ni de les seves cuixetes arrodonides i molt menys dels sacsons tan rebufons d’antuvi.

La Meritxell no li feia massa cas. Estava prou ocupada amb les seves amigues. Es notava que li feia nosa, la seva germana.

Així, que la Magalí va decidir buscar-se la vida tota sola. De fet, ja li tocava... no podia pas estar tota la vida sota la protecció de la seva germana gran.... aquestes coses no les pensava clarament, però les sentia i les notava endins , molt endins....

Per primera vegada, aquella mateixa setmana, quan va ser l’hora del pati, la Magalí no va buscar amb la mirada la presència de la Meritxell, i tot d’una, sense saber massa com, va pensar que ja era molt gran. Prou gran.

Un parell de mesos després, nens i nenes de primer de primària corrien i jugaven sufocats per la calor, que aquell curs, encara feia al novembre. En un racó del pati, la Magalí capitanejava un joc que s’acabava d’inventar.

Com que era de vida i gastava moltes energies en els seus afanys, menjava sempre tot el que li posaven, sense cap mena de problema. Tot era bo, igual que la seva vida.

Juny del 2002

El pati de l’escola estava guarnit amb cintes i globus de colors. Quan es movien, brillaven per l’efecte del sol i semblaven campanetes que anunciaven l’estiu proper.

La Meritxell, els pares i l’àvia estaven asseguts a les cadires de fusta plegables que havien plantat sota l’ombra dels arbres.

La Magalí era dalt la tarima, al costat dels companys i companyes que acabaven la primària. Era costum a la seva escola ,fer festa de graduació, abans de passar a l’ESO.

Portava uns pantalons de color blaumarí, una samarreta karamelo, bambes nike i el cabell recollit en una cua llarga i sinuosa. Mirava a totes bandes, satisfeta, nerviosa i molt pendent del seu aspecte.

- Mola com vas vestida –- li va dir la Xènia- i la Magalí va somriure per dintre.

Quan es va acabar la festa escolar, el pati va quedar tot ple de deixalles : gots trencats, tovallons de paper, ampolles buides i un rastre discret de cigarrets incipients.... Els familiars ja havien marxat i en un raconet del pati, la Magalí feia veure que ensenyava a altres noietes, com es treia el fum del tabac.

Entre bocanada i bocanada, entre rialla i rialla, la Magalí es va fixar en les cames de la Noèlia i va pensar que eren més primes que les seves.

Aquella nit va dir als pares que tenia mal de panxa i no va voler sopar.

Setembre del 2004

La Magalí ja tenia 14 anys. El dia del seu aniversari va haver una mica d’embolic, perquè es va capficar en anar a celebrar-ho amb els amics i les amigues a un lloc, on els pares no la deixaven anar... després es va morir de ràbia, al veure com altres sí que hi anaven... La Núria, la Mariona i el Guillem, tampoc van tenir permís dels pares i es van quedar amb ella per fer-li companyia. Però no va haver manera. Capficada i murriada, no va parar de plorar i va maleir tothom i es va sentir molt infeliç i molt maltractada.

Un matí, asseguda al sol del pati, va pensar que no s’agradava gens, que gairebé totes les seves amigues eren més primes i esveltes que ella. Va sentir molta vergonya i es va cobrir les cuixes amb un jersei.

Des d’aquell dia, sempre que sortia al pati, es mantenia dissimuladament a distància, observant tothom i es tapava tant com podia, perquè ningú s’adonés, de com n’ estava de grassa.

Al principi ningú se n’adonava, però el pati mut,anava guardant les seves angúnies, i preservant-la del dolor més gran. Però no ho va aconseguir.

Com que va començar a perdre pes i com que encara anava a dinar a casa de l’àvia cada migdia, l’escena es va anar repetint amb molta freqüència:

- Nena menja més , que mira quina carona se t’ha quedat! Tan maca que estaves abans!

I l’àvia s’entestava, i la feia menjar, tan si volia, com si no volia.

Quan anava a l’escola, abans de pujar a la classe, sense que ningú la veiés, es posava els dits a la gola i vomitava tot el que havia menjat, en el lavabo del pati gran. Era com si tota l’angúnia que tenia de viure sortís fora, barrejada amb el menjar. Però ella no ho sabia.

Gener del 2006

La van trobar un dia estirada al terra del pati, amb la mirada perduda, sense esma ni força per a res. No es volia aixecar, no volia parlar, no volia res de res. De fet, no sabia quina cosa volia.

Ja feia quasi un any que no tenia la regla. Ella es pensava que ho portava tot en secret, però molt aviat els pares es van adonar de que mentia, de que amagava coses, de que qualsevol excusa servia per a no haver de seure a taula per menjar... però el pitjor de tot era aquella mania terrible de trobar-se grassa amb aquell cos, que ja no era més que un sac d’ossos.

I el cas, és que malgrat les llàgrimes i els intents dels que l’estimaven, per poder fer-la raonar, aquell matí gèlid ,amb el fred ficat al cos i al cor, la Magalí va caure seriosament, en un forat molt fosc...era com si hagués decidit, no viure més.

Els pares la van venir a buscar. El pare la duia a coll i la mare la tapava amb el seu abric. Li feien petons a les galtes que havien estat molsudes quan era petita i acaronaven el seu cos eixut i prim, com si es tractés del cos menut i grassonet que s’adormia entre ells , en el temps de la infantesa.

Setembre del 2008

El pati de l’escola era ple de gom a gom. La quitxalla cridanera atapeïa tot l’espai. Pares,mares i alguns avis i àvies, s’ho passaven d’allò més bé, enmig d’aquell desgavell de nens i nenes , en el seu primer dia d’escola. Com cada any...

La Magalí , des de la porta de l’entrada, contemplava tot i tothom, amb els seus ulls d’ametlla i es recordava de tot el que havia succeït en aquell pati . Aquell era el seu últim curs a l’escola. Ja tenia 18 anys.

Era com si tot s’hagués posat a girar de cop. Per un moment va sentir tremolor, però ara ja no tenia por, i si en tenia, solament era una mica. Havia tingut enveja de tot i de tothom, però ara sabia que res estava acabat, que tot estava per fer, que a poc a poc se’n sortiria. Va fer un pas endavant.

- Benvinguda a l’escola ! li va dir el Roger

I va somriure.

Juliol del 2009

El pati és buit. No hi ha ningú. Tot és silenci, a dins i a fora.

La Magalí seu a taula i mentre tots sopen, entre rialles, planegen on aniran aquell estiu.

Es fa fosc, molt fosc, però només a fora.

A dins de la casa, sobre un llit de fusta tova, hi dorm la Magalí, sense rínxols, sense cuixetes grassonetes, sense sacsons entre els plecs de la roba... Somia.

A l’habitació del costat hi dorm la Meritxell, i a l’altre costat l’àvia . Al final del passadís, el pare i la mare també dormen.

Glòria Vendrell i Balaguer