El passeig matinal

En Monistrol sortia a passejar cada dematí, abans d'anar a la feina. Pels seus carrers, estimadíssims, que coneixia pam a pam. I les persones que trobava també les coneixia. Les persones dels comerços matiners, els forns i els quioscs, els altres els trobava sempre tancats. I alguns veïns i veïnes que també passejaven, principalment cànids. Era un món per descobrir cada dia, i alguna persona nova, atrafegada, que no sabia trobar el seu lloc dins aquella armonia.

Per això sortia en bona disposició, a punt per trobar-se qualsevol cosa, coses imprevisibles, sortint-se de l'habitual. Petits misteris a l'alçada d'en Monistrol. No pas unes grans aventures. En Monistrol era gran, vell quasibé, es trobava en una edat intermitga, a l'avantsala de la vellesa, superats els cinquanta. Començava a albirar el seu futur més immediat. La pau, la serenor, l'esperit calmat, i aquelles passejades. Ja li havia passat el temps de fer vida sana, en el sentit de sortir a córrer plogués o nevés, o a destrossar-se l'esquena al gimnàs. Allò era cosa del passat.

D'entre els seus veïns n'hi havia que sortien ben d'hora, com ell, per anar a la feina. S'hi trobaven a un bar, el més proper. I el més brut. Però en Monistrol no tenia ganes de començar amb substàncies, i li costava de comprendre que algú prengués alcohol a aquelles hores. Era el moment de gaudir dels olors de la ciutat, encara sense el tint abominable dels fums, encara amb les flaires de les flors, amb el cant dels ocells més ronsejaires, que encara no s'havien despertat. En Monistrol sabia que els ocells es desperten abans de l'albada, algun cop els havia sentit, a l'estiu, quan dormia amb la finestra oberta.

Es trobava quasi a diari un personatge peculiar. Que parlava d'una manera peculiar. Deia fanala, per fanal, i esmienda, en lloc d'esmena, o manteguilla, per mantega. "Al meu poble sempre s'ha dit així", sentenciava quan algun se'n fotia d'ell o li feia algun comentari. "A la merda els filòlegs", deia. Era un personatge un pèl brut, amb els cabells esvalotats, i una roba que necessitava una renovació. I duia un gos lligat curt, el pobre no tenia marge de maniobra, i gairebé s'escanyava amb la corretja. L'home era de poble, no cal dir-ho. I en Monistrol vivia en un barri a mig camí de la rodalia, per fortuna a prop del seu centre, el centre particular d'aquell barri, que era un carrer i alguns que s'hi abocaven.

Tot passejant observà que hi havia una parella de guàrdies, dels que vigilen el trànsit, però amb un barret diferent, i uns pantalons arrapats a les cames que es perdien dins de les botes. Feien patir per la seva fila, agressiva. Tenien immobilitzat un pobre home que donava explicacions sense convèncer. La multa li havia de caure de totes totes, potser anava begut. En Monistrol pensà uns segons sobre el fet d'anar begut al volant. Qui diu que hi hagi d'haver més perill? Ningú no ho sap, els que fan les enquestes les manipulen descaradament, els estudis universitaris no són fiables, es fan hipòtesis ques presenten com a definitives i són pures especulacions.

Anar begut per la vida no és la solució dels problemes, però tampoc el fa a un un dimoni. En Monistrol no tenia idees en particular, però. No li agradava ficar-se en problemes. La seva passejada continuava. El barri estava tranquil, els comerços tancats, els carrers buits, algunes persones esparses aquí i allà. Algú podia opinar que la ciutat estava millor així. Buida. Però no ho pensava pas en Monistrol. Li agradava la tranquil·litat del dematí, una estona, però no podia renunciar al tràfec de la resta del dia, ni a la quietud mortuòria de la nit, a on fa una mica de por sortir pel carrer, no pas perquè hagi de passar res, sinó pel sentiment atàvic.

S'aturava sempre al mateix quiosc, d'on coneixia la propietària, que era la que venia en aquell moment. Per la tarda tenia una ajudanta, que ni de bon tros donava el mateix servei. Sempre amb un somriure, una mica forçat, val a dir-ho, que semblava d'hiena, també val a dir-ho, però un somriure. Perquè la de la tarda res de res. La cara més tibada que la corda d'un arc. Cap expressió per fer agradosa la compra dels seus productes de quiosc. Però la propietària era una altra cosa. Era agradable, per bé que se li veia que ho era forçadament, però no de mala gana, mecanitzat més aviat. Un somriure que atreia els clients, i que feia bona caixa, que era el que importava.

En Monistrol no li comprava el diari, però si un paquet de caramels de menta. La propietària era una dona rabassuda. Tenia el cul i les anques d'una mida desproporcionada, i amb com era de baixeta semblava una baldufa. En Monistrol no volia veure-la menyspreativament. No era la seva intenció enemistar-se amb ningú, ni tan sols mentalment. Havia de mantenir el seu cap allunyat d'aquesta mena de pensaments. No s'ho podia permetre. Hagués trencat la seva serenor interior, que li costava molt d'assolir. Ja es preparava per la jubilació, la tenia a tocar, i aleshores tot hauria de ser calma. S'havia de fer a la idea.

Però això no treia que la quiosquera fos rabassuda. Tingué unes paraules amb ella. "Com va tot? Es ven molt?". "Anem fent". Etc. Paraules un xic buides, però satisfactòries pels paràmetres de vida d'en Monistrol, que no demanava a la gent grans demostracions de retòrica. La retòrica era per a ell un misteri. Perquè alguns, i de molt poderosos, la feien servir. Això era un fet. La raó per la qual ho feien era un misteri. Perquè emplenar el discurs amb retòrica li semblava una bajanada. Les coses es diuen o no es diuen. Ras i curt. I si s'han de fer marrades per tal de dir-les aleshores està justificat inventar una mica. Però si no es té res a dir, millor callar. Així ho veia ell.

Però els dels diaris no ho veien de la mateixa manera. Pàgines i pàgines plenes de continguts sense cap interès, de notícies sabudes, previngudes, que estaven al caure. Amb comentaris d'opinió independents, esbiaixats. Amb seccions de notícies tendencioses. Amb una intencionalitat clara d'influir en les conviccions i els principis dels lectors, redundant en les mateixes idees. Repetir per creure, va pensar en Monistrol. Que no llegia el diari. No l'interessava. Saber el que pensaven els redactors del que passava al món. Més aviat l'interessava el que passava al món, senes interpretacions. I com que no ho podia saber per cap mitjà, doncs no l'interessava gens el que passava al món. I feia bé.

I sempre que topava per atzar amb una notícia de la que sabia alguna cosa, que l'afectava, que parlava del seu gremi, del seu barri o d'algun conegut, observava horroritzat la manipulació que duien a terme en presentar-la, i com d'allunyats estaven els redactors del que realment havia passat o passava. Aquesta constatació fonamentava la seva desconfiança en el món de la informació periodística. Fos escrita o per la tele.

La quiosquera estava de bon humor. El va obsequiar amb un caramel d'una altra marca, ques venia solt per degustació, a veure si s'hi enganxava, i que valia cinc cèntims més el paquet. Tenia visió del negoci la bona dona, no pas avarícia. En Monistrol agafà el caramel i agraí el regal a la quiosquera, i seguí el seu camí. Això passava de tant en tant, quan venien noves marques de caramels, que feien ofertes. En Monistrol els tastava de seguida. Les coses noves li agradaven, era com un nen petit. Necessitava alguna novetat a la seva vida de tant en tant, per tal de tenir il·lusió. Perquè d'altres maneres la il·lusió feia temps que l'havia perduda.

El cel era un company en les seves passejades. Era la volta que ho abraçava tot, un escut blau protector, sota el qual es desenvolupava la vida humana. Què equivocats però estaven els antics en pensar que darrera seu no hi havia res, o hi havia ja les instàncies i dependències celestials. No sabien que darrera l'escut blau no hi havia més que un infinit buit i pigat per alguns estels i planetes, que constituïen només una petita part, insignificant. No hi havia un edifici de set plantes al capdamunt del qual hi havia deu en persona. Els astronautes no havien vist cap deu més enllà del cel blau. Només una nocturnitat esfereïdora.

I els antics amb les seves idees. Estels pintats, com gemmes brillants adherides a una superfície. Era una bajanada. Nogensmenys però que d'altres bajanades que es poden creure ara. Perquè les veritats absolutes sempre són bajanades, i les explicacions límits sempre s'allunyen de la veritat. En Monistrol però no es feia totes aquestes consideracions al respecte del cel. Només el mirava, per tenir-lo present, per saber que hi era. I observava les evolucions dels núvols, quan hi havia, i eren d'aquells blancs lluents en contrast amb el blau lívid del cel. Això els dies en que hi havia núvols i cel. D'altres només el blau cendrós de la tempesta o el blau uniforme d'un cel immaculat de núvols.

El cel era per en Monistrol un misteri. Una frontera que segurament no creuaria mai, i alhora una font de rareses i de canvis, d'humors impredictibles, d'estats anímics contraris i variables. Una raresa que no es podia controlar, com els volcans o les onades gegants, però quotidiana, que sempre hi era. Ningú no havia aconseguit encara fer núvols quadrats, o cilíndrics, que ploguin segons els comandaments dels estats, o d'una comissió de les nacions unides. Núvols quadrats empesos per avions arrossegadors, al damunt de les collites. A les set de la tarda, amb la posta de sol, mitja hora de pluja a deu litres per metre quadrat l'hora. Això encara no havia passat. El cel era el darrer reducte de la rebel·lió quotidiana.

El cel d'en Monistrol hauria merescut una bona quantitat d'odes. De tant en tant es trobava passejant també un veí carregós, un mal veí, que feia els possibles per emprenyar tothom i per fer-se el diferent. "Què tal Monistrol? Una passejadeta, oi? A veure si ens traiem uns quilets de sobre, falta fa, oi? Em penso que la teva dona t'hauria d'acompanyar, oi? Ara m'he instal·lat una nova antena,
puc veure un milió de canals, ja sé que no puc instal·lar antenes, ni fer barbacoes el cap de setmana, ni cridar com un butaner des del balcó, però com que a mi se me'n refum tot doncs ho faig". "Doncs endavant les atxes, tros de boc! A mi que m'expliques? Què t'empatolles? Fes el que vulguis". "Això mateix faig".

Les persones i els seus egoismes. Interessaven poc en Monistrol. Havia passat per moments durs a la seva vida, moments d'abandó, en que s'havia sentit traït per les normes socials. I havia aprés que no eren importants, que eren disposicions transitòries, que era molt difícil saber en realitat a on eren els límits. Que s'havia de fer el màxim de coses al marge de la moral o dels principis. Només la por de l'altre, i la por de l'autoritat havien de constituir un fre als desitjos. La resta estava permès. Per això no podia comprendre el plaer que podia sentir un hom en molestar o en ser egoista, de maneres estranyes, sense tenir en compte el bé comú. Barallant-se amb persones anònimes, sense cap culpa.

Només l'autoritat, representada per persones, i executada i pensada per persones, era digna d'oposició, de revolta en contra. L'autoritat organitzada, per tal de segregar les persones lliures dels que renunciaven a la seva llibertat, per obtenir poder o dominació sobre els altres. Endarrerint el progrés, i fent que les coses més senzilles es compliquessin. Aquests eren els veritables enemics, els que calia batre. En Monistrol pensava molt de vegades en els seus passeigs.

I tornava lentament a la realitat. Observava el cel, que encara seguia amb el seu misteri, cada dia més lleig, amb el seu atzar. Demanant a crits els núvols de disseny, artificials. Alguna cosa espectacular que hi passés.

El passeig tocava al seu fi. Calia emprendre el viatge del dia. A la feina, a dinar, a la feina, a totes les coses. La seva passejada de primera hora era un descans, previ a qualsevol activitat, i per tant un veritable descans, perquè no s'havia fadigat encara, i per tant podia gaudir de la relaxació de la caminada, sense haver de recuperar forces. Descans sobre descans, descans després del son, descans abans de cansar-se. El veritable descans. Quan posava la clau dins el pany del portal del seu edifici sabia que el descans era ja passat. Havia de posar-se les piles, començar el dia, sacsejar-se d'activitat.