El món era bell

Un relat de: gradiva

"El Mito ha sido, desde siempre, mi cárcel de oro"
Terenci Moix

Quan he obert els ulls, fatídicament, enmig de les tenebres de la nit londinenca, que tenyien de sang els llençols, tot el meu voltant sorgia esperpentiquíssim, com una prolongació de l'immediat somni d'angoixa: ja no érem als anys setanta. David Bowie havia assassinat els seus personatges que havien de servir per dignificar el món. Feia temps que no necessitava saber qui era. La resta de la gent tampoc: s'havia anat desentenent de la virtuosa ànsia de comprendre, de buscar la Veritat per la veritat en si. Semblava com si ningú pensés a esgotar totes les possibilitats civilitzades de felicitat, com si no existís la revolució. Era realment esfereïdor, Londres agonitzava i jo maldava per mantenir els ulls tancats i així tornar a la realitat. Però estava engabiat en una altre present més flagrant, irreprotxable, que se m'abraonava en forma de deliri. Havíem estat reduïts a una espècie de vida vegetal, potser vivíem una d'aquelles èpoques històriques en les quals les circumstàncies indiquen que no s'ha madurat prou com per a poder enfrontar-se als problemes amb un mínim d'objectivitat, perquè aquella gent mirava des de la raó, com a perfectes incrèduls i, per tant, com a perfectes estúpids. I no parlaven ni de Ziggy Stardust ni del glam rock, ni tansols n'havien sentit mai el nom. Tanmateix, jo m'arrossegava pels carrerons de la ciutat, de-ci de-là, com un possès, creient trobar els famosos ulls asimètrics en cada aparador... time may change me but I can't trace time... l'accentuada mirada felina, blava i verda, en l'aparador d'una botiga d'objectes per a regal, d'una drugstore, d'un restaurant vietnamita, els ulls de David Bowie amb què feia l'amor entre tant malson, els ulls amb els quals ningú més somiava, qui sap perquè, un homeless m'havia mirat amb una llàstima repugnant, com si fos un mirlo blanco, sense conèixer-me, quan de fet cap individu amb qui anava topant no semblava pas haver-me reconegut -¿però com havien de fer-ho si ni es preocupaven de realitzar aquell mínim ideal de la seva personalitat?- cago'n Déu ¿com és que tot d'una formava part d'una Londres que s'havia tornat anglòfila fins l'absurd? Almenys sentir-me orgullós de ser belga, entre aquella cultura, diguem-ne, de supermarket, que semblava com si el valor de les coses se l'hagués endut el vent (gone with the wind) perquè de tot en sobra, en canvi les persones presumien de la poca racionalitat que els quedava, tant mieux, deien els estúpids, si tenim el cap ple de núvols i no sabem com es diu aquest mostatxut paranoic que ens mira amb cara de botxí i tampoc no coneixem Mc Luhan ni el Pop Art...
... cap joveneta no duu minishorts ni la melena de la Lauren Bacall, veig un home que llança una noia rossa de safrà pel balcó, un hooligan del Manchester United deixa anar una blasfèmia quan el trepitjo sense voler... en la nebulosa del meu cap no puc discernir si lluu un sol zenital o bé torna a regnar la nit, sols veig que els carrers tenen un color d'arengada, plens de quisca i cap home no mira d'avançar, desatenent les transformacions que tota societat registra, tot sembla en train de se faire o de desfer-se, com un quadre d'en Dalí, deixo anar uns esgarips inhumans mentre corro i corro buscant una possible sortida d'aquest infern o un serafí que m'abraci i m'aïïlli de tot, però tothom em fa un somriure de rata-pinyada o em mira amb cara de pal i jo no ho puc entendre i em vaig tornant més boig per moments, quan realment els bojos són els altres, perquè Jo sóc l'únic que sap que el món era bell abans que tothom es tornés imbècil i deixés de fornicar amb en Bowie, jo sóc l'únic que sap que aquesta gentalla camina a les palpentes, sense voler prendre consciència que aguanten un món de falsedats, d'hipocresies, que no s'adonen que l'han de desenvolupsr enlloc d'anar al futbol amb pell d'almogàver i de llançar noietes pel balcó, i em sento com en Zarathrustra d'en Nietzsche perquè ni tansols hi ha dues dotzenes de joves iconoclastes competents que es disposin a fer foc nou amb els ulls rebotits de futur, no, en els fronts d'aquesta societat sintètica i toixa no hi fulgura cap desig, cap utopia que els dugui a dur a terme una revolta contra ells mateixos sinó que conviuen amb tot el que ja s'ha inventat i en comptes de conservar-ho, com a mínim, ja que no cuiden l'esperit creador, són a punt de carregar-s'ho, l'Art pot ressignar-se a ser una floritura, una excrecència de la societat, tan asèptica com els edificis que em cauen al damunt, ben confús i desconcertat com estic, que m'han abandonat els déus, que ningú no sembla ser del seu temps -del que sigui!- i en l'aire regna una serenitat bisbal, del tot antagònica als hooligans descarats i als sonats que llencen noies pels balcons, que no s'aturen a reflexionar i a preguntar-se el motiu de tanta aberració, com si no tinguessin temps ni de rascar-se, i tot gira entorn dels mass media, la caixa tonta és sobirana de l'imperi d'Imbecilàndia, sembla que l'èxit es troba en ser reconegut tot i no merèixer-ho, sí sí, hélas, som uns ceballots i no servim per a realitzar-nos fent un treball útil i no servim per res en absolut i no llegim Gramsci ni Lukács com vostè, monsieur le paranoic, i som tan monstruosament cínics i tan puerilment inconscients que juguem a la serietat per dissimular la nostra demència i, té raó, estem esmicolant els valors morals però tant se val...
... hi ha algú amb una tos de tres dies abans de morir que em demana una cigarreta però la cara que dec fer de perturbat l'espanta i fa marxa enrere, veig una criatura amb una baby-sitter que li fa una foto amb un aparell minúscul i de tant en tant sento un business man que parla tot sol o amb uns auriculars a les orelles, un vell amb corbata negra fot mà a una bobby espitregada, que es deixa fer, en un gest tantsemenfotista, uns núvols barrocs i torracollons amenacen tempesta, l'aire fa pudor de cendra potser del caliquenyo que vaig fumant mentre Londres s'esfondra, les llambordes tremolen amb escomeses del temps, implacable, atalaio una ampla avinguda que neix al final del carrer on sóc, allà un grup de collegians semblen sortits del Salò de Pasolini perquè mengen excrements amb una cullereta, i quan ensopego amb un animaló indefenit i caic a terra tan llarg com sóc, un home m'ajuda a aixecar-me, un home amb els cabells canosos, amb una allure arcaïtzant i chic, duu un clergyman i fuma chester en pipa, un home que a l'instant em resulta tremendament familiar, parla la meva llengua...
...i si fos Ell, qui ve a salvar-me del desassossec i la confusió i se m'endurà ben lluny... quel est votre nom? Jean-Paul, em diu, oui, mon ami, embrasse moi, li prego, non Hércules t'es pas tout seul, em consola, mais arrête de pleurer comme ça devant tout le monde, i m'eixuga les llàgrimes amb els seus llavis humits, non Hércules t'es pas tout seul mais tu fais honte à voir les gens, i m'agafa la mà, foutons le camp de ce trottoir, diu mirant-me al fons dels ulls com un enamorat, allez viens chère, i en aquest moment tothom sembla adonar-se que monsieur Sartre i el detectiu Poirot caminen de la mà, per la riba del Tàmesi, i jo comprenc que no em trobava enmig de cap somni, que segueixo sent del meu temps, del meu temps adorat i bell. Viens, viens avec moi forniquer avec le glam, viens...

Gener del 2.002

Comentaris

  • Açò és una crisi...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 25-07-2007 | Valoració: 10

    ..., és el relat d'una crisi com la crisi de la història, la crisi de la història, de qui escriu i de tothom que escoltem, ens transportes o ens has transportat a aquella desesperació teva de la seguretat que ningú no coneix Nietzsche i tot és una puta esquizofrènia, la veritat és que el relat és fort i és també molt profund, alhora que desesperant, amb el desesper de qui es veu sol i perdut en un món que ja no és el d'ell, però hi ha encara gent de la més barroera que mai no ha tingut un món seu, al final del conte ve la bacanal amb Sartre i la transgresió, jo com amant de Sartre et puc dir que aquell món que ell ens descobrí que l'existència precedeix a l'esència, on tot es pot canviar el nostre univers està per fer, el destí el fem nosaltres, tota aquesta idea xoca amb un món en el que la fi de la història put, en acabat m'ha agradat el conte i punt.

  • Això ès un relat fantàstic?[Ofensiu]
    martaplanet | 27-05-2006 | Valoració: 3

    Ho sento molt, però no he sigut capaç de llegir-me tot el relat. Segurmanet es perquè no l'entenc. Potser es perquè tinc 13 anys. No ho se.
    Segurament es perquè jo soc com soc, però aquest relat no l'he acabat d'entendre.

  • Anglaterra és diferent[Ofensiu]
    jordigal | 15-12-2005

    Per a molts de nosaltres, els llatins, Anglaterra és un país duríssim, inassumible. Estic d'acord que Londres és una ciutat sumament gris, però, i el país que tenen els anglesos, el seu camp, vull dir, en el Sur. Quan hi brilla el sol fa goig de veure. Això no treu, esclar, el classissisme rabiós dels anglesos.

  • món bell[Ofensiu]
    donablanca | 26-01-2005 | Valoració: 9

    queda lluny el gener del 2002,
    potser les coses han canviat.
    potser tenies rencor en aquells moments.

Valoració mitja: 7.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

gradiva

1 Relats

4 Comentaris

2577 Lectures

Valoració de l'autor: 7.33

Últims relats de l'autor