El nen

El nen corria per la plaça, amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall, els seus ulls espurnejaven. Ja d'adult aquesta lluïssor captivadora havia desaparegut. Res no li recordava aquells temps passats, que considerava llunyans, aliens, ni feliços ni tristos. El nen no recordava el seu futur. Per quina raó podia amoïnar-se. Res no li passava fora de les seves corregudes. Era un infant estrany, sense afinitats notables, només la dèria de bellugar-se. Ja d'adult havia seguit el mateix camí, amb d'altres companys. Sempre buscant el canvi, provant d'espolsar-se les sabates de la brutícia del camí. Tothom l'havia abandonat.

I s'havia abandonat a si mateix. El nen a la plaça només era un recordatori, una imatge sinistra, que condimentava els seus planys. De tot en feia un gra massa, dels detalls i dels embalums. De tot en tenia una disposició negativa. I ja havia oblidat el nen, el que no hauria d'haver perdut en tants moments transcendents. Li havien passat moltes coses, com podia sobreviure una criatura feble i transitòria? No era el seu estil. Ell volia créixer's, volia fer-se gran, molt gran, més gran quels planetes. El nen que corria per la plaça tanmateix només volia empetitir-se, no haver de viure, poder córrer per sempre.

El fastigueig d'haver de fer unes rutines cada dia li feien pensar en la seva llibertat perduda, en el que havia deixat enrera per ser una persona sòlida, incommovible, d'una serenitat provada. Ell era un personatge al seu entorn, era una persona respectada, no podia deixar que un infant ho esguerrés tot. L'havia de matar, per callar la seva veu, el seu crit en mig del silenci de la seva pau interior. No podia permetre intromissions. Però alhora li agradava la seva fantasia, volia pensar que encara el conservava, que no l'havia matat del tot. No sentia la pudor violenta del seu cos en descomposició, a punt ja d'esvair-se.

Car del nen no quedava res, només la constància, al registre civil. La seva edat de zero anys, els moments en que per primer cop va aprendre a patir, les incomprensions, tot el que havia deixat enrera. El seu nen de dins era mort. Un cadàver putrefacte, infestat de mosques, amb els ulls menjats per criatures immundes. No quedava ja res d'aquell infant, res aprofitable, ni els ossos, que també es podrien, per ser massa tendres. El nen que corria per la plaça era ja un misteri, una al·lucinació, una irrealitat, que no podia cridar-se i que no tenia cap carta d'existència. Era'l record del que havia estat.

Quina bajanada ventar-se del nen interior, en edats en que ja jeu putrefacte al seu nínxol a dins del cor, o a dins del cap. Ja no hi ha res a celebrar, ja no cal somriure, ja no cal fer carícies, ni esperar recompenses. Només empènyer, amb força, com un bou o un ruc, per tal de moure la pesant pedra, i dur-la al cim de la muntanya. La baixada serà més lleugera, en cas que la pedra sigui rodona. El nen al parc, amb les seves corredisses, inquietava la seva mare, que l'observava de lluny estant, seguint els seus moviments, pensant en desgràcies, en l'inevitable, en el que se li havia d'escapar de totes totes de les mans.

El nen ignorava aquests patiments, però d'una forma natural, d'una forma aliena a la responsabilitat. El nen adult ignora els patiments, però desidiosament, irresponsable, per egoisme. Un nen que no és un nen, que és només una renúncia a acarar els esdeveniments. Aleshores sorgeix el nen. Aleshores és ques poden prendre llicències. Res a veure amb la naturalitat veritable del nen, que fa les coses impulsivament, perquè d'altres maneres de fer-les no en té. Corria per la plaça, en pantalons curts, amb els genolls esgarrinxats, i amb un somriure a al cara. Quant de temps havia passat.

Ell havia de tornar als seus quefers. Uns assumptes que no acceptaven dilació, que s'havien de fer tant sí com no. Els quefers com una pesada llosa, com el feixuc resultat d'unes paraules mal dites, d'uns actes puntuals mal planificats, d'una manera d'entendre el món del tot irresponsable. I alhora el ventament, de la responsabilitat, de les accions atribuïbles a un mateix, del deler posat en millores accessòries a processos insignificants. Però per a ell allò era un món, els seus quefers, les coses diàries, l'acumulació de punts i d'accions retribuïbles. Tot plegat era el quel movia. Un impuls trastornador.

Mai no s'havia plantejat que el seu nen interior pogués sortir afora i manifestar-se. De manera absurda i evident, en el pitjor dels moments, en meitat d'una reunió o un acte públic, davant de testimonis. I tampoc no passava. Perquè el nen era ja cadàver, i com a molt podien sortir les mosques en que s'havien convertit els cucs. Restes de restes. I el nen interior a on era? Puix que ell sabia que d'altres proclamaven la seva existència, i en feien ús, i hi tenien diàlegs constructius, i el deixaven en llibertat controladament. Potser no l'havien matat, o potser el podien ressuscitar. Tenien aquest poder.

Cal aclarir però, que ell no sabia res de res de tot això, i que el zombi que tenia per nen interior el creia viu de veritat, i no pas un difunt menjat pels cucs que es passeja grotescament fora de la seva tomba. A voluntat del seu propietari, amb fins utilitaris, per tal d'obtenir una cosa o de desfer-se d'una urgència. El feia servir, com feia servir altres cossos sense vida, d'etapes passades, per tal de justificar-se davant seu i dels altres. Els feia servir sense saber-los morts, i els deixava ventilar-se per tal que perdessin el seu tuf de podridura, ja no incipient, sinó consumada. Ell no era conscient de com era tot plegat de macabre.

Quina diferència! Amb el nen que corre al parc, encara no pot penedir-se del seu futur, per bé que és predible, ni pot lamentar-se dels errors que encara no ha comès, ni pot acusar els altres de les seves faltes, sabedor que són seves, i que ell només les ha provocades. No pot eixugar-se les llàgrimes de dolor amarg vessades en solitud per decepcions intolerables. Tot això és aliè al nen que corre a la plaça, i que ara persegueix uns coloms, intentant una cacera impossible, i cruel si conclou amb cobrament de peça. Mes els coloms són àgils, i el nen maldestre, i només sap córrer, ni penedir-se ni sentir la culpa.

El nen interior és un vilà, ha aprés el mateix que l'home exterior, ho sap tot, i hi concorren a dins les falses innocència i ignorància, que utilitza per fins partidaris, del seu partit, per resoldre afers, per inhibir-se de problemes, per posar excuses, per girar l'esquena a la veritat i sustentar-se només en la mentida. Aquest és el nen interior que recorda el subjecte. Ell amb les seves responsabilitats, les delega sovint en la seva irresponsabilitat interior, diferent de l'espontanitat del nen que juga al parc. Aquest nen encara té un futur per definir, i viu despreocupat perquè no pot comprendre encara la preocupació.

Però l'altre és un canalla, que obliga i que fona mals consells, una malformació, una super-tròfia descabellada, que no té cap significat en relació a l'exempció de responsabilitats, ni pot argumentar-se com a refugi per a les accions equivocades. Per altra banda la gravetat permanent no és saludable, i segurament aquest element pervers interior ajuda a alliberar tensions. No cal dubtar-ho, perquè és prou evident, però no és cap nen el que actua, sinó només un incapaç, un idiota interior, que en el temps en que el cap ha crescut s'ha aturat, i ha deixat l'evolució, per mantenir-se sempre en el mateix.

La tornada als orígens pot ser difícil en aquests casos, ho diuen els especialistes, i els que no saben borrall també ho afirmen. Que una regressió excessiva pot comportar problemes, pot ser l'inici d'una patologia, que potser la persones que es repenja d'aquest esperit interior que ja és un monstre, acaba per cedir-li el control. Aquest dilema no el té el nen que corre per la plaça. Ell observa els arbres i veu colors, i observa el cel i veu tendresa, i no veu altra cosa que el que hi ha i el que imagina. No pot construir la maldat per sobre de tot, només percep la injustícia, en primera persona, com una agressió.

No pas com una intencionalitat, o com l'efecte d'algunes accions, o com el resultat de les antipaties i els antagonismes. Només es tracta d'una lesió de la seva felicitat, d'un atemptat en primera persona contra ell, d'un interès en fer les coses malament sense cap raó. Ell observa les reaccions del seu nen interior. Ara és molt diferent, i no s'adona del canvi, de la veritable mutació. Perquè ara ja pot associar el mal amb les persones, i amb les intencions, i elaborar una complexa xarxa de conseqüències, que justifiquen l'acció impulsiva i pueril, però no ho fa pas amb la reacció d'un nen, només amb les formes perdudes.

Sense cap ingenuïtat, de manera precisa i calculada, per tal de fer quant més mal millor, amb excuses vanes, sense adonar-se de la fortor del cadàver vivent que guarda encara i del que no vol desfer-se. Aquesta pudor les seves narius no la poden sentir, perquè són insensibles, però hi són, i els altres la perceben. Amb un peu a la tomba i encara deixant-se emportar per arravataments i pulsions. Necessàries per altra banda, per al bon funcionament del cos i de la ment. Ho diuen els experts, que no saben una merda de cap altra cosa, però d'això entenen. Només cal veure com percep el nen la merda, quelcom tou i marró.

L'home fet i dret la percep de manera ben diferent, i el seu nen interior també, doncs ja s'adonat del que vol dir la pudor i de quines coses són desagradables per a la majoria, en el ben entès que hi ha pervertits a qui agrada jugar amb aquestes coses. El nen interior sap quin és l'olor de la merda, i per tant no és versemblant que afirmi que manté intacta la seva innocència. L'ha perduda, fa molt, i no la pot recuperar. Només que amb valentia i amb barra pot remenar la merda sense vergonya, perquè sap el que li és permès com a nen interior. Però ho sap, mentre quel nen que corre per la plaça no sap res de tot
això.

Per tant la seva innocència és legítima, i pot justificar-se, i els seus errors s'han de perdonar, i les seves pífies, perquè no ho són, només expressions de la seva espontanitat. Fins que la perdi, fins ques marceixi, fins que mori, en un moment o altre, per ser substituït per un altre, una altra persona dins el mateix cos, un nou propietari d'un apartament buit. L'home fet i dret no era conscient de la seva pròpia mort, de que ja havia passat, més d'un cop, de la llunyania dels seus records, de la manera en que soterrava la seva sensibilitat per exagerar-la tot seguit en actes impropis i puerils.

Més li valdria prendre consciència de la seva situació, de com es torba en una cruïlla difícil, de com el següent pas pot ser definitiu, marcar-lo, conduir-lo per un camí o un altre de millor. El seu següent pas pot ser la diferència entre tot i res. Pot definir-se la seva existència, i pot produir-se una altra mort a dins seu. I un altre cadàver, al seu panteó, per podrir-se i empestar, per criar cucs i malves, i per sortir en el moment més oportú, sense innocència, amb aires decrèpits, el jove interior, el nen interior, els personatges perduts interiors, sempre amb la seva insistència, en els altres, volent sortir, amb el seu cos podrit.

Oblidem però l'home fet i dret. Mira el nen que juga al parc, que corre amunt i avall, amb els seus oblits, amb la seva desafecció a la responsabilitat. No la coneix. És el nen que voldries ser encara, el que pot tacar-se de pols i de fang els genolls, sense culpa. El nen que precisa d'atencions, que no fa veure la seva exposició, que no tempteja, que no mira per enganyar amb les seves febleses. El nen corre en llibertat, sense que ningú no sigui obstacle, amb gosadia, no s'atura davant de res, la seva originalitat és inimitable. El nen pretén governar el món. De passat només hi ha un, de futurs infinits.

Ell els té tots, a l'abast de la mà. I el nen interior no en té cap, els ha perdut, és un nen trist, sense futurs, que no pot refer-se de tantes decepcions. Que prova d'imposar-se amb crits angoixats. El nen de la plaça corre lliurement, és l'enveja de tothom, és el veritable nen.