Cercador
El Montgrí
Un relat de: Blauverd- Compartir:
Sota meu, noto l’herba punxant que m’envolta. A la meva dreta, observo un xiprer, alt i resplendent, il•luminat pel sol que m’escalfa l’esquena. A la meva esquerra, ben a prop meu, hi ha una estàtua de pedra que representa una dona d’estil clàssic, a la qual falta un braç, concretament l’esquerre. Una mica més lluny hi ha una olivera que, en comparació amb el xiprer, és força baixa i està completament coberta per la llum del sol.
Just a davant meu, hi ha una caseta amb una porta blava situada a la dreta i, més a l’esquerra, una finestra amb quatre o cinc barrots. Si mirem més enllà de la finestra, es pot veure una mànega verda cargolada i una corda al seu costat, també cargolada. Al costat dret d’aquesta petita caseta, hi ha un arbre sense fulles, ennegrit per l’ombra del xiprer. La casa té, a la part dreta, una xemeneia de rajols a la que sembla haver-hi una barbacoa.
Si aixeco la vista, veig el gran massís del Montgrí i, mentre l’observo, sento el soroll d’un tractor que prové de la meva dreta. El tractor és vermell i el condueix un home d’avançada edat. Ara que el tractor acaba de girar cua, sento clarament els nens petits xisclar. De sobte ja no sento els seus crits... el tractor acaba de tornar. Sembla que estigui llaurant algun camp o que sembri alguna cosa. Però com deia, al cim del Montgrí, el qual acaba de ser sobrevolat per un ocell negre, hi ha una barreja de colors: blancs, grisos, verds, marrons, taronges... A dalt de tot d’aquesta muntanya, hi ha el Castell del Montgrí, envoltat per un mantell blau clar intens, sense cap núvol, que permet veure la seva estructura empedrada i permet distingir-ne dues torres. Aquesta estructura és més clara que de costum, ja que el sol hi reflecteix amb tota la seva lluentor la seva llum intensa.
El vent suau em mou els cabells i fa que em fixi en la olivera, a la qual es mouen totes les fulles sense exceptuar-ne cap. Això també em fa fixar en la alumna que està recolzada en aquest arbre. El sol cada cop és més intens i m’enlluerna el foli de llibreta en el qual estic escrivint. Aquesta calor, aquesta herba i aquest cel donen ganes d’estirar-se i pensar en tot o en res, o fins i tot d’adormir-se. Ara mateix, al cel no hi ha cap ocell, només el blau que sosté la gran estrella lluminosa. Abaixo el cap i miro fixament la caseta. Amb el soroll de la canalla de fons, percebo una olor estranya, però no sé exactament de què es tracta. Sento el cruixit de l’herba i veig alguns companys aixecant-se. Miro per mil•lèsima vegada el cel i veig un ocell passar... Els núvols encara no han acampat sobre aquest infinit blau... Només hi destaca la punta del gran xiprer.
Just a davant meu, hi ha una caseta amb una porta blava situada a la dreta i, més a l’esquerra, una finestra amb quatre o cinc barrots. Si mirem més enllà de la finestra, es pot veure una mànega verda cargolada i una corda al seu costat, també cargolada. Al costat dret d’aquesta petita caseta, hi ha un arbre sense fulles, ennegrit per l’ombra del xiprer. La casa té, a la part dreta, una xemeneia de rajols a la que sembla haver-hi una barbacoa.
Si aixeco la vista, veig el gran massís del Montgrí i, mentre l’observo, sento el soroll d’un tractor que prové de la meva dreta. El tractor és vermell i el condueix un home d’avançada edat. Ara que el tractor acaba de girar cua, sento clarament els nens petits xisclar. De sobte ja no sento els seus crits... el tractor acaba de tornar. Sembla que estigui llaurant algun camp o que sembri alguna cosa. Però com deia, al cim del Montgrí, el qual acaba de ser sobrevolat per un ocell negre, hi ha una barreja de colors: blancs, grisos, verds, marrons, taronges... A dalt de tot d’aquesta muntanya, hi ha el Castell del Montgrí, envoltat per un mantell blau clar intens, sense cap núvol, que permet veure la seva estructura empedrada i permet distingir-ne dues torres. Aquesta estructura és més clara que de costum, ja que el sol hi reflecteix amb tota la seva lluentor la seva llum intensa.
El vent suau em mou els cabells i fa que em fixi en la olivera, a la qual es mouen totes les fulles sense exceptuar-ne cap. Això també em fa fixar en la alumna que està recolzada en aquest arbre. El sol cada cop és més intens i m’enlluerna el foli de llibreta en el qual estic escrivint. Aquesta calor, aquesta herba i aquest cel donen ganes d’estirar-se i pensar en tot o en res, o fins i tot d’adormir-se. Ara mateix, al cel no hi ha cap ocell, només el blau que sosté la gran estrella lluminosa. Abaixo el cap i miro fixament la caseta. Amb el soroll de la canalla de fons, percebo una olor estranya, però no sé exactament de què es tracta. Sento el cruixit de l’herba i veig alguns companys aixecant-se. Miro per mil•lèsima vegada el cel i veig un ocell passar... Els núvols encara no han acampat sobre aquest infinit blau... Només hi destaca la punta del gran xiprer.