El museu

Els visitants s'enlluernaven amb les obres magnes penjades a les parets del museu. De fet s'enlluernaven uns moments, per passar a la següent obra. Alguns hi reparaven més estona, per tal de xopar-se de la intenció de l'autor. Hi havia obres de tots els grans, des del barroc fins a potser el segle passat o l'altre. De tots els quadres se'n podia fer una descomposició, una anàlisi. El traç, el color, la definició, eren paràmetres que explicaven el context i la capacitat, la mirada particular de qui havia creat aquelles obres.

La pinacoteca era vasta, els seus passadissos allargats, l'edifici que antigament havia tingut usos palatins s'havia adaptat amb successives reformes a la seva configuració actual, que responia exactament a les necessitats de la seva funció. Les parets eren blanques i allargades, les sales que en un altre temps havien estat dormitori de reis o potentats, ara servien per subjectar els llenços. Hom es pregunta si tot plegat havia tingut alguna utilitat. Perquè gràcies als artistes teníem fotografies de personatges de la història, però al capdavall no pas dels més importants ni els més estimats ni els que havien deixat una petja més agradable i de bon record.

Eren personatges infames els que hi havia retratats, monarques absoluts, implacables, despietats, nobles i primeres figures del món dels negocis, del tràfic de mercaderies, de persones potser. El més abjecte de la societat d'aleshores havia quedat immortalitzat a dins aquelles parets innocents. Només tardanament algú s'havia interessat a reflectir la vida dels camperols, pescadors, urbanites de classe baixa, artesans, et cetera. El que dominava en aquells passadissos era la mirada superba i distant dels que creien aleshores que estaven fent la veritable història del seu temps. No els importava que el futur els jutgés com a homes menyspreables o coberts de ombres amb poques llums pel mig. No els importava que algú pensés que havien estat tirans, que el seu sistema de vida havia d'abolir-se a tots els àmbits, que no eren exemple de res i que s'havien aprofitat amb l'aquiescència d'altres poders amb els que es retroalimentaven del poble ignorant encara dels seus drets naturals.

Així al museu es podia observar a tots els injustos, els que havien perpetuat un règim de nul·les llibertats, els que s'havien atorgat pels poders per exercir la seva tirania, els que d'alguna manera havien furtat al poble la seva llibertat. Potser al museu també hi havia la imatge de la Llibertat guiant el Poble. Potser, però tardanament i només com a apunt. Una persona amant del progrés hauria de visitar aquell museu amb esperit crític. De res no val el perfeccionisme d'uns artistes esclavitzats i guiats per mecenes tirànics que els obligaven a pintar a la manera dels seus gustos, i no pas perquè l'artista pogués expressar res de res. Endemés l'artista mateix era explotador dels seus subalterns, i feia passar l'obra d'aquest com si fos pròpia.

Avui dia si fa no fa passa el mateix, amb tots aquells que es fan fotos d'estudi, d'alta qualitat, els que eren artistes sotmesos al mecenes ara són els que sotmeten. I el seu discurs és buit i estèril, perquè no coneixen l'autenticitat de la vida real i soterrània que es pot trobar a les ciutats, no coneixen el significat de l'expressió límit de les situacions personals, no tenen un discurs madurat i equilibrat, sospesat i compensat per l'experiència. Avui dia també hi ha personatges que s'aprofiten de l'statu quo per tal d'autopromocionar-se. Poc els importa passar a la història com a malvats, o com a persones abolibles, o com rèmores del passat, o com algú que ha posat per davant la seva vanitat a les necessitats reals de les persones.

Però tornant als personatges dels museus, reis i nobles, potentats, muntats a cavall o dempeus amb un peu avançat, les seves postures conviden a la rebel·lió, les seves mirades no serien tolerades avui dia. No es pot ser rei prepotent, amb drets contranaturals, amb la possibilitat d'escanyar el poble tan com hom vulgui per dur una vida fictícia i impossible. La justícia entre les persones impedeix que el pensament sensat pugui acceptar de grat aquestes diferències. Però aleshores el poble no era conscient dels seus drets, com no ho és avui dia tampoc en relació als poderosos, que fan ostentació de la seva riquesa com si fos del tot natural, com si ser banquer fos imprescindible, que hi hagués necessitat de banquers llefiscosos i de llavis estranyament molsuts perquè el món funcionés. Si el món i molts països de primer ordre poden funcionar sense reis, també poden funcionar sense banquers, i també sense grans industrials i grans fortunes.

Perquè al capdavall aquests personatges són els mateixos que es feien retratar en temps antics, els que poblen els museus, els que furten la imatge al poble, se la reserven per a ells mateixos, volent passar ridículament a la història per la seva posició, perla seva herència, pel que han rebut dels que venien endarrera. Perquè al capdavall no hi ha gran fortuna que no hagi sorgit d'una petita fortuna, i no es tracta precisament de ments preclares, sinó d'ambicions desfermades, de ganes de triomfar, de sobresortir, deixant de banda els prejudicis ètics que són percebuts només com un obstacle.

Al museu també hi havia paisatges. Eren agradables de veure, la seva observació relaxava l'esperit. Eren paisatges pintats per mestres de la textura, que sabien fer amb unes quantes pinzellades herba, arbres o núvols. Potser el paisatge és l'únic que s'hauria de pintar, el paisatge inhabitat, verge i sense humans pel mig. Perquè a la pintura a la que hi ha un humà apareix la vanitat. I si la costum de pintar humans té anomenada aleshores comencen les baralles, i tothom vol sortir en primer pla. Molt millor resulta pintar arbres i núvols, praderies i rierols, que no tenen vanitat i que no es barallen entre ells per figurar. Així doncs el riu es deixa pintar, sense despertar enveges i sense que se li pugin els fums.

Passejar per aquelles sales observant els paisatges era un exercici de serenitat. Segurament l'autor també s'havia asserenat en fer-los. Sortir a la natura, deixar-se molestar pel vent, per algun insecte volador, pel fred a les mans o la calor excessiva. Això feia que el pintor toqués de peus a terra, que estigués en contacte amb la realitat de la natura, que és incòmoda, i que provés amb gran calma de transmetre la bellesa del paisatge a la seva obra sense que li afectés tota aquesta munió de detalls incordiosos. Un art amb majúscules que calia apreciar en la seva justa mesura a les parets d'aquell museu. Els retrats de les persones vanitoses es podien deixar de banda.

Perquè pintar un cos sencer es reduïa a perfilar les mans i l'expressió de la cara. La resta ho podia fer un ajudant. Els brocats del vestit, els adornaments al coll, les cortines de fons, els mobles. Tot plegat té la seva geometria, i es pot arribar a dominar amb un cert esforç. En el paisatge la cosa era ben diferent. Perquè allà no hi havia res que perfilar, cap centre d'atenció, no calia donar a la cara preferència. Allà l'artista havia de pintar els arbres, impossibles de pintar per la seva complexitat, amb les eines de les que disposava, el pinzell i l'espàtula, i provar d'imitar la natura el millor possible.

Qui observa la natura aprèn saviesa, qui observa les persones, i més les persones potentades o destacades, aprèn bajaneria. Caminar per aquell museu doncs era un exercici de decisió. Calia prendre partit, calia mirar amb esperit crític els retrats, circumscriure'ls a la seva veritable dimensió. I admirar els paisatges, innocents i aliens a la vanitat.

Expliquen que hi ha museus a on no hi ha ni un sol lavabo per motius de seguretat, i segurament perquè no hi hagi visitants que perdin tot el dia transitant pels seus passadissos. No val la pena entrar a un museu així. De fet al museu del que parlem no hi valia la pena entrar. En llibres especialitzats ja es troben les obres, i es poden comprar en botigues reproduccions de mida raonable per tal de poder observar amb deteniment aquestes obres de primer ordre de la història de la pintura. No cal caure en la fascinació de l'original, de l'objecte primigeni, de l'obra conservada, que ha sobreviscut a mil-i-un atzars per arribar als nostres dies. Que ha estat restaurat en diferents ocasions perquè sembli acabat de pintar, però que no ho sembla perquè és inevitable que tingui esquerdes per tot arreu. La pintura no dura per sempre.

Així doncs hi ha fascinació per trobar-se a prop de l'autor, que ha passat a ser un personatge de la història. Fascinació com si hi hagués alguna substància etèria que es pogués transmetre a través de l'objecte particular de l'obra de l'autor mort fa segles a l'espectador d'avui dia. El mateix passa amb tots els personatges. Els objectes personals atribuïbles al mite passen a transmetre una estranya vibració espiritual, o emocional, i d'alguna manera és com si estigués encara viu aquest mite. Així doncs hi ha interès a trobar-se a mig metre d'una obra de primer ordre, per poder-se hom sentir com el mateix autor contemplant la seva creació tot just després de la darrera pinzellada. Aquesta fascinació però és inútil, per falsa i perquè no es pot gaudir en condicions a dins un museu de l'experiència d'observar l'obra al mateix taller. I molt menys després d'haver-la pintat.

Per tant trepitjar aquell museu era un acte absolutament inútil, d'idolatria de personatges abjectes passats a la història per les seves maldats i injustícies, idolatria d'uns autors irrecuperables i morts, els quadres dels quals no transmeten en realitat cap energia espiritual demostrable. Visitar el museu com a lloc de silenci potser tenia algun interès, no pas les obres penjades a les parets, que es poden consultar de mil maneres millors, la majoria ben assegut, i no dempeus al davant de qualsevol manera amb famílies senceres esperant el seu torn per tal de plantar-se durant deu segons al davant del quadre per poder explicar precisament que l'han vist de ben a prop i que ha estat extraordinari. No hi havia res d'especial ni cap aprenentatge en mirar-se aquells quadres. I al capdavall l'afany de la cultura per la cultura només crea una generació d'ignorants il·lustrats, que coneixen molt però que no aporten res.

Perquè el comentarista de belles arts amb prou feines sap defensar-se amb un pinzell. I a poc que sàpiga ja no és comentarista de belles arts, perquè només es pot criticar si no hi ha comparació, si es llencen pedres des de la trinxera del coneixement estretament teòric, sense que hi hagi possibilitat d'empatitzar-se amb l'autor o la seva obra.

El silenci del museu era testimoni del silenci dels autors les obres dels quals hi havia penjats a les seves parets. Feia temps que havien deixat de parlar, ara eren les seves creacions les que prenien la paraula. D'alguna manera ressuscitaven cada dia per oferir-se a la munió de turistes, mitjanament cultes, que no volien passar per la ciutat sense poder dir que havien vist de primera mà l'obra d'aquest o aquell. Les seves obres ja no guarnien les parets de les mansions de prínceps o potentats, ja no exercien la funció que els havien donat els mateixos, moguts per les necessitats i les exigències de l'època a la que havien viscut. Ara eren una mica de tothom, de la ciutat que els hostatjava i del món sencer. Semblava mentida que aquelles obres tan delicades haguessin estat utilitzades només per a gaudi de notables insensibles que els tenien com una possessió més, i dels seus convidats que si els elogiaven era per elogiar la persona retratada, a les envistes d'obtenir aquest o aquell favor de segon ordre per tal de pujar algun esglaó dins el temps en els que els havia tocat viure.