El passador de cabell 3

Doncs, com et deia. Entro a l'habitació i em trobo la nina a sobre el llit i quan l'agafo per posar-la al prestatge, li veig el passador. Poc me'n recordava jo, després de tant temps. Però és clar, en aquell precís moment em va tornat tot al cap, com si acabés de passar. Va ser quan la Mariona s'acostava als tres anys. En néixer ella, jo havia deixat la feina per poder-me'n ocupar. A casa no el necessitàvem el meu sou i ens va semblar que seria el millor. Però tanta inactivitat, a mi , m'avorria. Al principi no, acabada de néixer la nena, em venia de gust d'estar amb ella i no haver d'anar tot el dia a toc de xiulet, però després, a mida que anaven passant els mesos, el sostre em queia a sobre. Vam contractar una mainadera a estones i així em vaig poder apuntar al gimnàs, anar de compres amb les amigues, al cinema....també vaig fer un curset d'enologia , un altre de ceràmica, i jo què sé. La qüestió era parar poc per casa i omplir el temps com fos. En Carles gairebé no hi era mai. Venia a dinar en comptades ocasions i al vespre arribava tard, sovint passades les deu. Em trobava sola, m'avorria sobiranament, ja t'ho he dit. Llavors em va venir de gust aprendre idiomes i vaig apuntar-me a una acadèmia , per fer classes de rus, què et sembla?. I va ser aleshores que el vaig conèixer.
Tenia vint anys, ell. Un dia em va demanar si li deixava un boli, un altre dia em va plegar de terra el retolador fosforescent que m'havia caigut. Vam començar a fer broma. Després a quedar mitja hora abans de classe per fer els deures i una cosa va portar a l'altre. Era fill dels propietaris d'una merceria de prestigi. La seva família era força adinerada, però ell mai portava un duro a la butxaca. Quan feia mig any que ens vèiem d'amagat, va voler fer-me un regal i com que el seu poder adquisitiu era tan magre, va regalar-me un passador de cabell, dels que tenien a la botiga _ imagina't que és un anell de diamants _ va dir-me. Ho vaig trobar divertit i me'l posava sovint, el passador.
Allò no podia durar sempre però, va enamorar-se d'una noia de la seva edat i em va deixar. D'entrada em va doldre, però quan vaig aconseguir asserenar-me una mica, em vaig sentir alleujada, com si m'hagués tret un pes de sobre. En el fons, mai m'havia sentit còmode amb aquella situació i vaig agrair poder tornar a tenir la sensació de ser una persona assenyada.
El passador, va quedar durant un temps dins la bossa de mà. Em sembla que me l'havia tret un dia en entrar a la perruqueria. A vegades, quan volia agafar alguna cosa de dins la bossa, el palpava, però no l'arribava a treure, fins que vaig deixar de trobar-lo i no vaig pensar-hi més, fins que va aparèixer al cap de la nina.
Ara torno a treballar i estic més tranquil·la. Amb en Carles, va venir d'un pèl que no en separem, però vam aconseguir reconduir la situació, ens estimem. I la nena, què t'haig de dir?, ens cau la baba a tots dos quan la veiem. La veritat és que no l'enyoro aquella època. No estava gens bé jo.