EL NEN DELS ULLS VERDS

El nen dels ulls verds encén la petita làmpada i els seus problemes s’esfumen. Tot està en silenci i la quietud de la nit embolcalla els somnis dels habitants de la casa. Només el xiuxiueig de les pàgines que llisquen, delata el lector nocturn. S’endinsa en la ficció literària i abandona la seva cavernosa realitat. Tot s’esvaeix i s’aquieta. Ja no existeix, ja no hi és. Ni tampoc la dificultat per fer amics, la timidesa, la tristesa permanent. Ara, tampoc recorda l’armari dels pares, mig buit. I les maletes acabades de fer, llestes per marxar. Res importa, ni pesa. Només els puntets negres sobre el llenç en blanc. Això és l’única cosa que té sentit.

Quan llegeix, el nen solitari, està menys sol, menys afligit. S’eleva per sobre la vacuïtat quotidiana. S’allunya de les mofes dels companys. Els rostres seriosos i acusadors dels grans, es desdibuixen. No escolta la incomprensió dels professors. Vola per sobre la culpa i el dolor. Dins les novel•les, tot és possible. No existeix el feixuc passat, ni el futur opressor. Són l’interruptor que el connecta a la realitat i encén les ganes d’imaginar una nova vida. El devorador d’històries és salvat per les paraules que entren llampeguejant dins seu i il•luminen el confús escenari de la seva ment.

Els llibres, el reconcilien amb els dies grisos i tèrbols. El guien a través de cambres hermètiques i senders laberíntics. Esfondren les parets de silenci. Destapen mons on no és gens estrany que el millor amic d’un infant sigui un vampir. O algú pugui vèncer l’avorriment alimentant-se de llibres. El petit lector es sent segur entre sentiments de tinta i aventures de paper. Les seves àvides pupil•les cremen les pàgines. S’alimenten del combustible dels personatges. Les paraules cauteritzen els seus malsons. El converteixen en un llampant superheroi: lliure i invencible.

Quan obre les tapes d’històries extraordinàries, pot enterrar els seus temors. En el moment que és absorbit per les màgiques lletres, el nen dels ulls verds, per fi, pot oblidar-se de tot, fins i tot d’ell mateix.


Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, a 7 d’octubre del 2014