El misteri d'estar a prop teu

Les 7 i vint de la tarda, parlava pel messenger amb la Verònica, m'explica coses d'un noi que ha conegut a la feina. Més frases escrites a la pantalla, casi no tinc temps de contestar-li, no tenia el pensament en aquella conversa. Li dic que ara torno, de cop havia descobert una manera de fer-ho, se m'acabava d'ocórrer una manera de saber els seus cognoms, el seu telèfon, la seva adreça, tot d'ell. Vaig anar a la paret on hi havien les notes penjades. S'havia perfectament que al costat del nom hi hauria el número de NIU (és el nº de identificació universitària). Me l'apunto. Vaig als ordinadors de la biblioteca, sense adonar-me ja estava posant el número a aquella pantalla petita i esquifida, segur que eren de la primera remesa d'ordinadors que entraven a la universitat. Aquells ordinadors q sempre odiava, eren antics, anaven lents, la rodeta del ratolí rodava mai girava be, però ara m'estaven obrint una porta a un paradís mai imaginat. L'excitació s'anava apoderant de mi a mesura que anava llegint cada línia de la pantalla, l'adreça, els cognoms, el correu de la universitat... No donava crèdit a que tot allò m'estigués passant. Em vaig apuntar el seu correu. De cop tot va començar a ser irreal, entrava dins un joc en el que jo portaria el rumb, volia que tot sortís perfecte, desitjava que fos perfecte i especial, volia que fos meravellós, només em va faltar començar a donar saltirons en mig d'un parc adornar de flors i fires com a la pel·lícula de "Mary Poppins", però no necessitava res d'això perquè jo començava una petita experiència molt especial que si sortia be també em duria a una parc adornat de les més florides flors. De tornada a casa em va fer por mirar aquell bocinet de paper, on hi havia l'adreça d'ell. Hi volia anar, però no. No ho podia fer, seria massa arriscat, si em veges pel seu barri s'estranyaria, no era una bona idea. Ho millor serà escriure un correu.
Asseguda davant l'ordinador no podia enfonsar les tecles, només feia que aparèixer el protector de pantalla, i jo movia el ratolí, m'agradava veure aquella adreça electrònica escrita a la casella del destinatari. M'hagués passat hores llegint la mateixa frase.
Escric el poema de Romeu i Julieta, es el de l'examen de gestió financera de l'empresa. Aquell poema, el que tan m'agrada llegir: "Era l'alosa, que anuncia l'alba, no el rossinyol. No veus aquelles franges geloses, amor meu, partint els núvols a l'Orient llunyà? Ja són cremats els ciris de la nit, i el dia alegre punteja les muntanyes emboirades. Cal partir i viure, o bé restar i morir". Amb aquest poema ja n'hi haurà prou, no li vaig voler escriure res més. Ni una paraula meva, només volia refugiar-me darrera d'aquelles paraules i no de cap altres més que no continguessin el que significava aquell poema. No volia que conegués res de mi, tan sols que hi havia algú que li dedicava aquelles línies.
Cada dia mirava el correu, aquell correu que m'havia creat expressament per ell. Amb un nom fals. Al cap de cinc dies, "tiene 1 nuevo mensaje", el cor em va bategar amb força com si fos la primera vegada que bategues, com si mai hagués tingut necessitat de bombejar sang cap a les artèries. No vaig saber com reaccionar. Desprès de 5 minuts de angoixa l'obro. Llegeixo però no ho entenc, no entenc res, no li trobo la lògica a allò que hi havia escrit. No sé que fer, no..., no ho entenc. El cor torna al seu lloc, però estic descol·locada. Em diu que se n'acaba d'adonar que ha penjat cartells i que els estudiants no reaccionem mai davant de cap iniciativa... Continuava sense trobar-li cap sentit a allò que estava llegint. Ho llegeixo de nou, cinc, sis vegades més.. Però res. Menys una cosa, crec que, començo a sospitar que hi ha hagut una confusió...
Aquí no hi és, aquí tampoc, però si jo recordo haver vist cartells d'aquella revista..., sí, ho sé, n'estic segura, n'ha de quedar algun penjat per algun passadís, n'estic convençuda. Al sortir de classe ho miraré millor. Surto, em giro, i el veig allà, al costat del marc de la porta. Les celles se m'estrenyen, no pot ser.. es la mateixa adreça, però com pot ser? Era la mateixa adreça a la que jo havia escrit. Com podia ser tanta casualitat, però sí, ho va ser, eren les mateixes lletres q formaven aquella fabulosa adreça q jo tan desitjava conèixer. Tot va començar a ser surrealista, encara mes del que m'havia plantejat, perquè en aquells moments no podia ni estar segura de a qui estava escrivint. Irrealitat. Desesperació o esperança... Escullo seguir endavant.
Arribo a casa, obro l'ordinador, penso que abans de res li diré que no sóc cap voluntària d'aquella revista, no tenia res a veure amb tot allò del que ell parlava. Per dins començava a estar decepcionada. Però tinc la necessitat d'escriure-li perquè així el sentia mes a prop meu, encara que el rumb de tot allò ja feia temps que havia deixat de ser el que jo havia planejat..
Han passat 2 setmanes, no m'ha contestat, 3 setmanes i res..
Intento oblidar-lo.
No puc.
Dijous per la tarda, estava a la sala dels ordinadors, miro al voltant i tot són persones que o fan treballs o naveguen desitjosos de trobar quelcom que els canviï la cara q tenen d'avorrits. Semblen bustos immòbils, com si no els hi corres la sang per les venes, com si no respiressin oxigen pel nas. L'ordinador els havia desvinculat d'ells mateixos. M'avorreix el treball que estic fent, fa calor, els aparells informàtics aquests desprenen una quantitat d'energia que t'absorbeixen la teva. No ho puc evitar, obro la web del yahoo, introdueixo la identificació de la meva adreça, les claus... i res. No hi havia cap missatge d'ell. Ni un, per petit que fos m'hagués encantat. Doncs decideixo escriure'l jo. Li preguntaré que tal esta, li explicaré les quatre coses que he fet avui i res més. Només un correu curt i senzill, no el vull espantar, que no es senti pressionat.
Passen cinc dies, ja no estic tan pendent dels seus correus. Ha passat una setmana i ja no recordava que l'havia escrit fins aquella tarda quan tornava a ser a la mateixa sala d'ordinadors de la primera vegada. Obro el correu, vaig a veure si m'ha contestat... i sí que ho ha fet! L'alegria se'm reflexa a la cara, sento un bon gust a la boca, la olor del aire que respiro es perfumat, la gent que tinc al meu voltant ja no em semblen alienats amb les pantalles dels ordinadors, sinó que tot pren un sentit.
Diu que esta bé, i que no em va contestar al meu missatge de després del poema per qüestions de l'internet, diu que a vegades no pots refiar-te de qui hi ha darrera d'una adreça electrònica.. El correu no era massa llarg, en aquell moment però per mi ho va ser tot. El vaig imprimir. I no vaig poder evitar-ho, aquella mateixa tarda li vaig respondre.
Van passar 2 setmanes, ens anàvem escrivint i contestant, ell m'escrivia i jo li tornava a contestar, jo li escrivia i ell em tornava a contestar... durant aquells dies el somriure era constant, l'alegria sempre hi era. Semblava que res podia, que res seria capaç de trencar-ho. La situació s'havia convertit de irreal a immortal.
Dijous al migdia el vaig veure assegut al banc del davant de la biblioteca, em volia fondre, desfer-me com un glaçó de gel al abocar-li cafè calent. Desaparèixer. Però no vaig poder fer-ho, i vaig haver de creuar la porta de sortida i passar pel seu costat. La meva mirada però només va veure les rajoles del terra.
Al dia següent vaig anar a la sala dels ordinadors com moltes tardes, hi havia correu seu. Però aquest va tenir un altre sabor, deia que era l'últim que m'escriuria. Li agradava escriurem i començava a tenir curiositat en coneixem, però ja no volia continuar, la situació de ser ell el que no sap amb qui s'escrivia no li agradava. Malgrat tot ho entenia perfectament. En el cas contrari no sé jo que hauria fet, potser jo no hagués reaccionat tan be com ho havia fet ell.
Ho entenc. Així que a continuació li vaig escriure com havia anat tot, com havia aconseguit la seva adreça i li comento una característica d'ell perquè se n'adones que s'havia qui era, que no era una psico-maníaca que estava escrivint a un desconegut per passar l'estona. Quan ja li vaig haver desxifrat tot els secrets me'n vaig guardar un per mi, el més important, com suposo que ho es per tothom, la identitat. Això no li diria fins que no m'assegurés que era de veritat ell, aquell noi de classe, ell, el que jo m'havia passat tantes hores observant-lo, la persona que jo desitjava tant conèixer. Malgrat tot hi havia alguna cosa que no em quadrava, alguna cosa en aquell primer correu de resposta a la suposada col·laboració a la revista que no quadrava amb el meu noi misteriós. Però tot i els meus dubtes, sempre que l'havia escrit m'imaginava que sí que ho era, però potser me'n volia convèncer, perquè no podia creurem que m'hagués equivocat de persona, de nom al buscar a la llista dels notes. No podia ser. Perquè tot havia coincidit, el nom a la llista que passàvem a classe, el nom a la llista de notes, el número NIU al costat del seu nom a la llista de notes, el correu electrònic a la pantalla del ordinador de la biblioteca. Res tenia perquè sortir malament. Però malgrat tot jo encara no podia dir-li qui era, era massa precipitat, em va ser impossible plantejar-me com dir-li que era jo, com dir-li que era la noia que seia darrera seu a classe.
El mateix dia em va contestar. Diu que no es ell. Que me confós. La característica que l'identifica no la tingut mai. La sang no em corria per les venes, de sobte em converteixo en un bust més de la sala dels ordinadors. Noto com no em batega el cor. Encara avui no em crec aquelles línies, aquelles paraules. No ho entenc. No sé ni com he despertat d'aquell mal son. Era impossible que no fos ell, aquella mil·lèsima de percentatge que significava fracàs va començar a pujar com l'escuma d'una copa de cava en plena celebració... i jo no sabia, no coneixia el camí per poder-la fer baixar. De sobte, em van venir a la memòria aquells detalls que jo
volent havia guardat en segon pla dins de la capsa dels desastres, era la referència de la revista, la seva adreça al cartell, els cartells penjats per tots els passadissos, ell no aparentava per res del mon formar part de aquell tipus d'associacions d'estudiants universitaris...Però continuo sense entendre res, com podia ser q tinguessin les mateixes adreces electròniques?
No ho vaig entendre, però ho vaig assumir perquè així ho va voler ell. Es veritat que jo vaig començar aquest joc, però qui realment sempre va tenir la pilota sobre la teulada va ser ell.
Sovint tenim por al que ens pot passar, i no és por a ho desconegut sinó potser inseguretat cap a nosaltres mateixos.