El naixement d'Afrodita (Brontes POV)

Feia molt poquet que el temps com a tal existia però al ciclop Brontes li semblava que portava una eternitat vagant per aquelles terres verges.

Al principi s’entretenia construint ponts, esculpint aquí i allà i descobrint la meravellosa relació entre femta i agricultura. Però l’avorriment va acabar afectant la salut mental del gegant que va començar a destruir tot allò que veia amb el seu ull.

Aquests dubtes existencials li donaven molt mal de cap i tota la trencadissa que havia fet no el calmava. Així que, esgotat, va fer el que fan tots els que no troben solució. Plorar-li al papa.

Va mirar cap al cel i va bramar.

- Papaaaaaa! Sé que el Tartar és pitjor, però la veritat que no sé que trons hi faig jo aquí!

Va callar durant uns segons.

- Vull dir que estaria bé alguna cosa com un manual d’instruccions. Almenys un consell o una se…

El discurs de Brontes es va veure ofegat per un crit agut de dolor que venia directament del cel. El ciclop va mirar cap als núvols amb atenció i va veure una taca negra que anava agafant forma conforme s’apropava.

Seria una nova creació d’Urà? Un ocell majestuós? Un ciclop alat? Doncs gairebé.
Unes venes enormes com serps i una mata de pel de la mida d’un bosc decoraven els genitals més grans que havia vist mai. En Brontes coneixia molt bé aquella titola. Era la del seu pare.

El ciclop va ser incapaç d’apartar la mirada del membre castrat d’Urà mentre traçava una paràbola perfecta que va acabar enmig del mar. Però, enlloc d’una onada de vint metres, va començar a sortir una espuma blanca i, enmig, la bellesa en persona. La criatura més maca que havia vist mai.

Brontes ja no tenia mal de cap, ni pensava en les seves escultures o aixafar coses. Simplement, va quedar distret amb la idea d’apropar-se a dir hola. I la veritat es que no tenia res millor a fer.