El nen ploraner

Un relat de: Daniel N.

El nen ploraner no deixava viure els pares. Tothora planyent-se de la seva desgràcia. Dels seus orígens i de la seva existència. Era un nen estrany, amb idees estranyes, que expressava amb paraules estranyes, que no es comprenien. Els seus pares provaven de fer-li veure l'absurditat del seu capteniment, i de les coses maques que hi havia al món per alegrar-se. Però el nen era ploraner, i no volia aquestes raons, només seguir plorant i queixant-se, del fred i de la calor, de la pluja i del sol.

L'havien dut a especialistes, que no havien pogut dirimir la seva problemàtica. El nen es desesperava, sense saber quina malaltia patia, si era del cos, dels nervis o del cervell. Ningú no tenia respostes pel seu desconsol, i seguia plorant sense res quel moderés. Els seus xiscles de dolor partien els pares per la meitat, i tot i això havien de seguir amb les seves coses. El nen es curaria en un moment o altre, tot atenyent la maduresa, o seguiria així per sempre. Era una criatura estranya, amb mots inusuals a la boca, sempre volguent recargolar les paraules, per fer-les seves d'alguna manera, però també per fer-les objecte d'agressió.

Els companys de classe se'n fumien d'ell. Perquè sempre plorava, perquè no podia aprendre l'alfabet o la suma per culpa de la seva total desconcentració. Només els seus temes l'interessaven, res del que pogués explicar el professor tenia a veure amb ell, només la desesperació, la subordinació als problemes intangibles, l'obcecació obstinada en entossudir-se en el seu patiment interior. Alguns fàrmacs podien ajudar-lo. Els metges ho provaven, amb les degudes precaucions, cap ni una, per ser un infant. Les píndoles no tenien efecte sobre el seu estat anímic, per bé que feia llargues migdiades i becaines a qualsevol banda durant el dia, i dormia per la nit d'una tirada.

Val a dir que no plorava a llàgrima viva, perquè se li eixugaven les glàndules. Havia de plorar sense llàgrimes, frustradament, sense un alleugeriment pel fet de desfogar-se. Les seves inquietuds sobre la vida i sobre el futur que li esperava a ell en primera persona i a la humanitat l'ofegaven. Li feien sentir una opressió al pit immoderada, i feien que les cames li trontollessin, de manera que semblava una fulla seca que el vent gronxa. Però no reaccionava, només els grans problemes el motivaven. I la intervenció dels seus pares no millorava la situació, perquè ell havia d'aprofundir d'alguna manera, sempre cercant les darreres conseqüències, i sempre amb la mateixa conclusió negativa.

La desconcentració a l'escola era notable. No podia mantenir una conversa coherent, no podia relacionar-se amb els altres, i no pas per falta de sentiment, que en tenia molt, sinó per l'obstacle que aquest representava. Les befes dels companys no ajudaven, les seves negres idees amb prou feines eren compreses per ells, que vivien endarrerits en maduresa respecte seu. Tenia les inquietuds d'un moribund, les preguntes sempre al cervell repicant-li les parets del crani, i el batec del cor instal·lat a les temples, fent-li veure la inconveniència de la seva actitud davant el món.

Perquè el seu estat era de contínua contradicció. Per una banda s'adonava del seu aïllament, de la nul·la relació amb altri, del capficament que es traduïa de la seva intensitat emocional. Però per altra banda els dolors punyents quel travessaven volien la seva existència, i no es podien negar. Relacionar-se amb els altres era un dolor que no tenia perquè afegir al seu deplorable estat sentimental. Havia de trobar les respostes, que sabia de bell antuvi que no trobaria. Havia de capbussar-se en el patiment veritable, per tal de poder pescar algunes criatures estranyes. I plorar a totes hores.

Ja de nadó plorava sense parar, sense raó aparent, sense necessitat. Després de néixer va començar a plorar, i durant l'espai d'una setmana no va parar. Val a dir que era ploraner, però ques permetia algunes pauses per tal de reflexionar, i ordenar els seus pensaments, per trobar nous dolors que el poguessin turmentar. Però la major part del temps plorava, i ja des del començament. Els pares amoïnats dels primers temps esdevingueren acostumats a la seva dissort, que no tenia causa, i amb la que havien de conviure. No hi havia manera d'alegrar-lo, ni amb gràcies ni amb pessigolles. Era un nen turmentat, i calia assumir-ho. Així ho deien els metges. "El seu fill vol patir, no el podem ajudar". I com evitar que el seu fill s'abandonés a la culpa i al remordiment, per coses que no havia fet.

Ningú no li demanava que es flagel·lés d'aquella manera, amb cilicis esmolats, que ell fabricava amb la seva imaginació. Pensava en escenes sòrdides, a indrets sense llei, en el que homes i dones abjectes alliberaven la seva perversió. Tota la maldat humana li passava per davant dels ulls, i quant més aprenia de la vida més motius d'indignació i d'enfonsament hi trobava. Res no podia salvar-lo de la rancúnia contra el proïsme, contra els que eren directament responsables de les atrocitats comeses a diari en un lloc o un altre. Veia les imatges de cossos mutilats, d'esclavatge, d'abusos de tota mena, de morts innocents, de gana i misèria, de malaltia i de pobresa.

Ell en tenia la culpa, participava d'aquesta culpa, la culpa col·lectiva, irreconeixible, esquivable, a punt per ser ignorada. No era però un lluitador dels drets de les persones, ni pretenia ser un salvador de la humanitat. Patia amb intensitat per un mal interior, però no creia que hi hagués res a canviar, ni consells a donar. Només presenciava les escenes que li mostrava el seu cervell al·lucinat i les gaudia a la seva manera. El varen ingressar moltes vegades, en diferents hospitals, per tal de tractar-lo. Sense resultat. El nen volia plorar, i ho feu fins a l'edat de vuit anys i mig. Aleshores considerà que no valia la pena seguir-ho fent. El patiment havia de ser interior. Ja no va plorar més, tret d'en comptades ocasions, moments assenyalats en que la seva consciència el collava més del compte, i en que no li quedava altre remei que deixar-se anar i recordar la infantesa perduda.

És clar que això no vol dir que esdevingués un adult satisfet i responsable. Tot al contrari. Sempre fou, des que deixà de plorar, una persona ombriva, angoixada, estupefacta, predisposada a la desgràcia. No s'arribà a casar mai, no volia descendència humana. No volia el contacte amb els altres, no volia la seva companyia. No es rentava, no es canviava de roba, volia pudir i vagarejar pels carrers ignorat de persones perfectament conscients de la seva presència. Una ignorància activa, que agraïa, perquè li feia sentir una relativa llibertat.

Conforme s'aproximava a la mort, que calculava en la cinquantena, donada la mala vida que duia, es reconcilià amb el món en certa manera. No era el mateix haver de suportar tota l'existència, la seva perspectiva, i tolerar un món en que cal viure-hi, que acomiadar-se d'un món en el que no es viurà per gaire temps. Les cosa abandonada li semblava més suportable, i la mort que se li apropava l'únic al·licient de la seva existència.

Però tornem a la seva primera infantesa. Quan plorava a totes hores. Llavors tenia la felicitat, perquè podia actuar amb llibertat, podia expressar-se sense temences, sense haver de patir per unes conseqüències que després s'acabarien imposant, en la seva transició sobtada al món adult. Mentre la infantesa el protegia plorava sense causa, sense saber, només pel dolor del cos, pels dolors interiors de les seves parts que encara no havia aprés, per mals sense importància, potser per pura estratègia. No sabia que les coses només podien empitjorar, que no arribaria a comprendre el perquè de les coses, ni d'unes poques coses, ni que per molt que s'especialitzés no arribaria a una sola veritat, només a un endinsament en misteris refinats, però sense tocar la certesa, ni fregar-la tan sols.

No ho sabia quan el seu plany era essencialment generalista, el plany d'un infant que nota el dolor de la vida. Més endavant tindria la incertesa de saber que la veritat era una paraula massa grossa per al seu coneixement. Aquesta resolució de no saber li vindria després, perquè en els seus primers plors només la constatació del món era el quel pertorbava. Trigà molt en fer els primers passos. No tenia interès potser en el moviment de les persones, en la capacitat de desplaçar-se per mitjà de l'equilibri. No volia aprendre, en suma.

Considerava l'aprenentatge com un refinament del dolor. No valia la pena endinsar-se per aquest camí. De seguida que adquirí la maduresa legal fou declarat inútil, i li assignaren una sinecura de la que vivia a dures penes, arrossegant-se pels carrers en mig de clams al cel i d'injúries als passejants, que considerava els seus acèrrims enemics. No volia veure les persones perfumades, vestides i decorades amb elements d'orfebreria o imitacions, no volia sentir l'alè llunyà, perfumat, de les persones reeixides ques creien collonudes. No volia sentir-les a la vora, volia la seva llunyania, volia ser ell mateix amb les seves penes, que eren moltes, i volia deixar de construir-se, perquè coneixia el valor de l'experiència, i les coses negatives que li podia aportar. No volia aprendre el món, amb tota la seva incongruència, volia oblidar, però no podia.

Perquè tenia l'obsessió de la tristesa, en això era caparrut de collons, volia torturar-se de totes totes, sense deixar un espai al respir, sense poder alenar un aire fresc. Volia respirar sempre la metzina, l'aire carregat, les seves cabòries, atabalar-se de problemes inexistents, d'ordre purament sentimental, de la manera en que ell percebia el seu entorn, deformadament, amb ondulacions, d'una manera inexacta. Els altres feien fila de saber les coses més precisament, d'estar convençuts d'algunes veritats, de tenir una moral directora que els simplificava les coses. Ell no. Només tenia el sentiment esquinçador, que el fendia, l'esberlava, que li trencava l'interior. La seva divis
ió era punyent. Sentia una electricitat a dins el cap que l'estremia. I les dues parts separades, l'esquinçament d'ell, la partició de la seva persona.

Perquè hi havia moltes fonts que originaven el seu patiment, les persones que passaven de llarg, els núvols, les muntanyes, les tapes del clavegueram, l'autobús. Tot era motiu de patiment i de culpa, tot era una amenaça, un imprevist. Sentia que el món li era hostil, tant com ell ho era envers ell. Sentia que no encaixava, que hi havia persones que tenien més raó de ser, que sabien quin era el camí, i el seguien, i que ell no sabia res de res, i es perdia. Val a dir que en els seus darrers temps ja no patia gaire. La infertilitat mental del seu estat preagònic li feia conformar-se més del que mai no s'hauria pensat amb les coses que li havien de passar. Ja no quedava gaire, el camí concleia, l'alliberament s'endevinava.

Els temps sense patiment li donaven una esperança. Els temps en que no havia de veure el seu entorn abonyegat, ondulant, amb imatges de tota mena, rondava la cinquantena. Era el moment d'anar-se'n. Ho sentia a dins, pel dolor real dels seus pulmons, que havien patit hiverns rigorosos. No era l'infant ploraner, era un altra cosa, una conseqüència de ben segur, però diferent, mutada, preparada per un canvi, per una terminació, per afrontar l'inevitable. Les seves darreres hores, estossegant a un carreró, foren de felicitat, cap pensament poc escaient no l'assaltà, sentia que podia gaudir de la concòrdia humana.

Però la seva mort no interessa gens, és irrellevant. El que interessa són els seus plors infantívols, sense control al començament, amb xiscles aguts entremig, més refinats amb el pas del temps. Plors edificants, vivificants, que feien que tothom se sentís més alegre pels seus endins, uns plors que es podien encomanar una estona, però que no es perllongaven en els altres, plors útils, profitosos, dels que es podia extreure qualsevol missatge. Una desgràcia que feia reaccionar els que eren menys desgraciats, per fer reaccionar uns altres, i per fer reaccionar el món. Només que ell no tenia qui li fes reaccionar. Aquesta era la seva desgràcia, no tenir un company de plors, un altre nen rabiolaire en que poder-se emmirallar, per advertir la seva conducta, per trobar-hi una solució, sempre més fàcil aplicada a un altre que a un mateix. Els seus plors continuaren per dins seu fins al final, eren intrínsecs al seu tarannà, no podia desfer-se de la seva pena, no podia preveure que hi hagués una esperança, per minsa que fos, d'alliberar-se del seu drama.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273934 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.